Transgèneres

Transició a la felicitat

Centenars de persones a Catalunya inicien el procés cap a la seva identitat sentida; les persones transsexuals reclamen el seu lloc en una societat que les ha ignorat i menyspreat fins als nostres temps

Text Rafa Marrasé | Fotos Pierre Grubius

DSC_9355«Ara soc un nen i és el que sempre he volgut ser. Quan vaig néixer, els metges es van equivocar, segurament la màquina estava espatllada aquell dia però ara soc molt feliç». Em mira de fit a fit amb aquella cara descarada que només els nens poden tenir quan parlen amb un adult i no tenen res per amagar. Èric duu al cap una gorra amb la visera al darrere, vesteix uns texans i una camisa d’aquest mateix teixit sobre una samarreta blau marí. Del coll li pengen uns penjolls i una arrecada a l’orella dreta. No para de somriure i es mou constantment. És la típica estampa d’un noi feliç que viu la seva infància com ha de ser, amb alegria.

No tot, però, ha estat de color de rosa —mai millor dit— en la vida del petit Èric, de sis anys. La felicitat que ara demostra li va arribar tard i, sense haver estat una persona trista, l’alegria no era tan evident com ara, que ja ha fet la transició, és a dir, el canvi a ulls de la societat, en el seu cas, de nena a nen. Èric és una persona transgènere o transsexual. «La meva mare em posava vestits i jo no volia sortir al carrer d’aquella manera», diu somrient. Èric es veu i sempre s’ha vist com un nen i, per tant, que els seus pares el fessin anar vestit de nena suposava passar una enorme vergonya. «Imagina’t que els teus pares t’haguessin obligat a posar-te vestidets o faldilles quan eres petit. T’hauries mort de vergonya i no hauries volgut sortir de casa. Això és el que li passava a ell. Als tres anys, quan li vaig voler posar un vestit hippie d’estiu m’ho va dir clarament: mama, se’n riuran de mi!», explica Graci de Tera, la mare, que afegeix: «Des de ben petit, quan va començar a parlar, ens va dir que era un nen i rebutjava tot allò que tenia a veure tradicionalment amb les nenes. Mai jugava a ser princesa i en els videojocs agafava els personatges masculins. Es refereia a ell sempre en masculí com ‘estic cansat o soc guapo’. Durant una època s’anomenava a ell mateix com cadascuna de les Tortugues Ninja. Sempre noms de noi. Això ens desconcertava». El dia a dia no va ser gens senzill. Èric vivia una vida que no li pertocava i també percebia el patiment dels seus pares. «Un dia s’acosta i m’engega: que jo sigui un nen t’enfada? Jo li vaig preguntar per què em feia aquella pregunta i ell em va respondre: perquè al papa i a la iaia no els hi agrada». En aquell moment pots veure tot el que pots arribar a patir tu, ell, el teu marit i tothom.

«Ara soc un nen i és el que sempre he volgut ser. Quan vaig néixer, els metges es van equivocar, segurament la màquina estava espatllada aquell dia però ara soc molt feliç»

Ambdós pares no entenien massa què estava passant en aquells moments. Tenien aparentment una filla que assegurava que era un nen i que rebutjava tot allò que feia referència al gènere femení. «Èric ho tenia claríssim però a nosaltres, especialment a mi, em va costar molt acceptar-ho. Quan parlava en primera persona com si fos un nen intentàvem corregir-lo, pensàvem que seria una cosa passatgera, de nens. Més tard vaig arribar a la conclusió que tot havia de ser una qüestió d’orientació sexual. Vull dir, penses que aleshores la teva filla és lesbiana perquè quan veia una nena se la quedava mirant i ens deia: m’he enamorat. Però no era tan senzill com això», explica Enric Nogués, el pare.

DSC_9334La situació d’Èric va començar a afectar la relació de parella entre Enric i Graci. Ella es mostrava molt més comprensiva amb el seu fill però Enric no ho acceptava. «Al començament no li donava importància, després ja em va començar a preocupar i al final em molestava tot allò. No entenia res». Conscient que la situació podia provocar discussions a la llar, Graci va començar a obviar el tema en presència del seu marit. «Cada vegada que en parlàvem acabàvem discutint. Vaig prendre la decisió de tractar Èric com un nen quan estàvem sols i quan Enric estava a casa amb nosaltres, doncs com una nena. Són moments molt durs, que no saps què fer, que et trobes sola davant una situació que no coneixes i de la que tens molt poca informació. Al final, desesperada, vaig introduir al buscador d’internet literalment: la meva filla diu que és un nen», admet Graci. Enric, per la seva banda, tampoc s’havia quedat de braços plegats, intentava saber més de tot allò, angoixat per una situació que no comprenia de cap manera. «D’amagat consultava internet també, volia comprendre què estava passant».

«Amb la documentació que vaig anar trobant em vaig adonar que Eric era un nen, i aleshores m’havia de fer la idea de tot plegat»

Els resultats van ser esperançadors i també depriments segons el cas. «Amb la documentació que vaig anar trobant em vaig adonar que Èric era un nen, i aleshores m’havia de fer la idea de tot plegat», diu Graci que, però, continuava intentant convèncer el seu fill: «Volia que es conformés, fer-li entendre que avui en dia els nens i les nenes poden fer les mateixes coses. Ell, amb una maduresa que em deixava absolutament de pedra, es tocava el cap i em deia: però mama, és que jo aquí dins sóc un nen». Hi va haver moments que, fins i tot, van saltar les alarmes: «Quan tenia quatre anys em va fer una pregunta inquietant: mama, si jo ara em moro, si tornés a néixer, seria un nen de veritat? Allò em va afectar molt. Imagina com havia de sentir-se ell per desitjar la mort i pensar en tornar a néixer».

