Passin i vegin

Entre bambolines

El vertader món del circ s’allunya completament de la imatge que es va crear fa uns anys a Espanya amb personatges televisius. Hi ha molta feina i tota una indústria rere aquest espectacle

Text: Rafa Marrasé. Fotos: Pierre Grubius

DSC_7086

Alguns artistes es preparen per entrar a pista durant l’actuació

Feia més de 30 anys que no trepitjava un circ. La meva última experiència en viu i en directe va ser al meu poble natal i no recordo que m’ho passés gaire bé. Aleshores, en una societat sense internet però on la televisió era —deien— la gran amenaça per a teatres, cinemes i espectacles de carrer, el circ ja semblava una cosa en desús, d’un altre temps. Amb tot, sempre hi havia un component de curiositat —especialment entre els nens—, de ganes de veure tot allò que s’amagava dins aquella enorme estructura de tela, la carpa, que semblava una gran tenda de campanya on tot era possible. Els camions anaven sempre pintats amb colors vius, sovint amb escenes d’animals ferotges que un intrèpid i valent domador s’encarregaria de sotmetre. En aquell temps, els animals estaven permesos als circs. Ara, a Catalunya no, en una tendència que es va estenent arreu. «Els animals atreuen els nens, i amb ells, els pares. Això s’ha notat negativament en l’afluència d’espectadors», admet Quincy Azzario, contorsionista.

La meva memòria havia mantingut en un racó aquella imatge d’espectacle vingut a menys, d’artistes de segona fila que vagabundejaven per malviure de ciutat en ciutat sense gairebé espectadors. Fins que el Raluy va arribar a Reus i em va obrir els ulls

DSC_6959

Carlos Raluy, micròfon en mà i al seu darrere, el seu gendre, William Giribaldi

Recordo vagament aquell dia de la meva infància. Hi havia molt poc públic a la graderia, un ambient fred, de desolació. La gent esperava que sortissin els lleons i els elefants. Quan ho van fer, decepció. Els felins eren pell i ossos i els paquiderms no podien amb la seva ànima. Molts cops de fuet, el director de pista demanant aplaudiments però els espectadors semblaven poc engrescats davant un número de feres desdentades, més pròpies d’un geriàtric de la selva. Allò recordaria la posterior decrepitud final del domador més famós d’Espanya durant dècades, Ángel Cristo, que estava casat amb l’actriu Bárbara Rey, en un tàndem mediàtic que anys després va acabar com el rosari de l’aurora. Els pallassos havien de salvar la funció. Es va obrir el teló: «¿Cómo están ustedes?». El mateix que a la tele però sense Gaby, Fofó, Miliki, Fofito i Milikito. Alguna rialla aïllada i molta indiferència. L’avorriment en un número còmic. «Molts circs han viscut durant molts anys de personatges televisius com a reclam. Pallassos que feien el mateix que els de la tele que, tot s’ha de dir, eren uns grans artistes però, clar, no és el mateix fer un número o dos per temporada que un cada setmana com havien de fer ells, i això es nota. I encara més si aquells que el feien no eren els originals», explica Carlos Raluy, fundador, juntament amb els seus germans, del Circ Històric Raluy.

La meva memòria havia mantingut en un racó aquella imatge d’espectacle vingut a menys, d’artistes de segona fila que vagabundejaven per malviure de ciutat en ciutat sense gairebé espectadors. Fins que el Raluy va arribar a Reus i em va obrir els ulls.

