Divorci

«Un de cada tres divorcis es produeix durant el mes de setembre»

Entrevista a Conxita Cartil, psicòloga forense, psicoterapeuta europea, professora associada de la URV i professora de la UOC

Text Rafa Marrasé. Fotos Pierre Grubius.

Quin és el paper del psicòleg en un procés de divorci? Fonamentalment d’acompanyament en qualsevol moment del procediment del divorci. La situació del divorci planteja problemes en l’àmbit familiar i personal i és aquí on un psicòleg pot ajudar molt també. El professional pot fer peritatges, mediació o fent de terapeuta.

Què vol dir fer peritatges? És l’avaluació del context familiar, la personalitat i la idoneïtat dels pares i com es troben els nens en la situació familiar. Sobretot es mesura la corresponsabilitat parental envers els fills i sempre es dirigeix a l’interès del menor.

Aleshores es tracta de saber quin és el progenitor més apte per tenir els nens, no? Bé, això ho decideix el jutge. Nosaltres fem l’avaluació de la idoneïtat parental i de la situació dels nens envers els pares.

En què consisteix la idoneïtat parental? En avaluar la personalitat dels pares i les habilitats parentals que tenen envers els seus fills.

Posi’m un exemple d’habilitats parentals. Respecte a la cura dels menors, allò que necessiten els seus nens pel que fa als hàbits, aspectes sanitaris, socioeducatius, etc.

Les avaluacions que vostès fan acaben sent determinants perquè el jutge decideixi i vaig llegir un informe que deia que gairebé el 90% de custòdies corresponen a les mares. No és així. Ara hi ha una disposició cap a la custòdia compartida en detriment de la custòdia materna. La custòdia paterna ha augmentat molt poc, algunes dècimes només. Mira, les dades a Espanya de l’any 2015 diuen que la custòdia materna és d’un 69,9%, la custòdia compartida representa un 24,7% i la paterna un 5,1%.

Per què hi ha tan poques custòdies paternes? – Perquè no es demanen.

«Ara hi ha una disposició cap a la custòdia compartida en detriment de la custòdia materna»

No? No, a menys que hi hagi casos greus en què no es pugui donar la custòdia a la mare i s’habilita el pare. Es demanen més custòdies compartides.

Per què estan augmentant les custòdies compartides? Socialment les funcions dels pares han canviat. Els dos treballen i tenen cura dels seus fills i quan se separen, volen continuar exercint aquest paper i, per tant, volen la custòdia compartida.

DSC_9067Abans parlava d’habilitats parentals. Aquella creença que es té tradicionalment que la mare té més habilitats a l’hora de tenir cura dels seus fills és certa? No necessàriament, avui en dia el rol patern s’acosta al rol matern, sobretot perquè els dos treballen i compaginen les funcions de donar menjar als fills, banyar-los, dur-los a l’escola, al metge. Tot això ho pot fer tant l’un com l’altre.

Aquesta implicació dels pares en la cura dels seus fills és un canvi cultural que estem vivint arran d’unes noves generacions més conscienciades? Sí, totalment.

Aleshores, la custòdia compartida anirà creixent molt i atraparà el percentatge de la custòdia materna, no? Podria evolucionar així, perquè la mare cada vegada ha entrat més en el món laboral i hi ha molts pares que, fins i tot en situació d’atur, es poden fer càrrec dels seus fills. Cada vegada veiem més custòdies compartides amb nens petits, fins i tot en edat de lactància.

De veritat? Sí, però no tant en el sentit de tenir-lo una setmana cadascú, sinó unes hores al dia cada pare.

En un divorci, els primers que pateixen són els integrants de la parella, què es troba el psicòleg quan els visita per primera vegada? Quan és un divorci de mutu acord és difícil que acudeixin al psicòleg perquè hi ha un consens. Les parelles venen al psicòleg quan són ruptures que els porten pràcticament al jutjat. Aleshores necessiten un peritatge o una mediació o un terapeuta. De vegades poden venir parelles buscant una orientació però la majoria de vegades, com dic, és quan són fets consumats, amb la separació feta.

«Les parelles venen al psicòleg quan són ruptures que els porten pràcticament al jutjat. Aleshores necessiten un peritatge o una mediació o un terapeuta»

Segons la seva experiència, les parelles que acudeixen a una professional com vostè tenen un patró idèntic o no? No, les causes poden ser de tot tipus, però sobretot és la falta de comunicació entre ells o la presència de terceres persones. També problemes familiars.

En què consisteix la mediació? Intentar que els pares puguin exercir de pares cap als nens després de la separació d’una forma que no sigui traumàtica pels nens. Que s’organitzin entre ells en els hàbits de conducta, en com s’han de comportar, els possibles càstigs dels nens si han fet alguna malifeta, els premis per si creuen que el nen el mereix, etc.

Per tant la parella busca una persona neutral perquè estableixi una sèrie de pautes. Així és.

Quin és el percentatge d’èxit? Vull dir, d’aquelles parelles que busquen la mediació un cop s’han divorciat, quantes han mantingut la concòrdia i seguit les pautes indicades pel psicòleg? La mediació és relativament nova i jo no disposo de dades en aquest sentit. Des dels tribunals no s’oferia la possibilitat de la mediació fins fa poc.

