Ponent també existeix

L’oasi de Torreforta

«Aquesta és l’única biblioteca de Tarragona que no depèn del departament de Cultura, sinó de Serveis Socials»

Rafa Marrasé Text | Pierre Grubius Fotos 

DSC_6096Montserrat Recasens és la directora de la biblioteca de Torreforta. Ella, que té 50 anys, en fa 27 que treballa en aquest centre, és a dir, gairebé tota la seva vida professional si exceptuem un breu pas a l’inici a l’arxiu de Cambrils. Amb la millora dels barris de ponent i l’arribada dels primers serveis, es van construir els centres cívics i a Torreforta van construir una biblioteca que exerceix com a centre cultural de la zona. «Estar als barris de Ponent i dependre de Serveis Socials m’ha suposat tenir una gran visió i he après molt però ara, tot s’ha de dir, considero que, en l’àmbit de Serveis Socials ja he après prou i allò que ens cal és estar dins l’entramat de Cultura», diu ella amb un cert sarcasme mentre afirma que durant aquestes gairebé tres dècades ha treballat amb mediadors i educadors, fent projectes junts. «La biblioteca de Torreforta té una funció educadora i cohesionadora, i això ho ha heretat de Serveis Socials».

En els primers anys, Montserrat Recasens es va fer càrrec de la biblioteca de Torreforta però també de la de Bonavista, que ara no existeix. «Estava tres dies aquí i dos allà. Hi havia molt pocs llibres i, de fet, la de Bonavista mai va ser considerada una biblioteca oficialment». Quan es va obrir, hi havia poc més de 12.000 títols en aquest centre i ara superen els 30.000 en un espai de 300 m² que obliga a la directora i el seu equip a esprémer la imaginació per a poder oferir tots els serveis necessaris per a nens i adults en una disposició arquitectònica que no ofereix massa solucions. «Fa temps que diuen que ens traslladaran a la part buida del mercat de Torreforta, que té uns 1.000 m², l’alcalde ho va anunciar fa molt poc, esperem poder anar-hi aviat perquè això suposarà un gran canvi. Podríem unir les diferents generacions d’usuaris que tenim perquè aquí els hem de separar perquè no hi caben», diu. De fet, les primeres mostres que alguna cosa està millorant s’han observat en el pressupost. Per aquest 2017, la biblioteca de Torreforta té un pressupost de 98.000 euros, que inclou el personal (dues contractades directament per l’Ajuntament i quatre més a temps parcial) i les activitats que s’hi fan. El 2016 el pressupost era de només 68.000 euros.

Cada dos per tres han d’utilitzar part del pressupost per reparar trencadisses en l’edifici

El gran canvi i, alhora, el gran cavall de batalla per a Recasens i el seu equip, va arribar a partir de l’any 2000. «Fins aleshores podríem dir que érem una biblioteca convencional. La majoria d’usuaris eren veïns d’origen andalús però a partir d’aquell any va arribar la immigració, bàsicament magrebina, i ens ho vam haver de replantejar tot», diu Recasens, que assegura que aquella onada migratòria va canviar per complet la fisonomia del barri. «L’associacionisme que hi havia a Torreforta va anar minvant molt arran de l’arribada dels immigrants. Molta gent de tota la vida va decidir marxar a viure a altres llocs, sigui perquè no s’hi trobaven a gust o perquè no reconeixien el barri en què havien viscut. Alguns veïns es van sentir “envaïts”», afirma.

Segons Recasens, hi ha hagut molts conflictes al barri per aquesta barreja de cultures que no s’ha sabut estructurar bé. «Les escoles dels barris són considerades d’alta dificultat i la biblioteca també hauria de ser considerada de la mateixa manera. Nosaltres hem muntat una Taula de Treball que anomenem la “taula de la rumorologia” perquè intentem resoldre o, millor dit, trencar alguns dels tòpics que corren pel barri com “els immigrants ens ho prenen tot, la feina i les ajudes socials”», diu. En aquesta Taula de Treball, Recasens s’ha reunit amb els principals imams perquè no hi hagués problemes durant el Ramadà. «Ells, durant aquells dies, fan una vida diferent, estan més actius a la nit perquè no poden menjar durant el dia. Hem intentat que siguin conscients que això no suposi un problema pel descans dels altres veïns que no són musulmans», diu, en una prova evident que la biblioteca va més enllà que ser un centre que emmagatzema llibres i els cedeix en préstec. «Quan arriba algú de fora, un immigrant, el primer que fa és fer-se el carnet de la biblioteca. De vegades semblem més un servei d’acollida que el que som realment».