La recerca d’informació la va dur fins a una amiga que va assegurar conèixer una persona transsexual. Aquesta amiga li va aconseguir el telèfon d’un noi però Graci va estar setmanes sense atrevir-se a trucar-lo. «Em feia pànic aquella trucada». Una tarda, però, un fet quotidià va canviar-ho tot. Ella estava amb Èric en un parc. Al seu costat hi havia una senyora gran que estava a càrrec del seu nét. El noi deia que Èric era una nena però l’àvia el corregia dient «no home, que és un nen, no ho veus?». Aleshores, aquella àvia va aixecar els ulls va mirar Graci de fit a fit i li va preguntar: «Perquè és un nen, oi?». Ella va quedar-se uns segons callada i finalment va assentir amb el cap. «No em sortien les paraules. Èric m’estava mirant i no sabia què havia de respondre. Si arribo a dir que no, que era una nena, hagués estat una desil·lusió enorme per a ell, un disgust. Aleshores em vaig adonar que no hi havia marxa enrere, havia de fer feliç el meu fill». Va ser llavors quan Graci va decidir trucar aquell noi transsexual de qui li havien parlat, Leandro, per buscar ajuda, consell. Ell la va dur a conèixer l’existència de Chrysallis, una associació de famílies de menors transsexuals.

«Èric s’havia posat molts noms durant aquells anys i un dia ens va preguntar al seu pare i a mi quin nom li hauríem posat si hagués nascut nen. Li vam dir que Èric»

DSC_9350El contacte de Graci i el seu fill Èric amb el món transsexual va trasbalsar encara més Enric, que estava travessant el moment més dur de tots, ara fa un any. Va ser una època d’una gran tensió i que va desembocar en una discussió en què Enric, quan va assabentar-se que Graci havia conegut Leandro, va dir a la seva dona: «Fes el que vulguis, però que sàpigues que jo estic en contra de tot això. Ara estàs sola». Enric Nogués no se sent orgullós d’aquelles paraules producte, segons admet, de la frustració que vivia. Ell assegura que moltes parelles s’han acabat separant arran dels processos de transició dels seus fills i la incomprensió que tot això comporta. Enric i Graci afirmen que van passar èpoques molt dures en què el seu matrimoni va perillar de debò, però ara, havent superant els moments més complicats, se senten més forts que mai. «Recordo aquelles setmanes amb molta tristesa. Jo estava apàtic, absent de tot, ni parlava ni res. Un dia, però, em vaig trobar un amic que estava passant per una depressió. És un noi que sempre ha sigut molt actiu, amb una família maquíssima, però el vaig veure molt malament. Immediatament m’hi vaig veure reflectit i de seguida em vaig adonar que jo no volia acabar així, que havia de fer alguna cosa per tirar endavant. Aquell va ser l’inici del meu canvi», afirma. Tinc la sensació que Enric s’està buidant mentre parla amb mi en aquella sala immensa amb vistes a la Plaça Llibertat de Reus. És com si fos una teràpia, com si necessités explicar-ho a algú fora del seu entorn, un alliberament. Les paraules li surten del cor, de l’ànima. És franc, no amaga res, com tampoc la seva dona, han passat mesos i anys molt durs, de desconeixement, d’incomprensió però ara són més forts. La prova, el fet de donar la cara, d’explicar una realitat que va a més i que fins ara només s’ha mantingut oculta pels prejudicis i d’una societat carregada de vicis i estereotips.

La festa

La posada de llarg d’Èric es va celebrar durant una festa del col·lectiu LGTBI (Lesbianes, Gais, Transexuals, Bisexuals i Intersexuals) en què va anar acompanyat de la seva mare i d’una amiga. «Èric s’havia posat molts noms durant aquells anys i un dia ens va preguntar al seu pare i a mi quin nom li hauríem posat si hagués nascut nen. Li vam dir que Èric i des d’aleshores aquest va ser el seu nom i sempre signava així», diu Graci que assegura que la festa va ser el millor que li podria haver passat al seu fill: «Vam dir als assistents que ell es deia Èric i tothom el va anomenar així, clar. Per a ell allò va ser fantàstic. Tothom li deia pel seu nom, el tractaven com un nen. La llum que vaig veure en els ulls del meu fill aquell dia no té preu». Enric, el pare, no havia pogut acompanyar el seu fill a la festa perquè tenia un compromís professional. En acabar, va passar a recollir-los amb el cotxe. «En tot aquell procés sempre anomenava el meu fill com a ‘carinyo’, evitava dir el nom que li havíem posat quan era una nena perquè sabia que li molestava molt, que no l’acceptava però jo tampoc havia assimilat dir-li Èric encara. Dir ‘carinyo’ era una forma híbrida de tractar-lo. Quan va pujar al cotxe li vaig dir: carinyo, com ha anat? Ell em va respondre: papa, diga’m Èric. Quan ho vaig sentir vaig estar en silenci uns segons, vaig respirar profundament i vaig dir: molt bé, Èric», diu mirant-me fixament. «Saps? Ho he passat molt malament. Hi ha hagut moments de desesperació, de trencar a plorar sol dins el cotxe però en el fons ho estava veient clarament. Era la felicitat del meu fill, de la meva família allò que estava en joc més enllà dels esquemes mentals que jo pugués tenir. Ho podria perdre tot per no acceptar aquesta realitat. Era ridícul. Ells dos són el més important de la meva vida i tenia clar que no en prescindiria».

