Divorci

Lluitant a la desesperada per la seva filla

Plantat a la cantonada del carrer Canyelles amb la Rambla Nova, Antoni Miquel disputa la seva particular creuada per defensar allò que més estima en aquest món, la seva filla. Aquest tarragoní de 56 anys fa alguns mesos que recull signatures cada matí de deu a dotze del migdia com a últim cartutx per evitar que s’executi una sentència judicial que ordena que la nena torni amb la seva mare a Txèquia. Es tracta d’un nou capítol d’una batalla legal que ha dilapidat els recursos econòmics de Miquel, que ja va haver de recórrer a una protesta al carrer quan vivia en aquella república del centre d’Europa enmig d’una història amb acusacions de maltractaments a la nena en un laberint burocràtic internacional.

El que ara són problemes, advocats, jutges i legislació nacional i internacional va començar com una bonica i fulgurant història d’amor. «Jo sortia d’una relació conflictiva i, com tantes altres persones fan, vaig anar a recórrer el Camí de Santiago per escampar la boira», explica Miquel en els orígens de tot plegat. Ell va anar-hi sol durant el mes de juliol del 2005 i al cap de pocs dies, i a la localitat d’Astorga, va conèixer una noia txeca que també estava fent el Camí. «Allí la gent va per diferents motivacions. Ella em va dir que l’estava fent perquè necessitava prendre una decisió important a la seva vida i esperava tenir les idees més clares després de fer el Camí». Segons Miquel, aquesta decisió era adoptar un nen. «Des que ens vam conèixer vam estar junts, no van ser molts dies, uns deu o dotze, però van ser molt intensos. Allò és molt diferent de la vida diària d’aquí. Tot es viu d’una forma més intensa. La gent s’ho explica tot, s’obre amb els qui té al costat, sense prejudicis, és com una teràpia perquè, en part, suposo que saps que no els tornaràs a veure mai més. Passa com aquella persona que coneixes a l’avió durant un llarg trajecte, a qui li expliques coses que no diries a algú més», diu. La relació que va començar a ser d’amistat va passar a quelcom més de seguida. Aquesta noia txeca es va convertir en el complement ideal de Miquel, que per primera vegada estava disposat a travessar el llindar del compromís: «Havia tingut moltes altres relacions anteriorment però no havien sortit bé perquè jo sempre m’aturava quan la cosa anava a més, tenia por del compromís. En aquest cas tot anava molt rodat i vaig pensar que aquella podia ser la meva dona ideal», explica.

«En aquest cas tot anava molt rodat i vaig pensar que aquella podia ser la meva dona ideal»

DSC_8720Durant el recorregut, la noia va convidar Antoni Miquel a la seva ciutat, que es troba a poc més de 100 quilòmetres de distància de la capital del país, Praga. «Aquells dies al Camí van ser molt intensos, com si haguessin estat tres o quatre mesos d’una relació convencional, perquè vius amb la persona a totes hores. Amb tot, vam decidir que ens havíem de seguir coneixent i per això vaig anar a la seva ciutat. Com que la relació es trobava en un punt àlgid, d’enamorament, ambdós van decidir que Miquel aniria visitant-la sovint en diferents viatges. «Tenia clar, però, que no volia començar de zero a la meva edat. Volia viure a Tarragona, on tinc la família, els amics i la feina. I des de bon començament es va parlar que a mitjà termini ella vindria a viure aquí». De fet, el compromís va anar més enllà perquè Miquel va decidir que tindria un fill amb ella i així no hauria d’adoptar un nen tal com es proposava quan feia el Camí. La noia es va quedar embarassada de seguida i el 24 de juny del 2006, just una setmana abans del part, Antoni i la seva xicota es casaven a la República Txeca. Va ser una boda on hi van assistir unes deu persones en total. «La meva mare estava contenta per mi perquè, per fi, posava seny a la meva vida com diria ella, que no s’esperava una neta més. La meva dona i jo vam decidir que quan la nena fes un any ens plantejaríem viure a Tarragona. Durant la lactància era millor que estigués allà», diu Miquel, que té tres germans més. La petita va néixer l’1 de juliol del 2006

Durant l’embaràs, Antoni Miquel feia molts viatges de curta durada a Txèquia. A partir del naixement de la nena, els viatges eres menys freqüents però l’estada d’ell allí era molt més llarga. «Jo tenia un negoci [Esports Miquel] i podia controlar-lo des d’allà perquè el meu personal era de tota confiança. Aleshores, però, va arribar la crisi econòmica i vam decidir que esperaríem una mica per venir a viure a Tarragona, tot comprovant com aniria el negoci durant aquells mesos». Així, la filla comença a anar a la guarderia el 2008 però quan el 2009 Antoni Miquel planteja el reagrupament familiar a Tarragona la seva dona, segons ell, comença a donar-li llargues. «La relació en aquells moments ja s’havia anat deteriorant. El 2010 ella em diu que no vol var marxar de Txèquia i iniciem els tràmits del divorci. Tot es va fer de forma acordada i, fins i tot, jo no vaig agafar cap advocat perquè l’ambient entre nosaltres era bo».