L’adaptació dels nou vinguts no ha estat senzilla. «Has de tenir en compte que molts nens que han arribat aquí procedent de zones rurals d’Àfrica, no havien entrat mai en una biblioteca. Entraven corrent i cridant i, clar, els has d’explicar que s’ha d’estar en silenci i comportar-se com cal. Això requereix tot un procés, a França fa anys que ho saben bé i ens porten molt avantatge», afirma Recasens. Ella explica que cada dos per tres han d’utilitzar part del pressupost per reparar trencadisses en l’edifici. «Estem al costat de la plaça i hi ha jovent que ni estudia ni treballa. Tot el dia al carrer sense fer res, doncs vidres trencats aquí tots els que vulguis. O de vegades entren un grup d’adolescents d’aquests que et dic cridant i fent merder pel simple fet de divertir-se. Això és una constant», explica rient.

DSC_6113Btissam el Alaoua té 19 anys i parla un català exquisit. Ella va arribar als 7 anys des de la ciutat marroquina de Taza i treballa a la biblioteca de Torreforta des de l’octubre del 2016. Es dedica a l’atenció als usuaris i als nens i, a més, fa d’intèrpret amb les mares d’origen marroquí i d’altres zones perquè Btissam parla sis idiomes: àrab, català, castellà, anglès, italià i francès. «Des que vaig arribar em vaig fer usuària de la biblioteca. Sempre m’ha agradat llegir i a Taza també utilitzava molt la biblioteca», assegura mentre explica que vol estudiar psicologia a la URV. «La biblioteca suposa cultura per al barri, és una eina senzilla perquè els nens puguin aprendre. Hi ha moltes famílies que no tenen un lloc per estudiar i aprofiten per venir aquí», diu. Btissam, que té 3 germans més assegura que «al barri es crea una espècie de família que provoca que a la biblioteca ens coneixem tots». Al seu costat, rere el taulell, hi ha Badia Elmaadi. Ella també prové de Taza, té 48 anys i 4 fills. Badia i va arribar el 2005 amb els seus fills per reunir-se amb el seu marit que havia marxat el 2002 del Marroc. Com Btissam, fa les tasques pròpies d’una auxiliar de biblioteca i també té una sòlida cultura d’origen perquè la seva feina al seu país era de monitora infantil i també impartia classes d’àrab i francès. «Des del primer dia que vaig arribar em vaig sentir com a casa. Vaig començar a estudiar castellà abans de venir aquí i per això la meva integració no va ser tan difícil», explica en un molt bon català.

Des del punt on es troben Badia i Btissam hi ha la part infantil. Una sèrie de nens consulten els ordinadors i altres, asseguts en un grup de taules, llegeixen sota la mirada d’una de les mares. L’equip de la biblioteca ha decorat aquesta zona amb diferents motius segons la temàtica del moment i en la sala més petita del fons, destinada als més petits, una de les treballadores ha tematitzat l’espai com si fos un circ. «La biblioteca és un punt de cohesió social, especialment amb els nens. Ells són super comunicatius i tracten amb tothom, no tenen cap tipus de prejudicis», diu Recasens, que demana als nens que parlin català quan es troben a les dependències de la biblioteca. «Fora és molt difícil que el parlin. A casa utilitzen l’àrab i al carrer el castellà, per això els hi diem que parlin en català aquí, és una manera de mantenir el contacte amb la llengua».

