Transgèneres

«La formació és la millor vacuna contra la intolerància»

Entrevista a Mireia Mata, directora general d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya

Text Rafa Marrasé | Fotos gentilesa de la Generaliutat de Catalunya

Vostè va dir en una entrevista fa uns mesos que la llei catalana 11/2014 no estava desenvolupada completament, en quin punt es troba aquesta llei ara? És cert que això era així fa un any, que és quan el meu equip i jo ens vam fer càrrec d’aquest departament, però he de dir que hem treballat molt aquests últims mesos per acomplir un mandat d’aquesta llei que deia que en un termini de dos anys s’havia de desplegar completament. Això vencia el 10 d’octubre de 2016 i, tot i que amb una mica de retard sobre aquesta data, ara podem dir que ho hem fet, tal com vam demostrar al Parlament arran de l’informe elaborat per l’Institut Diversitas de la Universitat Autònoma de Barcelona. En l’informe s’explica que s’estan realitzant accions en tots els àmbits però això no vol dir que s’estiguin aconseguint impactes notoris, és a dir, tot i que s’està fent molta feina en tots els camps això no implica que els resultats siguin immediats o significativament notoris. En alguns camps, com la salut o l’ensenyament, hi ha hagut un impacte molt positiu de la llei i en altres, com en els mitjans de comunicació, queda encara feina per fer.

«En alguns camps, com la salut o l’ensenyament, hi ha hagut un impacte molt positiu de la llei i en altres, com en els mitjans de comunicació, queda encara feina per fer»

Imatge de la roda de premsa 2

Imatge de la roda de premsa 2

Quan parla de l’àmbit de la salut també es refereix a l’agilitat a l’hora que les persones transsexuals puguin tenir una nova targeta sanitària amb el seu nom després del trànsit? Les persones que no estem en aquesta situació, de fer la transició, no donem cap tipus d’importància als carnets que portem a sobre però per a una persona trans, el carnet de salut permet l’accés als serveis i més de 300 persones poden viure la seva vida amb la identitat que volen gràcies a aquestes targetes sanitàries. Però quan parlem de salut també parlem de l’accés de les dones lesbianes a la reproducció assistida el canvi de model i l’abordatge de tot l’acompanyament del trànsit en persones trans que passa de l’hospital Clínic al CAP Manso [Trànsit es trasllada el 15 de maig d’enguany d’aquest CAP al CAP Numància, al carrer Numància 23]. També estem treballant amb centres privats dins la sanitat concertada perquè ens demanen formació per als seus professionals, tant administratius com mèdics, per a tractar les persones amb diversitat sexual.

Ara que esmenta el tema de la formació, la idea és que el personal mèdic arreu del país tingui els coneixements adequats per a tractar aquestes persones i que no hagin de poder ser visitades exclusivament a Barcelona, no és així? Sí, per a nosaltres els drets de les persones LGTBI no han de ser uns drets, per dir-ne d’alguna manera, metropolitans, és a dir, que no sempre hagin d’anar a Barcelona i per això estem invertint molts recursos per a formar gent arreu del territori.

«Hi ha casos d’assetjament i la sensació és que s’incrementen, i no només per assumptes relacionats amb el gènere i l’orientació sexual, sinó també masclistes i per l’origen dels nois i noies»

Com deia al començament, en l’àmbit de la salut i l’ensenyament s’han fet avanços significatius. Això també inclou les universitats? Sí, fins ara hi havia algunes universitats, com la Pompeu Fabra o la Universitat de Barcelona, que des de les seves pròpies comissions d’Igualtat havien fet progressos per reconèixer el col·lectiu LGTBI dins la universitat però ara hem fet una acció global, treballant amb el conjunt de totes les universitats i qualsevol estudiant que ho demani pot tenir tota la seva documentació, el carnet, els expedients, etc, amb el seu nom sentit. D’altra banda, estem treballant amb el departament d’Ensenyament amb el tema del tractament de la diversitat sexual a les aules.

De quina manera? Estem fent dos tipus de feina, una és la formació de professorat i d’inspectors d’Ensenyament en matèria de diversitat sexual i dos, un protocol en el tractament de situacions de bullying (assetjament). De fet, aquest curs 2016-2017, el departament d’Ensenyament ha posat com a matèria destacada aquest tema a tots els centres de Catalunya. Això és positiu perquè ajuda a visibilitzar aquesta realitat i que tots els centres hagin d’abordar i tractar possibles situacions d’assetjament.