Uns mesos abans, Antoni Miquel havia comprat un pis a la ciutat txeca com a inversió i pel futur de la nena. Aquell seria el domicili familiar i, un cop vinguessin a Tarragona, segons explica, el podrien llogar i així obtenir uns ingressos extra. La sentència del divorci va arribar el juliol del 2010 i des d’aleshores i fins al maig del 2011 Miquel va viure al pis que ell havia comprat però que estava a nom dels dos. La sentència de divorci no especificava quin dels dos tenia la custòdia de la nena. Segons Miquel, la llei de la República Txeca així ho permet, deixant això com a part d’un acord entre les dues parts sempre que no hi hagi conflicte. «Havíem redactat un acord extrajudicial en què estipulàvem que jo podia tenir la nena la meitat del temps però, com que jo vivia a Tarragona, aquest temps s’ajustaria segons la meva disponibilitat, perquè la petita residia a Txèquia», diu. El document, segons Miquel, estava redactat en txec i havia de ser la seva advocada qui l’havia de dipositar al jutjat. Antoni Miquel no parlava txec i tots els tràmits quan estava en parella els feia la seva exdona. En aquell temps, Miquel ja havia iniciat una nova relació a Tarragona i això va suposar que la seva exmuller, segons explica ell, ja no el deixés dormir al pis que tenien els dos quan ell anava a Txèquia i, per tant, havia de pernoctar en una pensió els dies que anava a veure la seva filla.

La filla comença a anar a la guarderia el 2008 però quan el 2009 Antoni Miquel planteja el reagrupament familiar a Tarragona la seva dona, segons ell, comença a donar-li llargues

Les coses es van complicar a començaments de l’any 2013. Antoni Miquel va rebre un e-mail de la seva exdona comunicant-li que «ja no podria veure» la nena perquè tota aquesta situació entre ells li feia mal i necessitava concentrar-se en l’escola. En l’e-mail, la mare de la seva filla li deia que podia anar als jutjats a defensar els seus drets però li recomanava que abans s’informés de com funcionava la llei a Txèquia. El correu electrònic finalitzava, segons explica aquest tarragoní, amb una postdata: «Si intentes parlar amb la nena per telèfon o internet (Skype) allò que hem de solucionar nosaltres, no la sentiràs ni veuràs, només si hi ha present algú de la teva família». Segons Antoni Miquel, aquesta reacció de la seva exdona es va produir arran d’una promesa que ell va fer a la seva filla a finals del 2012. Aleshores, la nena li va dir al seu pare que no volia que ell marxés a Tarragona i Antoni li va prometre que podrien estar junts a la capital de la Costa Daurada. «Vaig anar a Txèquia però no em deixava veure la nena i aleshores vaig decidir, amb l’ajuda d’un intèrpret, buscar un advocat». Quan el lletrat va anar als jutjats per accedir al document que Miquel havia signat en el seu moment, no el va trobar. «A l’expedient del meu divorci no estava aquell document. L’advocat em va dir que, per tant, d’acord amb la llei txeca, com que no hi havia cap dictamen judicial sobre la custòdia i tampoc cap document extrajudicial, jo no tenia dret a res, la mare tenia la custòdia total de la nena».

El lletrat txec va recomanar Antoni Miquel que demanés inicialment veure la seva filla els caps de setmana perquè si demanava la custòdia compartida d’entrada, no hi tindria res a fer. Va estar mesos vivint a a ciutat de la seva exdona sense poder veure la petita fins que li van permetre poder estar amb ella un parell d’hores a la setmana —en un centre dels serveis socials de la ciutat txeca— de forma cautelar fins que hi hagués una resolució judicial. «Allò va suposar un punt d’inflexió perquè em va permetre poder parlar amb ella i deixar enrere aquells mesos en què la seva mare li havia estat parlant malament de mi». Les dues hores entre setmana es van convertir després en vuit hores els dissabtes però no va ser fins al juliol del 2015 que Antoni Miquel va poder quedar-se la seva filla una nit al pis que havia llogat. Així, aquest tarragoní va viure ininterrompudament en aquella població txeca des del 17 de març del 2013 fins al 31 de juliol del 2016. El seu negoci, Esports Miquel, situat a la cantonada del carrer Ramon i Cajal i la Rambla Nova, va tancar el desembre del 2014 i des d’aleshores va haver de viure dels estalvis que tenia i actualment de l’ajuda de la seva família.

