Ballem?

El ball ens farà lliures

Milers de persones aprenen a ballar cada any a Catalunya; es tracta, en molts casos, d’un esdeveniment social que canvia per complet la vida de molts dels practicants

Rafa Marrasé Text | Pierre Grubius Fotos

DSC_4787És una tarda molt calorosa. No fa ni un alè d’aire en un final de primavera absolutament tòrrid a les portes de Sant Joan. La ciutat sembla que funciona a mig gas o en tot cas a càmera lenta, en un ambient previ a les vacances dins un clima més tropical que mediterrani. El portal de la Cooperativa Obrera de Tarragona és un refugi a la xafogor. Hi ha una tranquil·litat absoluta dins l’edifici i només se senten les meves passes tot pujant l’escala de pedra. En arribar al primer pis una petita remor de fons trenca el silenci. Segueixo el que sembla una melodia que es fa més audible a mesura que avanço per la disposició laberíntica de l’espai. La música se sent perfectament quan una gran sala es troba al davant meu. Els grans finestrals oberts de bat a bat intenten atreure el més mínim corrent d’aire que pugui passar i al meu davant uns enormes miralls cobreixen un dels murs de l’estança. La classe començarà en uns minuts. Els primers compassos de la música blues ja ressonen entre les quatre parets.

Cada dimecres un grup de joves professors de ball de Barcelona baixa a Tarragona per impartir lliçons de lindy hop i blues. Sí, perquè el blues també es balla. «Molts músics et diran el mateix, que el blues només s’escolta però a la dècada dels anys 20 del segle passat la gent escoltava aquesta música i també la ballava. Per una estranya raó que no acabo d’entendre, la societat va decidir que en lloc de ballar era millor anar a escoltar música i moure el cap mentre tenien un cubata a la mà», explica Eila Galán tot rient. Eila té 30 anys i en fa dos que dóna classes de blues, una disciplina que va començar a ballar fa cinc anys, tot i que ha practicat molts altres estils de ball anteriorment. Actualment, Galán es dedica exclusivament a ensenyar a ballar a través de l’escola Swing is in the air —«el meu cap va pensar que seria una bona idea venir a Tarragona perquè la demanda d’aquests estils estava creixent, tal com havia passat a Barcelona anys enrere»—. «El swing és més improvisat, més complex mentre que el blues té una estructura més senzilla tot i que ha evolucionat des del 1920 fins ara», diu Eila. Iñaki Royo, professor dels dos estils de fa 8 anys, matisa: «Podríem dir que el swing és la música, la melodia, i el lindy hop és el ball».

«Podríem dir que el swing és la música, la melodia, i el lindy hop és el ball»

És una tarda molt calorosa. No fa ni un alè d’aire en un final de primavera absolutament tòrrid a les portes de Sant Joan. La ciutat sembla que funciona a mig gas o en tot cas a càmera lenta, en un ambient previ a les vacances dins un clima més tropical que mediterrani. El portal de la Cooperativa Obrera de Tarragona és un refugi a la xafogor. Hi ha una tranquil·litat absoluta dins l’edifici i només se senten les meves passes tot pujant l’escala de pedra. En arribar al primer pis una petita remor de fons trenca el silenci. Segueixo el que sembla una melodia que es fa més audible a mesura que avanço per la disposició laberíntica de l’espai. La música se sent perfectament quan una gran sala es troba al davant meu. Els grans finestrals oberts de bat a bat intenten atreure el més mínim corrent d’aire que pugui passar i al meu davant uns enormes miralls cobreixen un dels murs de l’estança. La classe començarà en uns minuts. Els primers compassos de la música blues ja ressonen entre les quatre parets.

DSC_5177Cada dimecres un grup de joves professors de ball de Barcelona baixa a Tarragona per impartir lliçons de lindy hop i blues. Sí, perquè el blues també es balla. «Molts músics et diran el mateix, que el blues només s’escolta però a la dècada dels anys 20 del segle passat la gent escoltava aquesta música i també la ballava. Per una estranya raó que no acabo d’entendre, la societat va decidir que en lloc de ballar era millor anar a escoltar música i moure el cap mentre tenien un cubata a la mà», explica Eila Galán tot rient. Eila té 30 anys i en fa dos que dóna classes de blues, una disciplina que va començar a ballar fa cinc anys, tot i que ha practicat molts altres estils de ball anteriorment. Actualment, Galán es dedica exclusivament a ensenyar a ballar a través de l’escola Swing is in the air —«el meu cap va pensar que seria una bona idea venir a Tarragona perquè la demanda d’aquests estils estava creixent, tal com havia passat a Barcelona anys enrere»—. «El swing és més improvisat, més complex mentre que el blues té una estructura més senzilla tot i que ha evolucionat des del 1920 fins ara», diu Eila. Iñaki Royo, professor dels dos estils de fa 8 anys, matisa: «Podríem dir que el swing és la música, la melodia, i el lindy hop és el ball».

El lindy hop seria una evolució del charlestón a partir de diferents incorporacions d’altres estils adaptats per ballarins afroamericans. El nom sembla que provindria del cèlebre pilot d’avió Charles Lindbergh, que el 1927 va convertir-se en el primer home a creuar l’oceà atlàntic a bord d’un avió, anomenat Spirit of St Louis. La proesa de Lindbergh va merèixer un homenatge —dels molts que va rebre— en forma de concurs de ball al Savoy Ballroom de Nova York (un saló de ball que va obrir les seves portes el 1926) aquell mateix any. Lindy seria el diminutiu del seu nom i hop, que vol dir salt en anglès, faria referència al vol entre els Estats Units i Europa que va fer. La popularitat d’aquest estil de ball va ser tan gran que la revista Life va declarar-lo ball nacional del país el 1943. «La música swing i el lindy hop han aparegut en moltes pel·lícules però potser la més coneguda i la que mostra millor la passió per aquest ball en un determinat moment de la història és aquella que es va traduir a Espanya com Rebeldes del swing [Swing kids en la versió original]», diu Mercè Amell, en referència a la cinta del 1993 i que protagonitzaven Kenneth Branagh, Cristian Bale o Barbara Hershey entre d’altres. Amell és companya d’Eila i Iñaki i la tercera del grup de quatre professors que donen classes de forma ininterrompuda des de les 7 de la tarda fins a les 10 de la nit. «Des de ben petita que ballo. He fet ballet, jazz, balls de saló, de tot. Un dia, el meu cosí em va demanar que l’acompanyés a una sessió de lindy hop i no em va agradar [riu]. Encara que sembli estrany, vaig decidir apuntar-me igualment i em va fascinar completament. La música és brutal i, si t’adones, tothom riu mentre balla, és fantàstic». I és cert.

«La connexió que tens amb una persona quan balles blues és brutal. La música t’enganxa»

DSC_5191Els alumnes han anat entrant i amb el pas dels minuts s’arriba al punt àlgid de la classe, o millor dit, de les classes, perquè es fan de forma simultània. Tothom ja va suat en un vespre que no refresca de cap manera i on els passos seguint la música swing provoquen esbufegades. Ningú, però, perd el somriure, i això em recorda per un moment la natació sincronitzada, on es fa un esforç físic important però les nedadores acaben sempre somrient. «La gent que fa swing té ganes de passar-s’ho bé», diu Mercè Amell mentre assegura que n’hi ha prou amb 10 hores de classe per poder tenir una mínima base de lindy hop que permeti l’alumne gaudir d’aquest ball. «El lindy és un ball més distès, de bon rotllo, feliç en contraposició al blues, que és més íntim», explica Royo. Ell es considera un enamorat de la música de swing des de sempre. Quan era petit recorda que va veure una pel·lícula dels germans Marx, Un dia a les curses, en què una escena el va captivar: «Harpo, el que feia de mut, va entrar a una quadra i allí hi havia tot de nois negres treballant. Va fer sonar un flautí i aleshores es desencadenava tota una festa en què els treballadors ballaven lindy hop». Iñaki Royo va quedar fascinat per allò i a mesura que es feia gran aquell record i el so de la música swing continuaven en la seva ment fins que un dia ho va veure en viu i en directe. «Eren les festes del barri de Gràcia i de cop i volta em vaig trobar tot de gent ballant lindy hop. No em podia creure allò, no sabia que a Barcelona hi havia gent que ho ballava». Va decidir buscar una escola de ball i aprendre’n de seguida i d’allò ja en farà 13 anys. «El swing per a mi és com una filosofia de vida», diu mentre admet que es dedica professionalment a impartir classes a banda de compaginar-ho amb el seu ofici d’actor també.