Btissam el Alaoua té 19 anys i parla un català exquisit. Ella va arribar als 7 anys des de la ciutat marroquina de Taza i treballa a la biblioteca de Torreforta des de l’octubre del 2016

La biblioteca de Torreforta forma part dels Plans Educatius d’Entorn, una iniciativa de cooperació educativa entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i el Departament d’Ensenyament l’Ajuntament de Tarragona, en la qual la funció educativa i social de l’ensenyament supera l’àmbit del sistema educatiu i esdevé una responsabilitat col·lectiva. Remei Vendrell és assessora de la llengua i interculturalitat i cohesió social de la Generalitat de Catalunya i Montse Alegret forma part de l’Institut Municipal d’Educació de Tarragona (IMET) que depèn de l’Ajuntament. Ambdues fa 9 anys que treballen amb Montse Recasens. «Aquest pla d’entorn va ser una iniciativa de la Generalitat per fomentar l’ús de la llengua catalana a Sant Salvador i els barris de Ponent. No donem l’abast i necessitaríem més recursos econòmics i humans. Calen més hores d’estudi perquè has de pensar que a Sant Salvador, per exemple, el 80% de la població és nouvinguda», diu Remei Vendrell. «Algunes de les iniciatives que hem dut a terme són molt satisfactòries. Vam dur 800 alumnes a veure un musical sobre el Rei Lleó que feien els estudiants d’un dels centres i els nens van, literalment, al·lucinar. Possiblement, molts d’ells no tornaran a veure una funció de teatre mai més, però sempre recordaran aquell dia», diu Montse Alegret. El pressupost del Pla d’Entorn és de 36.000 euros pel curs 2016/2017 que s’ha acabat recentment i la meitat d’aquests diners es destina a les classes de reforç que es fan als centres de màxima dificultat. «Enguany hem fet, fins i tot, cursos de català per a pares i mares», diu Vendrell que destaca el paper de Montse Recasens en tota la seva feina: «Sort en tenim de la Montse i la biblioteca perquè és l’eix vertebrador de tot això. Ens deixa llibres per a les escoles i la biblioteca es converteix en el centre neuràlgic de tot el que fem».

Però la biblioteca encara fa més. Treballen amb temes de justícia juvenil. «Alguns dels menors que cometen un delicte i que han estat jutjats i condemnats a fer treballs a la comunitat venen aquí. Fan tasques diverses com traslladar llibres d’un lloc a un altre», diu Recasens. «Això passa en altres biblioteques de Tarragona?», li pregunto. «No ho sé, aquí ho fem. L’Ajuntament està al centre de Tarragona i sovint el que passa aquí, als barris, en tots els àmbits, no arriba allà», respon.

L’alcalde viu a Matrix

DSC_6122Parla amb un somriure etern al rostre però no es calla res del que vol dir. Antoni Peco és el president de la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona (FAVT) i ha estat un dirigent i líder veïnal indiscutible de fa més de 20 anys, especialment a La Floresta. «Els barris tenen els serveis que tenen —CAP, oficina de l’OMAC, transport públic (“abans era privat”)— perquè els veïns, els moviments associatius, els han demanat. L’Ajuntament actual està més interessat a fer projectes que semblen Matrix que en donar suport a les necessitats reals de la ciutadania», diu Peco. «Matrix?», li pregunto. «Sí, com els Jocs del Mediterrani. Aquí allò que cal és fer el mateniment dels barris que estan abandonats. En el seu moment es van fer una sèrie d’actuacions urbanístiques però ara no es fa el seu manteniment. Cal actuar en els centres cívics, arranjar les places i els carrers. Per exemple, quant de temps fa que no s’asfalta un carrer en aquesta zona?», diu amb contundència mentre afegeix: «Els veïns no hem demanat tenir Anella Mediterrània, necessitem altres serveis. Un pavelló per a 6.000 persones? Va home, va. Per això dic que l’alcalde viu a Matrix». I no es queda aquí: «Hi ha col·legis que tenen aules en barracons al costat de l’esmentat pavelló. Si l’alcalde s’hagués esforçat tant a solucionar aquest problema com en trobar el finançament per a la famosa piscina dels Jocs, un altre gall cantaria».