DSC_8695

Aquells van ser mesos i anys d’una batalla legal que va desgastar Miquel que, fins i tot, va haver de recórrer a quatre advocats diferents per fer valer els seus arguments. Un d’ells, explica, va decidir apostar per la custòdia compartida arran dels informes d’una psicòloga txeca demanats per un tribunal d’aquell país que assenyalava que la nena rebutjava el seu pare a conseqüència d’un síndrome d’alienació parental. Aquell informe pericial psicològic destacava, entre altres aspectes, que Antoni Miquel podia desenvolupar el seu paper de pare «amb èxit» i considerava «necessari» ampliar el contacte de la nena amb ell, un cop aquesta professional de la psicologia va confirmar que la mare no cooperava i bloquejava el contacte de la nena amb el progenitor. Segons Miquel, hi havia maltractaments psicològics i, fins i tot físics de la menor. Aleshores, advocat i client van decidir renunciar a la demanda de visites pels caps de setmana i van demanar la custòdia compartida. Això va comportar començar des de zero però l’advocat de Miquel va demanar mesures cautelars que el jutjat txec va acceptar. El resultat és que la nena podia estar amb el seu pare de dimecres a dilluns cada quinze dies. «La meva exdona, però havia portat la nena a la pediatra dient que la mala relació entre ambdós havia provocat alteracions en el caràcter d’ella i, fins i tot, intents de suïcidi i la psiquiatra del centre de salut va receptar-li antidepressius a la meva filla, imagina’t», explica.

«A l’expedient del meu divorci no estaba aquell document… la mare tenia la custòdia total de la nena»

Arran de les mesures cautelars, Miquel assegura que la seva exdona culpabilitzava la nena dels èxits d’ell als jutjats i que, fins i tot, li pegava «amb una gran cullera de fusta» a tall de càstig. «La tancava a casa quan ella marxava i li tallava els cabells com si fos un nen. Per què no podia denunciar-la per maltractament? Perquè la llei txeca és molt dura en aquest aspecte i els pares poden fer allò que considerin oportú per a mantenir la disciplina i l’obediència dels seus fills». De fet, les denúncies que va presentar Miquel en aquest sentit van ser desestimades en virtut d’aquesta llei. «Un dels motius perquè la meva exdona i jo vam acabar trencant i separant-nos va ser l’educació de la nostra filla. Jo era més condescendent i ella molt més exigent i dura. Això va provocar un munt de discussions entre nosaltres», recorda. Un informe del centre de crisis infantil del desembre del 2015 destacava que la nena volia passar més temps amb el seu pare malgrat que la mare havia retirat el cognom patern de la seva filla —a Txèquia això es pot fer—. Segons l’informe, la nena, que aleshores tenia 9 anys, explicava que la seva mare li prenia les joguines que el seu pare li comprava, es va desfer del canari que tenia com a mascota, no la deixava contactar amb Antoni Miquel i que li obligava a fer notes adreçades a ell en què deia que no el volia veure. La mare, segons l’informe, no deixava que la nena anés a casa de les seves amigues ni que aquestes anessin a la seva. En una reunió d’aquest centre van concloure que la nena havia patit la tensió entre els pares i que havia desembocat en desatenció emocional i mals tractaments emocionals.

Arran d’aquest informe, Antoni Miquel va obtenir la custòdia compartida després del judici que es va fer el novembre d’aquell any, la sentència del qual va sortir el mes de desembre. Abans, però, la lluita d’aquest tarragoní va ser total. En haver iniciat un procés nou, el de la demanda de la custòdia compartida, passaven els mesos i Miquel no tenia data de judici. Davant aquesta situació va decidir emprendre una mesura desesperada com era plantar-se davant del jutjat txec amb una pancarta i reclamar que es posés dia i hora pel judici. La protesta de Miquel va arribar als mitjans de comunicació d’aquell país i fins i tot va sortir a la televisió. Un eurodiputat txec, Tomás Zdechovský, va agafar el guant i va assegurar que faria tot el possible perquè pares i mares tinguessin el mateix dret de veure els seus fills.