En contraposició al swing, el blues. La música, més lenta, provoca un ball més pausat —tot i que els professors asseguren que en molts països es balla de forma ràpida també—. «La connexió que tens amb una persona quan balles blues és brutal. La música t’enganxa», afirma Jordi Figueras, de 42 anys i que en fa 2 que dóna classes. Ell assegura que va arribar a aquest món per casualitat arran d’una festa major i des d’aleshores ha quedat enamorat del swing i del blues. «Allò que realment em fascina del blues, que m’atrapa, és el tipus de conversa que pots establir amb la teva parella de ball i parlo d’una conversa al so de la música, aquest diàleg entres dues persones que ballen», diu Eila. Figueras assegura que amb un parell o tres d’hores de blues ja es dominen els fonaments bàsics per començar a gaudir d’aquest estil. «Hi ha molta gent que comença fent només lindy hop i acaben triant el blues exclusivament, és com cuinar una cosa a foc lent, t’acaba seduint», admet.

Tots quatre asseguren que l’explosió d’aquests balls es va produir fa uns anys, sobretot en poblacions més grans com Barcelona i que ara es viu un període d’estabilitat amb molts alumnes però sense aquella febre d’un temps ençà.

Mil motius per ballar

DSC_4882Hi ha una persona enmig de la gran sala que ressalta per sobre de la resta. Es mou molt ràpidament, amb molta energia, no para, té un gran somriure d’orella a orella i balla aquí i balla allà amb una, dues, tres parelles diferents. És elèctric. «Has de parlar amb ell, és l’alumne més motivat que tenim», em diuen alguns dels professors. Xavi Roca té 38 anys i em demana que sortim a parlar al petit balcó de la sala. «Aquí s’estarà una mica més fresc», diu. Roca és un exjugador de rugbi que fa un any va decidir deixar la pilota ovalada per gastar la seva energia en el ball. «Em vaig cansar del rugbi, literalment. Feia molts anys que el practicava i, al final, la seva exigència era molt alta, sobretot en entrenaments i dies de partit. Buscava quelcom més lúdic, divertit i el que havia provat com bachata, rock o zumba no em convencia gens», diu. El fet que és que un amic seu li va proposar ballar lindy hop perquè faltava un noi en el seu grup i va ser aleshores quan va decidir provar i li va agradar. «És un ball molt alegre i de seguida t’ho passes bé, encara que faci poc temps que el practiques», afirma mentre admet que ara ha conegut una nova forma de sortir de festa. «Abans, per què enganyar-nos, sortir de festa sempre era igual, ja saps, acabes prenent copes i tot la pesca. Ara no, això és completament diferent. Quedo per ballar. La meva vida social gira al voltant del ball, vaig a Barcelona o on sigui que hi hagi jams (festes)», diu mentre confessa que no ha sigut capaç d’atreure cap dels seus excompanys del món del rugbi al món del lindy hop o el blues. «Ells no en volen saber res i encara se’n riuen de mi», explica rient.

La claror del dia va desapareixent i els llums dels fluorescents s’encarreguen d’il·luminar les diferents sales que fan de seu de les classes de ball. Els alumnes esgoten els últims passos a l’edifici de la Cooperativa però no seran, per a molts, els últims del dia. Els amants del swing i del blues tenen prevista una segona part. El bar La Cantonada es troba al costat d’on fan les classes, és un local històric, molt conegut a la ciutat i que per la seva disposició el fa apte per a concerts de petit format o xerrades, perquè té un escenari menut. Al davant, i abans d’arribar a les taules i cadires dels clients, en el pas cap a la barra, hi ha prou espai lliure sobre un terra de petites rajoles de dos colors. Aquesta serà la pista del ball dels incansables del swing. «Jo no havia ballat mai en la meva vida i, et seré sincer, ni m’agradava el ball ni tenia previst ballar mai. Un dia, però, un amic meu em va demanar si us plau que anés a una classe perquè sempre faltava un noi per fer les parelles i hi vaig anar. Em va agradar moltíssim, tant que ja veus, ara estic aquí [riu]. El que més m’agrada del lindy hop és la manera com interactues amb l’altra persona, crees un vincle molt ràpid i això fa que l’amistat sorgeixi de seguida», diu Juanma Patón de 45 anys i que només fa 15 mesos que balla lindy hop i blues.

«El que més m’agrada del lindy hop és la manera com interactues amb l’altra persona, crees un vincle molt ràpid i això fa que l’amistat sorgeixi de seguida»

La Cantonada es va omplint dels ballarins que, abans de tornar a moure els esquelets fan una breu pausa que aprofiten per refrescar-se i menjar una mica. Es reuneixen per petits grups i fan petar la xerrada, però alguns ja s’han aixecat de les seves cadires i marquen els primers passos a ritme de swing. «La gent que hi ha en aquest món considero que és més afí a la meva manera de ser, m’hi trobo molt còmoda», explica Ester Mercadé, que fa poc menys d’un any i tres mesos que va començar a ballar lindy hop i blues. Es va introduir al món del ball al gener del 2016, fent salsa i bachata, i abans «només havia ballat a les discoteques». «La sensació que tinc és que la gent quan va a aprendre salsa o bachata sembla que vagi a lligar. Aquí tot és més lúdic, no perceps aquest interès tan evident d’uns i altres», diu tot i que admet que, al final, les relacions personals acaben sorgint per una qüestió natural: «Es lliga molt, és veritat. El ball fa que puguis veure clarament si t’entens amb l’altra persona o no però en aquest tipus de ball es tracta d’una qüestió més emocional que no pas sexual». Ella va arribar al swing i el blues a través d’una amiga però en un inici pensava que no seria capaç de poder seguir el ritme del swing «perquè havia vist gent ballant-ho i em semblava complicat» però ara confessa que està «encantada», especialment amb el blues. «La música blues és molt més profunda i la connexió amb la parella de ball és diferent. Podem dir que lindy hop és alegria i el blues, sensualitat».

DSC_5100No tots són nou arribats al món del ball. Hi ha gent, com la Marina Getino (29 anys), que té una llarga trajectòria en tot tipus de danses perquè va començar a ballar als 3 anys i ha fet de tot: clàssica, flamenc, claqué, jazz, etc. Actualment, a banda del lindy hop i el blues també balla dansa del ventre i dansa polinèsia, entre altres. En total, 5 hores a la setmana de ball. «El blues m’ha enamorat completament, més que el lindy. La música m’encanta, la trobo increïble», afirma.

