Divorci

Quan l’amor s’acaba

L’estiu suposa un punt d’inflexió en la relació de molts matrimonis i el mes de setembre mostra la taxa més alta de divorcis de tot l’any

Rafa Marrasé

Les estadístiques no enganyen: el mes de setembre registra la tercera part de demandes de divorci de tot l’any a Espanya. Els experts asseguren que això es produeix per l’estreta convivència entre les parelles durant el període de vacances. Així, durant l’any, amb la feina de cadascú, moltes parelles es veuen només al vespre, passen poques hores junts i fa que els punts de fricció o conflictes es minimitzin. A l’estiu, amb més temps lliure, les discussions augmenten i les situacions es converteixen en insostenibles al final de les vacances i les demandes de divorci, en arribar setembre, es disparen.

Les estadístiques no enganyen: el mes de setembre registra la tercera part de demandes de divorci de tot l’any a Espanya

hands-1246170La majoria de les ruptures, si ens atenim a les dades oficials, són de mutu acord i, per tant, es resolen amb molta celeritat. Altres, en canvi, són procediments contenciosos que requereixen un procés més lent i, per tant, dolorós per cadascuna de les parts de la parella. Les propietats són objecte de disputa i tot es complica encara més si hi ha fills menors pel mig. Els especialistes i professionals que treballen en el món del divorci, des de psicòlegs, mediadors o advocats, reclamen que no s’utilitzi els nens com a moneda de canvi o com a arma per fer mal a l’altra part, un fet que, com admeten, passa sovint. Arran de la modificació del codi civil català i també de l’espanyol, les custòdies compartides han augmentat molt a l’estat i a Catalunya però encara mostren xifres molt per sota de la custòdia tradicionalment majoritària: la de la mare. «Anys enrere moltes dones no treballaven, tenien cura de la casa i els nens. Qui era el jutge que podia deixar una dona al carrer i sense els seus fills després d’un procediment de divorci?», es pregunta un dels protagonistes del nostre reportatge per tal d’explicar aquest fenomen. Davant una situació que consideraven profundament injusta, un grup de pares es va unir i van crear una associació per tal de lluitar per la custòdia compartida. Les dades els van donant la raó i, segons asseguren, això és el millor pels seus fills, perquè poden estar amb el pare i amb la mare.

Hi ha situacions molt complicades. En aquest reportatge expliquem el cas d’un tarragoní, Antoni Miquel, que fa mesos que lluita per no perdre la seva filla. Miquel es va casar i va tenir una nena amb una noia de la República Txeca. Primer, un tribunal txec va atorgar la custòdia a la mare, després ell va poder visitar regularment la nena i ara un tribunal català ha dictaminat que ha perdut la custòdia per no haver-la entregat a la seva mare quan tocava. Els casos internacionals sobre la custòdia dels fills van succeint-se als mitjans de comunicació amb una certa regularitat. El més recent, en l’àmbit espanyol ha estat el de Juana Rivas.

Gràfica4La majoria de les ruptures, si ens atenim a les dades oficials, són de mutu acord i, per tant, es resolen amb molta celeritat. Altres, en canvi, són procediments contenciosos que requereixen un procés més lent i, per tant, dolorós per cadascuna de les parts de la parella. Les propietats són objecte de disputa i tot es complica encara més si hi ha fills menors pel mig. Els especialistes i professionals que treballen en el món del divorci, des de psicòlegs, mediadors o advocats, reclamen que no s’utilitzi els nens com a moneda de canvi o com a arma per fer mal a l’altra part, un fet que, com admeten, passa sovint. Arran de la modificació del codi civil català i també de l’espanyol, les custòdies compartides han augmentat molt a l’estat i a Catalunya però encara mostren xifres molt per sota de la custòdia tradicionalment majoritària: la de la mare. «Anys enrere moltes dones no treballaven, tenien cura de la casa i els nens. Qui era el jutge que podia deixar una dona al carrer i sense els seus fills després d’un procediment de divorci?», es pregunta un dels protagonistes del nostre reportatge per tal d’explicar aquest fenomen. Davant una situació que consideraven profundament injusta, un grup de pares es va unir i van crear una associació per tal de lluitar per la custòdia compartida. Les dades els van donant la raó i, segons asseguren, això és el millor pels seus fills, perquè poden estar amb el pare i amb la mare.

Hi ha situacions molt complicades. En aquest reportatge expliquem el cas d’un tarragoní, Antoni Miquel, que fa mesos que lluita per no perdre la seva filla. Miquel es va casar i va tenir una nena amb una noia de la República Txeca. Primer, un tribunal txec va atorgar la custòdia a la mare, després ell va poder visitar regularment la nena i ara un tribunal català ha dictaminat que ha perdut la custòdia per no haver-la entregat a la seva mare quan tocava. Els casos internacionals sobre la custòdia dels fills van succeint-se als mitjans de comunicació amb una certa regularitat. El més recent, en l’àmbit espanyol ha estat el de Juana Rivas.