De sol a sol

Les vacances no són per a l’estiu

Milers de persones treballen mentre la gran majoria gaudeix del descans estiuenc. Aquesta és la història d’alguns dels que es guanyen la vida a la platja

Rafa Marrasé, Text. Pierre Grubius, fotos

DSC_7400S’apropa el migdia a la platja de Llevant de Salou però la sorra encara conserva espais descoberts en una ocupació menys massiva del que recordava. Abans, en aquesta zona del començament de la platja, a tocar del carrer Colom, els turistes s’amuntegaven com si fos un formiguer. Recordo, fa anys, haver anat a una de les guinguetes (xiringuitos), i haver de saltar literalment entre tovalloles per no haver de trepitjar ningú. Allò no era una platja, era una pantalla del Tetris. «Enguany hi ha molta menys gent, el turisme ha caigut en picat a Salou», diu Yavien Marrero (30 anys), cubà resident a Reus actualment i que fa set anys va deixar la seva illa natal per aterrar a Salou a la recerca d’oportunitats. Marrero fa tres anys que s’encarrega de llogar patins —embarcació formada per dos flotadors paral·lels units per dos o més travessers, utilitzada per a fer passejos pel mar, o pels llacs— a la platja després d’haver treballat en el comerç d’aquesta població costanera venent de tot. Llicenciat en comptabilitat i finances a Cuba —l’equivalent a ADE (Administració d’Empreses) a Catalunya segons explica— va decidir deixar la terra dels puros havans per casar-se amb la seva xicota, una catalana que va conèixer allà. Ara tenen un fill de poc més d’un any. «El que passa a Salou no passa enlloc, aquí la gent ve a destruir», diu amb molta calma mentre es recolza en un dels patins que lloga. Marrero du un barret de palla en forma de cowboy i una samarreta de màniga llarga ajustada per tal de protegir-se del sol. «Al matí venen més famílies però a la tarda la cosa es complica, molts joves que només venen a Salou per sortir de marxa i, ja saps, al final sempre acaben trencant alguna cosa».

En una feina de temporada, el concepte dies de festa és, sovint un terme difús. Aquest noi cubà assegura que treballa tots els dies de la setmana: «Des del 28 de març fins al 2 de novembre treballo sense parar, de 10 del matí a 8 del vespre. La meva dona gairebé no em veu», explica tot rient. Enguany, els patins que pertanyen a la guingueta Di Mare Beach han arribat a un acord per treballar conjuntament amb una altra empresa de patins, que pertany a la guingueta María Dolores. «Jo fa tres anys que faig aquesta feina i els dos anteriors, a dos quarts d’onze del matí jo no tenia cap patí a la sorra i hi havia una cua de gent esperant. Ara són les onze i ja ho veus, en tinc un munt fora de l’aigua. Això sembla novembre, estem guanyant molt poc», diu mentre assegura que altres anys podia llogar 80 patins al dia —no té tanta flota, és la manera col·loquial de dir quants lloguers feia diàriament— a un preu de 15 euros per hora. Enguany diu que fa la meitat d’això. Cada patí, assegura, pot costar entre 3.500 i 4.500 euros. «Ara són molt resistents, abans eren de fibra i es trencaven molt sovint», puntualitza mentre admet que un 25% dels clients no torna el patí a la sorra quan toca: «No et pots barallar amb la gent. Ells estan de vacances, fa tot l’any que treballen i volen gaudir del seu temps lliure, no faràs merder per deu minuts. Si es passen més, és una altra qüestió, però l’experiència em diu que si algú no vol pagar l’excés de temps que ha estat a l’aigua, no et compensa la discussió perquè tota aquella estona que discuteixes amb ell, són patins que no llogues».

«El que passa a Salou no passa enlloc, aquí la gent ve a destruir»

DSC_7311Com tot el material que s’empra per treballar a la platja, els patins es queden a la sorra durant la nit, sense vigilància. «Els problemes comencen de les cinc del matí fins a les vuit. És el moment que els joves que han sortit de marxa tornen als hotels i acaben a la platja. Ens fan moltes destrosses, des de fer grafitis a pixar-se als patins, trencar ampolles, de tot. Caldria més vigilància policial per evitar tot això i, d’aquesta manera, que no tinguéssim pèrdues», afirma.

«Els problemes comencen de les cinc del matí fins a les vuit. És el moment que els joves que han sortit de marxa tornen als hotels i acaben a la platja. Ens fan moltes destrosses, des de fer grafitis a pixar-se als patins, trencar ampolles, de tot»