El descobriment

Rosa Raluy durant el seu número d’hula-hoops

Rosa Raluy durant el seu número d’hula-hoops

Al bell mig del parc Sant Jordi, el circ Raluy ocupa tot l’espai. La carpa, al centre, i tot de remolcs i caravanes al voltant. Més de 50 persones formen aquest circ que es va fundar l’any 1984 després que Carlos Raluy decidís recuperar l’espectacle a l’antiga, com s’havia fet sempre, incorporant fins i tot vehicles d’època. «Érem quatre germans i feia set anys que havíem posat en marxa el nostre primer circ, que es va anomenar Alabama i posteriorment Moscovo. Ho vam fer a Portugal, però vam haver de deixar aquell país perquè ens va enxampar la Revolució dels Clavells. Era un circ modern i havíem comprat camions i remolcs, tot costava molts diners. Però de circs així n’hi havia molts a Espanya i arreu del món, érem un més, no ens diferenciàvem. Aleshores, en una gira que estàvem fent per Àfrica, va ser quan vaig proposar als meus germans fer un circ a l’antiga. Un d’ells, però, el més gran, s’hi va negar. Els altres van dir que sí i ho vam posar en marxa. Aquell va ser l’inici del circ Raluy», recorda Carlos, que és el director del Circ Històric Raluy. El germà gran es va quedar amb el material del circ modern que els germans havien posat en marxa i Carlos i la resta van començar a treballar en el nou circ a l’antiga.

Després d’un periple europeu, treballant en multitud de circs va arribar l’hora d’establir-se pel seu compte

El món de l’espectacle en la família Raluy es remunta a l’avi de Carlos Raluy, Francesc Raluy. «Ell tenia una cabra i anava de poble en poble fent espectacles. El sereno —figura del segle passat, persona que tenia les claus de tots els portals del barri i que obria quan se’l cridava, exercint també d’autoritat— anunciava la seva arribada i la gent l’anava a veure». El seu fill i pare de Carlos va ser Lluís Raluy, un obrer d’una fàbrica que sentia passió per les acrobàcies —entrenava pel seu compte— i que va ser reclutat de forma casual per un parell d’acròbates de barra que necessitaven un tercer integrant pel seu número. Amb ells va anar fins a Dinamarca i allò va ser un èxit. Lluís Raluy per fi treballava d’allò que sempre havia volgut però no es va conformar, sinó que va anar més enllà: va crear un canó que permetia llençar dues persones —ell i la seva dona— en lloc d’una sola, en un número que doblava el de l’home bala i que, segons Carlos Raluy, no s’ha fet mai més des d’aleshores. El pare va ensenyar els quatre fills a fer acrobàcies però va arribar un moment en què la família havia crescut tant que el sou dels tres números que feien no arribava per a tot. Després d’un periple europeu, treballant en multitud de circs va arribar l’hora d’establir-se pel seu compte.

L’illa de l’Índic

Kimberley i Jillian Giribaldi assagen el seu número amb l’ajuda del seu pare. Al fons, l’equilibrista hongarès Gergely

Kimberley i Jillian Giribaldi assagen el seu número amb l’ajuda del seu pare. Al fons, l’equilibrista hongarès Gergely

«Cada any passem uns cinc mesos a l’illa de la Reunió, que es troba a l’est de Madagascar», afirma Rosa Raluy que deixa una pregunta intrigant a l’aire: «Per què anem allí? Això millor que t’ho expliqui el meu pare». Rosa té 44 anys i, com la majoria d’artistes de circ ha viscut en aquest ambient des de sempre. El seu pare, Carlos, va conèixer la seva mare quan ell treballava en un circ a Alemanya. La mare de Rosa és de família xinesa, però va néixer en aquell país europeu. Ella, Rosa, conserva les faccions orientals i em costa reconèixer-la sense maquillatge i el vestit que fa servir per al seu número actual: els hula-hoops. «En ser la filla del director, he fet molts números a la meva vida. Imagina’t, quan ets una nena, què vols fer? Com els més grans, oi? Jo anava a tots els assajos i veia totes les funcions. Aleshores, els nens del circ, els fills dels artistes, jugàvem a ser artistes també. Així comences i mai m’he plantejat deixar-ho. Ara faig el número que vas veure ahir perquè l’estiu passat vaig patir una caiguda i vaig trencar-me els lligaments del genoll. Es tractava d’un número sobre un monocicle i clar, amb aquesta lesió, no puc pedalejar. Per això he recuperat aquest número. Però bé, he patit moltes lesions, com una en què vaig caure de quatre metres en plena actuació i vaig trencar-me la tíbia i el peroné, tot per un excés de confiança», diu rient.

