Divorci

Els defensors de la custodia compartida

Text Rafa Marrasé. Fotos Pierre Grubius.

DSC_9170En les dues o tres parts que impliquen directament els processos de separació i divorci, això és, home, dona (parlant dels matrimonis més nombrosos, conscients que hi ha parelles casades del mateix sexe) i nens —en els casos que n’hi hagi—, una d’elles afirma haver-se sentit perjudicada en l’àmbit legal des que el divorci es va legalitzar novament a Espanya. Així, l’any 1993, dotze anys després de l’aparició de la llei (es va aprovar el 22 de juny del 1981), un madrileny, Juan Luis Rubio, fundava l’Associació de Pares de Família Separats (AFPS) i que va arribar a Tarragona el 2009, moment en què la seu que tenia a l’Hospitalet del Llobregat es va ampliar a les altres tres demarcacions catalanes. Des d’aquell any, el delegat a les comarques tarragonines és Ángel Cubo que, com la resta de membres (700 socis a tot Catalunya i uns 60 a la demarcació de Tarragona), defensa per damunt de tot la custòdia compartida. «L’associació la formen només homes i neix perquè en aquells anys es considerava que la llei del divorci provocava la separació dels fills amb el seu pare. Des d’aquí intentem resoldre qualsevol problemàtica o pregunta que tingui un pare separat, des de temes fiscals, laborals, d’habitatge, etc.». Segons Cubo, el rol del pare en el divorci ha estat tradicionalment el d’un proveïdor econòmic, dins una mentalitat molt masclista que s’ha anat arrossegant durant anys: «El concepte de família a Espanya estipulava, tradicionalment, que era l’home qui treballava i aportava els diners a casa, mentre que la dona es feia càrrec dels fills i de les tasques domèstiques. Per tant, l’home no apareixia com la persona que tenia cura dels nens i això es va veure reflectit en les lleis del divorci de tota Europa dels anys 80», diu.

Aquesta divisió familiar provocava, segons el delegat d’APFS a Tarragona, que el pare no tingués contacte amb els fills i el seu paper, un cop consumat el divorci, fos el d’una persona que aportava la manutenció. «Es creaven, a més, situacions injustes, com els fills de primera i de segona classe. És a dir, quan l’home podia refer la seva vida sentimental i trobava una altra parella i tenia fills amb ella, aquests nens sí que podien conviure amb el pare però els que havia tingut amb la primera dona no. A més, aquells primers tampoc podien conviure amb els seus germanastres», explica mentre també fa referència a la figura dels avis paterns: «Que el pare no pogués tenir els fills també suposava un càstig pels avis, que no els veien mai. Així, si un home només podia tenir els fills un cap de setmana de cada quinze dies, els avis encara els veien menys».

Redacció original del codi civil espanyol l’any 1981: model de custòdia monoparental.

Article 92. La separació, la nul·litat i el divorci no eximeixen els pares de les seves obligacions envers els fills. Les mesures judicials sobre la cura i educació dels fills seran adoptades en benefici d’ells, després sentir-los si tinguessin prou coneixement i sempre als majors de dotze anys. En la sentència s’ha d’acordar la privació de la pàtria potestat quan en el procés es reveli causa per a això. Podrà també acordar, quan així convingui als fills, que la pàtria potestat sigui exercida totalment o parcialment per un dels cònjuges o que la cura d’ells correspongui a un o altre procurant no separar els germans. El jutge, d’ofici o a petició dels interessats, podrà demanar el dictamen d’especialistes.

Article 93. El jutge, en tot cas, ha de determinar la contribució de cada progenitor per satisfer els aliments i adoptarà les mesures convenients per assegurar l’efectivitat i acomodació de les prestacions a les circumstàncies econòmiques i necessitats dels fills en cada moment.

Article 94. El progenitor que no estiguin els fills menors o incapacitats té el dret de visitar-los, comunicar amb ells i tenir-los en la seva companyia. El jutge determinarà el temps, mode i lloc de l’exercici d’aquest dret, que podrà limitar o suspendre si es donen circumstàncies greus que així ho aconsellen o s’incompliren greument o reiteradament els deures imposats per la resolució judicial.

Article 96. En defecte d’acord dels cònjuges aprovat pel jutge, l’ús de l’habitatge familiar i dels objectes d’ús ordinari que hi correspon als fills i al cònjuge en companyia del qual queden. Quan alguns dels fills quedin en la companyia d’un i els restants en la de l’altre, el jutge ha de resoldre el que sigui procedent. No hi ha fills, es pot acordar que l’ús d’aquests béns, pel temps que prudencialment es fixi, correspongui al cònjuge no titular, sempre que ateses les circumstàncies, ho fessin aconsellable i el seu interés fos el més necessitat de protección. Per disposar de l’habitatge i béns indicats l’ús correspongui al cònjuge no titular es requereix el consentiment de les dues parts o, si s’escau, autorització judicial.