DSC_7288Mentre Marrero parla, un parell de nois amb samarreta vermella van amunt i avall uns metres enrere transportant para-sols i gandules. Aquesta és una de les estampes més característiques quan una persona s’imagina gent que treballa a la platja. Per un moment me’ls quedo mirant fixament, absort, aliè als nens que corren amb les galledes a la mà, les àvies que parlen dels seus nets, millor dit, que lloen els seus nets, i dels jubilats que es dediquen a debatre sobre política tot arreglant el món. Embadalit com estic, el meu cervell em transporta molts anys enrere quan jo era un d’aquests nois. Un estiu de fa més de dues dècades vaig treballar a la platja de Salou per guanyar uns diners i així pagar-me els estudis. Era a la platja de Ponent, a l’altra banda, doncs, del Nàutic de Salou. Aquella va ser una experiència molt dura. Treballava de sol a sol, de vuit del matí a vuit del vespre, cada dia durant dos mesos. Sense festes, sense descans. «No sé de què esteu fets els joves d’ara, jo a la teva edat podia treballar tant com tu i, a més, sortir cada nit sense problemes. Mira quina quantitat de noies maques que hi ha aquí», em deia aleshores Manuel, el meu cap. Un pescador retirat que feia molts anys que tenia una guingueta a la platja. «Doncs devíeu ser Superman, perquè jo no puc amb l’ànima», li responia. I és cert. Vaig sortir dues vegades aquell estiu, i l’endemà em va semblar que les portes de l’infern estaven rere meu. El dia més llarg de la meva vida. Sota el sol, caminant constantment per la platja i duent quatre gandules al mateix temps. Aleshores, a més, eren de fusta, no de plàstic com ara, tot i que aleshores ja es començaven a introduir. A més, també teníem patins i servíem begudes i gelats a la guingueta. «Caram, ets tu, no et coneixia», em va dir un amic que un dia em va venir a veure. Jo estava absolutament torrat pel sol i tenia el cabell llarguíssim i ros —no tenia cap dia lliure per tallar-me’l—. Els millors moments eren quan Manuel havia sortit al matí a pescar llagostins i aleshores fèiem una paella dins la guingueta per a nosaltres, els treballadors —de fet érem només dos en nòmina però a dinar venia el gendre, que donava un cop de mà quan podia, les filles i el net—. Mai oblidaré la cara de gana dels clients en veure l’arròs. A Salou no es podien fer àpats a la platja —entrepans freds sí—, les guinguetes no tenien permís a no ser que fos per als membres del negoci. Com salivaven els aragonesos —la platja de Ponent té molts turistes d’aquesta regió, de fet, l’aleshores president del Saragossa de futbol era client nostre— veient allò i més amb la gana que sempre tens quan estàs a la platja. Tan a prop, tan lluny. Els pitjors moments, sense cap dubte, els matins. A banda de llevar-me molt aviat a l’estiu —no tenia cotxe i anava i venia amb tren— a primera hora s’havien de «plantar» totes les gandules en una extensió prou gran de platja. En posàvem més de cent, sempre encarades al sol —a la tarda s’havien d’anar girant totes— i suposava un bon exercici només començar. Amb tot, mentalment era més dur. Quan t’apropaves al munt de gandules, que estaven cobertes amb una gran lona per protegir-les de la pluja i així allargar la seva vida útil, sovint et trobaves alguna parella jove que consumava l’amor que s’havia declarat aquella mateixa nit a l’empara d’aquell mur de fusta i lona. Aquell moment era molt difícil per a un jove com jo que veia com gent de la meva edat aprofitava l’estiu per a divertir-se i jo havia de treballar, i molt.

«Dormo tres o quatre hores habitualment, i recupero son quan és el meu dia lliure. Puc aguantar perquè no bec alcohol ni fumo, així de fàcil»

«Rafa, anem?». Pierre, el fotògraf, em va despertar d’aquella espècie de somni-record que va durar uns quants segons. Mentre avançava cap als nois pensava com de prim vaig acabar aquell estiu i la força a les cames i els braços que vaig agafar. S’havia d’estar mitjanament en forma. «Aquesta és una de les tres feines que tinc, quan acabo, ballo en un grup de dansa brasilera als hotels i després faig de ballarí a una discoteca. Ah, i també faig lluita i pesos en un gimnàs». Em mira amb un somriure i no m’ho crec. Acabava de pensar que la feina era esgotadora i al davant tenia un noi que no només treballava a la platja sinó que feia tres activitats físiques més cada dia. «Dormo tres o quatre hores habitualment, i recupero son quan és el meu dia lliure. Puc aguantar perquè no bec alcohol ni fumo, així de fàcil». William Dos Santos té 28 anys i és de Rio de Janeiro (Brasil). És la primera vegada que treballa a la platja tot i que en fa tres que va arribar a Espanya. Anteriorment havia treballat com a ballarí, un fet que li va permetre conèixer món: «He viscut a diferents llocs d’Europa, a Praga i a Rússia també». En aquest últim país, on va viure cinc anys, va conèixer la seva dona i ambdós van decidir que seria millor buscar un lloc amb un clima més càlid. Anteriorment, però, també va estar Sud-àfrica i Austràlia com a ballarí professional. «Tenim un fill petit de vuit mesos i no volíem viatjar més de moment, és per això que hem decidit quedar-nos aquí i per això vaig agafar aquesta feina. La calor és una mica pesada però clar, soc brasiler, m’agrada la platja», diu rient mentre assegura que ja ha passat prou fred a la seva vida: «Dels anys que vaig viure a Rússia, sis mesos vaig estar a Sibèria amb una companyia de ballet. Quin fred! Fins a 40 graus sota zero!».

William Dos Santos assegura que comença a treballar a les vuit del matí i fins a les set de la tarda i descansa cada dilluns. Tot i ser el seu primer any com a treballador a la platja, afirma que s’ha adaptat molt bé, entre altres coses, perquè domina quatre idiomes: «Parlo portuguès, espanyol, rus i anglès, i també una mica de francès i de txec, així que treballar aquí és còmode, no tinc problemes per comunicar-me amb els clients com li pot passar a algú altre». Dos Santos assegura que «no té temps per a noies» perquè, a banda d’estar casat, ara es troba centrat en la seva feina (o feines) i que, al cap i a la fi, «les noies no han estat mai un problema perquè quan era ballarí sempre en tenia moltes».

El company del brasiler és Mohamed Buchacurt, un marroquí originari de la ciutat de Castillejos, limítrof amb Ceuta. Buchacurt, de 40 anys, fa gairebé 20 anys que viu a Salou i només en fa 3 que es dedica a treballar a la platja llogant para-sols i gandules. Anteriorment havia treballat en carnisseries i venent peix també. «Al matí, quan arribem, cap a les vuit, posem les gandules, entre 130 i 150. Es poden llogar diverses vegades durant el dia, tot depenent del temps que s’hi estigui cada persona, però habitualment els turistes s’hi passen tota la jornada», diu. Mohamed viu amb la seva mare i tres germans més. Tot i estar casat, la seva dona i els seus dos fills es troben al Marroc. Part del sou que guanya els hi envia i quan acaba la temporada d’estiu va a veure’ls. «El més pesat d’aquesta feina és la calor i caminar per la sorra però té coses positives també, com el tracte amb la gent. Em defenso en diferents idiomes i això ho fa més senzill», diu i tot seguit es disculpa perquè m’ha de deixar per atendre uns clients. Aquests trien el lloc on volen estar i, en aquest cas, demanen també un para-sol. Amb energia i com si no li suposés cap esforç, Mohamed carrega un parell d’ombrel·les, fa un forat prou gran per clavar-les i les obre. I així tot el dia, tot l’estiu.

