Sant Pere i Sant Pau

Sant Pere busca la clau mestra

El barri de Sant Pere i Sant Pau, a les portes d’una de les seves festes majors, intenta trobar la seva identitat després d’un creixement imparable i l’arribada de nous veïns

Rafa Marrasé Text | Pierre Grubius Fotos

«Als argentins ens agrada tant el futbol que no tenim un sol campionat, sinó dos», em comentava fa anys un amic que vaig conèixer al país sud-americà. Una cosa semblant ha de passar al barri de Sant Pere i Sant Pau, que es troba a les portes de la primera de les seves festes majors del 2017, del 16 de juny al 2 de juliol. Com a l’Argentina, on es disputen dues lligues per any, el “torneo apertura” i el “clausura”, San Pedro, com l’anomenaven els històrics en la versió afectuosa i reduïda del nom compost pels dos sants, gaudeix de dues festes majors que se sumen a les que es fan a Tarragona centre, és a dir, Sant Magí i Santa Tecla, cronològicament parlant. Però des del barri es pot tenir la impressió que el centre és una altra població, propera, veïna, però diferent. «La gent va a Tarragona a comprar» o «molts s’aixequen al matí per anar a treballar a Tarragona i no fan vida al barri», es diu habitualment.

El sentiment de pertinença al barri, d’orgull, és habitual però queda diluït en part per un gran volum d’habitants (més de 20.000)

El sentiment de pertinença al barri, d’orgull, és habitual però queda diluït en part per un gran volum d’habitants (més de 20.000) que ha anat augmentant amb el pas dels anys a còpia de perdre una mica l’essència. «Quan vaig venir a viure aquí l’avinguda Països Catalans era parcel·les i horts, res a veure amb el que hi ha ara», recorda Alejandro Fernández, veí il·lustre de Sant Pere i Sant Pau, l’únic en la història del barri que ha estat tinent d’alcalde de l’ajuntament de Tarragona, diputat al Parlament de Catalunya (i portaveu del PP) i al Congrés de Madrid. Fernández no va néixer al barri sinó que hi va arribar anys més tard, el 1987 concretament, arran d’un canvi de feina del seu pare, que treballava com a camioner d’obra. El polític s’hi va estar fins al 2013 i, tot i que ara viu a la Vall de l’Arrabassada, encara conserva un pis al barri. «Conservo amics de tota la vida i pujo entre tres i quatre vegades a la setmana, m’agrada. Discrepo absolutament d’aquella gent que diu que el barri és una porqueria, que és com el Bronx de Nova York dels anys 80, això no és cert. Crec que s’hi viu molt bé», afirma. Fernández admet que sempre s’ha sentit estimat pels veïns i treu pit quan diu que en dues eleccions municipals va ser la candidatura més votada al barri. «És cert que als anys 90 hi havia més vida que ara, però això és el resultat del creixement demogràfic, amb tot, al capvespre hi ha molt ambient als bars i les terrasses».

L’organitzador

DSC_2927Luis Trinidad és una persona difícil de contactar aquests dies, bé, més ben dit, és gairebé impossible parlar-hi uns minuts. Ell és el president de l’Associació de Veïns de Sant Pere i Sant Pau des d’octubre del 2014 i s’encarrega, juntament amb els altres vuit membres de la junta, d’organitzar les festes d’ara. «No paro, estem parlant amb tothom, músics, artistes, Ajuntament… molt d’estrès», admet una mica angoixat. Trinidad afirma que va decidir posar-se al capdavant d’aquesta associació perquè estava a punt de desaparèixer: «L’últim soci que va entrar era del 1995 i, de fet, els únics socis que quedaven aleshores eren els membres de la junta. Ara tenim més de 200 socis i fem un munt d’actes». És una persona amb empenta que, veient que ningú movia un fil al barri, va decidir fer una crida mitjançant Facebook i va aconseguir una sèrie d’adhesions que van permetre rellançar l’associació i, per la part que li toca, el barri. Enguany tenen un pressupost de 17.000 euros per les festes, 6.000 dels quals provenen de l’Ajuntament en concepte de subvenció. «Sí que rebem molts diners però també som qui més actes fem durant tot l’any. Amb tot, com pots comprovar, amb els diners de l’Ajuntament no en tindríem prou per fer dues setmanes de festes. No és el mateix organitzar un cap de setmana que quinze dies, això porta una feinada», diu.

