Sant Magí

Com nens amb sabates noves

Els portants de l’aigua de Sant Magí estrenen una novetat enguany: els cavalls tindran ferradures de plàstic per entrar a Tarragona i això evitarà que s’utilitzi sorra sobre el paviment per evitar que rellisquin

Rafa Marrasé, text. Pierre Grubius, fotos

DSC_7693_1«A la Part Alta de Tarragona hi ha fins a set tipus de paviment i això és un problema per als cavalls que, amb les ferradures de ferro relliscaven, especialment en les pujades. Només cal pensar en la Baixada de la Peixateria. Havíem de tirar sorra per a evitar-ho però enguany això canviarà, els cavalls portaran ferradures de plàstic a les peüngles, tota una novetat que aportarà seguretat als animals i evitarà embrutar els carrers». Carles Baches (66 anys), és el Coordinador de la Comissió Organitzativa dels Portants de l’Aigua de Sant Magí des del 2016. A efectes pràctics això suposa ser el president d’aquesta associació i el càrrec de coordinador es va crear justament l’any que ell va accedir-hi. Baches ha estat durant més de 20 anys secretari de la junta i de fa un any veu com ha arribat al capdamunt de tot d’aquesta associació, un fet que l’omple d’orgull perquè assegura que «sempre he sentit molta devoció per Sant Magí». Els Portants de l’aigua de Sant Magí de Tarragona són aquell grup de persones que cada mes d’agost es desplacen amb carros i cavalls cap a Sant Magí de la Brufaganya, dins el terme municipal de Pontils, a la Conca de Barberà, per portar a la ciutat l’aigua, de la que es diu que té propietats miraculoses.

Ferradura vella Ferradura nova copiaAmb Baches com a coordinador, s’estrenarà aquesta novetat, la de les ferradures de plàstic, una iniciativa que pretén minimitzar problemes. «No és un tema menor. A banda que els cavalls poden relliscar i provocar un accident, cal pensar en la feinada que suposa recollir tota la sorra que llencem als carrers. Aquesta no pot ser absorbida per les clavegueres, que s’embussarien i, per tant, es recull a cop de pala. L’any passat es van omplir fins a tres camions», explica Baches que explica que quan ell era petit els Portants com a tal no existien: «Hi havia gent que anava a buscar l’aigua pel seu compte. No va ser fins al 1994 que neix el tema dels Portants tal com el coneixem ara».

Durant molts anys va ser el mossèn de la capella de Sant Magí qui s’encarregava d’enviar un camió a buscar l’aigua que després es distribuïa entre aquelles persones que ho volguessin. Fins que entre el 1979 i el 1980, un grup de tarragonins va decidir recuperar la tradició d’anar a buscar l’aigua a Sant Magí de la Brufaganya. Aleshores es portaven uns mil litres d’aigua —en camions—, dels quals només se’n distribuïen uns cinc-cents. El 1994, quan es va tornar a buscar l’aigua amb carros, es van portar dos mil litres d’aigua i actualment se’n porten quatre mil. El primer any no va ser gens fàcil perquè calia tenir previst un munt d’imponderables, des de la capacitat dels animals per portar la càrrega, llocs on passar la nit o menjar, per exemple. A més, la logística incloïa aliment per a vuitanta persones, els traginers de Valls cuidant dels animals, a qui havien de ferrar dues vegades, les condicions climàtiques…

«No és un tema menor. A banda que els cavalls poden relliscar i provocar un accident, cal pensar en la feinada que suposa recollir tota la sorra que llencem als carrers»