«Ballar blues és com fer l’amor d’una altra manera»

La pista s’ha anat omplint de parelles que ballen amb energia. Alguns han fet més de dues hores de classe abans però ara és l’hora de gaudir amb llibertat i, perquè no, posar en pràctica allò que s’ha après a les classes. Els professors m’havien explicat que no acostuma a haver-hi alumnes que estiguin més de dos anys aprenent lindy hop o blues. Primer de tot perquè, tal com m’havien dit, amb poques hores ja es pot tenir unes nocions suficients per ballar per compte propi i això fa que la gent s’acabi «independitzant». Al cap i a la fi, els alumnes volen saber ballar bé per anar a les jams arreu del país o fins i tot a l’estranger. «Sí, hi ha trobades a tot arreu, de fet, jo en l’últim mes i mig he estat a Lituània, Alemanya i el País Basc», afirma Mercè Amell. Allí tothom es reuneix per ballar al so de la seva música favorita. La finalitat és passar-s’ho bé. Les amistats es fan en els cursos però es reforcen en els balls fora de les hores lectives i en trobades amb altres ballarins. «Tothom balla amb tothom independentment del nivell de cadascú. És a dir, els que en saben molt no es limiten a ballar amb els deu seu nivell, sinó que també ballen amb els que acaben de començar, per exemple. Això demostra el bon ambient que hi ha i que el més important és gaudir», diu Juanma que, com alguns dels seus companys, assegura que aquelles persones que ballen lindy hop i blues acaben preferint aquest segon «perquè és més íntim». De fet, Juanma va més enllà: «A Barcelona hi ha molta gent que balla blues que prové del món de l’espiritualitat, de la meditació i del ioga».

Cowboys del Mediterrani

Són passades les onze de la nit del dimecres a Tarragona. Entre setmana, la ciutat no està gens animada —el cap de setmana tampoc és per tirar coets—però això no importa per als bojos del swing i del blues que cada cop s’incorporen amb més força a la pista, omplint-la de moviment i passió, girs, cames enlaire i molts somriures. Parelles de ball felices en un món amb identitat pròpia. «Ballar blues és com fer l’amor d’una altra manera», em comenta Juanma amb un somriure.

DSC_4046_1No em puc imaginar un lloc més allunyat del concepte que tinc del sud dels Estats Units que Campclar. Res que hi hagi en aquest barri de Ponent em recorda aquelles terres, des del paisatge fins a la cultura, i molt menys la música. Però quan entro al centre cívic escolto una melodia que em transporta a les zones rurals de Texas, Tennesee o Arkansas. Una música que podria ser de Garth Brooks, Tim McGraw o qualsevol dels grans del country americà sona en una sala al final de l’ampli passadís que arrenca des del taulell de recepció. Arribo fins a la porta, i sento que sobre la música hi ha algú que parla per un micròfon, com si donés instruccions. Mig obro la porta, trec el cap i em trobo una escena més pròpia de Thelma i Louise que de flamenc, sevillanes o qualsevol altre ball que associés més ràpidament al barri. Un bon grapat de dones i homes que aparentment voregen els seixanta anys, es mouen sincronitzadament mentre formen en fileres. Ho fan molt bé perquè semblen prou coordinats. Hi ha concentració i també força traça. Em quedo embadalit per uns moments, decideixo entrar i veure-ho amb més calma des d’un racó i en aquell precís moment ja sento admiració per aquella gent que és capaç de fer allò que molts dels meus amics i jo mateix no hem fet mai: aprendre a ballar.

«Vaig començar perquè necessitava fer alguna cosa. Havia passat els cinquanta anys i estava entrant en una depressió»

La classe és de Country Line Dance, és a dir, ballar música country en línia. La persona que més va popularitzar aquest estil —o, millor dit, que tothom recorda recentment a Espanya— va ser aquell cantant anomenat Coyote Dax i el seu hit No rompás más (mi pobre corazón). Segur que tothom va acabar ballant aquella cançó i això és el més semblant que he vist des d’aleshores. La música country no solament es balla així en línia i, de fet, els ballarins que ballen aquest estil no utilitzen aquesta música exclusivament, sinó altres com el pop, rock, funky, hip-hop, etc. «Amb una base dels mateixos passos podem fer coreografies amb una cançó que està sonant ara mateix a la ràdio. Això és sensacional perquè estem a l’última i ens permet gaudir de música que està de moda i podem ballar-la amb gràcia». Caterina «Cati» Cerdán és la presidenta del grup Temps de Linedance, una associació que va sorgir fa alguns anys i que agrupa un bon nombre d’incondicionals pel ball en línia. «Vaig començar perquè necessitava fer alguna cosa. Havia passat els cinquanta anys i estava entrant en una depressió. Al CAP on em visitava hi havia una infermera que em va comentar que era professora de country i em va animar al fet que provés una de les seves classes com un mètode per combatre aquell estat depressiu incipient», explica Cerdán, que ara té 62 anys i en fa 11 que està vinculada al Country Line Dance. «Jo no havia ballat mai però sempre havia estat una persona molt activa. Anava al gimnàs i també a la piscina però, sincerament, allò era molt avorrit», admet. En pocs mesos Cati va aconseguir tenir un molt bon nivell i fins i tot la seva professora afirmava que semblava que ella ja havia ballat anteriorment. «En aquest ball el més important és el cervell. Cal recordar els passos i el seu ordre, no es tracta tant de ser molt àgil», diu. De fet, en les coreografies s’intenta equilibrar els estils musicals perquè el country és molt exigent, a l’hora de fer algun salt o bé utilitzar molt els talons o les puntes, un fet que castiga el físic i, si es té en compte l’edat de molts dels practicants, això s’accentua encara més.

DSC_4098_1Cati Cerdán va formar, juntament amb altres companys, un grup d’exhibició, LD Stompers, el germen de l’associació Temps de Linedance, que es va crear l’octubre del 2013 i que ara compta amb uns 200 socis. «Els dimarts venim els professors a assajar i dijous i divendres es fan classes als socis», diu Cerdán que també és professora i que assegura que fa 6 hores a la setmana de country line dance, ball «social» a banda. L’associació va ser iniciativa del seu marit, Joan, que no balla massa, sinó que s’encarrega de la logística de tot el que comporta aquest ball. Això, de fet, és recurrent en aquest grup de cowboys del Mediterrani: sovint són les dones qui arrosseguen els marits que, en un inici són molt reticents a ballar. «El meu marit ara també balla. Al començament no volia però clar, jo anava a ballar, els caps de setmana anava a trobades i ell es quedava a casa i, al final, va decidir-se a venir», diu rient Arantxa Molinero. Ella també és professora i fins a arribar al country line dance mai havia ballat. Com Cerdán, també feia molt esport però buscava una cosa més divertida. «Vam pensar a aprendre algun ball però, clar, tots eren amb parella i nosaltres no volíem. Aquí no cal ballar amb ningú perquè ho fas de forma individual, en línia». Molinero assegura que «la concentració és vital» per ballar bé i afirma que un ball sense moltes complicacions tècniques es pot aprendre en trenta minuts. «Hi ha diferents nivells, es pot gaudir des del començament». De fet, hi ha una sèrie de passos bàsics que es poden fer més complexos segons els afegits que es facin. Així, cada ball consisteix en diverses parets. Una paret és la direcció en què s’enfronten els ballarins en un moment donat: el front (la direcció que hi ha al principi del ball), l’esquena o un dels costats. Els ballarins poden canviar d’orientació moltes vegades durant una seqüència, i fins i tot, en un moment determinat, estaran orientats en una direcció a mig camí entre dues parets. Però al final de la seqüència s’enfrontaran a la paret original o a qualsevol dels altres tres. «El Line Dance m’ha aportat molta alegria i moltes amistats», explica Arantxa Molinero i en la mateixa línia es manifesta Cerdán: «Els amics dels meus fills diuen que és genial que una dona com jo sigui tan activa. M’encanta aquest ball i puc estar-me cinc hores seguides ballant i el temps em passa volant».