«Els veïns no hem demanat tenir Anella Mediterrània, necessitem altres serveis»

Peco coneix bé la realitat dels barris perquè la viu cada dia. Ell assegura que els barris de Ponent «són una realitat paral·lela al centre de Tarragona» i considera que la gent que ha viscut tota la vida en aquesta zona no té la necessitat de marxar a un altre lloc. «Aquí encara pots veure, en certa manera, una vida més de poble. El fet tan típic en què la gent treia la cadira al capvespre per fer petar la xerrada amb els veïns encara passa o bé es reuneixen a les places per intercanviar opinions». El president de la FAVT afirma que els principals canvis als barris es van produir en l’època de Joan Miquel Nada perquè aleshores «hi havia diners per invertir» però ara, en canvi, «l’alcalde Ballesteros, arran de la crisi, ha perdut de vista la realitat de les necessitats dels barris».

DSC_6142Antoni Peco assegura que no ha pogut traslladar tot aquest punt de vista a l’alcalde perquè fa dos anys i mig que aquest no li dona hora per a reunir-se amb ell. «Com pot ser que l’alcalde d’una ciutat no trobi un moment per a reunir-se amb el president de la federació que engloba totes les associacions de veïns d’aquesta ciutat i, per tant, la veu més autoritzada del poble?», li pregunto. «Això li hauries de preguntar a ell, jo tampoc m’ho explico. El 13 de maig va venir a les festes de La Floresta i vam coincidir. Em va dir que em trucaria i faríem un cafè. D’allò fa dos mesos». Més enllà que resulti sorprenent que l’alcalde faci 30 mesos que no es reuneix amb el representant dels veïns de la ciutat, no deixa de ser encara més impactant que quan se’l troba per casualitat no proposi reunir-se en una taula de treball conjunta per abordar els temes de Tarragona, sinó que li proposa fer un cafè. «No hi ha diàleg amb l’Ajuntament. Suposo que per a ells no és una prioritat saber les necessitats dels veïns. El seu llegat són els Jocs del Mediterrani. La pregunta és, al marge d’aquest tema, amb qui s’ha reunit l’alcalde Ballesteros els últims anys?», es pregunta Antoni Peco.

«No hi ha diàleg amb l’Ajuntament. Suposo que per a ells no és una prioritat saber les necessitats dels veïns. El seu llegat són els Jocs del Mediterrani»

El president de la FAVT considera que han estat les associacions de veïns les que més han fet per intentar cohesionar els barris. «Sempre hem volgut que les festes fossin obertes, sense discriminar ningú. Per exemple, si es feia una paella popular, no es posava res de porc, perquè això podria impedir que vinguessin musulmans. A La Floresta, per exemple, s’han fet jornades gastronòmiques interterritorials en què cada persona portava un plat típic de la seva terra, l’explicava a la resta i es tastava. Era una manera de conèixer millor cada veí».

Antoni Peco considera que encara hi ha molta feina a fer, sobretot en aspectes urbanístics: «El carril bici es talla al pont de Santa Tecla, no arriba als barris. A Icomar hi ha un gran descampat, perquè no hi va la ciutat judicial allí? El govern municipal ha fet del Francolí una frontera amb els barris. Només cal pensar en els actes de Sant Magí o Santa Tecla. S’han de programar coses als barris i que la gent senti la festa com a seva i que els veïns que viuen al centre vinguin als barris també», afirma mentre assenyala l’ocupació il·legal d’habitatges com un dels grans problemes actuals dels barris. «La solució contra l’ocupació? És difícil però el que sí que veig és que no s’està fent res. Has de tenir en compte que hi ha blocs de pisos en què tots estan ocupats menys un o dos. Això vol dir que aquestes dues famílies paguen l’electricitat de tot l’edifici perquè la resta s’ha connectat il·legalment. És una situació insostenible».

El punt de vista antropològic

DSC_6391Federico Bardají és tot un especialista en els barris de Ponent de Tarragona. A finals dels anys 80 del segle passat ja va escriure un llibre sobre la matèria i el 2015 una altra obra centrada en el barri de Bonavista que duia per títol Bonavista: una biografia social. «L’evolució dels barris de Ponent ha estat bona en tots aquests anys. En un inici es va incidir en la vertebració urbana, es parlava de “cosir” els barris mitjançant obres urbanístiques i vials d’enllaç per tal que la carretera fos gairebé un carrer. Això s’ha aconseguit però el carril bici, en canvi, s’ha quedat a l’altra banda del Francolí. Amb tot, en la part cultural i simbòlica, que era la més important, s’ha avançat poc», diu en referència a dur les festes de Santa Tecla i Sant Magí als barris o altres esdeveniments culturals com el festival Dixieland. Segons Bardají, la primera generació de veïns que van arribar als barris tenien una identificació més intensa amb ells però ara els veïns se senten plenament identificats amb Tarragona sense perdre l’orgull de ser del barri.