DSC_7269Mohamed i William treballen per la guingueta City Beach, un oasi enmig de la sorra. Arrecerats a l’ombra, els banyistes acudeixen en massa i diferents vegades al dia per comprar begudes, aperitius o gelats. El City Beach està dividit en dos i des del passeig la seva disposició sembla que atorgui a la seva estructura el paper d’una porta al paradís. És un lloc tranquil, allunyat de l’afluència de persones que prenen el sol uns metres més endavant i cap al mar. «Treballar a l’estiu a la platja és preciós, no ho canviaria per res». Lucía Ciocarla és l’encarregada de la guingueta. Amb un somriure d’orella a orella es guanya la clientela amb l’experiència que atorguen els quatre anys que duu en aquest negoci, el segon com a responsable. Anteriorment havia treballat com a cambrera de pis en diferents hotels de la vila i també en discoteques però des que va descobrir la platja va decidir que aquest seria el seu lloc. Lucía és de Romania i fa 13 anys que va arribar a Catalunya. Treballa sis dies a la setmana nou hores diàries, des d’abril fins a finals d’octubre i té vuit persones a càrrec seu al negoci. «El millor és el contacte amb la gent. Pensa que hi ha clients que venen cada any i al final es crea un vincle, una petita relació d’amistat més que no pas comercial. Alguns t’expliquen les seves coses, si tenen problemes o què han fet el dia abans», diu. Amb tot, les converses no es poden fer de forma relaxada. Mentre parlo amb ella, Lucía no para atendre clients i això que encara no és l’hora punta, doncs no s’ha arribat al migdia. «Aquí el ritme de treball és frenètic, tot i que va a dies. De fet, millor així perquè vol dir que hi ha moviment, sinó, malament», explica mentre riu.

El City Beach està dividit en dos i des del passeig la seva disposició sembla que atorgui a la seva estructura el paper d’una porta al paradís

La guingueta obre a les vuit del matí i es manté oberta fins a les dues de la matinada sense interrupcions —després d’aquesta hora i fins que es torna a obrir compta amb un guàrdia de seguretat perquè ningú pugui robar-hi o fer destrosses—, això provoca que les persones que hi fan cap siguin molt diferents segons el moment del dia. «Imagina’t, no és el mateix tipus de client qui ve a mig matí que qui ho fa a la una de la matinada. Però tot és molt tranquil, no hem tingut problemes malgrat que alguns matins, a primera hora, arribi gent que no ha dormit en tota la nit i es veu que encara no en té prou». Entre les desenes d’anècdotes que podria explicar, Lucía en destaca una, la d’una parella de turistes austríacs que van formalitzar la petició de mà a la guingueta. «Va ser molt fort, em vaig quedar de pedra perquè no t’ho esperes a un lloc així, tot i que si ho penses fredament, no és mala idea. Estàs a la platja, de vacances, en un lloc molt bonic, quina opció millor com per a fer-ho?». Lucía, que té 31 anys i està casada, admet que, tal com passa darrere de qualsevol barra, alguns clients intenten lligar amb ella però «jo m’ho prenc de broma perquè és una cosa que, evidentment, ni em plantejo». Aquesta encarregada assegura que el pitjor de la seva feina és quan fa mal temps: «No hi ha res pitjor que treballar quan està núvol i plou. És molt trist veure la platja amb mal temps. No hi ha gent i no convida a ser-hi. La imatge d’una platja a l’estiu ha de ser la d’un lloc amb un sol imponent i un gran cel blau, però clar, hi ha dies de tot durant tants mesos». Quan acaba la temporada d’estiu, Lucía treballa en un restaurant on fan calçotades i així completa el seu salari per tot l’any. El seu marit també és romanès i actualment treballa com a repartidor.

DSC_7272Una de les empleades del City Beach és Diana Liriano, una jove dominicana de 24 anys que durant la meva entrevista a la seva cap Lucía mirava l’escena amb una certa barreja de curiositat i vergonya. «A veure què em preguntaràs», em diu insegura. «Dona, què vols que et pregunti, doncs sobre la teva feina, que és precisament l’objecte del reportatge», li dic. Ella va arribar de la República Dominicana fa 10 anys i va començar la temporada quan la guingueta va obrir el mes d’abril. Diana ha treballat en un munt de feines, des de cambrera de pis en hotels de Salou a ajudant de cuina en un restaurant de Menorca. «Molt millor estar aquí que en anteriors feines, no es pot ni comparar, sobretot pel que fa a treballar en una cuina. Aquí, tot i que no parem, és més agradable perquè tens contacte directe amb la gent i si ets molt social, com en el meu cas, doncs és més agraït», diu.

«Treballar a l’estiu a la platja és preciós, no ho canviaria per res»

DSC_7277El fet de treballar quan la resta de persones fan vacances pot ser un hàndicap per una noia tan jove, en veure com gent de la seva edat està divertint-se mentre a ella li toca treballar, però Diana no pensa en això: «Sí, clar, seria fantàstic que jo pogués fer com ells però aquest no és el cas, la meva feina és aquesta i és precisament a l’estiu quan hi ha més ofertes i s’han d’aprofitar. Com et deia abans, estic molt contenta d’haver trobat aquest treball i no se’m fa gens pesat», diu mentre admet que li han sortit «propostes de matrimoni» tot treballant aquí a la platja però «no les he acceptat, no estic per aquestes coses», diu tot rient. Diana assegura que va marxar del seu país perquè la seva mare buscava millors oportunitats per a la família però, des del seu punt de vista, no ha canviat massa l’entorn i el seu paisatge de la seva illa natal: «Vaig marxar del Carib i ara resulta que estic al carib espanyol, no està gens malament, no?», i torna a riure.

«Estic molt contenta d’haver trobat aquest treball i no se’m fa gens pesat» diu mentre admet que li han sortit «propostes de matrimoni» tot treballant aquí a la platja però «no les he acceptat, no estic per aquestes coses», diu tot rient.