«El meu marit ara també balla. Al començament no volia però clar, jo anava a ballar, els caps de setmana anava a trobades i ell es quedava a casa i, al final, va decidir-se a venir»

A la sala fa una mica de fred. L’aire condicionat està molt fort i trobo a faltar alguna jaqueta, tot i que a l’exterior passa dels 30 graus tot i ser avançada la tarda. Els ballarins, però, tenen calor. Malgrat que el ball no sembla molt enèrgic, el ritme no s’atura i s’enllaça una cançó amb una altra. L’aprenentatge va per la via ràpida. La professora, sobre un escenari molt alt i mitjançant un micròfon, va ensenyant els passos de vuit en vuit (en aquest cas). La resta el miren i la segueixen. La mestra ho fa tres o quatre vegades seguides i enllaça amb els passos de l’inici. En pocs minuts ja ho tenen. «Sí, posa la música. Prefereixo ballar un parell de cançons que aprendre-ho així, és ballant quan ho agafo abans», diu una de les alumnes. I així es fa. És sorprenent com els ballarins ja han memoritzat els passos i són capaços de ballar sense perdre’s (bé, algun sí). Els barrets de vaquer molesten i alguns ballarins se’ls treuen per no haver de suar. El ritme és contagiós i donen ganes de sortir allí a la pista, situar-se entre ells i intentar ballar però clar, sense saber-se els passos seria fàcil fer el ridícul. «Quan estic en algun local o cafeteria i a la ràdio sona una cançó que hem assajat, els meus peus marquen el ritme, segueixo els passos de la coreografia», admet divertit Amable Aresté (64 anys), que viu a Miami Platja i forma part de l’associació Temps de Linedance. El que em comenta Amable em recorda la pel·lícula Full Monty quan, en un moment determinat, el grup d’homes que ha de fer l’striptease ja ha assajat la coreografia i ballen sense adonar-se arreu, fins i tot a la cua de l’oficina de Treball.

DSC_4231_1«Fa tres anys pensava que el country era Coyote Dax, imagina el que en sabia d’això», diu Amable, que fa honor al seu nom. «Vaig deixar de treballar i necessitava una motivació, per això em vaig apuntar juntament amb la meva dona Cèlia». La seva muller considera que aquest és un ball on el cervell juga un paper important i que mantenir-lo actiu és una bona manera d’evitar possibles patologies futures: «El ball t’obliga a pensar constantment. Tinc un cunyat que té alzheimer i vull mantenir el meu cap actiu per no haver de passar per una cosa així». Amable assegura que tothom el coneix perquè s’encarrega de fer fotos —balla poc per un problema al genoll—. «La gent em reconeix perquè veuen les meves fotos i els agrada molt. Soc més conegut que alguns que ballen molt bé», diu tot rient. Una de les més grans pel que fa a edat del grup és Berta Plaza, que té 71 anys, tot i que físicament sembla molt més jove. Aquest aspecte s’explica perquè sempre ha estat molt esportista tal com ella afirma i ja tenia una experiència prèvia en el món del ball amb els balls de saló. «Una amiga em va convèncer i realment estic encantada. És molt bonic veure com tothom va al mateix pas i molt ben coordinats. Aquest ordre i harmonia són fantàstics».

«Quan estic en algun local o cafeteria i a la ràdio sona una cançó que hem assajat, els meus peus marquen el ritme, segueixo els passos de la coreografia»

La que té més energia i, aparentment, més agilitat és Ascen (d’Ascensión) Domínguez. Fa sis anys que balla country line dance i és de les que té més nivell, perquè competeix en el nivell intermitjà (per sobre només hi ha el nivell avançat) i ja acumula un campionat de Tarragona. «Aquesta és la meva vàlvula d’escapament. De petita ja m’agradava ballar tot i que no ho havia fet mai així, només a les discoteques. El millor d’aquest ball és que el pots fer sense dependre de ningú, no necessites cap parella. Amb tot, el meu marit també balla, tot i que a un nivell inferior», diu aquesta campiona.

Com en altres disciplines, els fans del country line dance també fan trobades i, de fet, tenen previst una sortida a Andorra pel primer cap de setmana de juliol. Però també han anat —amb l’associació o pel seu compte— a França i altres països europeus.

Art visceral

DSC_4429No és fàcil arribar la primera vegada al local que Tato Romero fa servir com a escola de flamenc. Es troba en una nau al polígon Francolí i, si no estàs molt familiaritzat amb aquest laberint de carrers i empreses, la recerca pot ser complicada. Fins i tot el gps dubta. Amb tot, un cop aparcat al carrer on, en principi ha d’estar l’acadèmia, és fàcil saber on es fan les classes. A aquelles hores del vespre el soroll dels talons colpejant contra la fusta retrona amb força, és una pista inconfusible per localitzar l’entrada. La sala es diu Cromàtic i Romero imparteix classes algunes hores a la setmana. Quan arribo la sessió encara no ha començat, els alumnes es preparen per més d’una hora d’intensitat i exigència de la mà d’un professor expert i ben considerat en el sector. El nivell, m’explica, és intermedi tot i que hi ha alguna alumna avançada. En un dels extrems de la sala, a prop de la porta, hi ha un guitarrista i una noia que s’encarregarà de cantar. La música amb què es fan les classes és, doncs, en directe: «Quan vaig arribar a Tarragona el flamenc amb música en directe el feia molt poca gent. De fet, hi havia poc flamenc en general i en moltes actuacions, especialment les dirigides a turistes, es feien amb música en un CD. Però això va canviar i, tot s’ha de dir, va ser gràcies al turista rus. Els russos no volien veure flamenc amb música enllaunada, sinó en directe, i això va fer que tothom hagués de contractar un guitarra i un cantaor si volien treballar», diu Romero.

«Jo tenia uns cinc anys i em posava a ballar al ritme de la música, tothom deia que era un fenomen però el meu pare no volia que ballés»

DSC_4348El guitarrista i la cantaora que té mentre fa les classes no estan contractats, sinó que són alumnes també. És a dir, segons el mateix Romero, ambdós es van oferir a anar de franc a canvi de poder practicar i rebre les correccions i instruccions d’aquest bailaor. «Jo no toco la guitarra però puc ensenyar-li moltes coses o, millor dit, corregir-lo». Romero té 41 anys i en fa 16 que va arribar a Tarragona després que un productor el veiés actuar a les Illes Canàries i el contractés. Ell és originari de Cadis però ja s’ha convertit en tot un rodamón. I això que el seu pare no volia que fes flamenc. «Al meu pare li agradava molt el flamenc i em portava a les penyes d’aquest art a Cadis on ell jugava al dominó. Jo tenia uns cinc anys i em posava a ballar al ritme de la música, tothom deia que era un fenomen però el meu pare no volia que ballés». Sa mare sí que volia perquè veia que el petit Tato tenia un gran potencial. Amb la mort del pare quan Tato tenia 9 anys, la mare el va apuntar a l’acadèmia de Paco Briceño fins als 12 anys, aleshores va anar a Alemanya durant 9 mesos a ballar als centres espanyols d’aquell país. A la seva tornada, Briceño el va incloure en el Grupo de danzas Adolfo de Castro. Després d’actuar a diferents llocs el van contractar per venir a Tarragona i va passar 8 anys al Divertipark de Cambrils. Assegura que va decidir quedar-se aquí perquè «estava tip de viatjar» però encara ho fa. De fet, el cap de setmana anterior a la realització de l’entrevista havia estat a Itàlia treballant i fa més de 8 anys que cada dilluns va a Pamplona a impartir unes classes a l’estudi flamenc de Sandra Gallardo. Puja i baixa. «Això vol dir que t’han de pagar molt bé», li dic. «No em puc queixar», em respon mentre deixar anar un somriure maliciós.

Al polígon, Tato Romero fa classe a una cinquantena d’alumnes, gairebé totes noies (unes 45) i 75 en total si sumem les classes que fa en altres centres. «En el meu cas ha funcionat molt el boca-orella. Aquí no molestem a ningú, no hi ha veïns i pots venir amb el cotxe que aparcament n’hi ha segur», diu. Assegura que en 5 anys es pot tenir un nivell mitjà de flamenc, això sí «treballant molt i estudiant amb diferents professors». Del grup d’amics que tenia a Cadis gairebé cap es dedica al flamenc perquè Tato Romero considera que s’ha de sortir d’allí per poder viure d’aquest art: «A Cadis hi ha molt flamenc, dedicar-se en exclusiva a això és molt difícil. Els que s’han quedat allà no han pogut viure d’aquest art. Cal marxar com vaig fer jo».