Aleshores, la Reunió tenia 300.000 habitants i en els mesos que nosaltres vam estar allí van assistir de públic 350.000 persones

«La Reunió? Sí, és una història molt bonica. Resulta que el 1960 jo havia anat a aquella illa quan estava en un circ que es deia Brasil. Aleshores, la Reunió tenia 300.000 habitants i en els mesos que nosaltres vam estar allí van assistir de públic 350.000 persones». Llavors, Carlos Raluy tenia 16 anys. Gairebé 25 anys més tard, quan havia proposat el nou circ als seus germans, va recordar aquell èxit i va decidir que calia anar a provar sort una altra vegada. «Vam invertir fins a l’última pesseta en tornar a la Reunió. Des del 1960, precisament quan havia anat sent un adolescent, no hi havia tornat mai cap circ. Quan vam arribar, va ser tot un esdeveniment. Encara no havíem posat en marxa l’actual Circ Històric Raluy i vam haver de portar animals en vaixell, vols de més de 26 hores… No va ser senzill, però vam omplir la carpa dia rere dia i per això hi anem cada any. Li devem molt a la Reunió».

Vocació i professionalització

L’acròbata Valentyna Rugayeva

L’acròbata Valentyna Rugayeva

Els matins són tranquils al Raluy. Algú que entra o surt del recinte però gairebé no se sent ni una ànima. La taquilla, però, està oberta. Molta gent s’apropa a preguntar preus i horaris. Els tiquets es poden adquirir per internet i mostrant el comprovant de compra a la pantalla del telèfon mòbil n’hi ha prou per entrar a veure l’espectacle. Es tracta d’un circ a l’antiga però que utilitza la tecnologia del segle XXI. «M’encarrego de la taquilla i de la venda en línia. Jo sóc artista també però no faig cap número al circ», diu un noi amb cara de ser molt jove que afirma que fa dos anys que treballa al Raluy. «De fet sóc mag des dels 5 anys i quan tenia 13 vaig muntar el meu propi festival de màgia, el Festival de màgia i circ de Catalunya, que es fa a la sala Barts», diu orgullós. Aleix Gómez té 19 anys i es troba al Raluy per amor. Ell és el xicot de Jillian Giribaldi, la nèta de Carlos Raluy. «Els meus tiets eren pallassos i suposo que he heretat la seva vena artística. Aquí no faig màgia de moment, però dono un cop de mà en tot allò que puc».

Dins la carpa, en silenci i gairebé a les fosques, una noia fa estiraments. Porta els auriculars a l’orella, que estan connectats al seu telèfon intel·ligent. Escolta música. Es gira, ens veu, però no diu res. Continua amb la seva rutina. Ella és la germana de Jillian, Kimberley Giribaldi. Ambdues fan un número únic al món: els ícars. Aquest nom ve d’Ícar, personatge de la mitologia grega, fill de Dèdal, que va fer-se unes ales amb plomes subjectades al seu cos amb cera que es va fondre en volar massa prop del sol. El número consisteix que una de les dues s’asseu en una espècie de tron cames amunt i fa volar la seva germana a l’aire amb l’impuls de les extremitats inferiors. «Només hi ha sis parelles d’homes al món que actualment fan aquest número. Dones, només elles, i abans n’hi havia hagut una altra parella femenina, però fa molts i molts anys», explica William Giribaldi, pare de Kimberley i Jillian, marit de Rosa Raluy i, per tant, gendre de Carlos Raluy, el director. «Fa deu anys que assagem aquest número la meva germana i jo. M’encarrego d’estar a sota, o sigui, sóc la que empeny. Sé que no podré fer aquest tipus d’actuació durant massa més temps perquè ja tinc problemes als meniscs i mals d’esquena», diu Kimberley que té només 19 anys. Jillian en té 17.

