Museum Cafè

A pit descobert

Juan Carlos Vidal tanca Museum Cafè després de 27 anys i pretén començar una nova etapa professional allunyat del que ha estat la seva vida durant més de tres dècades: l’hoteleria

Text Rafa Marrasé| Fotos Pierre Grubius

DSC_9514Ara m’adono que ho trobaré a faltar. El local és el mateix de sempre, però és cert que gran part d’aquell ambient que es va crear durant poc més de dues dècades s’havia anat esvaint a mesura que passaven els últims anys i que la filosofia del local desapareixia després d’un intent, fallit, de reconvertir el que havia estat una icona de la nit tarragonina durant un quart de segle. Museum Cafè era de feia menys de tres anys una espècie de taverna, un petit restaurant que feia àpats al migdia i a la nit i, fins i tot, aperitius. És cert que encara funcionava també com a local de copes però a poc a poc, ja sigui perquè la seva tradicional clientela s’havia fet gran —«molts dels que venien s’han casat i han tingut fills, entenc que ara no vinguin tan sovint», deia— o perquè el nou concepte d’indret gastronòmic havia modificat la imatge que sempre se n’havia tingut, tot era una mica diferent. Excepte ell.

La restauració al Museum Cafè va ser una aposta del seu propietari i alma mater, Juan Carlos Vidal —Juanca o Tiju per a molts dels seus amics i devots incondicionals—, per intentar reflotar un negoci que havia perdut adeptes d’un temps ençà, al mateix moment en què els locals de copes de la Part Alta de la ciutat estaven en perill d’extinció. On quedaven aleshores Poetes i l’Antiquari, per exemple? Aquells, en els dies de vi i roses, van ser anys d’una activitat nocturna pel nucli antic que es movia en la discreció, en la tranquil·litat d’indrets pausats on prendre unes copes i xerrar, molt allunyat de l’oci nocturn més popular i ara imperant a la zona, amb música comercial de ball. Aleshores, aquells establiments mítics i que ara veuen com el seu últim supervivent també cedeix, es nodrien de clients dels pocs però bons restaurants de la Part Alta, una zona que estava en ple procés de transformació i que ara presenta una oferta de restauració enorme, gairebé inassumible si es té en compte la població de la ciutat.

Aquells establiments mítics i que ara veuen com el seu últim supervivent també cedeix, es nodrien de clients dels pocs però bons restaurants de la Part Alta

DSC_9577Museum Cafè, el bar de copes més antic de Tarragona només per darrere de la discoteca Totem, tancarà les seves portes. Juanca ha dit prou i ha decidit deixar la seva professió de sempre per iniciar una nova etapa apostant per la seva formació universitària —llicenciat en història— i per reprendre el fil de la seva sòlida formació en la cultura clàssica, que també havia traslladat al seu negoci. Així, Museum Cafè ha exercit durant tots aquests anys de galeria d’art per a artistes novells de la ciutat, alguns dels quals ara ja s’han fet un nom en aquest difícil món. Sempre recordaré moltes de les exposicions, especialment les de fotografia, algunes de les quals amb imatges fetes pel mateix Vidal en alguns dels seus viatges. Com les de la Vila Adriana a Tívoli, al costat de Roma. Aquelles fotos, en blanc i negre, tenien un indubtable encant i qualitat i et transportaven a una època imperial de la qual Tarragona en va ser testimoni. Juanca va ser viatger quan pocs viatjaven i fotògraf quan pocs tenien una càmera —d’Instagram, ni en parlem—. Fa temps, però, que va abandonar aquell camí que ara anhela recuperar, tot tancant definitivament la porta del seu particular centre d’art, el Museum Cafè. «Estic cansat de la nit, de no tenir vida social. Necessito sortir d’aquest sector, de l’hostaleria, i dedicar-me a allò que vaig estudiar i que tant m’agradava, la història, l’art i l’arqueologia», diu.