Des de l’associació no defensen la custòdia monoparental, és a dir, tenir la custòdia només els pares, sinó la compartida, perquè, asseguren que és la millor opció pels fills. «Zapatero va reformar el codi civil [llei 15/2005 del 8 de juliol, sota el ministre de justícia López Aguilar] per a introduir la custòdia compartida com a norma en els casos de divorci però el sector feminista del PSOE s’oposava a això. Aquest sector volia que hi hagués un acord entre les dues parts i no pas una custòdia compartida com a norma general. Finalment, tot va quedar en què el fiscal havia de presentar un informe arran d’una valoració psicològica per tal que el jutge decidís si hi havia custòdia compartida o no. Nosaltres, en tots aquests anys, no hem vist cap fiscal en cap judici de custòdia compartida a Catalunya», afirma Cubo que fins i tot diu que «en cas de no haver-hi acord, era més factible que el jutge donés la custòdia al pare que no pas la compartida».

Segons l’associació, en els judicis sempre hi havia «un guanyador i un perdedor» i això ha estat un problema durant molts anys en la història legal del divorci a Espanya. «Molts fiscals i jutges tenien interioritzat que si un pare demanava la custòdia compartida era perquè en realitat no volia pagar la manutenció dels seus fills i, clar, això ens perjudicava». Segons Cubo, l’APFS defensa la custòdia compartida perquè garanteix que els dos pares han de tenir cura dels nens i aquesta càrrega no ha d’anar exclusivament a les dones, que a més també han de treballar per tirar endavant la casa.

«Amb l’aprovació del nou codi civil català es passava d’una situació tancada a obrir-se una porta perquè el jutge, a través d’una sèrie de paràmetres, podia valorar la custòdia compartida»

De fet, aquesta reclamació per la custòdia compartida es va dur als carrers. Així, el primer dissabte de cada mes un grup de persones es reuneix a la Plaça Catalunya des del 2007, són els anomenats Pares de la Plaça. L’Associació d’Avis per la Custòdia Compartida (ASACCO) es va constituir fa més de 10 anys i compta amb la participació de més de 400 persones. Denuncien que la justícia desprotegeix els homes i també la família paterna en molts divorcis i separacions. La custòdia dels fills recau massa sovint en la mare, argumenten, mentre que el pare (i els avis paterns) s’han d’acontentar amb un règim de visites setmanals i per vacances. El 30 de novembre del 2008, unes 3.000 persones segons l’organització —la Guàrdia Urbana de Barcelona va assegurar que eren un miler—, integrants de 30 associacions estatals, van fer una manifestació pels carrers de Barcelona demanant la custòdia compartida. Aquella marxa es va produir dos anys abans que Catalunya modifiqués el seu codi civil. «Amb l’aprovació del nou codi civil català [entra en vigor l’1 de gener de 2011]es passava d’una situació tancada a obrir-se una porta perquè el jutge, a través d’una sèrie de paràmetres, podia valorar la custòdia compartida. Amb tot, aquesta llei, tot i ser un canvi important, no va ser tan bona com la que tenen a Aragó, per exemple, perquè allí consta específicament que la custòdia compartida es fa per defecte. De fet, aquí es parla de “responsabilitat parental en caràcter compartit”», explica Ángel Cubo que assegura que la custòdia compartida, arran d’aquest canvi va passar del 5% dels casos al 30%. De fet, Catalunya encapçala el rànquing de les comunitats amb més percentatge de custòdies compartides, amb un 40% dels casos mentre que Extremadura registra només un 8%.

Gràfica3

 

Segons Cubo, actualment el pare encara ha de demostrar que és apte per poder tenir la custòdia compartida mentre a la mare ja se li pressupossa: «Els homes encara han de demostrar davant el jutge que cuiden els nens, que els porten a l’escola, etc, unes proves que no s’exigeixen a les mares. De fet, tradicionalment a Espanya es donava la custòdia a una de les parts i, qui era capaç de deixar a una mare al carrer sense els seus fills? Realment, cap llei hauria de deixar a cap dels pares i mares sense poder veure els seus fills», diu. Cubo assegura que el PP, abans de les eleccions on va aconseguir la majoria absoluta, portava al seu programa la custòdia compartida però «aquella promesa mai es va fer realitat». Segons el delegat a Tarragona de l’APFS, Barcelona i Girona tenen un percentatge més alt de custòdia compartida mentre que a Tarragona aquesta xifra és molt més baixa: «Crec recordar que a Girona supera àmpliament el 30% però a Tarragona, en canvi és del 13%. En el seu moment, l’associació va demanar que es fes una investigació per tal de saber les causes d’aquesta diferència».