«Aquell moment d’agafar tots els seus vestits i treure’ls de l’armari… Vaig plorar molt»

ELS NOMS. Des del col·lectiu transsexual es parla de dos tipus de noms: el nom registral i el nom sentit. En el primer cas es tracta del nom amb el qual es registra el nen o nena en néixer. Aquest nom desapareix en el moment que els petits ja manifesten quina és la seva identitat sentida, és a dir, en el cas d’Èric, el seu nom antic de nena. Els pares i l’entorn més pròxim mai fan referència a aquells noms perquè els nens pateixen molt, no s’hi senten identificats. És per això que en aquest reportatge, tot i referir-nos a moments anteriors a la transició, no esmentem mai el nom registral per desig manifest dels pares i dels propis interessats (en el cas dels adults). El nom sentit és, evidentment, aquell que fan servir i el qual han demanat que consti en la documentació oficial.

L’entorn

El següent pas era fer oficial la nova condició d’Èric. Família i amics. «Quan ens ho van dir en el fons ja ho sabíem. Èric sempre s’havia manifestat com un nen, no ens va estranyar a ningú. Graci estava molt preocupada però jo li vaig dir: per això et preocupes? Si ell és molt feliç, allò realment preocupant seria que tingués una greu malaltia». Belén és una de les germanes de Graci. Optimista de mena, ella exerceix de padrina i el dia que vaig anar a parlar amb la família li havia regalat la mona, una gran copa del Barça de xocolata blanca, tal com Èric li havia demanat. «Li vam donar suport des del primer minut. Èric ha fet un gran canvi, és un nen amb molta més autoestima i seguretat. El més important és que ell és la mateixa persona, què importa si és un nen o una nena, això són estereotips».

«El suport que m’han donat ha estat fonamental. Des de les meves germanes Belén i Aurora a amigues com Esther, Lourdes o Elisabeth. Pel que fa als meus pares, a la meva mare li va costar més. El meu pare ho va entendre i ho va acceptar de seguida però tothom, fins i tot els meus oncles, ja ho tenien clar, no va suposar una sorpresa en cap sentit», diu Graci, que admet que un dels moments més durs va ser quan va fer tot el canvi de roba del seu fill. «Aquell moment d’agafar tots els seus vestits i treure’ls de l’armari… Vaig plorar molt. Si vols que sigui sincera, el meu sentiment era com si s’hagués mort una nena i gairebé al mateix temps hagués nascut un nen. Fa un parell de setmanes vaig tornar a veure les fotografies quan era petit, quan era, diguem-ne, una nena. I vaig plorar, clar. Però també et diré que ara ho veig més clar que mai. Revisant les fotos vaig pensar: com podia estar tan cega? Era evident que es tractava d’un nen, un nen amb el cabell llarg».

Leandro

DSC_9417Ell va ser el nexe que va permetre Èric, el fill de Graci i Enric, fer el pas cap a la seva vertadera identitat. No hi ha massa casos recents de transsexuals que han fet la transició o el trànsit en edat adulta a Tarragona o Reus. Si de nen la transició comporta canvis importants en tots els aspectes, de gran encara més. Es tracta de gent que ha viscut amb una identitat durant molts i molts anys, amb expedients, documents, amistats, coneguts i familiars que els han anomenat d’una manera i els han vist, fins i tot, físicament d’una altra. Ara, en pocs mesos, canvien de nom i de fisonomia. No és senzill per a ningú, tampoc per a ells que durant tant de temps han estat sense comprendre perquè es comportaven de determinada manera, per què no eren feliços o simplement estaven sempre de mal humor i semblaven uns rebels sense causa. Però sí que hi havia una causa, una raó que explicava tot aquell comportament vital. No eren allò que els havien dit que eren. «Durant tota la meva vida, quan arribava el meu aniversari i em tocava bufar les espelmes sempre tenia el mateix desig: vull ser un nen». Leandro té 33 anys i en fa només 3 que va fer el trànsit. És un home transsexual. «De jove no em podia sentir noi perquè no vivia com un home. Amb tot, la meva ànima era la d’un noi però el meu cos no em deixava expressar com un home, clar», diu.

Leandro admet que no sabia què fer amb la seva vida, si estudiar, treballar o què. Diu que no tenia una bona relació amb els seus pares i la seva germana i a l’escola era una persona solitària que més aviat s’ajuntava amb nois perquè considerava que les noies eren unes bledes. «El meu pare sempre em preguntava què coi em passava perquè semblava que mai era feliç. Penses que són coses de l’adolescència, però després comproves que tot allò tenia una explicació». Tot i que va sortir amb un xicot —«en aquella etapa de la vida que totes les noies tenen xicot i, clar, penses que tu també n’has de tenir»—, la relació no va anar bé i des de llavors sempre va tenir parelles que eren noies. «Al començament penses que ets lesbiana, però no. Fa quatre anys que em vaig adonar que realment era un noi. He de dir, perquè ho he viscut, que la relació entre dues noies és el més bonic que hi ha, el sentiment és molt profund. Aleshores tenia relacions homosexuals però ara, clar, soc heterosexual».