Cadires sobre la barra, un estol de llibres i discos en venda, la imatge típica del desmantellament. Amb tot, Museum Cafè encara continua obert, esgotant les últimes setmanes d’una etapa que ara arriba al seu final. «Si vols que sigui sincer, hauria d’haver tancat fa tres anys, quan em vaig plantejar fer àpats aquí. Per què no ho vaig fer? Perquè vaig decidir apostar per aquesta ciutat però actualment Tarragona té més oferta que no pas demanda. Quants locals hi ha a la Part Alta? Ja t’ho dic jo: 196, els vaig comptar personalment».

«Vaig decidir apostar per aquesta ciutat però actualment Tarragona té més oferta que no pas demanda. Quants locals hi ha a la Part Alta? Ja t’ho dic jo: 196, els vaig comptar personalment»

Aparentment, Juan Carlos Vidal no sembla abatut pel fet d’haver d’abandonar una barra que ha regentat durant gairebé tres dècades, ans el contrari, sembla que està alliberat, com si es desfés d’un pes enorme que no l’ha deixat volar lliurament, com si hagués estat en una masmorra que li hauria impedit veure la llum del sol. Però la processó va per dins. «Com em sento ara? Com si enterrés un fill». Amb tot, la possibilitat de buscar nous horitzons és quelcom que l’engresca malgrat el seus 49 anys. «No m’espanta començar de zero. Sabia que arribaria un dia com aquest i, com he dit abans, ho hauria d’haver fet tres anys enrere. Tinc empenta i energia per refer el meu camí, per iniciar una nova vida professional. Però ara només vull descansar, tancar completament aquesta etapa que ha sigut tant important per a mi».

DSC_9552Juanca va començar a treballar en el sector de la restauració el 1984, ajudant a la cuina a la seva mare, als fogons del restaurant Les Coques fins que el 1990 va decidir tenir el seu propi local. El 1997 va fer un primer intent d’introduir entrepans en la seva oferta però no va reeixir. «La gent no va entendre el concepte, estava massa acostumada a trobar un bar de copes aquí», va dir aleshores quan es va adonar que la iniciativa no funcionava. Tampoc l’han entès ara. Els clients habituals han continuat veient Museum com el que sempre han conegut, un local nocturn i no un restaurant i, tot i que ha aconseguit clients nous que sí han sopat allí, l’acollida no ha estat suficient per a tirar endavant el negoci i renovar, d’aquesta manera, l’energia del seu propietari, esgotat per tants anys rere la barra. «Tinc ganes de gaudir d’un cap de setmana amb la companyia dels meus amics, d’anar a la platja, al cinema, de tenir temps per a mi».

Enrere queden nits memorables, de festes privades, carnavals amb ell disfressat de tot l’imaginable i més, de riures amb els amics i trobades casuals amb persones que feia temps que no veies en èpoques on no hi havia whatsapp, facebook ni tantes presses. Era un punt de trobada i un punt de partida. «Si d’alguna cosa estic content, és d’haver format part de grans moments en la vida de moltes de les persones que venien aquí». Parroquians que anessis la nit que anessis te’ls trobaves en el mateix punt de la llarga barra de marbre fosc aixecada en un local inserit dins un edifici amb molta història —del 1722, concretament, i que havia estat un forn de pa, un lloc per guardar carros i cavalls i una serralleria, conegut durant un temps també per Ca l’Amagat perquè el seu propietari era una persona introvertida i que s’aïllava del món—.

«Si d’alguna cosa estic content, és d’haver format part de grans moments en la vida de moltes de les persones que venien aquí»

Polítics, artistes, arqueòlegs, periodistes, empresaris i professionals de tot tipus han desfilat pel Museum, si bé és cert que molts fa temps que ja no creuen el llindar de l’enorme porta de fusta que presideix l’entrada del carrer Sant Llorenç, seu de la “parrillada electrònica” —una nit música electrònica per Sant Magí—, els seus versots davant l’Àliga i, en general, les seves cabòries verbalitzades a plens pulmons.

DSC_9473