Enguany el pregoner de les festes serà Alfonso Periáñez, històric dirigent del Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau que aquest curs, després de fer una temporada magnífica, ha aconseguit l’ascens a la màxima categoria estatal, la Superlliga i el seu equip júnior va guanyar la Copa Príncep. «Ja havíem pensat amb Alfonso per ser el pregoner però quan vam veure que tornava a presidir el club vam comprovar que seria encara millor. A més, nosaltres ja volíem retre un homenatge al voleibol».

Pregoner i alma mater

DSC_2771Alfonso Periáñez sembla el Papa de Roma. No perquè vesteixi de blanc immaculat sinó perquè no para de rebre mostres d’estimació i saludar gent, molts d’ells jugadors, quan es troba al pavelló. La família del Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau l’estima i això es pot comprovar passant mitja hora amb ell a les graderies del vell poliesportiu. «Més del 80% dels jugadors del club són del barri, formats des de petits. La unió amb els veïns és total, no s’entendria d’una altra manera. Aquest és un dels motius del nostre èxit esportiu però amb això no n’hi ha prou, necessitem el suport de les institucions si volem continuar progressant», diu amb certa tristor. Periáñez va ser un dels fundadors del club el 23 de desembre de 1982 després de comprovar com el voleibol havia estat tot un fenomen a l’aleshores únic col·legi del barri, el Sant Pere i Sant Pau. Per donar continuïtat als joves jugadors que, un cop acabada l’escola no tenien on jugar, ell i un grup de pares van decidir fundar l’entitat que va presidir els primers 20 anys de forma ininterrompuda però on va haver de tornar en dues etapes, l’última des de gener d’enguany, per redreçar el rumb del club. «És la meva vida, la meva passió i la portaré ben dins meu fins al final. Sempre que m’han demanat ajuda l’he donat, ara, espero que no calgui cap més perquè voldrà dir que les coses van molt bé», explica tot rient.

«Més del 80% dels jugadors del club són del barri, formats des de petits. La unió amb els veïns és total»

DSC_2765La situació del voleibol Sant Pere i Sant Pau és com moltes altres en l’esport tarragoní: li calen diners. El club, que segons explica Periáñez, va contreure un deute de 700.000 euros el 2007 que va ser un llast insalvable per mantenir-se a l’elit, es troba a punt de sanejar-se econòmicament. El 19juliol del 2019, segons afirma el presient, el deute quedarà resolt, gràcies, en part, a una subvenció municipal. «Tenim un equip de jugadors de casa, d’esportistes del barri, com sempre ha estat, però necessitem 50.000 euros per poder competir a la Superlliga. No volem que ens els doni l’Ajuntament, busquem patrocinadors, un, dos, els que calguin», suplica desesperat, tot veient que la data d’inscripció s’acosta. «Hem fet els deures, paguem als bancs, però ens falten més mitjans, i ja veus on competim». El pavelló, el més antic de la ciutat, no reuneix les condicions òptimes. De fet, en la seva anterior presència a la Superlliga —van jugar 13 temporades seguides— la federació espanyola va preguntar a la resta de clubs si autoritzaven jugar allí perquè el pavelló no està homologat —el sostre no és prou alt i les pilotes, en aquest esport, toquen sovint la coberta—. Els altres equips van dir sí, i ara hauran de fer el mateix a no ser que l’Ajuntament els permeti jugar en el nou Palau d’Esports de Campclar, si està finalitzat, és clar. «Recordo que quan van començar a parlar dels Jocs Mediterranis van dir que farien un pavelló nou al barri. Tu l’has vist? Jo tampoc. És trist que un club com nosaltres, que és el que juga al més alt nivell de tota la ciutat pel que fa a la categoria, no rebi més suport. Tot s’ho emporta el futbol… I recordem que el Nàstic és una societat anònima, que té el 51% de les accions de l’Ajuntament. Jo no ho entenc, i tu?».