«Hi ha molta transfòbia encara i fins fa poc encara havia d’aguantar que alguns encara m’anomenessin pel meu antic nom, com si fos una noia»

El procés vital de Leandro per arribar a la conclusió que no era una noia sinó que realment se sentia un noi, no va ser senzill ni fàcil. Això explica que hagi fet el trànsit tan tard. «Quan era més jove només esperava el cap de setmana per beure i prendre drogues. Suposo que era una alliberació, una manera d’allunyar-me d’una quotidianitat que m’atrapava i on em trobava perdut. Ara la meva vida ha canviat completament, no surto, no em ve de gust. Soc una persona molt més tranquil·la, que ha trobat el seu espai». El pas definitiu es va produir quan va anar a veure un amic a l’hospital. En pujar al cotxe, acompanyat de la seva parella va plorar com mai. A partir d’aleshores va decidir posar fil a l’agulla i el primer que va fer, va ser anar a veure el seu metge de capçalera, a qui li va explicar tot. «Em va derivar a l’Institut Pere Mata, allà em van dir que era el primer cas que tenien i que, per tant, havien de parlar-ho amb un equip multidisciplinari». El procés es va allargar més d’un any, des d’aquesta institució reusenca però que també té seu a Tarragona, van concloure que psicològicament ell estava bé i aleshores el van derivar a Trànsit, al CAP Manso, a Barcelona, un projecte creat per la ginecòloga Rosa Almirall i que s’ha convertit en el referent a tot Catalunya en els processos de transició dels transsexuals, avalat per l’Institut Català de la Salut. «En aquell moment va ser quan vaig decidir comunicar als meus pares allò que anava a fer o que, de fet, ja estava fent. El meu pare sempre m’ha imposat molt de respecte, és un home molt recte, molt estricte i no em veia amb cor de dir-li. Vaig parlar primer amb la meva mare i ella, en veure que jo no sabia per on començar em va dir: què em vols dir, que vols ser un noi? Ella ho tenia claríssim però em va demanar que no fes servir hormones per a masculinitzar-me, però jo sí que ho vaig fer».

DSC_9399Leandro va arribar a Trànsit i de seguida, després de l’entrevista amb el seu equip de professionals ja li van receptar, segons explica, les hormones per tal de fer el canvi físic. «Allò, però, em va fer una mica de respecte. Vaig tenir aquells productes molt temps al calaix i, tot parlant-ho amb la meva parella d’aleshores vam decidir anar a l’hospital Clínic de Barcelona abans. Aquella va ser una de les pitjors decisions de la meva vida». La Unitat d’Identitat de Gènere de l’hospital Clínic ha estat fins ara la unitat de referència per a la transició de les persones transsexuals. «Vaig triar el Clínic perquè em semblaven més professionals, no sé com dir-ho. Allò de Trànsit era més petit, un projecte personal d’una doctora, clar que ara ho veig tot de forma diferent i que hauria d’haver iniciat el procés amb ells però mira, va anar així. Al Clínic vaig estar un any entre visites, psicòlegs i de tot. Va ser un error». Leandro s’ha de punxar cada quinze dies per injectar-se les hormones que a poc a poc li han anat modificat el seu cos i la seva veu. També es va operar els pits però ho va ver per la sanitat privada. «Al Clínic t’ho fan però tarden uns dos o tres anys i no es tracta d’una operació molt acurada d’estètica precisament. Vaig preferir fer-ho en una clínica privada», diu. En el cas dels menors, aquest tipus d’intervencions ja no calen perquè quan arriba l’edat adequada es prenen bloquejadors hormonals, un fet que provoca que ja no tinguin els pits com les dones.

DSC_9421Leandro treballa al mateix lloc de fa anys. Per tant, els seus companys de feina han vist la seva evolució i no sempre ha tingut una bona acollida per part d’alguns d’ells. «A molta gent li falta, en general, respecte, ètica i moral. A la meva feina hi va haver companys que ho van entendre de seguida i sempre han mostrat un gran respecte però altres no. Hi ha molta transfòbia encara i fins fa poc encara havia d’aguantar que alguns encara m’anomenessin pel meu antic nom, com si fos una noia. Això era indignant». Segons explica, el seu entorn més pròxim l’ha acceptat molt bé i manté amics de fa molt anys i aquells que ja no estan «és perquè realment no paguen la pena», diu mentre admet una relació molt més estreta amb els seus pares.

Els pares que fan pedagogia

L’impuls que està agafant la defensa dels drets de les persones transsexuals els últims anys no s’entendria sense un col·lectiu que treballa incansablement per explicar la situació que viuen moltes famílies a Catalunya i arreu de l’Estat. Es tracta de gent que té l’agenda plena, que compagina la seva feina habitual, el fet de cuidar els seus fills i, a més, fer xerrades pràcticament cada dia per explicar una realitat que per a gran part de la societat encara està oculta o que, simplement, no vol veure. Chrysallis és un d’aquests col·lectius. Es tracta d’una associació de famílies de menors transsexuals que es va crear el juliol de 2013 en l’àmbit estatal i que compta amb 500 famílies. A Catalunya, la delegació de Chrysallis es va crear el novembre de 2015 i comptava aleshores amb 8 famílies, ara en són més de 73. «Fem xerrades a escoles de tot el país tres vegades per setmana. Em truquen constantment mestres, educadors, orientadors i metges per saber més sobre com tractar aquests nens, el desconeixement és gran però nosaltres no ens cansem d’explicar-ho, som conscients que s’ha de fer pedagogia. Som la primera generació de pares que ha decidit donar un cop de puny sobre la taula en aquest camp». David Tello parla gairebé de memòria, es nota que ha impartit conferències i ha fet centenars de xerrades en poc menys de tres anys que fa que es troba a l’associació. El seu discurs està molt ben estructurat, sap perfectament què ha de dir, l’ordre que ha de seguir i, molt important, quines paraules ha de fer servir. «Mai et diré que abans tenia una nena perquè jo sempre he tingut un nen». Les paraules importen en aquest àmbit, i molt, i les paraules poden ser dolces o poden fer mal. Des de Chrysallis ho saben bé i intenten que tothom parli el mateix llenguatge.