DSC_7280La gent que s’acosta a la guingueta és de totes les nacionalitats. Russos, francesos, alemanys i més s’acosten a la petita barra des de tots els seus costats per demanar les seves begudes. Hi ha gent que observa com apunto en una llibreta allò que les noies de la guingueta em diuen, en un interrogatori en moviment perquè elles han de continuar servint. Una de les clientes és María Pilar Rodríguez. Aquesta senyora és de Pamplona i segons em comenta ve cada estiu a Salou des que tenia 12 anys. «Quina edat té ara? Ho dic per saber els anys que fa que visita aquesta localitat», li pregunto. «Ah no, no et penso dir l’edat que tinc», em respon amb un somriure maliciós. «Les platges del nord són més boniques però, és clar, el temps allí és pitjor. Venim a Salou perquè és el lloc que més ens agrada», explica mentre afirma que, a sobre, s’allotgen sempre en el mateix hotel, l’Olympus Palace. María Pilar no viatja sola, sinó que ho fa sempre amb la seva germana, María Luisa Rodríguez. «L’hotel i la platja ens agraden molt i per això venim aquí. No és que fem res especial durant les vacances, però ens agrada la tranquil·litat», explica María Luisa. Així, les dues germanes completen una rutina que segueixen fil per randa cada dia en les dues setmanes que s’allotgen a Salou: «Ens llevem al matí, esmorzem i anem a la platja, sempre en aquesta zona. Després tornem a l’hotel, ens dutxem i dinem. Després de dinar fem la migdiada, que a l’estiu, i més si estàs de vacances, és imprescindible [riu] i cap a les sis o dos quarts de set sortim de l’hotel per fer una passejada. Ens asseiem en alguna terrassa per prendre alguna cosa i tornem a l’hotel a veure l’espectacle que fan cada nit, i a dormir. Ja veus, no és res excitant, però ens ho passem bé i aquí estem de cine».

«L’hotel i la platja ens agraden molt i per això venim aquí. No és que fem res especial durant les vacances, però ens agrada la tranquil·litat»

El vigilant de la platja

DSC_7322Disposats cada cert nombre de metres, uns punts de vigilància garanteixen la seguretat a l’aigua dels banyistes. De fa molts anys la presència de socorristes és una constant i una obligació en les platges catalanes i han estat moltes les empreses que han optat per presentar ofertes i endur-se els contractes de vigilància i salvament dels diferents ajuntaments. Treballar de socorrista en una platja és molt diferent de fer-ho en una piscina o un parc aquàtic. L’essència és la mateixa: actuar si una persona té dificultats dins l’aigua —tot i que la majoria d’intervencions dels socorristes són per altres coses, com talls, cops de calor, picades de medusa, nens que es perden…— amb la diferència que el salvament dins el mar comporta molta més dificultat i un risc per al professional. Veure les torres de vigilància em va dur a un altre record relacionat amb la platja, quan també vaig treballar com a socorrista durant algunes temporades. La platja, per tant, forma part de la meva vida professional. Aquells eren dies, literalment, d’avorriment. El socorrista actua quan les coses van mal dades i sempre desitges que no passi res perquè això és sinònim de risc per a les persones, que estaran en dificultats.

«L’avorriment és el gran enemic del socorrista, però és millor avorrir-se perquè això indica que tot està tranquil»

Però les hores passen molt lentament sota el sol i quan l’únic que pots fer és mirar l’aigua. «L’avorriment és el gran enemic del socorrista, però és millor avorrir-se perquè això indica que tot està tranquil», confirma Gerard Güell, de l’empresa Serviesport. Assegut dalt de la torre de vigilància, aquest noi de només 19 anys fa un mes que treballa com a socorrista [en el moment de fer el reportatge] després de treure’s el títol un parell de mesos i mig abans. «Encara no he fet cap salvament. Arriba molta gent amb picades diverses i nens que s’han perdut i que acompanyem a la base, on es fa una crida per megafonia», explica. Quan Güell parla de picadures penso en Austràlia. En aquell país es considera que tenen un dels millors serveis de socorristes del món. La seva feina és molt arriscada i ho sé de primera mà. Poc després de treballar com a socorrista a la zona de Tarragona vaig passar alguns mesos en aquell país i vaig parlar amb alguns professionals del salvament a les platges. Amb el seu característic casquet de coloraines, els socorristes australians es juguen la pell, literalment. De fet, en moltes de les platges d’aquell país la zona per al bany està acotada dins una xarxa que forma com una petita piscina a la platja. Això es fa per evitar les picadures de les meduses d’allí que poden causar fins i tot la mort. «Si algú es banya fora de la zona delimitada, nosaltres no estem obligats a rescatar-lo si té problemes, és realment perillós», em comentava un dels socorristes a la gran platja de Port Douglas. I no cal parlar de les platges on hi ha taurons —a Perth, per exemple, helicòpters sobrevolen les platges que són freqüentades per surfistes i si detecten la presència de taurons (blancs fins i tot) fan sortir la gent de l’aigua— o cocodrils. Sí, perquè els cocodrils d’aigua salada són molt habituals en les platges del nord, des de Darwin fins a l’extrem nord de l’estat de Queensland.

DSC_7331Afortunadament en aquestes contrades aquests perills no existeixen i això fa la feina dels socorristes una mica menys arriscada. Hi ha, però, un aspecte que encara suposa un problema per als professionals del salvament: la falta d’autoritat. «En general tothom fa cas de les banderes i de les indicacions que donem però és cert que els joves són el grup que menys obeeix», diu Gerard Güell. En el moment de redactar aquest reportatge, el Diari de Tarragona informava que un jove va ser detingut a la platja dels Capellans de Tarragona per una agressió a un policia municipal després que el socorrista avisés que hi havia un grup de nois llençant-se des de les roques i negant-se a obeir les seves indicacions. Quan va arribar la policia, el presumpte agressor tenia agafat pel coll al socorrista.

«Vaig decidir treballar aquí perquè és menys angoixant que en altres feines de l’estiu, com en un bar, per exemple»

Güell assegura que no li va costar gaire aconseguir el títol, que de petit feia natació però ara no: «Es tracta de ser actiu, practicar una mica i ja està. A mi no em va costar gaire, la veritat». Jo no tinc la mateixa opinió perquè quan penso en les proves que vaig haver de passar al seu moment les recordo molt dures, en què calia tenir un bon nivell físic, sobretot de natació. Els nedadors les passaven sense problemes, però els altres esportistes havien d’entrenar força. «Per a mi és una manera de guanyar diners a l’estiu perquè a l’hivern estic estudiant. Si enguany la feina m’agrada, repetiré, és clar», diu Güell que assegura que el més complicat és mantenir l’atenció constantment: «El més difícil és poder veure-ho tot amb la gran quantitat de gent que hi ha, per molt atent que estiguis, algun incident se’t pot escapar. Amb tot, es tracta d’estar atent i preparat per si cal actuar».