Ambaixadors d’alçada

DSC_2842Si el Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau ha passejat el nom del barri per tota Espanya i amb molt d’èxit, el mateix es pot dir d’una altra entitat del barri, tot i que potser més a escala catalana. Els castellers de Sant Pere i Sant Pau tenen 27 anys d’història, que pot semblar curta si es compara amb altres colles mítiques del panorama casteller català, però s’han anat fent un nom a còpia de feina i constància en una plaça amb tan poca tradició com la del barri tarragoní. «Els últims anys hem viscut un creixement de la colla. Hi ha més gent del barri que en forma part però també de fora, del centre de Tarragona i, fins i tot, estrangers. De fet, hi va haver una època que teníem molts estudiants europeus que estaven d’intercanvi a la URV», explica David Lobo, el jove cap de colla dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau (23 anys). La colla va sortir del moviment veïnal, de l’associació de veïns, però es va escindir fa molts anys. Intenta fer-se visible al barri i, de fet, hi haurà una jornada castellera durant les festes, però Sant Pere i Sant Pau no és una plaça senzilla. «És obvi, qualsevol actuació que facis a la Part Alta de Tarragona té més presència de públic que no les que fem aquí. Per una banda hi ha la falta de tradició, tot i que nosaltres tenim gairebé tres dècades d’història. Hi ha altres activitats que concentren més gent, com festivals de dansa per exemple. Amb tot, el fet que estiguem fent bones temporades, fa que els veïns ens coneguin més i se sentin orgullosos perquè, al cap i a la fi, portem el nom del barri arreu».

Els castells, com el voleibol, actuen com un element cohesionador de la societat. Segons Lobo, hi ha castellers de tota classe social i procedència

Els castells, com el voleibol, actuen com un element cohesionador de la societat. Segons Lobo, hi ha castellers de tota classe social i procedència. «Molts anys enrere podies veure com el cap de colla parlava en castellà a la resta, una cosa estranya en aquest món, producte de l’origen de molts dels integrants. Aquest és un dels nostres elements distintius, la diversitat i, sobretot, la manca d’adhesió política, sigui del signe que sigui. Respectem totes les ideologies i per això som l’única o de les poques colles del país que no es va adherir al manifest pel referèndum, no perquè hi estiguem en contra, sinó perquè simplement intentem mantenir-nos al marge de fets polítics». Lobo admet que Sant Pere i Sant Pau és encara un barri dormitori, un fet que pot provocar, en certa manera, la falta d’empenta d’una part de la seva població.