«A la guarderia, quan li demanaven mitjançant dibuixos que indiqués si era nen o nena sempre encerclava la figura del nen»

DSC_8790David Tello és el president de Chrysallis a Catalunya i és pare d’un nen, Dani, que aquest mes de maig farà 10 anys. Dani, segons explica el seu pare, va donar senyals de qui era realment des de ben petit, en un cas que guarda molta similitud amb el d’Èric. «Des de petit es referia a ell en masculí i nosaltres el corregíem. A la guarderia, quan li demanaven mitjançant dibuixos que indiqués si era nen o nena sempre encerclava la figura del nen. Dani no anava mai al lavabo de l’escola, s’esperava a casa i plorava quan la meva dona li posava vestits de nena i llaços al cabell». La situació va ser tan extrema que, fins i tot, la boda de David i la seva parella va tenir que aturar-se perquè Dani no volia anar vestit de nena. «Va estar tota l’estona plorant, i de quina manera. No volia anar vestit així i, davant l’espectacle que estàvem fent, no vam tenir més remei que anar a casa a canviar-lo. Li vam posar el seu uniforme del Barça i va estar més feliç que un anís». La situació que vivia el petit li va provocar que perdés part del cabell per estrès i sempre deia que de gran volia ser superheroi o futbolista. «Al començament penses que, com passa en altres nens, té idealitzat el pare o que són coses passatgeres, de marrecs. Fins i tot vaig arribar a pensar que es tractava d’un tema d’orientació sexual, que era lesbiana. Jo li preguntava què li passava i també als mestres, però ells ens deien que no notaven res d’estrany».

Va ser la visualització d’un documental, Sexo sentido, qui li va obrir els ulls a Tello i a la seva dona. «En aquell documental, on vam veure molts dels comportaments del nostre fill, també sortia l’associació Chrysallis. Allí va ser la primera vegada que vam pensar que teníem un nen transsexual». Les mostres inequívoques, segons Tello, de la masculinitat del seu fill eren evidents. Així, quan tenia sis anys li va preguntar a la seva mare quan podria ser qui realment era. Ella li va respondre als 18. Dani va comptar amb les mans quants anys faltaven i es va posar a plorar. «Ell ens deia que els metges s’havien equivocat, que era un nen i no una nena. Vam anar al pediatre preocupats. El metge ens va dir que li seguíssim el joc però només a casa i que de portes en fora el tractéssim com una nena. Ara aquell pediatre ens ha demanat disculpes i és el primer que s’ha posat les piles per a informar-se sobre les situacions dels nens transsexuals», diu David Tello. Després de fer una recerca per internet, David va trobar l’associació que sortia al documental, Chrysallis i va parlar amb la presidenta en l’àmbit estatal, Natalia Aventín. «Estàvem desesperats, volíem ajudar el nostre fill i no sabíem com. La xerrada amb Natalia va ser vital. Després vam parlar amb el nostre fill i ens va dir que volia que l’anomenéssim Dani i l’endemà ja li vam tallar els cabells». Les fotos antigues, aquelles on Dani no era el noi que volia ser, ja no es poden trobar pel domicili familiar, és una part de la història que, simplement no existeix perquè al petit li fa mal veure-les, no s’hi reconeix.

La família, d’entrada, no ho va veure clar. «Ens dèien que no ens refiéssim de les associacions, que anéssim a metges o especialistes, però nosaltres ja ho teníem decidit».

L’escola

DSC_8775A banda de l’entorn familiar, allà on un nen passa la major part del seu temps, és a l’escola. David i la seva dona van enviar un missatge de whatsapp al grup de pares del col·legi explicant la situació, que Dani seria un nen més. «La resposta va ser magnífica, tots ens van donar suport incondicional». Van anar a l’escola i van mostrar el protocol dissenyat per Chrysallis en aquests casos per als centres educatius. El centre va respondre en dos dies assegurant, segons Tello, «que volien el millor per a Dani». Segons explica el màxim representant de Chrysallis a Catalunya, només una escola de Badalona va posar problemes en situacions de menors que havien fet el trànsit, demanant per escrit al departament d’Ensenyament les directrius a seguir. «Nosaltres, com a Chrysallis ens vam reunir amb la Generalitat i el juny del 2016 ja es va passar una circular a tots els centres del país amb el protocol perquè aprovessin les situacions dels nens transsexuals». En el cas de l’escola de Dani tot es va fer de forma molt senzilla. La mestra va explicar als seus companys que Dani era un nen i els companys, petits com eren, no hi van veure cap problema, ans el contrari. «El meu fill ja no té mals de panxa, ni estrès ni res. És un nen molt feliç i nosaltres estem superorgullosos d’ell. A l’associació arriben nens de 3 i 4 anys i gràcies a la tasca que fem, poden fer el trànsit de seguida i no haver de perllongar una situació que no beneficia en res al petit i tampoc a les famílies».

Autobús_transfobo_de_HazteOir_06 copiaL’AUTOBÚS D’HAZTE OÍR. A finals del mes de febrer d’enguany, l’organització ultra catòlica Hazte Oír, va portar als carrers de Madrid primer i després a tot l’Estat, un autobús de color taronja amb el lema: «Els nens tenen penis, les nenes tenen vulva. Si ets home, neixes home, si ets dona, neixes dona. Que no t’enganyin». Aquest missatge va ser ràpidament criticat per moltes organitzacions d’esquerres i per part de la societat en general, així com alguns partits polítics. L’autobús va ser immobilitzat a Catalunya gràcies a la llei 11/2014 i a d’altres punts de l’Estat amb l’argument que fomentava l’odi. Hazte Oír, que forma part d’associacions internacionals de caire conservador, va dur l’autobús a Nova York, on va ser rebut, fins i tot, a trets. David Tello no vol entrar a parlar d’aquest fet: «El suport institucional és el nostre aval. Hi ha nens amb vulva i nenes amb penis, però nosaltres no volem utilitzar els genitals de ningú per reivindicar el nostre missatge».

