Turisme rural

La crida del Nord

Una parella tarragonina canvia completament la seva vida i, sense cap experiència prèvia, munta un negoci de turisme rural en una petita aldea d’Astúries

Rafa Marrasé Text | Nacho Carrizo Fotos

IMG_6910«He sortit a fer raquetes, no tenia cobertura allà dalt, als Llacs de Covadonga» . Nacho Carrizo ha mutat la seva pell. Com un animal que evoluciona adaptant-se al seu entorn natural, aquest tarragoní, molt urbanita fins fa uns quants anys, s’ha convertit en un apassionat de la muntanya, el senderisme i els espais oberts. Em truca després de desar uns estris, les raquetes, que jo sempre associaré al territori del Yukon, la febre de l’or i Buck, el gos protagonista de la sensacional novel·la de Jack London, La crida del bosc. «Raquetes», penso, i em ve al cap un noi presumit, vestit sempre a l’última moda i que anhelava viure en una gran ciutat com Barcelona «per poder portar un barret i que la gent no et miri com si fossis un extraterrestre». Eren els anys del Nacho Carrizo periodista, a qui agradava sortir de nit i ser molt independent, allunyat de lligams familiars i responsabilitats més enllà d’una feina que no té horaris i de passar-s’ho bé. Ara, alguns anys després, té dues filles precioses i està casat amb una noia encara més de ciutat que ell, Carmen, que seduïda per la idea del seu marit, va deixar enrere tota la família a Tarragona —els pares, dues germanes i una colla de nebots— per anar a viure en una petita aldea d’Astúries sense més companyia que el seu marit, les seves filles i un bon grapat de vaques que pasturen pels voltants i que són les intèrprets de la melodia d’aquelles terres amb les seves esquelles al coll.

Nacho i Carmen estan a punt d’estrenar el seu projecte personal i professional de vida: una casa rural

Nacho i Carmen estan a punt d’estrenar el seu projecte personal i professional de vida: una casa rural. Sense cap experiència en el sector, aquesta jove parella va decidir fer un gir de 180 graus a la seva vida arran de la situació d’atur que va viure ell. «Quedar-me a l’atur va ser l’empenta que ens faltava per engegar el projecte. Feia un parell d’anys que teníem la idea al cap i ja havia anat a veure algunes cases, aprofitant els caps de setmana. M’agradava molt el periodisme però havia vist coses que m’havien desencantat i en aquells moments ja sentia una forta atracció per Astúries, un lloc fascinant que vaig descobrir quan tenia set anys en un viatge amb els meus pares», afirma. Aquella fascinació es va accentuar encara més gràcies a un dels seus grans amics de sempre, el desaparegut Rafa González, un periodista molt popular a la ciutat per les seves aparicions televisives comentant l’actualitat esportiva, especialment del Nàstic de Tarragona. Era freqüent veure’ls als dos brindant amb sidra al crit de «puxa Asturias!» i parlant de les experiències viscudes allí. «Jo sóc asturiana de naixement. Vaig néixer i viure a Gijón fins que tenia onze anys, i aleshores tota la famíla ens vam traslladar a Tarragona. Per tant, el fet de tornar a la meva terra, tot i que no és la mateixa zona, em va fer molta il·lusió. Amb tot, és obvi que el canvi ha estat brutal, sobretot el ritme de vida. Has de pensar que jo m’aixecava molt aviat al matí per agafar el tren i anar a Barcelona a treballar, dinava allí i al migdia anava al gimnàs i quan tornava a Tarragona, molt cansada, intentava aprofitar tot el temps que podia amb la meva filla gran. Era esgotador. Aquí, en canvi, tot va més lent, suposo que les coses s’acceleraran quan obrim la casa i Nacho ja no em pugui ajudar amb les nenes, ocupat com estarà en el negoci».

Jimena i Inés són les filles del matrimoni, ambdues rosses com un fil d’or, que s’han adaptat perfectament a la nova vida, sobretot la més gran, Jimena, perquè Inés amb prou feines començar a caminar ara, tan petitona com és. «Sort que no heu tingut un fill, sinó li haguéssiu posat Pelayo», els hi comento de broma. «Espera’t, que jo sempre he volgut tenir família nombrosa», em respon Carmen mentre m’imagino la llista de noms dels Reis Gots.

Partint de zero

IMG_6929De bon començament, Nacho va tenir clar el projecte. Volia regentar una casa rural i la família viuria al mateix edifici, en un espai separat al dels hostes, amb una entrada independent. En un inici, ell va fer molts viatges a Astúries per veure personalment alguns dels immobles que es traspassaven però, després de reflexionar molt, van decidir partir de zero. «Al final penses que has de fer obres per condicionar-ho tal com vols i sempre tens la por que hi hagi algun problema ocult, estructural, que t’ensorri el pressupost. Per tant, la millor forma de no tenir sorpreses era aixecar una casa nova», diu ell. Així, la recerca es va reorientar, de buscar cases es va passar a buscar terrenys i, després d’algunes visites, es van decidir per un gran prat verd als afores d’una petita aldea a pocs minuts de Cangas de Onís, Torió. «És un lloc ideal, té molt d’espai i unes vistes sensacionals als Picos de Europa. Això és el que volíem, que els hostes, quan miressin per la finestra, tinguessin la sensació d’estar en plena natura, allunyats de la ciutat», diu. Totes les habitacions gaudeixen d’aquest paisatge. Nacho i Carmen no han deixat res a l’atzar i van pensar detingudament tots els detalls. Amb les idees ben clares, van buscar un despatx d’arquitectes de la zona i van demanar els permisos oportuns. L’obra, que s’ha fet seguint la construcció tradicional asturiana, s’ha acabat en menys d’un any. «Estem nerviosos però alhora també molt il·lusionats. Fa anys que planegem això i volem posar-ho en marxa. És un moment molt important per a la nostra família», diu Carmen.

«És un lloc ideal, té molt d’espai i unes vistes sensacionals als Picos de Europa»

En els llargs mesos d’espera, la parella ha aprofitat per conèixer encara més la zona —feia alguns anys que hi anaven de forma regular— a còpia de d’excursions per les muntanyes i els llacs, carregant la petita Inés a les espatlles com si fos una motxilla. Nacho llueix una espessa barba negra que li atorga aquesta imatge d’home de muntanya, allunyat de l’estil hipster tan de moda i que ell hauria adoptat de ben segur en altres temps. «El paisatge aquí és meravellós. Per molt que el recorreguem, no deixem de quedar sorpresos. L’aigua dels llacs és com un mirall, els prats són profundament verds i les muntanyes realment precioses. És això el que buscàvem i el que podem oferir a la gent que vingui a allotjar-se a casa nostra», explica Carrizo. La casa disposarà de set habitacions amb bany propi i s’ofereix, a banda de l’allotjament, l’esmorzar. «Més endavant segur que fem sopars també, però freds, amb productes d’aquí. Hauries de pujar algun dia, no saps quins formatges hi ha, i no només el cabrales, el gamoneu és excel·lent!», diu Nacho, que està acabant d’enllestir la pàgina web, tot aprofitant el seu bagatge professional com a periodista. Per al nom del negoci, la casa, s’ha decantat —ell i Carmen, la seva dona— pel vessant més pràctic: La casona de Torió. «Així és més fàcil que ens trobin quan ho busquin per internet».