En conversa amb l’associació Chrysallis em comentaven que, en general, l’acceptació dels centres educatius sobre aquesta realitat era molt bona. Vostè parla ara de situacions d’assetjament, hi ha molts casos? No tenim quantificats aquests casos, són dades internes del departament d’Ensenyament i estem parlant de menors i, per tant, intentem fer un ús molt discret d’aquestes dades. El que és cert és que hi ha casos d’assetjament i la sensació és que s’incrementen, i no només per assumptes relacionats amb el gènere i l’orientació sexual, sinó també masclistes i per l’origen dels nois i noies. Les xarxes socials, a més, han accentuat aquest tipus de comportaments. És evident que els casos que hi puguin haver de bullying no són més nombrosos pel que fa a temes de gènere o orientació sexual que en d’altres, però tenim la gran fortuna que els centres educatius cada vegada són més conscients del problema i, a més, hi ha entitats, parlant del cas que ens toca ara, com Chrysallis que estan fent una feina increïble.

En l’informe que vostès van presentar fa poc explicaven que s’havien tramitat 34 denúncies per comportaments sancionables en general, no només en menors. Aparentment, semblen poques denúncies, això succeeix perquè hi ha por a denunciar per part de les víctimes o realment la societat és més tolerant del que pensem? Ara et donaré la meva opinió personal. Si pensem que només hi ha hagut 53 denúncies a tot Catalunya en un any de les quals 34 administratives, és un número insignificant si ho comparem, per exemple amb les 15.000 denúncies per violència masclista que vam tenir el 2016. Aquí passen dues coses: potser a la gent encara li costa anar a denunciar i també hi ha una condició prèvia en què estem treballant molt i és que hi ha uns drets i s’han de fer respectar. Fa un temps hi havia gent que podia veure normal que un home pegués la seva dona, i potser hi ha gent que troba normal que perquè una parella homosexual o transsexual es faci un petó pel carrer puguin ser insultada o, fins i tot agredida. Aquí tenim una feina important i volem deixar clar que no tolerarem que es violin els drets de les persones. Paradoxalment, al mateix ritme que treballem més intensament poden aparèixer més denúncies, tal com ens va passar quan vam aprovar la llei de violència masclista. En la mesura que fas conscient a la societat que no s’ha de resignar a comportaments condemnables i s’ha de denunciar, les denúncies s’incrementen.

Hi ha una part de la població, encara que pugui semblar estrany, que no sap on s’ha d’adreçar per formular una queixa o denunciar. Per això fem molta feina de formació. De fet, aquesta tarda fem una jornada a Barcelona per explicar com es fa una denúncia i què fa falta per a tramitar-a. Hem de ser conscients que els drets s’han de defensar i encara ens falta molt camí per recórrer en aquest sentit.

Vostè deia fa uns mesos que, a banda de denunciar, tal com comentava ara, la societat ha de prendre consciència de la diversitat, que sigui una societat oberta i informada. Com s’hauria d’educar la ciutadania en aquest aspecte? La formació és la millor vacuna contra la intolerància. La ciutadania ha de ser conscient que la diversitat de gènere ens enriqueix a tots i per a fer-ho treballem amb professionals i amb col·lectius específics, com els cossos de seguretat i el personal administratiu de la Generalitat, entre molts d’altres. També fem molta feina amb la gent gran perquè sovint pensem en algú homosexual o transsexual que és de mitjana edat i no, perquè hi ha gent gran que quan ha d’anar a una residència per a la tercera edat ha de tornar a l’armari, per dir-ho col·loquialment, i amagar la seva condició. D’això no se’n parla i nosaltres volem posar sobre la taula aquest tema, com el de les àrees rurals. Durant el 2016 vam emetre una sèrie d’espots en què es mostrava la diversitat sexual i ho vam fer en 506 ocasions. Cada cop que surt un espot publicitari en hora punta creiem que pot ser molt útil per a conscienciar a la societat. Sincerament, i sóc optimista en aquest sentit, crec que la societat avança a gran velocitat en aquest tema i molt jovent ja veu amb molta naturalitat aquesta diversitat i ells ho expliquen amb molta senzillesa. Amb tot, aquest avançament s’ha de produir amb una consolidació dels drets de les persones.

Ara que esmenta els espots publicitaris, quin pressupost tenen en total? Disposem d’uns 2 milions d’euros però aquests diners s’utilitzen per fer accions directes des de la meva unitat. La formació del personal sanitari que comentava anteriorment no es fa des de la meva unitat sinó des d’una altra. Recursos s’hi destinen però ens agradaria que fossin més, és clar.