El món del circ funciona com un club esportiu professional. Sobre una base d’artistes propis, cada circ s’encarrega de buscar al mercat aquells professionals que més s’adiuen a la seva filosofia, gustos i pressupost

L’excepcionalitat del número de les germanes Giribaldi-Raluy ja ha traspassat fronteres i a finals d’aquest any actuaran durant cinc mesos en el prestigiós Cirque d’Hiver de París. «L’any passat ja hi vam estar durant un mes. Les nostres famílies es coneixen i l’acollida és molt bona. Crec que és una bona oportunitat per a créixer com artistes, veure món, saber com funcionen altres circs, i més en aquell, que és dels més importants».

El món del circ funciona com un club esportiu professional. Sobre una base d’artistes propis, cada circ s’encarrega de buscar al mercat aquells professionals que més s’adiuen a la seva filosofia, gustos i pressupost. Contràriament al que molta gent pot pensar, els artistes de circ es poden guanyar molt bé la vida i l’augment del seu prestigi comporta un increment dels seus honoraris. «Quant podrien cobrar les meves filles per fer aquest número que fan? Depèn. No és el mateix contractar algú per un any que fer-ho per alguns mesos. S’ha de tenir en compte la dificultat i l’excepcionalitat del número. En aquest cas, com he dit abans, elles són les úniques dones al món que ho fan. Si algú les volgués contractar per un parell de mesos, per exemple, crec que el circ que les fitxés hauria de pagar 800 euros per dia d’actuació». És a dir, 400 euros per cadascuna d’elles.

La contorsionista Quincy Azzario

La contorsionista Quincy Azzario

El Circ Històric Raluy obre cinc dies a la setmana, de dimecres a diumenge. Dilluns i dimarts, festa. Entre setmana, una actuació a les sis de la tarda. Dues hores amb un descans després d’una hora d’espectacle d’uns deu minuts. El preu de les entrades: 15 euros la més barata i 30 la més cara per a un aforament de 720 persones. «El circ em costa uns 2.500 euros al dia. Hi ha gent que es pensa que els circs que tenen animals són més cars de mantenir que els que no en tenen, com nosaltres, però això no és així, de fet, és a l’inrevés». Carlos Raluy veu la meva cara d’incredulitat i continua explicant: «Quant val una bala de palla pels cavalls? O la carn pels felins? No gaire. En canvi, un artista em pot costar d’entre 200 i 500 euros per dia d’actuació. Això són moltes bales de palla», diu somrient.

Hi ha gent que es pensa que els circs que tenen animals són més cars de mantenir que els que no en tenen, com nosaltres, però això no és així… … Quant val una bala de palla pels cavalls? O la carn pels felins? No gaire. En canvi, un artista em pot costar d’entre 200 i 500 euros per dia d’actuació

William Giribaldi, la seva esposa Rosa, Jillian i Kimberley, Carlos i la seva senyora i Francis Raluy, germà de Carlos i que actua com a pallasso, són el nucli estable del circ. La resta d’artistes vénen de fora any rere any. «D’artistes n’hi ha de tots els preus i qualitat. Com més bo és un artista, millor queda l’espectacle però també costa més diners. Es tracta de trobar un equilibri. El Raluy és un molt bon circ, de gamma alta, però no està entre els top del món, és a dir, entre els deu millors, però tenim cua d’artistes que volen actuar aquí pel prestigi que tenim», afirma William. «Sí, i tant, aquest circ està molt bé, és dels millors on he actuat mai. N’hi ha d’altres que són un caos i bruts. Aquí tothom és molt professional i estic molt contenta de treballar amb ells», diu Quincy Azzario, una jove contorsionista (23 anys) que des dels 11 anys viu fora de casa, allunyada dels seus pares i la seva germana, que treballen en circs a altres punts del planeta. «Quan tenia 11 anys la meva germana i jo vam haver de marxar de casa per a millorar la nostra formació com a artistes. Vam anar a Verona, Itàlia, a una escola de circ. Va ser molt dur i plorava totes les nits», diu en castellà però amb molt accent anglès. «És normal que pensis que sóc estrangera. Fa molts anys que no visc a Espanya i parlo sempre en anglès o italià tot i que el meu pare és espanyol i que jo hagués nascut a Barcelona», diu. Quincy és la vuitena generació d’artistes de circ de la seva família. Als 13 anys ja actuava a la pista i el 2012 va guanyar la medalla de plata al Festival Internacional de Circ de Montecarlo juntament amb la seva germana (Azzario Sisters, un número que es pot veure a You Tube). Sa germana treballa actualment al circ Ringling Bros fent un número d’alpaques (animal que es troba als Andes, similar a les llames) i està casada amb el que és considerat, segons explica Quincy, el millor domador de feres del món, Alexander Lacey. L’avi patern de Quincy era miner però el seu pare va decidir que no volia seguir aquest camí i va deixar l’escola per començar en el circ als 17 anys. Ell i la seva dona en fa 25 que fan de pallasso i actualment es troben actuant en un circ d’Hongria. La família de Quincy Azzario havia tingut un circ anys enrere que s’anomenava Santos. «M’agrada molt aquest món i sempre he viscut dins d’ell però tinc clar dues coses: no tindré fills perquè no m’agraden els nens i deixaré el circ perquè vull fer altres coses. M’apassiona la fotografia, per exemple o potser ser ballarina. Crec que ho deixaré quan hagi complert 30 anys. Amb tot, s’ha de dir que no és fàcil renunciar a aquest món perquè aquí guanyem molts diners i serà difícil aconseguir una feina tan ben pagada fora del circ», admet.