Mentre parla amb mi, el guitarrista i la cantaora ja han començat pel seu compte i els alumnes ja ballen sobre l’entramat de fusta. L’espectacle és sorprenent i això que només es tracta d’un assaig de nivell mitjà. El so dels tacons de les sabates contra el terra i la força que desprenen els ballarins és impactant. En aquells moments em quedo fascinat i entenc perfectament com el flamenc pot seduir gent de cultures tan llunyanes com el Japó. És un ball que hipnotitza, que transmet molt més del que es veu i, en tot cas, no és alegria, és passió, és raça, és força, és sentiment. «El flamenc t’enganxa, és com una droga», em diu Tato Romero. Ell comença a caminar entre els ballarins, de sobte balla, s’atura, canta, corregeix el guitarrista i la cantaora, mostra amb moviments enèrgics com s’han de moure els bailaors. La seva figura emergeix de forma enorme entre el grup d’aprenents, té molta seguretat en allò que fa i ho transmet amb vehemència amb els passos del seu ball.

«En aquesta zona hi ha molt turisme i, en canvi, pocs tablaos. Així que bàsicament ballo per a turistes»

DSC_4283Entre tots els alumnes que té, n’hi ha cinc que són professionals del flamenc. Una d’ells és Yaiza Páez, de 24 anys. Aquesta jove de Cambrils, reneboda de l’actor Tony Leblanc a tall d’anècdota, va començar a ballar de ben petita i a fer de tot, des de ballet clàssic, hip-hop o ball contemporani. «La meva mare va pensar que ballar seria una bona opció com activitat extraescolar i crec que va encertar», diu rient. A l’acadèmia on feia diferents estils de ball un dia va decidir provar el flamenc i li va encantar: «El flamenc t’enganxa perquè és visceral, surt de dins, d’arrel. El ballet clàssic és elegància i perfecció, però el flamenc és el contrari, no existeix la perfecció, cada espectacle és diferent», diu. Ella va progressar molt de pressa i als 18 anys ja estava al centre Amor de Dios de Madrid. A la capital d’Espanya hi va estar tres anys. De tornada, va haver de deixar el flamenc perquè no ho podia compaginar amb la seva feina però l’amor per aquest ball va ser superior. «Em vaig adonar que allò que realment volia fer era ballar flamenc i per això vaig deixar la feina, per poder seguir aprenent. Vaig assabentar-me que Tato Romero havia muntat la seva pròpia acadèmia i vaig decidir venir». Yaiza ara és bailaora professional. «En aquesta zona hi ha molt turisme i, en canvi, pocs tablaos. Així que bàsicament ballo per a turistes», diu mentre assegura que s’està preparant per marxar a l’estranger si cal per poder dedicar-se al flamenc: «Aniré allà on em contractin i per això estic aprenent japonès per si he de viatjar fins allí».

L’únic noi de la classe és Jordi Valderrama, de 38 anys. En fa només 3 que balla flamenc, un art que sempre l’havia atret. Valderrama és de família andalusa i en aquelles terres del sud passava moltes vacances d’estiu. Les seves cosines ballaven sevillanes, habitualment una porta d’entrada al flamenc. «Vaig anar al centre on Tato feia classes i allí em vaig iniciar. El flamenc t’enganxa però has de sentir-lo perquè sinó, es nota molt a l’hora de ballar, no es tracta només de fer els moviments i passos, s’ha de viure», diu. Admet que no sap per què habitualment hi ha menys nois aprenent flamenc i assegura que, en tot cas, es tracta d’un ball «difícil». «Sembla fàcil quan ho veus des de fora però hi ha molta tècnica i al començament costa molt», diu ell que practica quatre hores a la setmana. De fet, tant li agrada aquest món que de fa un any i mig ha muntat la seva pròpia tenda de complements i vestits anomenada Urly al barri de Torreforta. «De vegades no és fàcil trobar determinades coses com bones sabates, per això vaig pensar que seria una bona idea. Ja ho veus, el flamenc és molt més que una afició per a mi, tot i que no tinc intenció de convertir-me en bailaor professional». Alumnes, guitarra, cantaora i professor ja estan suant de valent. Tot i que la sala està climatitzada, el ritme no decau en cap moment sota l’atenta vigilància de Tato Romero, que no ofereix treva. Per un moment em passa pel cap aquella escena mítica de la sèrie Fama als anys 80: «La fama costa i aquí és on començareu a pagar, amb suor».

Ritmes llatins

HDSC_5521i ha un grup de noies a la pista central de la Sala New York de Reus. Van vestides, la majoria d’elles, de forma informal, esportiva, amb malles i tops però algunes calcen unes sabates de ball llampants que contrasten amb la resta de la indumentària. Estan fent una coreografia totes juntes i, pel que es veu, fa temps que ho proven perquè els rostres són de cansament. La cosa no acaba de rutllar. La professora i, en aquest cas, mestra de cerimònies no sembla massa contenta perquè hi ha una esbroncada enorme al final del número. S’ha de repetir tot de zero. Una vegada i una altra. El temps s’esgota i, tot i que no ha sortit com ella volia, Damaris Valdepeñas dóna per finalitzada la sessió, demà serà un altre dia.

Damaris, que en un dels molts significats que té vol dir domadora de lleons —una accepció que li escau completament després de veure el seu nivell d’exigència—, és la filla de Loli Alcaide, propietària d’una acadèmia de ball a Reus durant molts anys i fundadora de la Sala New York. «Jo he ballat d’ençà que tenia 3 anys, imagina’t amb la teva mare portant una acadèmia i jo tot el dia per allí», diu amb un somriure. El diumenge següent a la realització de l’entrevista se celebra a la Sala New York el festival de final de temporada i, com explica la mateixa Damaris, hi haurà un total de 34 números. «Això és molta feina i volem que tot surti molt bé. És l’última setmana d’assajos i per això som tan exigents», explica. En els inicis, Damaris va provar tots els estils, des de clàssic, clàssic espanyol, jazz, balls de saló, etc. De fet, aquest últim va ser en el que més va destacar perquè va competir durant 7 anys a categoria A, la màxima aleshores. «El ball de saló és molt exigent. Quan balles per passar-t’ho bé és molt bonic però si competeixes l’exigència és màxima i va arribar un dia que vaig dir prou». De fet, la Sala New York es va obrir precisament perquè la seva mare buscava un espai prou gran per oferir balls de saló. El nom prové d’una figura del chachachá, que es diu New York i que una amiga de la seva mare va regalar als seus pares en forma de fotografia. «I també perquè els agradava molt Frank Sinatra», apunta ella que als 14 anys ja va començar a impartir les seves primeres classes. «Havia de compaginar els estudis, la competició i les classes de ball, era molt per a una adolescent, sobretot els caps de setmana, que sempre els tenia ocupats». Amb tot, si per alguna cosa és coneguda la Sala New York és per la salsa, són molts els alumnes que hi van però encara més els que arriben els caps de setmana procedents d’altres escoles per poder ballar en una escola que es converteix en sala de ball. «La salsa és més lúdica, més social que no pas el ball de saló que no té aquest component perquè costa trobar sales on poder anar a ballar», diu.