En l’aspecte de la defensa dels drets, Catalunya va tenir una actuació exemplar en el cas de l’autocar de l’associació Hazte Oír. Fa un any, a més, aquesta associació ja va editar un opuscle que va enviar als centres educatius catalans amb un missatge semblant. Com va actuar el seu departament en el cas de l’autocar? Aquest afer el vam portar directament des de la direcció general d’Igualtat perquè per a nosaltres tenia un valor simbòlic molt important. Catalunya és un país que està fent polítiques de respecte envers el col·lectiu LGTBI des de l’any 2005, la llei 11/2014 es va fer per defensar els drets d’aquest col·lectiu i que ara vingués un autobús amb un lema insultant a les persones trans ja era massa. Vam intentar agafar la nostra llei i esprémer-la fins al final. S’ha de tenir en compte que Hazte Oír és una associació poderosa i que saben moure’s en aquell àmbit entre què es pot fer i què no. Amb tot, vam ser valents i juntament amb els nostres juristes, la nostra acció va ser impecable. En el moment que l’autobús va entrar a Catalunya vam poder demostrar que el missatge que duien no es podia tolerar perquè fomenta l’odi i el menyspreu a les persones i nosaltres volem una societat oberta i respectuosa i, en aquest sentit, volíem enviar un missatge de tolerància zero amb aquests tipus d’actuacions.

Vostè va dir fa uns mesos que una llei estatal limitava l’aplicació o desenvolupament de la llei catalana 11/2014, en quins aspectes? Les limitacions són territorials i de jerarquia jurídica. En el primer cas, territorial, t’explicaré una situació que tu has esmentat anteriorment en relació a l’associació Hazte Oír, amb l’opuscle que van enviar a totes les escoles de Catalunya i més tard a totes les AMPA. Ho van enviar perquè saben que des de Catalunya estem fent una bona tasca pel que fa a la igualtat i això els molesta. Quan nosaltres vam voler emprendre accions legals contra aquest opuscle que havien enviat ens vam trobar que, com que aquesta entitat està ubicada a Madrid i com que les trameses es feien des d’allí, no podíem actuar perquè estava fora del nostre territori. Vam trametre aquest expedient a la Comunitat de Madrid, que també tenen una llei LGTBI. Altres vegades és més frustrant, fins i tot, com els assetjaments a internet. Quan les persones que ho fan estan fora del territori català o les adreces web són .com o .net, que no estan a Catalunya, no podem actuar. Pel que fa a jerarquia, si els d’Hazte Oír van al Tribunal Constitucional, per un tema de jerarquia, seria un problema. Però de moment, amb la nostra llei, tenim una bona eina per anar fent coses.

«En el moment que l’autobús (d’HazteOir) va entrar a Catalunya vam poder demostrar que el missatge que duien no es podia tolerar perquè fomenta l’odi i el menyspreu a les persones»

Com es troba posicionada Catalunya en relació a Europa pel que fa al respecte i a l’empara legal de les persones transsexuals i, per extensió, de tot el col·lectiu LGTBI? Quan diem que la llei 11/2014 és una llei pionera a Europa no volem dir que som els primers ni que les mesures que contempla la llei són les més avançades de totes, però sí que és cert que som l’únic govern que aprova una llei que recull mesures transversals que afecten el mateix govern i amb voluntat que abasti tot el país. No només volem garantir el tema de les operacions o el tractament amb hormones de les persones trans, sinó que ens preocupem que aquestes persones, un cop acabat aquest procés, el nostre sistema jurídic els hi reconegui els mateixos drets que les altres i ens preocuparem que tots els departaments i municipis del país estiguin coordinats en els canvis de documentació necessaris. Fins i tot que a les presons els reclusos que han fet el trànsit els hi reconeguin els seus drets i les persones que volen ser. Per tot això ens considerem pioners, perquè no hi ha cap llei a Europa que abordi aquest tema de forma integral com nosaltres.

Vostè parla de les presons. Si un presoner fa un procés de trànsit i passa a ser una dona transsexual, se la canvia de centre penitenciari, és a dir, passa d’una presó d’homes a una de dones? No és tant canviar de presó a la persona sinó que els protocols vinculats al sistema penitenciari contemplin la nova situació, des de les visites privades (vis a vis), fins a com se la registra o a quin tipus de productes se li dóna accés. No hem arribat al canvi de centre però sí al canvi d’unitat, com tenir una cel·la pròpia.