La lluita de Chrysallis en l’àmbit escolar se centra actualment en què els nens rebin una informació acurada sobre aquest tema perquè les pròximes generacions no tinguin prejudicis ni culturalment no estiguin preparades. «Estem insistint perquè als llibres de text escolars s’expliqui tota aquesta diversitat. Nosaltres ja expliquem als nostres nens que ells no tenen cossos equivocats, això és un error en què cau molta gent. Els nens no tenen vulva de nena o les nenes penis de nen. En aquests casos, són nens amb vulva o nenes amb penis. El meu fill sap quins canvis li succeïran a la pubertat, com tenir la regla, que li creixin els pits, etc. També li vam explicar que hi ha uns productes mèdics, que són els bloquejadors que aturen aquest desenvolupament sense afectar el seu creixement. Dani em va dir que ell no volia tenir pits, perquè els altres nens no en tenen». El fill de David Tello ja ha iniciat el tractament amb bloquejadors endocrins des de fa sis mesos. Dani odia les injeccions però sap que allò és imprescindible per ser tal com ell vol. S’haurà de punxar una vegada al mes. «Al departament d’Ensenyament els hi hem dit que no volem que vigilin més els nostres fills per casos d’assetjament que a d’altres. L’assetjament es produeix per molts motius i no volem un tracte diferent».

Silvana i Dani, el gènere fluid

DSC_8806Silvana Alfaro té 44 anys, és membre de Chrysallis i té tres fills, un d’ells, Dani, el mitjà, és de gènere fluid, una persona que a estones se sent nen i a estones nena. «El metge ens va dir que teníem un nen però a partir dels tres anys ja es començava a disfressar de princesa, utilitzava roba de la meva filla petita que ens havien deixat altres persones. Al començament no li donava importància». Silvana i el seu marit van consultar un psicòleg que els hi va recomenar fer teràpies conductistes, és a dir, que dins de casa fes allò que volgués però fora no i que li anessin retirant la roba de nena gradualment. «Però ell no canviava, cada vegada utilitzava els dos articles per referir-se a ell, en masculí o femení. El pediatre ens deia que ja canviaria però jo ja no podia més i vaig decidir començar a buscar informació pel meu compte». Silvana coneixia Natalia Aventín, presidenta de Chrysallis Espanya de quan eren petites i va ser aleshores quan va decidir posar-se en contacte amb ella. «Va ser llavors quan ens vam adonar que Dani era de gènere fluid. Ara té 8 anys i continua fent el mateix. Quan va a l’escola va vestit de nen i a casa, que considera que és una zona de seguretat, vesteix de nena. A l’estiu, sempre va de nena», afirma mentre admet que són els pares qui més assessorament necessiten en aquests casos: «Jo no sóc ningú per definir la identitat de Dani, si té les dues no sóc ningú per dir-i si ha de ser nen o nena. Podria passar que quan arribi a l’adolescència sigui quan defineixi quina de les dues opcions tria però també és cert que dins l’associació hi ha un altre cas de gènere fluid que té 16 anys i que encara no s’ha definit».

«Ara té 8 anys i continua fent el mateix. Quan va a l’escola va vestit de nen i a casa, que considera que és una zona de seguretat, vesteix de nena.A l’estiu, sempre va de nena»

Silvana Alfaro assegura que ara ja no està preocupada, i l’únic que vol és que Dani i els fills de tota la resta de membres de l’associació no estiguin estigmatitzats. «Jo utilitzo els dos pronoms per a referir-me a Dani, el masculí el femení, indistintament, per a mi no és cap problema».

GENITALS I ORIENTACIÓ SEXUAL. «No sé si Dani decidirà operar-se. Una cosa és la identitat —qui soc— i l’altra l’orientació sexual —qui m’agrada—. Potser a Dani li agradaran els nois o les noies, no sé si serà heterosexual o homosexual, això és una cosa que es veurà més endavant», explica David Tello. De fet, preguntar a una persona adulta transsexual si s’ha operat els genitals o no és gairebé un insult. Dins l’imaginari popular, en el desconeixement que gran part de la societat té sobre aquest tema i en què jo mateix m’incloïa abans d’abordar el reportatge, està assumit que un noi transsexual canviarà la seva vulva per un penis i una dona transsexual el seu penis per una vulva. Però això no sempre és així. Hi ha gent que ho fa, però molts altres no perquè estan contents i satisfets amb el seu cos i no volen prescindir dels seus genitals de sempre. «És com si algú que no coneixes de res et pregunta si tens el penis gran o petit», em comenta una persona que no vol aparèixer en aquest reportatge. Prenc nota. En un tema tan delicat com aquest, la línia que delimita l’afany per conèixer més i fer un bon treball periodístic però envair la intimitat personal és molt fina. De fet, quan un home transsexual vol mantenir relacions íntimes amb algú (noi o noia) el procés és idèntic al que podria tenir una persona cis —s’anomena persona cis a aquella que, en contraposició a la transsexual, s’identifica plenament amb el gènere assignat al néixer— però amb la variant que en algun moment previ a l’acte (dies, hores, minuts, depèn de la situació), la persona transsexual comunica a l’altra persona la seva condició. «Normalment no hi ha problema», comenta aquesta persona que vol mantenir-se en l’anonimat. Un altre apartat mereix la possibilitat de tenir fills. Així, alguns homes transsexuals que no han canviat els seus genitals, decideixen congelar els seus òvuls per poder engendrar els fills ells mateixos o, fins i tot, les seves parelles dones. La societat podria anar avançant en veure homes embarassats, un fet que ja succeeix a diferents parts del món tal i com explica Rosa Almirall, de Trànsit (veure entrevista més endavant).