Sol davant el perill

DSC_2759«Pensava que tenia la clau per activar el barri i em vaig adonar que no. Ha estat una lluita esgotadora i sense resultats». Alfonso Sánchez sembla resignat. Ell és el president de la Unió de Botiguers de Sant Pere i Sant Pau de fa tres anys però està a punt de llençar la tovallola. «Tinc el negoci des de fa 23 anys i he de dir que, en l’àmbit comercial, el barri és un lloc difícil. Molta gent encara té el costum d’anar a comprar a Tarragona i això repercuteix en els establiments del barri, clar. No és fàcil i, a més, tampoc hi ha una entesa entre els mateixos comerciants i altres entitats». Sánchez, que regenta la papereria Koldo, afirma que ho ha provat tot, però sense resultat: «Hem intentat fer campanyes de tota manera però la gent només mira per ella mateixa, no hi ha un sentiment de col·lectivitat i de cooperació. Per exemple, ara som 40 socis, i 5 membres a la junta. Al poc de ser president vam arribar als 60 socis quan l’associació semblava condemnada a mort. Però això s’ha desunflat. Ningú vol col·laborar, ni tan sols fer-se soci, tot i que només demanem 10 euros al mes, que serveixen per pagar les campanyes que fem per incentivar el comerç al barri, però no hi ha res a fer». Sánchez explica un cas molt gràfic: «El 2015 vam fer la primera ruta de tapes al barri, i va anar força bé. Vam buscar establiments que fessin tapes atractives i tot anava com la seda però després es va complicar. Damm va dir que ja feien la seva ruta al centre de Tarragona i vam oferir Moritz a la nostra ruta. Els bars no volien perquè deien que la gent no la beuria. Es tractava només d’uns dies, de comprar potser un barril o un parell de caixes, era una manera de reactivar el barri, però res, es van tancar en banda. I així tot, només et dic que, quan anem a penjar un cartell sovint no podem ni fer-ho…». Sembla desanimat i ara vol centrar-se a tirar endavant el negoci, que ha ampliat recentment. Parla d’alguns problemes del barri, com la inseguretat, un fet que ha estat provocat per l’arribada de nous vinguts en les zones amb habitatges més antics i, per tant, més barats. «És un bon barri amb bona gent però hi ha de tot. Jo he viscut sempre aquí des que vaig arribar fa molts anys del País Basc però ara visc a Pallaresos, com molts joves que han decidit buscar una millor qualitat de vida. Hi ha zones que s’han degradat i això feia difícil la convivència», explica.

Alfonso Sánchez lamenta l’estat d’abandonament de l’Ajuntament de Tarragona pel que fa l’aspecte comercial del barri: «Les regidores que hem tingut molt bé però en el sentit que bones paraules i poca cosa més. Quan fem campanyes sempre ens han dit que no hi ha diners però, tant costa pagar-nos les còpies dels díptics? Tot s’ho gasten al centre. És com les festes de Santa Tecla, podrien organitzar alguna cosa aquí, però no, ens ho hem de fer tot nosaltres».

Un líder veïnal

DSC_2749Sant Pere i Sant Pau té dues festes majors perquè té dues associacions de veïns. Ara és el torn de la que lidera Luis Trinidad, però l’altra, La Unió, viurà el seu punt àlgid després de l’estiu. El president de La Unió és un vell conegut de la política tarragonina: José Cosano, antic regidor d’esports. «L’associació vivia una situació una mica especial i em van demanar poder ajudar. Fa tres mesos que soc el president», diu. La Unió va sorgir arran d’una reinvidicació veïnal el 1991 i s’ha convertit el referent en una part del barri —«l’altra associació de veïns feia més incidència del pont cap allà», em diu des de la seu de La Unió, al bloc Perú—. Cosano assegura que el barri necessita una actualització d’algunes infraestructures i serveis que, amb el pas dels anys han quedat obsoletes. «Abans els veïns reclamàvem serveis que no teníem, ara demanem que es posin al dia. No teníem centre cívic, ni llar de jubilats i l’enllumenat no era suficient. Necessitem un CAP millor, renovar les places de la cinquena, Catalunya i la Sardana i alguns accessos», diu mentre assegura que urbanísticament el barri és molt bo «amb carrers i avingudes amples». «Som molta gent i només podem accedir al barri per dos punts. En les hores puntes hi ha embussos, cal resoldre-ho, com també alguns problemes de convivència provocats per la presència de romanesos, que han creat molèsties amb els seus vehicles a la zona». Em diu mentre saluda un senyor gran que assegura ser l’oncle de l’actual alcalde Josep Fèlix Ballesteros: «El meu nebot és una gran persona, sempre que li he demanat alguna cosa, l’ha fet», em diu i li responc: «Ah sí? Doncs deixi que provi jo, potser tinc sort».