Quan planteja el jutge una mediació?mQuan hi ha una sentència. En un procés de separació hi ha mesures provisionals i mesures definitives. Entre unes i altres hi ha uns mesos, a les mesures provisionals recomanen anar a una mediació i quan arriben les mesures definitives ja s’ha establert un acord entre les dues parts.

Per tant, després de les mesures definitives no té sentit una mediació.No, però de vegades hi ha revisions de mesures [després de les definitives] i aleshores sí que té sentit. Succeeix que sovint ja ha passat un temps i potser el nen té unes altres necessitats i, per tant, la revisió de mesures pot ajudar en tot això.

Podria ser que les parelles anessin a una mediació pel seu compte sense esperar que ho dictaminés un jutge? Aquí no passa, a altres països com França sí. Allà d’entrada, les parelles van a una mediació abans del judici pròpiament dit. Aquí pot passar que els advocats de les dues parts puguin veure que seria millor anar a una mediació abans d’arribar a un contenciós.

Vostè també ha esmentat que el psicòleg en cas de divorci també exerceix la teràpia, que seria el vessant més conegut per la població en general. Qui va més al psicòleg després d’un procés de divorci, els homes o les dones? Qualsevol dels dos, no hi ha una diferència significativa. Quan venen és perquè s’ha produït una ruptura traumàtica i que genera uns sentiments de malestar, culpa, depressió, de vegades d’agressivitat o d’empipament.

Quan algú es troba en aquesta situació, decideix anar pel seu compte a un psicòleg o bé és perquè una persona del seu entorn li proposa? Normalment és perquè algú altre li ho aconsella. Cada vegada em trobo amb més casos de persones que venen per iniciativa pròpia, però.

Entenc que el membre de la parella que acudeix a un psicòleg és aquell que no ha pres la decisió de separar-se, oi? Efectivament.

Quin és el perfil de la persona que decideix divorciar-se? Gent de poc més de trenta anys que fa 10 o 12 anys que tenen una relació de parella, amb nens petits. És a dir, habitualment no ve gent molt gran o molt jove.

Quin percentatge de divorci hi ha Espanya? Del 2005 al 2014 es van produir 1,3 divorcis per cada 2 casaments. Des del 2007 el nombre de divorcis ha anat creixent però l’últim trimestre del 2016 ha baixat un 9,2 per cent.

«Els diners són un dels aspectes que més els preocupen perquè no saben com se’n sortiran o si podran mantenir la mateixa vida que fins aleshores»

Per què ha passat això? Per motius econòmics. La gent no pot anar a viure a una altra casa o pagar una pensió. A més, les taxes dels jutjats també han pujat.

Els pacients que la visiten, estan angoixats pels diners? Sí, clarament. Els diners són un dels aspectes que més els preocupen perquè no saben com se’n sortiran o si podran mantenir la mateixa vida que fins aleshores.

Parli’m de la síndrome del pare destruït. La veritat és que no ens trobem molts casos d’aquests. Això passa quan un pare, per la raó que sigui, no pot accedir als seus fills i, per tant, no pot exercir el seu paper de pare. Les conseqüències poden ser diverses i es manifesten amb símptomes com depressions, malestar, ansietat, etc. Però, com deia abans, són casos molt aïllats.

DSC_9064El cas d’Antoni Miquel [que apareix en aquest reportatge] es podria considerar un d’aquests exemples? Sí, pel que he vist a la premsa podríem dir que és un dels casos.

Al final, pateix un dels dos pares, però també el menor, no? Així és. De fet, el paper dels psicòlegs és vigilar pel benestar del nen, i ser molt objectiu. És molt important que a les ruptures els pares tinguin en compte els nens perquè sovint se centren en factors econòmics i en factors personals entre la parella i, de vegades, s’obliden dels fills en el contenciós. Ells es pensen que els nens ni veuen, ni escolten ni parlen, però la realitat és que els nens arriben a la consulta i ens expliquen tot el que fan els pares.

Els nens són una bona font d’informació del que passava a casa doncs. Totalment. Quan abans parlàvem de la idoneïtat dels pares és precisament això, el tracte que tenen amb els fills, la seva relació i com es troba el nen en relació a cadascú d’ells.

S’ha trobat en algun cas que el pare o la mare dona una versió i resulta que el nen en dona una altra de molt diferent? Els nens són molt fidels, és a dir, intenten estar bé amb el pare i amb la mare. Els nens no enganyen. Quan observem la relació d’un nen amb el seu pare o amb la seva mare veiem com és el nen amb ells, si hi ha complicitat i afecte.

Els nens manifesten de paraula amb qui volen estar? Aquesta pregunta no la fem mai però ells manifesten, mitjançant dibuixos o fets, amb qui tenen més complicitat, amb qui s’identifiquen més o amb qui es troben millor.