A la part més allunyada de l’aigua, allà on la sorra sí crema, hi ha, cada certs metres i no en totes les zones de la platja de Llevant de Salou, unes estructures de ferro. Es tracta d’un dels negocis que va associat a les gandules, són els tendals. A diferència dels para-sols, aquests són fixes i, per tant, el client s’ha de situar en un punt concret. Estan alineats i el gran avantatge que aporten és que la superfície d’ombra és més gran que en el para-sol, podent-se situar més d’una persona sota. De fet, la meva ment torna al passat per recordar aquells mesos de feina a la platja de Ponent. Els diumenges, per a nosaltres, era el dia estrella pel que fa als tendals especialment. Aleshores sempre arribaven uns autobusos de Lleida que hi duien banyistes a la platja. Els vehicles s’aturaven tot just davant de la nostra guingueta i els turistes sortien precipitadament, com en una onada humana cap a la sorra. S’havia d’anar de pressa perquè la guingueta que es trobava en territori limítrof amb el nostre també volia «pescar» el màxim nombre de clients. Els tendals eren un negoci doble perquè suposaven, en la majoria de casos, el lloguer associat de gandules, sovint un parell per cadascun. Hi havia gent que portava la seva cadira o s’estirava simplement sobre la sorra fresca a l’ombra, però eren els que menys. Un bon diumenge era haver llogat tots els tendals i per això s’havia de rebre la gent de pressa i servir les gandules amb diligència. Moments d’estrès en el ritme tranquil d’un dia d’estiu a la platja.

Armando Damián té 17 anys i és un dels encarregat de llogar els tendals i també les gandules del negoci dels Hermanos Plaza. Va començar l’estiu passat treballant només els caps de setmana però ara treballa tota la setmana, de vuit del matí a sis de la tarda, amb mitja hora per a esmorzar i una hora per a dinar. «Vaig decidir treballar aquí perquè és menys angoixant que en altres feines de l’estiu, com en un bar, per exemple», diu amb un accent argentí que em fa equivocar en la seva nacionalitat, perquè assegura que és romanès. «La gent prefereix estar com més a prop del mar, millor. Al matí, el meu company i jo plantem les gandules i, a mesura que es van ocupant, en traiem del munt segons la demanda que hi hagi», explica mentre assegura que el més pesat de la feina és quan fa molta calor i el sol pica de valent, aleshores «la sorra et crema els peus», diu rient. Armando em recorda físicament a Tom Cruise a la pel·lícula Risky Business (1983), en una de les seves primeres aparicions a la gran pantalla, que compartia amb Rebeca de Mornay. Cruise tenia aleshores 20 anys, només 3 més que Armando.

«A primera hora del matí arriben sempre els russos, després anglesos i francesos, i una mica de tot. Però realment els clients més nombrosos són russos i britànics», diu mentre assegura que parla bé anglès i que coneix les paraules clau en rus per defensar-se en el negoci (salutació i el preu de cada cosa, sigui tendal, para-sol, etc). No és gaire difícil fer-se entendre perquè el preu és el mateix per a tot: cinc euros una gandula, cinc un tendal i cinc un para-sol. Tot es pot utilitzar fins a les sis de la tarda. Armando es mostra encantat amb la seva feina i espera que la pròxima temporada pugui continuar treballant al mateix lloc. «Sí, m’agrada molt, de veritat i tant de bo pugui estar aquí l’estiu vinent. Al cap i a la fi estàs a l’aire lliure i en contacte amb la gent. Com et deia, altres feines d’estiu són molt més angoixants, tancat en algun local. És veritat que fa calor però mira, ara, tot i ser al migdia, fa una mica de vent que provoca que no es noti tant la força del sol».

La guarderia i el gimnàs

DSC_7344A tocar del passeig literalment hi ha una zona molt especial. Unes taules de fusta a l’ombra, amb algunes peces de jocs sobre elles i uns grans bancs, també de fusta, estan buits. Uns metres més enllà, en una zona descoberta al sol, hi ha joguines de plàstic, com camions o petites galledes. Tota l’àrea està delimitada. Hi ha una noia alta en biquini que, amb una mànega, rega la sorra i alguns elements. Una altra, amb una samarreta blanca, parla amb un nen d’uns 5 o 6 anys. És una mena de guarderia a la platja, un espai on els pares poden deixar els seus fills amb la seguretat que estaran vigilats i en un lloc controlat. Mireia Segarra (34 anys) és la noia alta que estava regant. Ella en fa 18 que treballa als estius en aquest jardí d’infants de platja. «Aquí fem activitats com treballs manuals, jocs de taula, de tot. Això està dirigit a nens d’entre 3 i 12 anys i fa que els pares se sentin més tranquils si han de deixar un moment els seus fills, perquè aquí estan vigilats, clar». Segarra explica que l’Ajuntament de Salou ofereix aquest servei des de fa 18 anys i que està subcontractat a una empresa externa, per a la que treballa actualment, Altesport. «Jo soc llicenciada en Medi Ambient i treballo com a professora a secundària impartint matemàtiques i biologia però com que la docència i l’especialitat de la meva carrera estan molt malament, en el sentit de poder-hi trobar feina, aleshores em dedico als estius a fer això per complementar els meus ingressos», diu Segarra, que treballa des del primer any que es va crear aquest servei de jardí d’infants a la platja de Llevant de Salou.