«La salsa és més lúdica, més social que no pas el ball de saló»

El salt definitiu cap a la salsa es va produir quan el professor que tenia en nòmina la seva mare, Iván Hidalgo, d’origen cubà, va haver de marxar a Bèlgica per motius professionals i aleshores ella va haver de començar a donar classes, juntament amb el seu cosí Adrián Alcaide (30 anys). Els dos han format parella de ball en diferents disciplines i fins i tot han participat al West Coast Salsa Congress de Los Ángeles (Estats Units), considerat un dels congressos més importants del món en aquest estil de ball. «Jo personalment he estat cinc vegades als Estats Units per rebre classes dels millors. Estic parlant de coreògrafs d’Alícia Keys o Beyoncé, per exemple», diu Valdepeñas que assegura que la salsa està sempre en constant evolució, un aspecte que ells han mantingut des que van rebre classes a l’inici d’Iván Hidalgo, fusionant altres estils. «La salsa són cinc passos bàsics que es combinen entre sí i que, per tant, es poden complicar tant com es vulgui. Amb tot, amb aquella base és suficient a l’inici per poder gaudir d’aquest estil de ball», diu Adrián Alcaide que calcula que amb unes set classes ja es poden apreciar els progressos.

DSC_5533Adrián, com la seva cosina, va començar de molt jove en el món del ball i va fer també tots els estils. Va competir en balls de saló en categoria A (estàndard i llatí), arribant a unes semifinals del campionat d’Espanya. «Professionalment només he viscut del ball. Als 16 anys vaig aprendre del mateix professor de salsa que Damaris. En un inici havia de treballar de cambrer en aquesta sala però de seguida vaig començar a fer de professor». Admet que ha deixat els balls de saló i que ara està més centrat en la salsa, tot i que també balla flamenc. «Si has fet clàssic, tens una base molt bona per poder ballar la resta d’estils», assegura mentre admet que hi ha molt pocs balls com la salsa que tinguin «tanta llibertat». Alcaide vol desmentir, en certa manera, el tòpic que molta gent s’acosta a la salsa per poder lligar: «És lògic que s’associï la salsa amb el fet de lligar perquè ballar salsa no deixa de ser un acte de sensualitat. Amb tot, si algú només s’interessa per aquest estil per lligar, no durarà massa perquè no encaixarà amb la resta de la gent. De fet, el típic bavós el trobaràs en una salsoteca, en una cafeteria o en el bar del poble». Mentre parlo amb un, l’altre dirigeix la classe que es fa a l’aire lliure, en una mena de pista oberta en un pati rere la pista principal. Està ambientat com si fos un local de platja, tot molt caribeny. «El ritme? Tothom en té, més o menys. Però tot s’aprèn indistintament de les qualitats innates que pugui tenir cada persona», afirma Damaris.

«Jo personalment he estat cinc vegades als Estats Units per rebre classes dels millors. Estic parlant de coreògrafs d’Alícia Keys o Beyoncé, per exemple»

El bon ambient és innegable. Mentre alguns alumnes encara practiquen, en un dels laterals de la pista s’ha muntat un petit refrigeri on es parla i riu. «La salsa és molt més del que esperava. Aquí he fet amics i vinc directament de la feina quan acabo de treballar. Em serveix per desconnectar de tot», explica Matías Ibarra, un argentí de la Patagonia de 38 anys que en fa 17 que va arribar a Catalunya i viu a Cambrils. «Per a mi el més difícil és escoltar la música. Vull dir que no és el mateix sentir-la que escoltar-la», diu mentre assegura que va a la Sala New Yok quatre hores a la setmana (dues hores de salsa i dues de bachata) acompanyat de la seva dona, a qui va conèixer a l’Argentina. «Des que vam començar a ballar, fa només set mesos, ella encara està més enamorada de mi», diu rient.

DSC_5383Però no tothom arriba amb la parella a les classes, n’hi ha que la coneix allí i, fins i tot, li demana de casar-se a la mateixa escola. Això és el que va fer Iñaki Pérez (33 anys) que es casarà el pròxim mes de setembre. «He sigut el primer a demanar la mà de la meva futura dona aquí, a l’escola, on la vaig conèixer. Va ser una sorpresa per a tothom però quin millor lloc per a fer-ho? Considero la gent de la sala New York com la meva família, fa quatre anys que vaig començar i ells m’han obert les portes de bat a bat i Damaris és molt important per a mi», diu amb convicció. Pérez és un dels membres més actius, participa en un festival de salsa a França (localitat de Vic-Fezensac) i lloa el bon ambient que hi ha a la sala: «Abans sortia per la nit i sempre hi havia merders a tot arreu. Aquí no he vist mai cap problema, la gent ve a ballar i a passar-s’ho bé, l’ambient és increïble», diu mentre assegura que dels seus amics de tota la vida no n’ha vingut cap. «Jo aquí m’hi veig fins que tingui més de cinquanta anys, segur», diu mentre un amic del grup de ball assenteix amb el cap i reforça: «És una manera de viure».

«És lògic que s’associï la salsa amb el fet de lligar perquè ballar salsa no deixa de ser un acte de sensualitat»

A Lilia «Lirios» Lissón la salsa li ha canviat la vida. Ella, de 51 anys, originària del Perú però que viu a Vila-seca des del 2005, només fa dos mesos que balla però ha estat temps suficient per experimentar un canvi radical en el seu dia a dia. «Fa poc que m’he divorciat. Durant la meva etapa de casada no havia tingut cap tipus de vida social, ara faig coses que mai havia fet i que em permeten gaudir de la vida». Lirios, com tothom la coneix, va començar a fer senderisme i allí va conèixer un grup de gent que la van introduir en el món de la salsa. «És millor del que m’imaginava. Al Perú ballava, clar, és molt popular aquest estil, però allí era diferent, la gent balla per a lluïr-se, independentment de la seva parella, aquí hi ha més bon ambient», assegura. L’estat anímic d’aquesta noia és tal que fins i tot assegura que balla quan cuina: «Ara soc molt més feliç. És una llàstima que no hagi pogut fer coses com aquesta abans. Els meus fills em veuen molt contenta i és important per a ells adonar-se que cal tenir relacions socials més enllà de la feina i els estudis. Jo vaig aprendre a nadar als 50 anys, vaig començar a pujar muntanyes i ara tinc un munt d’amics. Això és la lliçó que vull transmetre als meus fills, que mai és tard per fer coses», diu amb un gran somriure mentre afirma que rep classes dos dies a la setmana (salsa i bachata).

Ja s’ha fet de nit a l’exterior de la sala New York. Comença a arribar gent disposada a ballar. «El 85% de les persones que venen els caps de setmana a la sala són de fora, d’altres escoles o arriben per lliure, disposats a gaudir d’una nit de salsa i conèixer altra gent», afirma Adrián Alcaide.

Les hereves de Ginger Rogers

DSC_6299L’escola de dansa Artis de Tarragona recorda aquelles acadèmies de ball antigues, en edificis vells d’altres èpoques. Podríem dir que s’hi respira història i, tot i que s’imparteixen classes de moltes disciplines de dansa i ball diferents, trobo que s’adiu molt amb l’estil que vaig a documentar: el claqué. Si a la meva arribada sortís algú parlant-me en anglès, podria afirmar que em trobo a Nova York sense cap problema, l’arquitectura de l’escola, tot i ser petita, em transporta a pel·lícules americanes, de racons on la dansa és gairebé religió. Allà on es troba l’essència. A diferència d’altres estils de ball que s’han vist en aquest reportatge el claqué té per a mi un component molt especial. Vaig créixer veient de petit a La 2 de Televisión Española un munt de pel·lícules de Fred Astaire i Ginger Rogers i també de Gene Kelly. Em fascinaven aquells ballarins capaços de fer música amb els peus alhora que la plasticitat amb què realitzaven les coreografies em deixaven amb la boca oberta. De fet, són els únics musicals que m’han agradat i ara han renascut arran de l’èxit de la pel·lícula La la land —que no he vist, per cert—. La meva última experiència amb el claqué es remunta a uns set anys enrere quan en un llarg viatge pels Estats Units vaig passar un parell de setmanes a Nova Orleans. Aleshores em vaig trobar diferents grups de nois de raça negra, alguns dels quals nens menors de deu anys, fent claqué als carrers mentre passaven la gorra. La diferència és que no portaven sabates especials per a fer aquest ball, sinó que s’havien enganxat la part rodona de les llaunes de refrescos per tal de simular el soroll de les tapetes metàl·liques. I com ballaven! Talent pur. De fet, a Nova Orleans els millors artistes no tenen els millors mitjans, fins i tot els músics, on algunes de les millors bandes toquen amb instruments molt atrotinats, però aquesta és una altra història. «Faig claqué perquè m’agrada però no necessito guanyar-me la vida amb això, tinc la meva feina. Amb tot, s’ha de dir que és un estil molt minoritari i que ara ha ressorgit una mica arran de la pel·lícula La la land», diu Núria Anglès, professora de fa més de 25 anys.