DSC_7674_1En el primer viatge, l’expedició havia de fer nit a Bràfim i estava previst que es pernoctés a cel obert. Els traginers sota els carros i la resta de Portants en tendes de campanya. I les bèsties? Doncs van trobar un pagès que tenia una quadra i que els hi va cedir. Actualment hi ha gairebé quaranta famílies que formen part dels Portants de l’aigua de Sant Magí en què l’objectiu principal és donar a conèixer la tradició a la societat tarragonina. «Per ser Portant de l’Aigua abans s’ha de ser confrare de Sant Magí. La confraria és l’entitat jurídica. Amb tot, el fet de pertànyer als Portants no garanteix que es pugui baixar l’aigua», diu Carles Baches que afirma que la confraria la componen uns 560 membres i 37 famílies són els Portants. «Fem una trobada el diumenge abans de la portada de l’aigua, és tot molt familiar», explica mentre matisa que la canalla que fa el viatge és molt poca i que els nens que es veuen sobre els carros a Tarragona han pujat als mateixos a l’alçada del barri de Sant Pere i Sant Pau. Amb tot, Baches afirma que el relleu generacional està garantit i que la barreja de veterans i joves és ideal: «Estem fent un servei a la ciutat i això és important que es perllongui en el temps. Des de l’any passat hem assegurat el relleu generacional però els veterans encara aportem una experiència molt necessària i que garanteix que la tradició no es perd. S’ha de tenir en compte que la majoria dels Portants hem heretat la tradició dels nostres pares».

Serà a Bràfim on es farà el canvi de ferradures. Els cavalls no les calçaran durant tot el trajecte, sinó que la importància de les mateixes radica en l’entrada a Tarragona, que és allà on els animals poden relliscar. Aprofitant l’aturada de la caravana, un parell de ferradors professionals canviaran «les sabates» als cavalls. «Hem trobat uns ferradors que mitjançant un conveni amb l’Ajuntament de Tarragona s’ha pogut fer, amb la col·laboració de la Societat Sant Antoni de Valls, que és qui facilita els animals».

Els ferradors

IMG-20170725-WA0040La tasca de calçar les noves ferradures als cavalls anirà a càrrec d’Adrià Espada i Sergi Vaqué. Ambdós són ferradors professionals i treballen pel seu compte. «A Catalunya és on hi ha més nivell de ferradors de tot l’estat. De fet, l’Associació Catalana de Ferradors va ser la primera associació d’Espanya i molts dels socis són de fora, d’altres zones de l’estat», diu Espada. Ell va estudiar aquest ofici a través d’un curs que va fer a Barcelona i que era finançat per la Unió Europea. «Fora d’Espanya tot això està més regulat. De fet, en la gran majoria de països europeus per ser ferrador has d’estudiar una llicenciatura. Aquí amb prou feines es fan cursos, jo vaig tenir sort que vaig poder fer aquell el 2004. Va ser un curs molt bo perquè van venir professors de fora, estrangers», diu mentre explica que el 2010 es va fer l’últim fins ara, on ell i Sergi Vaqué van fer de professors. «De ferradors, encara que la gent de ciutat pugui pensar el contrari, n’hi ha molts a Catalunya i tots ens guanyem la vida, nosaltres dos, per exemple, treballem a jornada completa. A l’Associació érem 53 membres l’any passat».

La vocació d’Adrià Espada es va produir quan va fer un grau mitjà d’aventura, quan tenia 15 anys (durava dos anys). Aleshores va tocar el tema dels cavalls i es va adonar que li agradava molt. Aquesta afició pels cavalls es va fer més gran quan durant un estiu va treballar en una hípica. «Allí hi havia un ferrador i, quan el vaig veure treballar, vaig entendre que aquella seria la meva professió». A més, la fira Equus que es feia Girona també va ser un punt important a l’hora de voler dedicar-se a fer de ferrador. Una fira que, per cert, ara ja no es fa.

«De ferradors, encara que la gent de ciutat pugui pensar el contrari, n’hi ha molts a Catalunya i tots ens guanyem la vida»

Les ferradures que es posaran als cavalls que estiren els carros dels Portants de l’Aigua de Sant Magí estan fetes a Alemanya i s’anomenen Duplo Sport Horseshoe i, segons explica Espada, s’utilitzen habitualment per a competicions de cavalls com la doma, salt, els raids —en què els cavalls poden fer entre 120 i 220 quilòmetres—. «En l’àmbit de la competició esportiva pel que fa als cavalls no es poden fer servir ferradures de ferro, això els afectaria molt les articulacions, hi ha problemes d’artrosi, per exemple. Les ferradures que posarem absorbeixen l’impacte del cavall», diu.