«Jo hauria pogut mantenir la custòdia del meu fill perfectament però no crec que aquesta sigui la millor solució. Per això, quan el jutge em va donar la custòdia a mi vaig demanar que fos compartida. Un nen ha de tenir al seu pare i a la seva mare, així de fàcil»

DSC_9205Cubo esmenta alguns casos que evidencien algunes situacions «injustes» però que ell afirma que eren força comuns en el panorama legal. «A Barcelona es va produir un cas que coneixem bé perquè era un membre de la nostra associació. Un matrimoni tenia dos habitatges, un de cadascun, de quan eren solters. Un cop es van casar i tenir fills, van anar a viure a la casa de l’home i l’altra la van llogar. Es van separar i divorciar i el jutge va dictaminar que la llar familiar era on vivien, és a dir, la casa de l’home. Per tant, la dona va tenir la custòdia dels fills i vivia a la casa de l’exmarit. L’home va quedar-se al carrer i la dona tenia, d’aquesta manera dos habitatges. Un altre cas encara va ser pitjor, en què la casa era dels avis paterns i aquests i els seus fills van haver de deixar-la perquè hi visquessin la dona i els fills».

Gràfica2

Revisions de custòdia

Amb l’entrada en vigor del nou codi civil l’1 de gener del 2011, molts pares van decidir intentar aconseguir la custòdia compartida mitjançant la revisió de les sentències però l’efectivitat, segons Ángel Cubo, va ser poca: «Molts jutges deien que la situació ja estava consolidada, que els fills ja estaven acostumats a allò i que era millor no tocar res. Si un pare demostra que té més temps lliure, més recursos i, fins i tot ha creat una nova família, allò que vol és que els seus primers fills convisquin amb els nous, però això, judicialment encara costa. La llei aragonesa, en canvi, diu que en cas de revisió, la prioritat és la custòdia compartida». A l’Associació de Pares de Família Separats arriben molts homes que es troben en situacions compromeses. «Sovint estan a punt de quedar-se al carrer i, a sobre, l’advocat de la seva exdona li diu que no podrà veure els fills, només cada quinze dies. Alguns, desesperats, han anat a la sortida de l’escola a veure’ls però de vegades les mares envien els Mossos perquè legalment no ho poden fer. Hi ha casos de dones que s’han traslladat de ciutat amb els fills i no ho han comunicat al pare i també casos de sostraccions internacionals», diu.

«Hisenda tracta als pares separats i sense custòdia com si fossin solters i, clar, això els penalitza molt»

DSC_9199El mateix Cubo ha passat per totes les etapes d’un home separat. Primer es va separar l’any 2008 i la custòdia del seu fill va passar a mans de la seva dona, quan aquesta va decidir fer un canvi de domicili per motius laborals el jutge va determinar que la custòdia del fill passava a les seves mans i ara exerceix la custòdia compartida. «Jo hauria pogut mantenir la custòdia del meu fill perfectament però no crec que aquesta sigui la millor solució. Per això, quan el jutge em va donar la custòdia a mi vaig demanar que fos compartida. Un nen ha de tenir al seu pare i a la seva mare, així de fàcil. La relació actual amb la meva exmuller és boníssima després d’uns anys en què estàvem molt barallats per tot aquest tema. El meu fill està feliç perquè pot estar amb els dos i s’ha adaptat perfectament amb la meva nova família», diu Cubo que també apunta un altre tema preocupant en tot això: la fiscalitat. «La pensió que el pare paga a la mare està lliure de cotització però l’ajuda familiar recau en qui té la custòdia. Així, el pare, que paga, no té cap ajuda i tot i que pagar la pensió desgrava, la quantitat és molt baixa. El Tribunal Constitucional va anul·lar aquella llei però com es va canviar però, de fet, segueix tenint el mateix esperit i no ha canviat res, encara es produeixen les mateixes situacions fiscals. Hisenda tracta als pares separats i sense custòdia com si fossin solters i, clar, això els penalitza molt». Cubo assegura que la seva associació ha decidit impulsar una llei de família en l’àmbit estatal que reculli tots els aspectes relacionats amb el nucli familiar, des del divorci, la fiscalitat, la custòdia, les relacions entre persones del mateix sexe, etc. «Tot està dispersat en diferents lleis i creiem que seria bo que hi hagués una llei específica de família on es recollís tot».

EL CODI CIVIL CATALÀ

NORMATIVA CATALANA actual vigent a 1 de gener de 2011: Extracte dels articles més siginificatius (llei 25/20010 de 29 de Juliol)

Article 233-8. Responsabilitat parental. La nul·litat del matrimoni, el divorci o la separació no alteren les responsabilitats que els progenitors tenen envers els fills d’acord amb l’article 236-17.1. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen el caràcter compartit i, en la mesura del possible, s’han d’exercir conjuntament.