«Com que la docència i l’especialitat de la meva carrera estan molt malament, en el sentit de poder-hi trobar feina, aleshores em dedico als estius a fer això per complementar els meus ingressos»

Per a poder treballar en aquesta peculiar guarderia, cal tenir, segons explica Mireia, el carnet de monitor infantil de lleure i temps lliure i «que t’agradin els nens i passar-t’ho bé. El jardí d’infants de la platja obre els mesos forts de l’estiu només, és a dir, des de l’1 de juliol al 31 d’agost. «L’horari d’atenció al públic és d’11 del matí a 6 de la tarda. Nosaltres comencem una mica abans i pleguem una mica més tard per muntar-ho i recollir-ho tot respectivament», diu. En total són tres noies i totes tenen un parell de dies de festa a la setmana i atenen uns set o vuit nens cada dia entre setmana i el doble els caps de setmana. «Els nens d’entre 3 i 7 anys són els que acostumen més a venir. De vegades, en situacions molt puntuals, hi ha hagut nens més petits, però aleshores han d’estar acompanyats d’adult, a banda de nosaltres. Entre setmana acostuma a haver-hi més estrangers que utilitzen aquest servei, com russos, anglesos o francesos, els caps de setmana sí que hi ha una afluència més gran de catalans i gent de la resta de l’Estat», diu ella que assegura que, a banda del català i el castellà, parla anglès i francès. «I rus, com puguis», admet. «Per a treballar és un bon lloc. Aquí passa molta fresca i només les hores de sol que al final acabes rebent, per un tema de la pell després de tants anys, seria l’únic hàndicap que li veig». Segarra assegura que els nens tenen una activitat estrella en aquesta guarderia, que és la piscina (d’aquestes inflables). «Això els hi encanta, ja saps, als nens els hi agrada molt l’aigua, i també els hi agrada molt el fet de pintar-se la cara, sobretot quan és l’hora de marxar».

La companya de Mireia Segarra és Nerea Cañadas (20 anys) que, a diferència de la primera, aquesta és la seva primera experiència a la platja. Cañadas, però, està treballant del mateix que està estudiant, doncs ara cursa Educació Infantil a la universitat. Amb tot, aquesta no era la seva primera opció professional perquè va estudiar un grau mitjà de farmàcia. «Sí, després d’estudiar el grau vaig estar treballant en una farmàcia també però no em va convèncer aquell món. Ara estic molt a gust i molt contenta. Treballar amb nens és fantàstic perquè aquesta és la meva vocació i, a més, ho faig a casa, perquè jo visc a Salou», diu. Nerea assegura que el pitjor és la falta d’activitat a la guarderia. Tot i que sempre hi ha alguna cosa a fer, el nucli central del servei és la presència dels petits i quan hi ha estones en què no hi ha cap, és el moment més avorrit. «A banda que pugui fer calor o no, un aspecte que va associat a una feina d’estiu i més a la platja, el pitjor d’aquesta feina és quan, precisament, no hi ha feina, és a dir, no hi ha nens. N’acostumem a tenir sempre, en més nombre o menys, però hi ha hores mortes en què es dona la circumstància que no n’hi ha cap i aleshores és avorrit. Aprofitem, però, per a preparar tallers però, és clar, la part més divertida és treballar amb els nens». Nerea Cañadas assegura que l’ambient de treball és molt bo, un aspecte fonamental, considera, per poder oferir un bon servei i passar l’estiu encara de millor manera. «Sí, hi ha molt bon ambient entre nosaltres i, a més, amb els nois del gimnàs formem tots un equip i ens ajudem si necessitem qualsevol cosa».

DSC_7353El gimnàs es troba una mica més enllà, més apartat de la sorra, al passeig. Sense ser igual, és inevitable associar aquesta instal·lació a la imatge de tantes pel·lícules i sèries de televisió nord-americanes ambientades a Califòrnia on es poden veure un munt de forçuts aixecant pesos a l’aire lliure al costat de la platja. Si no sabéssim que estem a Salou podríem pensar que estem a Santa Mònica, per exemple. Quan hi arribem només hi ha dos nois. Són joves, no tenen ni vint anys i ens expliquen que són francesos, de París i que han vingut a passar un parell de setmanes a Salou. No és la primera vegada que estan aquí, han vingut amb les seves respectives famílies i ells són amics. «Encara que estiguem de vacances ens agrada fer esport. Està molt bé que a la platja hi hagi un equipament com aquest i per això el fem servir. No venim cada dia però sí que ja hem estat abans», diu un d’ells. És el gimnàs amb les millors vistes de Salou, això segur.

Al capdavant del gimnàs de platja hi ha un grup de monitors, un d’ells és Marc Arina (22 anys). Ell fa cinc anys que treballa en aquesta zona esportiva de la platja en què el gimnàs és un dels equipaments. Hi ha, a més, camp de futbol (a la sorra), voleibol-plata i una pista de bàsquet i també es pot jugar als escacs. S’organitzen tornejos dels esports anteriorment esmentats i també es fan classes d’aerobic, zumba i gimnàstica, que dirigeix una monitora especialitzada. Totes les activitats són gratuïtes excepte el gimnàs, que val 4 euros al dia o 19 euros a la setmana. La zona esportiva obre de deu del matí a vuit del vespre i els monitors treballen cinc dies a la setmana. «L’afluència d’usuaris varia bastant d’una setmana a una altra. Això està molt dirigit al turisme i tot depenent del tipus de turistes que arriben a Salou cada setmana ve més gent o menys. Amb tot, si unim totes les activitats que fem, podem dir que en un dia poden passar per la zona esportiva unes 1.500 persones», diu Marc Arina, que assegura que el voleibol és l’activitat que té més èxit (hi ha quatre camps per poder jugar-hi). «Aquest és el meu treball d’estiu, comencem l’última setmana de juny i tanquem la primera de setembre. Em serveix per obtenir ingressos perquè durant l’any estudio. Ara faig animació però vull fer psicologia», explica.

DSC_7368El company d’en Marc aquest matí és Robert Domínguez (22 anys), un noi cepat que també comparteix amb ell la passió per l’esport, perquè ambdós van jugar al CB Salou. Ara, Domínguez, a banda de fer altres esports, també és professor de batucada a Reus mentre es prepara per estudiar el Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport. «Ens coneixem de petits i coincidim en moltes activitats i també tenim el mateix grup d’amics, o sigui que el bon ambient a la feina és total i això és important perquè estem moltes hores aquí», explica ell que ha treballat dos anys en aquest lloc de feina a la platja. Els dos monitors asseguren que els usuaris de la zona esportiva són molt correctes i que no han tingut cap problema en aquests anys. «Al gimnàs és obligatori dur la samarreta i portar una tovallola, són tot mesures d’higiene. Com a molt, en alguna ocasió, hi ha hagut algú que no ha portat la tovallola i es mostra reticent a anar buscar una, però són casos molt puntuals i mai ha passat d’aquí», afirma Marc Arina.