«Molts dels que van venir inicialment de fora van tornar als seus països per culpa de la crisi»

DSC_6394L’antropòleg destaca l’impacte de la crisi econòmica als barris de Ponent on assegura que ha fet «estralls»: «Molts dels que van venir inicialment de fora van tornar als seus països per culpa de la crisi». Bardají destaca el paper de l’associacionisme i dels veïns en millores socials pels barris, un fet que va permetre que el primer menjador social estigués a Bonavista: «Va ser el bar Cabrera qui va oferir àpats gratis a qui ho necessitava. Després, l’església evangelista també va fer una tasca ingent treballant amb joves delinqüents que estaven enganxats a la droga». L’antropòleg destaca que la confiança i la paraula donada és un valor important en moltes zones dels barris i, així, en alguns comerços encara fien i també lamenta la visió centralista pel que fa a la cultura que es té a Tarragona: «A Bonavista, per exemple, hi ha bona música, sevillanes, flamenc i fins i tot heavy metal, però la gent del centre no va a veure actuacions. Al començament de la democràcia hi havia teatre als barris i finançat per l’Ajuntament. On està tot això ara?». Federico Bardají destaca el nivell interclassista dels barris de Ponent i remarca el paper actiu dels veïns, posant d’exemple l’associació de dones marroquines que s’ha creat a Campclar i que fan, entre altres activitats, taekwondo.

Qui té L’Amic, té un tresor

 

DSC_6424Al bell mig del barri de Campclar, en una de les zones més deprimides i conflictives del barri, es troba el Casal L’Amic, una organització que va sorgir el 1983 arran de la necessitat d’educar els nens de la zona que aleshores no sabien ni llegir ni escriure en la seva gran majoria. Aquesta necessitat va ser descoberta per joves de la parròquia de Campclar que durant unes jornades lúdiques es van adonar del grau d’analfabetització dels nens. La presidenta actual del Casal L’Amic és Anabel González (42 anys) que va començar la seva trajectòria en aquesta organització l’any 2002. «Coneixia Jordi Navarro, que era un dels fundadors, i ell em va parlar molt bé del Casal L’Amic. Després d’estar un any de voluntària, vaig començar a treballar professionalment com a educadora del grup d’adolescents, més tard vaig ser la coordinadora, un càrrec que no existia fins aleshores i ara soc la presidenta de fa pocs mesos», diu. González explica que el principal cavall de batalla en els primers anys era combatre l’absentisme escolar, que es xifrava al voltant del 60% aleshores. Entre tots els programes que tenen està l’Aracne, adreçat a persones joves inscrites al Sistema de Garantia Juvenil (16 a 29 anys) que no treballen, ni estudien i l’objectiu és que rebin una oferta d’ocupació i formació després d’un procés de reflexió i orientació. El casal també realitza diferents tallers i des de fa 10 anys té en marxa el programa A peu de carrer, en què un parell de tècnics recorren els barris de Ponent per estar en contacte amb joves que des que abandonen els estudis deixen de tenir un referent educatiu. «Ens vam adonar que en una determinada franja d’edat els joves desconnectaven de les entitats. Estaríem parlant dels 14 als 30 anys. L’objectiu és mantenir el contacte, que ens vegin i també emprendre accions culturals i artístiques», diu Anabel González. Un dels principals projectes és el Centre Obert, adreçat a nens de 4 a 12 anys, en què es reforça la part educativa i s’intenta evitar que entrin en situacions de risc.