Com fan aquestes avaluacions? Normalment fem els pares per separat, en el cas que els dos vulguin venir, és clar, però de vegades un dels dos no vol venir. Ja saps, si el peritatge el demana la mare, potser el pare no vol venir, i a l’inrevés. Nosaltres, però sempre convidem que vinguin els dos. I després el nen per separat. Quan els nens són molt petits, fins a quatre anys, venen i estan amb els pares i aleshores veiem la relació que hi ha entre ells. A vegades ens trobem casos molt curiosos en què veiem, per exemple, que hi ha una complicitat enorme amb el pare, i la mare ens ha dit que el pare no està pel petit. I, per contra, també et trobes que el pare potser diu que té molta complicitat amb el nen però quan arriba aquí s’asseu en un costat i no li fa gens de cas. En la majoria de casos, però, els nens volen estar amb els dos pares.

Hi ha estudis que afirmen que la separació dels pares quan el nen té menys de deu anys és un factor de risc perquè el menor caigui en la delinqüència. No necessàriament. La disgregació familiar no influeix directament en la gènesi de la delinqüència, és un factor afegit quan es combina amb una falta de supervisió o descontrol, o falta de comunicació, afecte o desatencions.

Un nen que tingui els seus pares divorciats és més infeliç que el d’un altre que no ha viscut aquesta situació? No, si els pares tenen la suficient intel·ligència per veure què li pot passar al seu fill i la comunicació necessària, no té per què ser infeliç. De fet, pot passar a l’inrevés i trobar un nen que tingui els pares junts però no ser feliç perquè l’ambient a casa no és bo. És molt important el respecte que tinguin els pares mútuament, és a dir, que el pare o la mare no parli malament de l’altre davant del nen. De vegades et trobes que els nens et diuen “el meu pare ha dit que la meva mare és una…” o viceversa. Si els pares es posen en dos bàndols, els nens pateixen, hi ha un conflicte de lleialtats. Els pares no poden jugar així amb el nen, no el poden utilitzar com un missatger: “digues-li a la teva mare que no vagi amb aquell xicot perquè no m’agrada”.

Això passa? I tant, i fins i tot amb nens petits, de tres o quatre anys. I això no està bé, perquè és com si els manipulessin. Els pares han de mantenir els nens al marge de totes aquestes disputes personals i dels jutjats. El nen ho acaba vivint i de forma molt negativa i després molts d’aquests menors han de rebre tractament per part de professionals com nosaltres.

Les parelles acostumen a venir abans de la separació quan detecten el primer senyal d’alarma? Sí, i cada cop més. Abans només venien quan ja s’havien separat. Ara en situacions de crisi venen, i sobretot si hi ha nens. Molts demanen orientació sobre el paper dels nens en aquesta situació. Aquestes parelles, que s’anticipen a un problema més gros, sovint no arriben al contenciós, sinó que tenen un acord.

Qui supera millor un tràngol així, l’home o la dona? Depèn de la situació. De vegades és l’home el més afectat, altres vegades és la dona. Cada cas és diferent i les circumstàncies que provoquen la ruptura també.

Hi ha més separacions o divorcis després d’un període de vacances? Els psicòlegs i terapeutes expliquem sempre que moltes parelles culpen dels seus problemes de relació a la falta de temps, a l’estrès i a l’excés de treball, i pensen que quan arriba l’estiu millorarà la situació, però no sempre és així, sinó que sovint passa el contrari. I és que segons les últimes dades del Consell General del Poder Judicial, durant el quart trimestre del 2013 es van registrar en els jutjats 33.712 divorcis, mentre que en els anteriors tres mesos van ser 24.236. Quant a les separacions es van registrar 1.928 entre octubre i desembre per les 1.441 del tercer trimestre. És a dir, sembla que en els mesos d’estiu es decideixen el 33 per cent de les separacions, encara que temporalment l’estiu solament és el 25 per cent de l’any. No hi ha correlació. Un de cada 3 divorcis es produeix al setembre, a la volta de vacances d’estiu, encara que també hi ha més divorcis al gener, a la volta de les vacances de Nadal.

«Sembla que en els mesos d’estiu es decideixen el 33% de les separacions, encara que temporalment l’estiu solament és el 25% de l’any»

O sigui, val més estar ocupat… Les causes s’atribueixen al fet que les parelles, en vacances, tenen més temps lliure i més energia per prendre el pols a la relació, mentre que la resta de l’any funcionen en “automàtic” perquè tenen tot el seu temps ocupat —treball, casa, nens, col·legis, compromisos socials o familiars, etc—. És paradoxal, podem arribar a pensar que quan tenim més temps per pensar de debò en la nostra vida i relacions, més decisions de canvi arribem a prendre. Òbviament no és tan simple, i una parella no es trenca si no arrossegava ja problemes de comunicació o d’una altra índole. Per descomptat, hi ha un historial en cadascuna d’elles que ve de llarg i que no sorgeix de la nit al dia. El que sí és cert és que el període estival és un moment ideal perquè es produeixin canvis en els comportaments de cada parella, la qual cosa ajuda a veure les coses des d’un altre punt de vista. I és que tots els especialistes conclouen que “a més convivència, més friccions. Els conflictes latents -conflictes ja existents- no resolts surten a la llum en vacances amb tota la seva força”.