«Si unim totes les activitats que fem, podem dir que en un dia poden passar per la zona esportiva unes 1.500 persones»

DSC_7373Els camps de futbol i de voleibol estan pràcticament buits a aquesta hora (passat el migdia). Segons ens han explicat Marc i Robert l’hora punta és a la tarda quan fins i tot hi ha gent esperant per jugar, en aquella modalitat de qui perd surt, qui guanya es queda. A la pista de bàsquet hi ha dos nois jugant sota el sol. Estan fent un un contra un, que exigeix físicament molt. Ells són Emanuel Sanfelipo i Mirko Cardinali, de 27 i 26 anys. Ambdós són originaris d’Argentina però van arribar fa molts anys a Catalunya. Són antics companys d’equip al CB Cambrils i de fa temps queden sovint per jugar una estona a bàsquet. «Acostumem a venir a les sis de la tarda que és quan ve més gent i aleshores pots competir amb altres jugadors. Avui hem vingut a aquesta hora perquè era la que podíem», diuen i mentre ens allunyem reprenen el seu duel particular, sota el sol.

La platja des de l’aire

DSC_7398Al bell mig de la platja, a pocs metres de l’aigua hi ha el negoci de Sergio (40 anys), que regenta Water Action, una empresa que ofereix diversió de tota mena als banyistes, des de parasailing (aquell paracaigudes que s’estira des d’una llanxa i que manté a la persona a l’aire, tenint una vista privilegiada de la platja), el banana boat (el plàtan aquell gegant estirat per una llanxa i on va un munt de gent a sobre), motos d’aigua, esquí nàutic, etc. Sergio està molt bronzejat, gairebé negre, de les hores que passa a la platja, no obstant el negoci obre a dos quarts d’onze del matí i tanca a les vuit del vespre. Parla amb tranquil·litat i per xerrar amb nosaltres ha deixat la caseta que tenen sobre la sorra i des d’on poden vigilar amb prismàtics les evolucions dels diferents aparells i vehicles que lloguen. «Fa gairebé 20 anys que estem a la platja amb aquest negoci però a la meva família sempre hem tingut negocis relacionats amb la platja. Quan treballes en un sector així a l’hivern pots fer dues coses, continuar treballant o bé no fer res després d’haver estalviat durant els mesos d’estiu. Jo soc d’aquesta segona opció», diu amb un somriure. Sergio, que té una perspectiva amplia de la feina a la platja després de tants anys, assegura que cada vegada l’estiu dura menys, en contra de l’opinió general que sembla que cada vegada faci més calor i l’estiu s’avanci any rere any: «Abans l’estiu durava sis mesos, ara no, amb prou feines quatre. El temps ha anat canviant, molt de vent, tempestes, la temporada acaba abans i ho notem». Afirma que la base del negoci són els turistes estrangers, i quantifica en un 90% els clients de fora i només en un 10% els espanyols. «Aquest any hem notat una davallada en l’afluència de clients i turistes. Ja ho veus, estem a mitjans de juliol i hi ha llocs buits a la platja i a prop del mar. Això altres anys no passava. No és que sigui una davallada escandalosa però sí que és apreciable», diu.

DSC_8619Sergio s’ha de presentar al concurs municipal cada cinc anys per a renovar la llicència per poder treballar a la platja. El seu és un negoci que requereix una bona inversió, al voltant dels 300.000 euros, i pagar els sous de deu empleats, que són els que la seva empresa té. «La gent ens veu aquí i es pensa que tot són beneficis i això no és així. Hi ha moltes despeses, pensa que estem parlant de maquinària, que s’ha de mantenir regularment i reparar quan cal. Amb tot, nosaltres coneixem bé el negoci i sabem com podem treure-li rendiment perquè sinó no estaríem aquí».

Acampar amb vistes al mar

Hi ha gent que treballa a la platja sense estar pròpiament a la sorra, però gairebé. Ubicat en un entorn privilegiat, el càmping Las Palmeras de Tarragona, a la Platja Llarga, és un exemple d’això. El càmping el va fundar Caridad de Barraquer el 1958 quan, en adonar-se que molts turistes estrangers en aquells anys acampaven pels camps de conreu de la zona, va decidir començar a cobrar-los una tarifa. «Els càmpings apareixen amb l’estat del benestar després de la Segona Guerra Mundial, amb les vacances pagades als treballadors», afirma Agustí Peyra (43 anys) director del càmping Las Palmeras i besnet de Caridad de Barraquer. Peyra va assumir la direcció l’any 2006 tot i que va començar-hi a treballar el 2004. Anteriorment havia estat director d’un hotel a la República Dominicana. «S’ha de pensar que l’establiment d’un centre així permet l’activitat econòmica en una zona determinada respectant sempre l’entorn. Aquí, per exemple, tenim més de 3.000 arbres dins el nostre recinte».

DSC_7480La capacitat total del càmping Las Palmeras, segons el seu director és de 700 famílies i per a poder atendre-les es necessita un total d’un centenar de treballadors en els mesos més forts de feina —el càmping obre set mesos l’any—. «La meitat dels nostres clients són estrangers. La gent que ve aquí busca la tranquil·litat i la mitjana d’estada és d’una setmana per família tot i que tenim casos de clients que s’allotgen durant més d’un mes», explica Peyra que assegura que en temporada alta arriba a les nou del matí i acaba fent tres torns cada dia.

«Els francesos anomenen els càmpings com hotels a l’aire lliure, i realment és això, la connexió amb la natura»

Un dels negocis més potents del càmping Las Palmeras és el restaurant. Ubicat en un lloc idíl·lic, només un petit i bonic mur blanc separa els comensals de la sorra. El local és propietat del càmping però l’activitat està subcontractada. Així, Conrado Rodríguez (64 anys) n’és el responsable de fa 28 anys. Ell és originari de Lleó i va arribar a Tarragona el 1975 per treballar a Empetrol. «El meu pare va morir quan jo era molt petit i aleshores havíem de treballar al camp, era molt dur». Buscant un futur millor va recalar a l’empresa petroliera, on va estar un parell d’anys. Durant aquell període de temps s’allotjava a la casa d’una senyora que tenia una guingueta a la platja. «Cada dia anava a dinar a la seva guingueta i des del començament li insistia que em deixés el negoci», diu Conrado Rodríguez. Finalment, però, Conrado es va quedar la guingueta del costat, on va estar 20 anys. «No tenia ni idea d’aquest món però vaig proposar-me aprendre de pressa. De fet, anava a classes d’alemany i francès per poder atendre millor els clients». El càmping Las Palmerars li va oferir dur el restaurant i Rodríguez va acceptar. Assegura que arriba a a la feina les 9 del matí i marxa entre les 12 i la 1 de la nit. A banda d’ell, hi treballen els seus dos fills, quatre treballadors més a jornada completa i una dona de la neteja a mitja jornada. «El funcionament d’un establiment com aquest és molt diferent del d’un restaurant convencional. Aquí pots estar de braços plegats a la una del migdia i resulta que mitja hora més tard arriba tothom de cop i et toca córrer», diu. Els treballadors del restaurant tenen un dia i mig de festa per setmana i el secret de l’èxit es troba, segons Conrado, en buscar bons professionals. «Tinc cambrers que fa més de 25 anys que treballen aquí», explica.