«Amb la crisi gairebé hem de tancar, les administracions van retallar molt, especialment l’Ajuntament de Tarragona i vam començar a generar un dèficit d’uns 70.000 euros anuals»

DSC_6415Fins a 4.000 persones formen part dels programes del Casal L’Amic cada any, uns projectes que executen 20 professionals (la majoria a mitja jornada) i 10 voluntaris. Aquesta feinada, però, no va ser suficient per garantir la continuïtat d’aquesta organització que va estar a punt de desaparèixer per falta de finançament. El pressupost total del Casal L’Amic, que en el moment de tancar aquesta edició encara no havia estat confirmat per la institució, el forma, segons la seva presidenta, d’entre un 60-65% per part de fons de la Generalitat i l’Ajuntament de Tarragona. La resta prové de mans privades com La Caixa, Educo, etc. «Amb la crisi gairebé hem de tancar, les administracions van retallar molt, especialment l’Ajuntament de Tarragona i vam començar a generar un dèficit d’uns 70.000 euros anuals. Aleshores ens vam posar sota el paraigua de Sinergia Social [associació coordinadora d’entitats que dona suport tècnic i organitzatiu a organitzacions]», diu González que afirma que encara hi ha molt absentisme escolar al barri i que això s’uneix amb adults que no tenen estudis i molts problemes per trobar feina.

El mossèn obrer

DSC_6826Agustí Ayats ho sap gairebé tot dels barris de Ponent. Ell, de 66 anys, va arribar fa 31 anys al barri de Campclar i coneix bé la realitat de la zona perquè, a més, ha estat un capellà obrer, és a dir, que ha compaginat la seva tasca pastoral amb el món laboral. Així, Ayats va treballar durant 30 anys com a vidrier en una fàbrica, del 1975 al 2004. L’empresa va tancar i aleshores va fer un curs a l’oficina de Treball de la Generalitat per a cuidar persones dependents, feina que va fer fins a la seva jubilació el mes d’agost del 2016. «Del 1975 al 1986 vaig instal·lar-me a Icomar però sense parròquia. Els barris han canviat molt des que jo vaig arribar. Al començament els carrers no estaven asfaltats i també faltava molt enllumenat», diu mossèn Ayats, que va formar part activament de la FAVT. Ell assenyala una data que molts dels protagonistes també indiquen com a clau per entendre actualment la situació dels barris: l’any 2000. «Aleshores va arribar la immigració. Molta gent va marxar per molts motius, perquè no volien conviure amb els immigrants, altres perquè buscaven un lloc millor, de tot. Allò va canviar els barris», diu. Ayats assegura que seria impossible entendre el barri de Campclar sense els blocs de pisos blaus o verds, on es va instal·lar molta gent procedent del barraquisme, de les parcel·les Tuset i la Savinosa, i més tard del barri de l’Esperança.

«Hi ha un clan que té atemorit tot el barri de sempre… …Hi ha gent que ha abandonat el barri per por»

DSC_6832La convivència al barri, segons el capellà, no ha estat mai fàcil. «Hi ha molta població d’ètnia gitana i la vida amb els paios ha estat sempre difícil. Ara imagina’t, a més, amb tota la població immigrant que hi ha. Amb tot, hi ha hagut menys problemes del que es podria esperar». Tal com assenyalava Anabel González, del Casal l’Amic, l’absentisme escolar ha estat un gran problema a Campclar i altres problemes dels barris de Ponent i Agustí Ayats recorda que durant alguns anys hi va haver monitors que anaven casa per casa despertant els nens perquè anessin a l’escola. Una xacra que ha assolat el barri ha estat la droga, que als anys 80 del segle XX estava protagonitzada per l’heroïna i ara per la marihuana i la cocaïna. «Els gitanos tenen la seva pròpia llei i, de fet, hi ha un clan que té atemorit tot el barri de sempre. Es dediquen a deixar diners a un interès molt alt i si no els tornes en la data assenyalada, et doblen el deute i si no pagues, et destrossen la casa. Hi ha gent que ha abandonat el barri per por», assegura.

Mossèn Ayats es mostra molt crític amb els diferents governs municipals. De fet, assenyala l’exalcalde Joan Miquel Nadal com el gran culpable de la destrucció de l’associacionisme a Campclar: «En aquella època cada bloc estava organitzat per una mancomunitat. Les associacions de veïns coordinaven les mancomunitats però l’alcalde Nadal va fer tot el que va poder per dividir aquest moviment veïnal. Allò va fer molt mal i amb Ballesteros tampoc s’ha millorat en aquest sentit».