Transgèneres

«Desitjaria viure en una societat que acceptés les persones amb la seva identitat sentida independentment de com fossin els seus cossos»

Entrevista a Rosa Almirall, doctora en ginecologia i obstetrícia, directora d’àrea d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de la zona Esquerra de Barcelona i fundadora i màxima responsable de Trànsit

Text Rafa Marrasé | Fotos gentilesa de l’Institut Català de la Salut

Quin és el tipus de persona que acudeix a Trànsit? Ha variat molt durant tots aquests anys. Al principi treballàvem molt amb ONGs i els casos més freqüents eren dones trans que exercien la prostitució. En els últims anys, però, hi ha hagut un increment espectacular de menors d’edat que han vingut a nosaltres, 130 només l’any passat. També han augmentat moltíssim els casos d’homes trans, que ja suposen un 60% del total.

Parla d’adults i menors, de quines franges d’edat? Vénen des de nens de 3 anys fins a persones de 70. Són persones de totes les nacionalitats i religions.

Des del mes d’octubre el Departament de Salut els ha designat a vostès com a centre de referència sobre transsexualitat. Algunes de les persones amb les quals he parlat no tenen una bona opinió de la feina que es feia al Clínic. Tradicionalment, els protocols que s’estableixen ja des dels anys 80 i que, per exemple, es fan a la Unitat d’Identitat de Gènere del Clínic i a molts altres llocs del món, impliquen una sèrie de fases d’avaluació psicològica i psiquiàtrica. Anteriorment, a més, s’obligava a aquestes persones a fer sessions de psiquioteràpia durant tres o sis mesos per treballar aquesta decisió de canvi de gènere i això, afortunadament ja no existeix. El Clínic rebia totes aquestes persones i, en no disposar de prou professionals, feia que tots els processos s’alentissin. Imagina’t uns pares que veuen com el seu fill mostra la seva identitat a casa cada dia i quan van al Clínic encara han d’esperar molt per poder fer la transició.

«Vénen des de nens de 3 anys fins a persones de 70. Són persones de totes les nacionalitats i religions»

Vostès avaluen psiquiàtricament les persones transsexuals que arriben a la seva consulta? Nosaltres, des de Trànsit, no qüestionem la identitat de ningú. Només la persona pot saber qui és. No existeix cap prova mèdica o científica que certifiqui la identitat d’una persona, com tampoc n’hi ha cap que determini la seva orientació sexual. Tu saps qui t’atrau, l’única persona que ho saps ets tu i això, perquè la gent ho entengui, és igual amb la identitat.

Creu moltes persones han hagut de viure durant molts anys amb una identitat que no era la seva, viure una vida impostada per culpa d’aquesta incomprensió de la societat? Estic convençuda d’això i, de fet, tenim un paral·lelisme molt clar en l’homosexualitat. Recordo els anys 70 del segle passat, durant la meva adolescència en què l’homosexualitat femenina ni se’n parlava i de la masculina sempre se’n parlava molt despectivament i a mesura que la societat va començar a trencar una sèrie d’esquemes establerts s’ha anat normalitzant. Amb la transsexualitat passa el mateix.

Per què una part de la població neix cis (persones en la que es dóna una equivalència entre la identitat sexual diagnosticada al naixement i la identitat i expressió de gènere) i uns altres trans? S’han fet molts estudis en què s’han emprat ressonàncies magnètiques al cervell per veure si les dones tenien més desenvolupat el sistema límbic comparat amb els homes i també comparatives amb homes heterosexuals i homosexuals per veure si tenien estructures cerebrals diferents o si els gais tenien menys hormones masculines, per exemple. La biologia fa molt de temps que es fa aquesta pregunta i, tot i que s’han apreciat petites diferències cerebrals, però, no es pot concloure si són de naixement o bé s’han anat desenvolupant amb el temps. Per tant, no existeix una teoria que expliqui perquè una persona neix trans o cis.

«L’estadística més significativa que tenim, que prové dels formularis de matriculació d’algunes universitats nord-americanes diu que hi ha un 1% de transsexuals»

I es pot discernir quin percentatge de la població neix trans? És molt difícil. Tenim unes dades que provenen d’algunes universitats nord-americanes que s’extreuen dels formularis de matriculació on s’ha de marcar la casella de gènere masculí, femení o altres. Segons aquestes dades de, repeteixo, algunes universitats, no totes, l’1% dels estudiants matriculats marca la casella ‘altres’.

Quanta gent va passar per Trànsit el 2016? L’any passat van venir 400 persones en primera visita.

Són moltes, no? Sí, perquè el primer any van ser només 70.

Abans comentava que només la persona implicada sap quina és la seva identitat. Si parlem de menors, ha passat alguna vegada que un cop d’adult, potser fins i tot després de molts anys, el nen que va decidir fer el trànsit faci marxa enrere, desfaci aquell camí? El futur no el coneix ningú i, per tant, no es pot saber què farà una persona més endavant. Jo he llegit en algunes entrevistes i a articles una xifra que diu que el 40% dels nens que decideixen fer el canvi quan arriben a l’adolescència se’ns desdiuen. He intentat trobar la font d’on surt aquesta xifra i no ho he aconseguit. A la meva consulta ha vingut gent que m’ha explicat que de petita feia coses com a molt femenines i que després a l’adolescència es van hipermasculinitzar. Són persones que ara tenen 40 anys i que en fa 20 o 25 no era fàcil fer això que volen fer ara. Per tant, crec que moltes de les estadístiques que de vegades apareixen es refereixen a persones com aquestes, que de petits veien clara la seva identitat però que un cop arribaven a l’adolescència no es podien explicar a ells mateixos els canvis en el seu cos en relació a allò que sentien i, en vista de la posició de la societat, sobretot d’aleshores, creien que ells eren els rars i, per tant, decidien fer un paper impostat per a no complicar-se la vida.