DSC_7473

«Els estrangers són mes comprensius si han d’esperar, els espanyols, en canvi, sempre tenen pressa»

El relleu de Conrado està assegurat de la mà dels seus dos fills, José Miguel (30 anys) i Cristina (27). «No va ser fins que vaig tenir 25 anys que vaig decidir que aquest seria el meu futur professional. Has de tenir en compte que, tot i que la temporada és curta, els mesos forts són molt durs i per a una persona jove com jo passar-se els estius treballant tantes hores…Va haver-hi vegades que em vaig plantejar si pagava la pena», explica José Miguel, que s’encarrega de la terrassa del local. La seva germana, Cristina, està al capdavant de la barra i controla la caixa. Ella inicialment volia dedicar-se a allò que va estudiar, Educació infantil, però davant la impossibilitat de trobar feina, va decidir treballar en el restaurant, una feina que li agrada molt. «Els estrangers són mes comprensius si han d’esperar, els espanyols, en canvi, sempre tenen pressa. Si no poden tenir taula a dos quarts de tres i s’han d’esperar quinze minuts, sembla que s’acabi el món», explica.

La guingueta dels tres amics

A la platja de l’Arrabassada, tot just al final del passeig, es troba la guingueta La Nova Estrella. Aquest establiment està regentat per tres amics, Fran Jurado, J.J. Miguel i Gerard Ciurana, que enguany estrenen la tercera temporada al capdavant. Dels tres socis, un té una gran experiència en el sector, perquè ja va tenir una guingueta a l’Arrabassada i acumula una experiència de 17 anys. «La quarta part de la nostra clientela actual és la que ja tenia en altres guinguetes, per tant, són molt fidels», diu Jurado que s’encarrega d’obrir l’establiment a dos quarts de nou del matí. Ell assegura que la clau és tenir bon personal, amable de cara al client però també amb la resta de treballadors: «Tenim un cambrer que va renunciar a una feina de tot l’any per estar només de temporada amb nosaltres. Quan busquem un empleat volem que sigui simpàtic no només amb els clients, sinó de portes endins».

«Quan busquem un empleat volem que sigui simpàtic no només amb els clients, sinó de portes endins»

DSC_7491José Juan Miguel —tothom l’anomena J o J.J.— treballa de comercial en una entitat financera. Arriba en moto mentre l’espero assegut en una de les taules. És un noi molt alt, de dos metres, que encara està en actiu en el món del bàsquet, jugant ara en el CB Valls de la lliga EBA. «Aquesta és la meva primera experiència en aquest tipus de negocis i podem dir que el negoci funciona. Amb tot, aquests anys són d’amortització perquè vam haver de fer la inversió per guanyar el concurs [12 anys de concessió] i pagar la guingueta, clar». L’horari de l’establiment és de nou del matí a una de la matinada i els divendres i dissabtes poden tancar a les dues. A la Nova Estrella hi treballen sis persones més Fran Jurado, que també consta com assalariat a més de ser soci. Segons calculen, per la guingueta passen unes 500 persones diàriament i més de 700 el cap de setmana. «Obrim tot l’any però a l’hivern quan marxa el sol ja tanquem. Els mesos forts, de temporada, són juliol i agost, clar».

DSC_7496Un dels treballadors és Ramon Llapa (37 anys). Ell és d’l’Equador però fa 17 anys que està a Tarragona. Aquí va conèixer la seva dona, també equatoriana, amb qui té 3 fills. Ramon està treballant en un sector molt diferent del que es va formar perquè al seu país era tècnic de sistemes però quan va arribar a Catalunya va haver de fer «de tot»: «He canviat molt el meu perfil professional, massa, però necessitava treballar». Així, el 2007 va iniciar-se en el món de la restauració com a cambrer en una pizzeria on feia de cambrer i va conèixer Fran Jurado a l’escola on tots dos porten els seus fills. «Aquest és el meu tercer any a la guingueta i faig una mica de tot. El meu horari és d’11 del matí a 6 de la tarda. És un horari una mica especial però així puc estar amb els meus fills. Ells van ser molt comprensius quan els hi vaig demanar», diu mentre assegura que la majoria de la clientela és de Tarragona.

«He canviat molt el meu perfil professional, massa, però necessitava treballar»

Tot just entrevistant uns i altres arriba Gessamí Martín (32 anys), aquesta noia de somriure permanent és una habitual en el món de l’hostaleria, perquè ha treballat rere la barra en diferents locals de la ciutat. Amb tot, la seva professió principal és mestra de violí i de llenguatge musical, això últim a nens d’entre un i set anys. «A l’hivern em dedico a fer classes de música i a l’estiu doncs ja ho veus, de cambrera», comenta. Així, ara està estudiant la carrera d’educació infantil perquè vol ser mestra d’escola, una vocació una mica tardana: «La música és molt exigent, has de dedicar moltes hores a l’instrument i crec que ara necessito un canvi. M’agraden els nens i com ja he fet classes amb petits d’aquesta edat, vaig veure que seria una bona opció», diu. Gessamí assegura que treballa de cambrera des dels 16 anys i aquesta no és la seva primera experiència en una guingueta de platja perquè als 18 anys ja ho va fer en un establiment de la Platja Llarga. «Treballar en un lloc així és millor que no pas fer-ho en un lloc tancat. Aquí aixeques la vista i veus el mar, és fantàstic».

DSC_7507