L’hospital Clínic

Hospital_Clínic_de_Barcelona_04La unitat de referència a Catalunya sobre qüestions de gènere ha estat sempre a l’hospital Clínic de Barcelona. Segons explica David Tello, inicialment aquesta unitat portava el nom d’Unitat de Trastorn de Gènere i de fa alguns anys s’anomena Unitat d’Identitat de Gènere. Des de Chrysallis es mostren molt crítics amb els protocols d’actuació d’aquesta unitat. «Vam anar al Clínic perquè és allà on et deriva el pediatre. Ens va visitar un psiquiatre i ens va dir que el nostre fill podria revertir, és a dir, desdir-se d’allò que sentia. Nosaltres no ens ho vam creure. Ens van parlar de disfòria de gènere, que és quan una persona rebutja el seu cos, ens asseguraven que Dani era una nena i que continuarien tractant-la com a tal. La primera visita la vam fer nosaltres, els pares, sols, la segona amb Dani. No vam tornar mai més». Segons Tello, la seva mala experiència al Clínic no és un cas aïllat i es mostra reticent a que jo pugui parlar amb aquest hospital per conèixer la seva versió. Viu a fons, però, va demanar poder parlar amb algun responsable de la Unitat d’Identitat de Gènere de l’hospital Clínic de Barcelona però al tancament d’aquesta edició no havia rebut cap resposta per part d’aquest centre hospitalari. El rebuig a les pràctiques del Clínic es converteixen en lloances cap a un altre organisme, Trànsit, creat per la doctora Rosa Almirall, entrevistada per aquest reportatge en pàgines successives.

«La primera visita (al Clínic) la vam fer nosaltres, els pares, sols, la segona amb Dani. No vam tornar mai més»

L’ASPECTE LEGAL. A banda de comunicar-ho a les famílies, a l’escola i a l’entorn més pròxim, hi ha un aspecte important en la vida d’una persona transsexual: la documentació. La Generalitat de Catalunya, a través del departament de Salut i la unitat d’Igualtat trameten amb gran celeritat, menys de dos mesos, targetes sanitàries amb la nova identitat de les persones transsexuals. El DNI, però és un altre tema. «A Espanya hi ha la llei 3/2007 que està completament obsoleta. Si et vols canviar el nom has de ser de nacionalitat espanyola i adulta per a canviar el teu nom al DNI però amb la condició que has de demostrar que fa dos anys que prens hormones i que un metge t’hagi diagnosticat disfòria de gènere. És a dir, has de demostrar que estàs malalt per canviar el teu nom al DNI, això no té ni cap ni peus», diu David Tello. Chrysallis no s’ha quedat de braços plegats i sol·licita el canvi de nom a través del registre civil, i aleshores són els jutges i els fiscals qui han de decidir si autoritzen o no el canvi de nom en els menors. «Al començament només demanàvem el canvi de nom, però ara també el de gènere. Vam contactar amb el fiscal coordinador de servei de delictes d’odi i discriminació de la fiscalia provincial de Barcelona, Miquel Àngel Aguilar, i ell va fer una gran tasca, contactant amb els altres fiscals per fer-los entendre la necessitat d’aquests canvis. A partir d’haver parlat amb el senyor Aguilar, les resolucions envers les nostres demandes són favorables». Amb tot, aquestes persones encara han de ser diagnosticades en disfòria de gènere per aconseguir el canvi de nom i Tello explica que alguns forenses feien despullar els seus fills per fer els seus informes. Viu a fons va demanar parlar amb Miquel Àngel Aguilar però des del seu despatx ens van informar que no faria cap tipus de declaracions als mitjans de comunicació en els pròxims mesos.

Júlia

DSC_9908Somriu tota l’estona i té ganes d’explicar el seu cas. No amaga res, ni el seu nom, ni on treballa ni com va ser el seu procés cap a ser una dona transsexual. Júlia Altadill és advocada laboralista del sindicat Comissions Obreres a Tarragona. Tot i sentir-se, ser i vestir com una dona, a la seva feina té l’aparença i el nom d’un home perquè encara no té la documentació necessària per a exercir la seva professió com a dona, un fet que li podria suposar alguns inconvenients en els judicis. «A la meva feina tothom sap la meva condició i he de dir que la rebuda ha estat excel·lent i tothom m’ha donat molt suport. Estic molt contenta per aquest fet i em sento privilegiada. Amb tot, a la meva feina encara exerceixo com si fos un home perquè a l’hora d’entrar a la sala del judici per defensar algun cas, si la meva aparença no concorda amb el meu DNI podria tenir algunes dificultats. En principi tothom ens coneixem i no crec que hi hagués problema, però és millor fer-ho com cal i amb tots els papers en regla. Crec que el mes de setembre d’enguany ja ho tindré tot canviat i aleshores no hauré de fer com avui, que m’he canviat de roba quatre vegades, dues d’elles als lavabos dels jutjats», diu divertida.

«A la meva feina encara exerceixo com si fos un home perquè a l’hora d’entrar a la sala del judici per defensar algun cas, si la meva aparença no concorda amb el meu DNI podria tenir algunes dificultats»

DSC_9912Júlia va començar la seva transició molt tard, als 35 anys (ara en té 40) després de ser més o menys conscient que ella no era un noi, tal com sempre li havien dit. «Jo sabia que dins meu tenia una feminitat oculta. La meva família ha estat sempre molt religiosa i pensava que això que jo sentia no era bo. Amb tot, a l’adolescència, sentia aversió pels nois, amb la seva forma de parlar i comportar-se i, en canvi, em sentia més identificada amb les noies», recorda. Va anar al col·legi Sant Pau —en aquella època només de nois— i va ser quan va arribar a l’institut Martí i Franqués quan es va adonar que se sentia més a prop de les noies que dels nois. «Fins que no vaig anar a l’institut no tenia cap referència femenina més enllà de les dones de la meva família. No havia cap llibre on s’expliqués que allò que jo sentia era normal, ni a la Bíblia i, per tant, pensava que era dolent». El punt de partida cap al seu alliberament identitari es va produir quan es va comprar el seu propi pis. «En viure sola podia tenir a l’armari la roba que jo volia, podia ser jo. Vaig començar a sortir al carrer vestida com una noia. Recordo que era el 20 de desembre de l’any 2010. Vaig sortir a plena llum del dia i va ser meravellós, com si estigués en un núvol. Només per viure aquell dia ja va pagar la pena tot, va ser increïble».