Quin és el percentatge de menors sobre el total de persones que acudeixen a vostès? Al voltant d’un 25%.

Sovint, des de fora d’aquest món i pel desconeixement que existeix, assumim que si algú és transsexual en algun moment es farà una operació per tenir els genitals del gènere al qual ha canviat, però això no sempre és així. Jo desitjaria viure en una societat que acceptés les persones amb la seva identitat sentida independentment de com fossin els seus cossos. A mi m’encantaria que anessis a la platja i poguessis veure una persona amb barba però amb mames i genitals femenins o a l’inrevés. Crec que seria bo que aquestes persones no es fessin modificacions al seu cos per semblar-se al gènere al qual s’identifiquen. La societat actual, però, no entén que és un tema d’identitat i encara parla de canvi de sexe, quan no es tracta d’això perquè el sexe el determina la genètica. Hi ha persones que volen fer-se totes les modificacions corporals amb hormones i totes les modificacions quirúrgiques, d’altres volen fer pocs canvis i només amb hormones, depèn. De fet, hi havia un protocol del 1991 que deia que no es podia fer un diagnòstic de transsexualitat si la persona no tenia un desig irrefrenable d’eliminar els seus genitals i això, evidentment, no és així.

«No existeix cap prova mèdica o científica que certifiqui la identitat d’una persona, com tampoc n’hi ha cap que determini la seva orientació sexual»

Aquells que decideixen fer-se modificacions corporals, genitals bàsicament, ho fan per motius socials, per encaixar millor en la societat? No, depèn de cada persona. L’educació és molt important a l’hora de prendre decisions. Per exemple, en el cas dels nois trans, els resultats després de fer-se una intervenció no són funcionals. Per tant, si ells estan ben informats, aprenen a acceptar-se amb els seus genitals originals, femenins, i més si les relacions que puguin tenir també són bones i ho accepten. En el cas de les dones trans jo diria que només el 50% han modificat els seus genitals.

DSC_0115Vostè comentava també en una altra entrevista que havia rebut homes trans que li havien demanat la pastilla de l’endemà per no quedar-se embarassats. Hi ha homes trans que s’han quedat embarassats i a Sud-amèrica s’han fet sèries de televisió on es pot veure tot el procés. Aquí, podríem dir que un 25% dels homes trans que han vingut a la consulta en les primeres visites ens van preguntar per aquesta possibilitat. De vegades et pregunten si els seus òvuls es poden fer servir perquè la gestació la faci la seva parella o si ells es podran quedar embarassats. En els protocols mèdics clàssics s’indica que els homes trans s’han de treure l’úter i els ovaris però jo sempre els dic el mateix i és que el fet que ho tinguin clar als 22 anys no vol dir que als 40 continuïn pensant el mateix.

Quin és el protocol que segueixen vostès a Trànsit quan una persona els hi demana visita? La primera visita acostuma a ser d’una hora i mitja i d’entrada sempre els hi preguntem amb quin nom volen que els anomenem i quin és el gènere que volen en què els tractem. Després els preguntem què necessiten i que ens expliquin el seu procés vital sobre aquest tema per fer-nos una mica la idea d’on es troben. Quan les persones ens diuen que encara no li han comentat a ningú intentem que ho comencin a fer de forma gradual, iniciant-ho amb les persones que tenen una mentalitat més oberta. Quan la persona es troba aïllada la posem en contacte amb gent que ja ha fet la transició i que és de la seva edat perquè això també la pot ajudar. Després abordem el tema dels tractaments hormonals. Hi ha gent que ho té molt clar i ja ho té decidit, altres que no. Un cop iniciat el tractament anem fent controls periòdics, d’anàlisi per comprovar que tot està bé.

La transició comença quan ho diu a la gent del seu entorn o quan? Jo crec que la transició comença quan la persona es fa la pregunta ‘qui soc?’. Hi ha molta gent que viu amb una sensació de malestar durant anys i arriba un punt que veu un documental, llegeix un llibre i aleshores s’adona que a ella també li passa allò.

Els casos en què una persona, fins i tot nens, són de gènere fluid, és a dir, que a estones se senten nois i a estones noies, quin és el seu desenllaç, acaben per triar un dels dos gèneres o poden mantenir aquesta dualitat durant la resta de la seva vida? Mira, faré un símil amb l’orientació sexual novament. A la societat espanyola primer va aparèixer, de portes en fora vull dir, l’homosexualitat masculina, després el lesbianisme i de cop va sortir la bisexualitat. I la gent deia, com pot ser això? O li agraden els homes o les dones, però els dos… Doncs amb el gènere fluid passa el mateix: hi ha persones que es troben més còmodes expressant-se en femení en alguns moments i altres moments en masculí. Cap on aniran aquestes persones? Doncs no ho sabem. Nosaltres hem detectat que els joves, entre els 15 i els 25 anys, se senten no binaris, això vol dir que potser se senten més masculins però el model d’home que impera a la societat no els agrada i no volen renunciar a part de les coses que senten com a dones. Aquestes persones volen experimentar, veure com se senten i aquesta exploració és imprevisible. Potser arribarà un moment en què triïn un dels dos gèneres, o no.