DSC_8707«Em vaig assessorar i en virtut de l’article 13 B de la Convenció del 25 d’octubre del 1980 de la Haia, no es pot retornar un menor al país d’origen si existeix un risc físic o psíquic per a ell. D’aquesta forma, vaig proposar demostrar-ho i per això vaig anar a un psicòleg forense perquè ho dictaminés», explica Antoni Miquel, que també va saber que un fet d’aquestes característiques implicava un delicte civil però no penal. A partir d’aleshores, i amb la nena a Tarragona, seria la justícia espanyola qui s’encarregaria de decidir si la petita es quedava aquí o havia de tornar a Txèquia. «Considerem que [nom de la nena], després de patir un procés d’alienació parental per part de la mare, de nou es troba en una situació de maltractament psicològic i emocional. A més, [la nena] també ha descrit rebre càstigs físics inadequats […]En la nostra opinió tècnica, després d’haver manifestat [la nena] la seva ferma voluntat i desig de viure amb el pare, retornar amb la mare pot posicionar-la en una situació de major risc. […] Creiem important que es consideri la conveniència que la menor romangui sota la custòdia del pare, on se sent segura, ja que no podem descartar risc per a la seva integritat física en cas de retorn]», deia l’informe de les dues psicòlogues contractades per Antoni Miquel. Amb aquest informe a les mans, aquest tarragoní va comunicar a la mare i a l’escola de Txèquia que la seva filla no tornaria, enviant un escrit on explicava els motius. El 9 de setembre, segons Miquel, la mare es va presentar a Tarragona sense avís previ i va demanar veure la seva filla. Miquel va concertar una trobada al despatx de la seva psicòloga on també va assistir la cònsol txeca. «La nena va dir a la seva mare que es volia quedar aquí, que no volia tornar a Txèquia. La meva exdona em va dir que no obligaria a la nena a tornar, que volia recuperar la seva confiança». Aquella conversa va ser gravada, tot i que aquesta prova no va servir en els litigis legals anteriors perquè es va considerar que no s’havia fet amb el consentiment de la progenitora. Amb tot, en els mesos següents, segons Miquel, no va rebre cap comunicació de la mare, ni per e-mail ni per telèfon, fins que el mes de febrer d’enguany va arribar una demanda de restitució, és a dir, la mare demanava la custòdia de la filla. El judici es va fer el 19 de març a Tarragona per sostracció internacional de menors i Antoni Miquel el va perdre. «No es va tractar el tema de fons, es van quedar només amb el fet que jo soc el pare i que no he tornat la nena a la seva mare quan tocava», diu.

«Va ser aleshores quan vaig decidir protegir a la meva filla. Amb la seva mare no estaba bé, havia patit maltractaments psicològics com quedaba demostrat i la meva filla em va dir que volia quedar-se a Tarragona. Vaig prendre la decisió de no tornar a Txèquia»

La sentència del 30 de juny del 2017 (notificada el 5 de juliol) determinava que Antoni Miquel havia de tornar la nena a la seva mare. La jutgessa es fonamentava en un informe del Servei d’Assessorament Tècnic en l’Àmbit de Família (SATAF) — un servei de la Generalitat que té l’objectiu d’assessorar amb imparcialitat, donant resposta a les demandes judicials en matèria de família, amb criteris psicosocials compartits per l’Equip professional, per tal de facilitar la presa de decisions judicials que garanteixin el millor interès del menor, promovent alhora la reflexió entorn la nova realitat familiar— del 23 de maig del 2017 que va resultar decisiu. Miquel va decidir apel·lar, però un error burocràtic judicial li ho va impedir. El període habitual per fer aquest tipus de recursos és de 20 dies però a la sentència s’explicitava que era de 3 dies. L’errada va impedir Miquel presentar recurs i, en el moment d’escriure aquest reportatge, lluitava per a poder fer-ho. Des que va rebre la sentència judicial en què es determinava que havia de tornar la seva filla a la seva mare i perdre, així, la custòdia compartida, Antoni Miquel va decidir sortir al carrer a recollir signatures i cridar d’aquesta manera l’atenció de la societat i de les institucions. Lluitador nat, no vol rendir-se tot i que la justícia ha determinat que ell ha perdut. De moment.

NOTA IMPORTANT.

VIU a fons s’ha posat en contacte amb la mare de la nena i exdona d’Antoni Miquel i que actualment resideix a la República Txeca, i aquesta ha manifestat que no vol fer declaracions, argumentant que vol preservar l’anonimat i els drets de la seva filla. VIU a fons ha omès deliberadament els noms de la nena i la mare per tal de preservar la seva intimitat.