Article 233-10. Exercici de la guarda. 1. La guarda s’ha d’exercir de la forma convinguda pels cònjuges en el pla de parentalitat, llevat que resulti perjudicial per als fills. 2. L’autoritat judicial, si no hi ha acord o si aquest no s’ha aprovat, ha de determinar la manera d’exercir la guarda, atenint-se al caràcter conjunt de les responsabilitats parentals, d’acord amb l’article 233-8.1. No obstant això, l’autoritat judicial pot disposar que la guarda s’exerceixi de manera individual si convé més a l’interès del fill. 3. La forma d’exercir la guarda no altera el contingut de l’obligació d’aliments cap als fills comuns, si bé cal ponderar el temps de permanència dels menors amb cadascun dels progenitors i les despeses que cadascun d’ells hagi assumit pagar directament. 4. L’autoritat judicial, excepcionalment, pot encomanar la guarda als avis, a altres parents, a persones pròximes o, si no, a una institució idònia, a les quals poden conferir funcions tutelars amb suspensió de la potestat parental.

Article 233-11. Criteris per a determinar el règim i la manera d’exercir la guarda.

1. Per a determinar el règim i la manera d’exercir la guarda, cal tenir en compte les propostes de pla de parentalitat i, en particular, els següents criteris i circumstàncies ponderats conjuntament: a) La vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors, així com les relacions amb les altres persones que conviuen en els respectius llars. b) L’aptitud dels progenitors per a garantir el benestar dels fills i la possibilitat de procurar-los un entorn adequat, d’acord amb la seva edat. c) L’actitud de cadascun dels progenitors per cooperar amb l’altre a fi d’assegurar la màxima estabilitat als fills, especialment per a garantir adequadament les relacions d’aquests amb tots dos progenitors. d) El temps que cadascun dels progenitors havia dedicat a l’atenció dels fills abans de la ruptura i les tasques que efectivament exercia per procurar-los el benestar. e) L’opinió expressada pels fills. f) Els acords en previsió de la ruptura o adoptats fora de conveni abans d’iniciar-se el procediment. g) La situació dels domicilis dels progenitors, i els horaris i activitats dels fills i dels progenitors.

2. En l’atribució de la guarda, no es poden separar els germans, llevat que les circumstàncies ho justifiquin.

3. En interès dels fills, no pot atribuir-se la guarda al progenitor contra el qual s’hagi dictat una sentència ferma per actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ser víctimes directes o indirectes. En interès dels fills, tampoc es pot atribuir la guarda al progenitor mentre hi hagi indicis fonamentats que ha comès actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ser víctimes directes o indirectes.

Article 233-12. Relacions personals amb els avis i els germans.

1. Si els cònjuges proposen un règim de relacions personals dels seus fills amb els avis i amb els germans majors d’edat que no convisquin en la mateixa llar, l’autoritat judicial pot aprovar-lo, prèvia audiència dels interessats i sempre que aquests donin el seu consentiment.

Secció 4a Atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar

Article 233-20. Atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar.

1. Els cònjuges poden acordar l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu parament a un d’ells, per tal de satisfer, en la part que correspongui, els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria d’aquest. També poden acordar la distribució de l’ús de l’habitatge per períodes determinats.

2. Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar, preferentment, al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta.

3. No obstant el que estableix l’apartat 2, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge més necessitat en els següents casos: a) Si la guarda dels fills queda compartida o distribuïda entre els progenitors.

b) Si els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d’edat. c) Si malgrat correspondre-l’ús de l’habitatge per raó de la guarda dels fills és previsible que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els fills a la majoria d’edat.

4. Excepcionalment, encara que hi hagi fills menors, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge que no té la guarda si és el més necessitat i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.

5. L’atribució de l’ús de l’habitatge a un dels cònjuges, en els casos dels apartats 3 i 4, s’ha de fer amb caràcter temporal i és susceptible de pròrroga, també temporal, si es mantenen les circumstàncies que la van motivar. La pròrroga s’ha de demanar, com a màxim, sis mesos abans del venciment del termini fixat i s’ha de tramitar pel procediment establert per a la modificació de mesures definitives.

6. L’autoritat judicial pot substituir l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar per la d’altres residències si són idònies per a satisfer la necessitat d’habitatge del cònjuge i els fills.

7. L’atribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al cònjuge que no n’és beneficiari, s’ha de ponderar com a contribució en espècie per a la fixació dels aliments dels fills i de la prestació compensatòria que eventualment meriti l’altre cònjuge.