«Els peus són el teu instrument, em va agradar molt de seguida»

Anglès va començar amb el claqué quan tenia 12 anys (ara en té 46). Ella havia començat a fer dansa clàssica just a la mateixa escola on ara imparteix classes, Artis Tarragona, per prescripció mèdica, perquè tenia els peus plans. Un dia, però, va arribar un professor de claqué i Núria i la seva germana Anna van decidir provar. «Els peus són el teu instrument, em va agradar molt de seguida», diu. Anglès esmenta els referents que tothom ha tingut sempre (Astaire, Rogers i Kelly) però assegura que aquests només són «la punta de l’iceberg» d’aquest estil de ball. «Ells el van popularitzar, el van fer arribar al gran públic, però aquest és un ball que practicaven els negres i molts d’ells no són famosos fora del cercle del claqué. Mira, un dels cinc grans referents és Bill Robinson, un ballarí negre que sortia a les pel·lícules de Shirley Temple com a secundari», explica aquesta professora que també ha impartit classes a Artis Fraga de Reus, l’escola de dansa de Montbrió del Camp i l’estudi Giselle de Cambrils.

DSC_6285El claqué (tap dance en anglès) va aparèixer a mitjans del segle XIX com una barreja de balls tradicionals irlandesos, anglesos i escocesos —espectacles com Riverdance o Lord of the dance, per tenir un referent actual, es van popularitzar molt en la primera dècada d’aquest segle— i ritmes africans. Als Estats Units continua sent un ball molt popular, especialment en algunes zones del sud i a Europa també es balla molt i, segons Núria Anglès, Barcelona és un dels centres més importants. «Sense cap dubte podríem dir que Barcelona és un dels millors llocs, per no dir el millor, del continent per aprendre claqué. Hi ha companyies que aposten fort per aquest estil i molt bons professors», assegura. Anglès afirma que el claqué es pot ballar amb qualsevol estil de música i que no cal ser una persona especialment rítmica per a poder-lo ballar, cal, això sí, hores de pràctica. «Amb nou mesos de treball, a una mitjana d’una hora o hora i mitja a la setmana es pot aconseguir l’estàndard bàsic, el shim-sham». Faig cara de no entendre res i aleshores decideix, juntament amb les alumnes, fer una petita demostració. El ball dura menys d’un minut. «Nou mesos?», pregunto. «Sí», diu amb un somriure.

No hi ha homes a la classe, tot són noies. Una d’elles és Abigail Martínez (45 anys), que ha reemprés el claqué aquest curs després de molts anys. «Havia fet claqué dels 10 als 14 anys, després ho vaig deixar perquè vaig anar a l’institut i sempre deien que, clar, em faltaria temps per poder estudiar. Des d’aleshores que ho he enyorat. Vaig estar buscant on poder aprendre de nou i vaig veure que aquí en feien. M’ha encantat tornar a ballar claqué i vull continuar. Ara, també t’ho he de dir, pensava que seria com anar en bicicleta però em vaig adonar que no, i m’ha costat una mica, però estic molt contenta», diu. Martínez ha estat una de les dues alumnes de Núria Anglès que han començat aquest any o, si més no, que han fet el curs d’iniciació. L’altra és Sílvia Cervellón (38 anys). «A la meva vida sempre he volgut fer dues coses: esgrima i claqué. A Tarragona no vaig trobar on fer esgrima, havia d’anar a Barcelona o Amposta així que vaig decidir que provaria el claqué. Per què aquest ball? Doncs una mica com tothom, jo era bastant fan de Gene Kelly», diu mentre admet que és un ball difícil: «Una cosa és veure-ho i l’altra fer-ho. Sabia que seria difícil, però no tant». Cervellón assegura que de vegades, tot aprenent uns passos, es riu d’ella mateixa per la impotència que li provoca però afirma que està decidida a continuar: «Ara ja he fet el més difícil però m’espanta l’aturada estiuenca, no sigui que perdi tot el que he après».

No hi ha homes a la classe, tot són noies

En el costat oposat de Sílvia i Abigail es troba Ederlinda Mariné (40 anys). Ella fa 7 anys que balla claqué després d’haver fet dansa clàssica i jazz. Va entrar en contacte amb el claqué a l’escola Artis de Reus i, contràriament als altres testimonis, assegura que va agafar la dinàmica molt ràpidament. «No em va costar, de veritat. Potser el fet que hagués ballat anteriorment ajudés, però realment el claqué és com tocar un instrument», diu mentre assegura que fa uns anys va voler tornar al ballet clàssic però «ja no va ser el mateix» i és en el claqué on es troba còmoda. «Aquí desconnecto de tot, és com anar al psicòleg. La relació amb les companyes és molt bona perquè, de fet, és l’únic lloc a la ciutat on puc compartir aquest hobby».

Per a Claustre Salvat (52 anys) el claqué està suposant un alliberament d’un pes que ha suportat durant molts anys. Ella va començar a fer dansa clàssica als 3 anys, passant per altres estils i finalment, quan tenia 20 anys, va provar el claqué, que va ballar durant dos anys solament. Salvat va continuar ballant dansa clàssica però als 33 anys la mort del seu pare la va afectar tant que va deixar de ballar. «Va ser un cop molt dur, inesperat. Vaig plegar. D’alguna forma vaig associar el ball a la mort del meu pare, suposo perquè era una activitat que practicava molt aleshores i després ja no vaig tenir forces per tornar. A més, jo havia ballat sempre aquí, a Artis, i no m’atrevia a passar per davant de la porta per evitar aquell record», diu. Claustre assegura que aquella aflicció no ha desaparegut mai i no havia trobat el mode de superar-la, ni tan sols amb professionals mèdics. Fins que va tornar a ballar. «El claqué m’ha tornat la il·lusió. He estat anys en un estat depressiu, però ara veig la llum gràcies a aquest ball. Era una cosa que havia de fer i tornar aquí, a la mateixa escola on ballava quan va passar allò. Ho necessitava, soc una altra persona», confessa amb un somriure.

«El claqué m’ha tornat la il·lusió. He estat anys en un estat depressiu, però ara veig la llum gràcies a aquest ball»

DSC_6361L’alumna d’un nivell més avançat és Elisabet Cirera (44 anys). Ella, com en alguns casos anteriors, va començar a ballar dansa clàssica als tres anys al conservatori. De fet, és professora de dansa clàssica, jazz i dansa contemporània i durant 12 anys es va dedicar exclusivament a això. L’any 2002, va matricular-se per fer Comèdia Musical a l’escola de Coco Comín, a Barcelona. I allí va entrar en contacte amb el claqué. «El claqué t’enamora o l’odies, no hi ha terme mig. Pensa que a l’escola de Coco Comín, els alumnes que feien comèdia musical com jo, podíem deixar una de les assignatures, no fer-la, com a optativa. La majoria renunciava al claqué. És difícil perquè es tracta d’un ball on també toques alhora, tot amb els peus», diu. Juntament amb Núria Anglès —amb qui eren veïnes de ben petites— van muntar un grup que es diu MT Tap i fan espectacles de claqué. Tot va sorgir arran d’una proposta d’un pianista del grup Pixie Dixie (música dixieland) que necessitava un número de claqué per a una actuació. «Per què hi ha només noies? Crec que passa en totes les disciplines de ball, és una qüestió d’herència cultural-social. Pensa que quan als nens de petits els hi dius si volen fer ballet sempre responen que “això és una cosa de nenes” i, clar, això creix amb ells».