IMG-20170725-WA0009Adrià Espada assegura que de ferradures com les que posaran hi ha moltes al mercat i el material, per a ser exactes, és un «acrílic semi tou»: «Perquè et facis una idea el tacte és com el d’una silicona dura. Dins hi ha una ànima de ferro. Les ferradures tenen un nivell diferent de duresa tot depenent d’allò que el cavall hagi de fer». El paper dels ferradors és important perquè, quan calcin els animals hauran d’adaptar les ferradures a cada peüngla. «Nosaltres no acostumem a posar aquestes ferradures a aquest tipus de cavall [de tir]. Aquests són animals més pesants i que ara surten de tant en tant». Espada assegura que calçaran els cavalls amb les ferradures de plàstic a Bràfim per evitar que el viatge, l’abrasió de l’asfalt, desgasti el material. Per a la feina estaran ell i Sergi Vaqué, i dos ajudants més.

IMG-20170725-WA0007Van ser els Portants qui es van posar en contacte amb aquests dos professionals arran dels problemes amb l’entrada dels cavalls a Tarragona i la sorra als carrers. Sergi Vaqué ja havia fet una feina semblant a Montblanc, on els cavalls també relliscaven per culpa de les lloses que hi ha en alguns carrers del municipi. Arran d’allò, des dels Portants es van adonar que les ferradures de plàstic podrien ser la solució perfecta.

Sergi i Adrià continuen formant-se per oferir aquests serveis i molts d’altres a les persones que tenen cavalls. Sense anar més lluny, ambdós han fet cursos a Alemanya, el país d’on provenen les ferradures que ara trepitjaran els carrers de Tarragona mentre els cavalls que estiren dels carros porten l’aigua «miraculosa» de Sant Magí.

«Nosaltres no acostumem a posar aquestes ferradures a aquest tipus de cavall [de tir]. Aquests són animals més pesants i que ara surten de tant en tant»

La llegenda de Sant Magí

Miracle de l'aigua copiaLa llegenda de Sant Magí explica que aquest era un ermità que va néixer a Tarragona al segle III d.C però que es va retirar a una cova del que ara és Sant Magí de la Brufaganya a resar durant més de 30 anys. L’emperador romà Dacià va decidir, aleshores, perseguir el cristianisme i, assabentat de la presència de Sant Magí i les seves predicacions entre la població, a qui convencia de la seva fe, el va detenir i portar a la presó a Tarragona. Uns àngels, però, van alliberar Sant Magí, que va sortir de la ciutat a través de la muralla pel Portal del Carro. Els soldats, en veure que havia escapat, el van perseguir, però tots aquells que van sortir pel mateix Portal, van quedar cecs o van morir. Sant Magí va tornar a la seva cova, però els romans –aquells que van sortir per altres zones de la ciutat- el van trobar i el van apallissar sense pietat. En un moment, en plena flagel·lació, els romans, cansats i morts de set, li van dir a l’ermità que, si els donava aigua, no l’apallissarien més. Sant Magí va agafar el seu bastó i, donant tres cops sobre la roca, va fer brollar aigua en tres punts. Els soldats van beure fins que en van tenir prou però, en lloc de complir la seva promesa, van degollar Sant Magí allí mateix, al davant de la seva cova.

En relació a la seva mort hi ha una història paral·lela que ha desembocat en el que s’anomena l’Aplec de la Rosa de Sant Magí que es fa el segon diumenge del mes de juny. En aquella zona muntanyosa hi ha una espècie de rosa silvestre molt petita de color blanc que té unes taques d’un color vermell intens. La llegenda diu que aquestes taques són la sang de Sant Magí quan va ser degollat i quan el seu cos va ser arrossegat per la muntanya.

La llegenda de Sant Magí té, però, una segona part. Durant la guerra del francès i el setge de Tarragona, les tropes napoleòniques van abandonar la ciutat el 19 d’agost de 1813 després de dos anys. Abans de deixar Tarragona, els francesos van col·locar 23 mines a diferents punts de la ciutat de les quals en van explotar 22. La vint-i-tresena es trobava al fortí de Sant Magí.