«És la vida del superheroi com jo l’anomeno: no pots ser realment qui ets. Ets com Clark Kent i Superman, condemnat a ser allò que no ets»

Malgrat que ja tenia clara la seva identitat, Júlia no va atrevir-se a comunicar-ho als seus pares fins l’any 2014. «Vivia una doble vida. Era un noi a la feina i amb la meva família, la resta del temps, era una noia. És la vida del superheroi com jo l’anomeno: no pots ser realment qui ets. Ets com Clark Kent i Superman, condemnat a ser allò que no ets». Júlia va anar a Trànsit, a Barcelona i va començar a prendre hormones. Els seus pares ja van començar a veure que estava passant alguna cosa perquè els canvis físics començaven a ser evidents. «Quan els hi vaig comunicar, ells es pensaven que jo era homosexual. No veien amb bons ulls que jo canviés físicament, suposo que per no perdre la imatge del seu fill, però ells van decidir buscar assessorament professional. Com t’he dit, som una família molt religiosa i van parlar amb dos sacerdots i també amb una psicòloga. A partir d’aleshores tot va canviar. La meva relació amb els meus pares ara és boníssima tot i que tenen 80 anys i, de fet, són com si fossin els meus representants. Fan pedagogia de la transsexualitat arreu. Visc una lluna de mel amb ells».

DSC_9896Júlia té dos germans, un noi i una noia. Segons explica, el seu germà ha acceptat la seva transició amb molta naturalitat perquè «és un noi de ment molt oberta», la seva germana, en canvi, no tant. «Ella és més conservadora». Júlia afirma que el 99% de la gent del seu voltant, amistats i familiars li han donat suport i considera que la seva actual vida li ha servit per a tenir més clar qui vol al seu costat: «Si algú et discrimina per aquest fet és que com a persona no val la pena. Una cosa que m’ha sorprés increïblement és que arran de l’hormonació, soc una persona més intuitiva i reflexiva. També pateixo més. Veus una pel·lícula trista i plores com mai», diu tot rient. Assegura que ha pres la millor decisió de la seva vida i quan recorda els anys passats només veu «una persona trista i sèria que es refugiava en la feina per no haver de pensar qui era realment. Ara veig amb orgull la persona que he deixat de ser i sento una felicitat que mai hauria sospitat que sentiria».

EL MODEL CATALÀ.  El Departament de Salut va posar en marxa el mes d’octubre del 2016 un nou model d’atenció a la salut de les persones transsexuals, pioner a Europa. El model parteix del principi que les persones transsexuals no pateixen cap patologia, i per tant, l’atenció de salut en la transició cap a la identitat sentida no podrà ser, en cap cas, a partir de l’acreditació d’un diagnòstic clínic. «El sistema públic de salut és per a tots i totes, i per ser igualitari ha de ser sensible a la diversitat des de la perspectiva dels drets a les persones», va dir aleshores el conseller de Salut Antoni Comín, que va remarcar que «aquesta realitat no és pas una malaltia». Comín es va mostar enorgullit pel fet que, amb aquest nou model, Catalunya sigui l’únic país d’Europa que tracti aquestes persones des d’aquest enfocament. El nou model, que s’emmarca dins del Pla de la Salut 2016-2020, se centra en les necessitats i les expectatives de la persona transsexual, en la seva autodeterminació, la seva autonomia i en un procés de decisions compartides. Alhora garanteix l’accés segur als tractaments hormonals i l’acompanyament de les persones transsexuals i del seu entorn en el procés de transició. El model contempla que davant d’una demanda d’atenció d’una persona transsexual, la porta d’entrada al sistema públic de salut serà la nova unitat de referència que tindrà Catalunya. Es tracta de la Unitat Trànsit del CAP Manso de Barcelona (ara es traslladarà al CAP Numància). Els equips d’atenció primària i salut comunitària podran derivar-hi aquestes persones quan hi hagi una demanda d’assessorament sobre el procés de transició; un desig manifestat per a la persona d’iniciar el trànsit o bé problemes de salut atribuïbles a aquest procés de transició o al tractament hormonal. En intervencions quirúrgiques, el Departament de Salut va manifestar que volia aprofitar l’expertesa acumulada per l’Hospital Clínic en els darrers anys, tot i que no es descarta estendre aquesta activitat a altres centres hospitalaris. De manera general, l’atenció a la salut de les persones trans durant la fase de transició es farà a partir d’equips multidisciplinaris des de l’àmbit de l’atenció primària i la salut comunitària. Aquests equips estaran formats per metges especialistes en atenció primària, en endocrinologia i en ginecologia; per infermeres i infermers; per especialistes en psicologia clínica i per treballadors socials. I en el cas dels menors, el Departament de Salut està desenvolupant un protocol perquè es faci en el si d’equips multidisciplinaris que hauran d’incloure, com a mínim, pediatres, endocrinòlegs pediàtrics, psicòlegs clínics i infermera o infermer.

Comín i model transsexualitat