Algunes de les noies han marxat, la classe ha acabat però queden Núria Anglès, Elisabet Cirera i Ederlinda Mariné. Posen música i es dediquen a ballar pel simple fet de gaudir. Fan un número sensacional i veient-les a elles veig, en blanc-i-negre, a Fred Astaire amb una americana i pantalons blancs i sabates de dos colors ballant amb aquell pentinat lluent mentre agafa la mà de Ginger Rogers, personalitzada en les tres ballarines tarragonines. La melangia del so de les tapetes en els anys feliços de Hollywood.

als tres anys al conservatori. De fet, és professora de dansa clàssica, jazz i dansa contemporània i durant 12 anys es va dedicar exclusivament a això. L’any 2002, va matricular-se per fer Comèdia Musical a l’escola de Coco Comín, a Barcelona. I allí va entrar en contacte amb el claqué. «El claqué t’enamora o l’odies, no hi ha terme mig. Pensa que a l’escola de Coco Comín, els alumnes que feien comèdia musical com jo, podíem deixar una de les assignatures, no fer-la, com a optativa. La majoria renunciava al claqué. És difícil perquè es tracta d’un ball on també toques alhora, tot amb els peus», diu. Juntament amb Núria Anglès —amb qui eren veïnes de ben petites— van muntar un grup que es diu MT Tap i fan espectacles de claqué. Tot va sorgir arran d’una proposta d’un pianista del grup Pixie Dixie (música dixieland) que necessitava un número de claqué per a una actuació. «Per què hi ha només noies? Crec que passa en totes les disciplines de ball, és una qüestió d’herència cultural-social. Pensa que quan als nens de petits els hi dius si volen fer ballet sempre responen que “això és una cosa de nenes” i, clar, això creix amb ells».

Algunes de les noies han marxat, la classe ha acabat però queden Núria Anglès, Elisabet Cirera i Ederlinda Mariné. Posen música i es dediquen a ballar pel simple fet de gaudir. Fan un número sensacional i veient-les a elles veig, en blanc-i-negre, a Fred Astaire amb una americana i pantalons blancs i sabates de dos colors ballant amb aquell pentinat lluent mentre agafa la mà de Ginger Rogers, personalitzada en les tres ballarines tarragonines. La melangia del so de les tapetes en els anys feliços de Hollywood.

Balls de saló

DSC_6679Hi ha ballarins de totes les edats en la gran sala de l’escola Wapachá de Reus. Nens que sembla que tinguin 5 anys i senyors que passen la seixantena. Tots tenen diferent nivell però hi ha dies que assagen junts. Es mouen amb elegància i els més joves amb molta energia. No deixa de sorprendre’m aquest aiguabarreig però, en el fons, és normal. Es tracta de ballar, no importa l’edat. «No sempre ho fem així, clar, només alguns dies», diu Isabel Pérez, propietària i directora de Wapachá Reus, que compta amb dos centres a la ciutat. Pérez és tota una referència en el món dels balls de saló a Catalunya i a l’Estat. Ella va començar quan tenia 15 anys i als 18 ja va començar a competir de forma modesta. El gran salt es va produir quan va anar a Barcelona a estudiar psicopedagogia perquè els seus professors de la ciutat comtal li van saber veure el talent que duia a dins i van animar-la a competir a més alt nivell. Quan tenia 21 anys va iniciar una carrera que la va dur a ser dues vegades campiona d’Espanya i a representar aquest país en dues ocasions en campionats mundials i un europeu. «En l’àmbit internacional no vaig tenir tants bons resultats. Els balls de saló com a disciplina de competició van sorgir a Espanya fa relativament poc, menys de 25 anys diria jo, és a dir, una mica abans que jo comencés a competir», explica mentre assegura que els grans dominadors a nivell europeu i mundial són els ballarins russos i els italians i, en menor mesura, els alemanys (molts d’origen rus).

Amb el bagatge que li donava la competició, Isabel Pérez va decidir obrir Wapachá a Reus fa més de 20 anys. Ella ara és jutgessa internacional 3.0, un títol que li permet jutjar campionats d’Europa, del món i grans slams —«va ser un títol que em va costar gairebé més que treure’m les carreres de magisteri i psicopedagogia juntes i que, per cert, no he exercit mai»— i també pot ser directora de competició d’alt nivell. La seva herència en forma de talent té un nom: Lluís Pérez, el seu fill que ja ha estat 13 vegades campió d’Espanya. «Es fan tres campionats l’any: llatins, estàndard i 10 balls (hi ha 5 balls llatins i 5 estàndards, per tant, els 10 balls és ballar els dos estils al complet); hi havia anys que guanyava els tres», diu la seva mare que assegura que amb 4 o 5 anys ja es pot tenir un bon nivell per fer ball social, és a dir, ballar per plaer. «Al començament tothom vol aprendre per ballar a les festes majors o per fer-ho en una boda. Quan decideixen anar més enllà i competir, la millora es produeix de forma molt ràpida perquè s’entrena cada dia i es fa un treball personalitzat i específic».

DSC_6442El salt a la competició és un pas natural en molts ballarins. El fet de poder mesurar la seva capacitat tècnica impulsa els alumnes a anar més enllà i allò que va començar com un hobby acaba sent gairebé una forma de vida. «Jo soc una persona molt competitiva i sempre havia pensat a competir fent balls de saló», diu Antonio Morales (62 anys) que, juntament amb la seva dona, Agustina Mora (59) fa 11 anys que ballen, però només un i escaig que competeixen. «Ara només ens dediquem als entrenaments i a la competició, no fem ball social», diu Agustina que assegura que competeixen dues o tres vegades al mes i que van de dilluns a dissabte a entrenar. «A la nostra edat hi ha molta gent que balla, la gent, com nosaltres, ja té els fills grans i molts estan jubilats, hi ha molta competència», diu ella rient. A l’inici, expliquen, sempre quedaven els últims però ara ja acostumen a classificar-se per les finals i en un torneig a Girona van quedar segons. «Guanyar ha de ser preciós, a veure si un dia ho aconseguim», explica Agustina tota divertida mentre assegura que ell ball els manté en forma físicament i mentalment: «Fas molt exercici i necessites concentració per fer bé els passos, això és molt bo pel cervell i per evitar patologies com l’alzheimer».

Mercedes Porras (52 anys) i Baltasar Crusells (53) van començar a competir al mateix temps que Agustina i Antonio. Les dues parelles ja es coneixien de prendre classes i van decidir anar més enllà. «Volíem fer alguna cosa en parella i vam pensar que els balls de saló seria una bona idea. Venir aquí et fa oblidar tots els maldecaps de la feina perquè t’has de concentrar molt i quan tornes a casa només penses en allò que has fet malament ballant. Canvies un maldecap per un altre», diu rient Baltasar. «Al començament costa tot, són molts passos i d’estils diferents. La samba és el més difícil», assegura Mercedes, que admet que, tot i que els agrada més els balls llatins, tenen millor resultats en estàndard. Ells entrenen quatre dies a la setmana i també els dissabtes «i si els diumenges no tenim competició, anem a fer ball social». Asseguren que els seus amics de sempre no entenen la seva fal·lera pel ball però afirmen que els seus fills estan encantats amb això i que sovint els van a veure en competició.