DSC_7232El número que Quincy feia amb la seva germana quan van guanyar la medalla de plata a Montecarlo és molt semblant, pel que fa a estil, al dels hongaresos Zoltan i Gergely, equilibristes que utilitzen el cos de l’altre. Arriben a l’assaig quan Kimberley i Jillian fa una hora que entrenen sota la mirada atenta del seu pare, William, que és qui va proposar aquest número. Gergely té 27 anys i va decidir convertir-se en artista de circ després d’haver estat gimnasta. «Als 16 anys vaig decidir entrar a l’escola de circ de Budapest. A Hongria hi ha molta tradició de circ, i és famosa pels seus acròbates», diu. Juntament amb el seu company fan un número en què la força i l’equilibri deixen el públic amb la boca oberta. «La meva família no formava part d’aquest món però la meva mare tenia un amic que era artista de circ. Potser això em va apropar a aquest tipus d’espectacles». Assegura que ha visitat més de vuit països, sent els Estats Units el que més el va impressionar quan va treballar en un circ per la costa est d’aquell país. «No sé fins quan podré fer aquesta feina. T’has de preparar molt bé físicament i has de cuidar la dieta. A més, el tema de les relacions sentimentals, tot i que t’acostumes, també és difícil». De fet, Gergely, té xicota de fa quatre anys, però ella és artista de circ a Suïssa actualment, un fet que dificulta que es vegin en persona. Aquest és el pa de cada dia pel que fa a l’amor entre artistes. «El meu xicot viu amb mi, el vaig conèixer a Itàlia quan treballava en un circ. Ell feia de ballarí. Amb tot, no és artista de tradició familiar com jo, sinó que la seva família té una granja a Sardenya. Jo només fa tres setmanes que estic al Raluy i ell no actua aquí, simplement està amb mi per amor», diu Quincy Azzario amb un somriure d’orella a orella mentre sentencia: «Tenir relacions a distància en aquest món no és fàcil perquè, al final, tots t’acaben posant les banyes».

«Tenir relacions a distància en aquest món no és fàcil perquè, al final, tots t’acaben posant les banyes»

Mercat de fitxatges

DSC_7610Mentre parlo amb Quincy Azzario, apareix un personatge que sembla que té vara de comandament i que es mou per tot el circ amb seguretat. Parla amb els artistes, amb el director, Carlos Raluy i, especialment, amb William Giribaldi. Aquest últim, juntament amb la seva dona, Rosa Raluy, s’encarreguen del dia a dia: demanar els permisos —asseguren que no fa massa van perdre una setmana d’actuacions per culpa de la burocràcia, amb el cost econòmic que això els va suposar— o contractar els artistes, gestionant els seus vols, els visats d’entrada al país, permisos de treball, tot. Aquests tenen representants, que els aconsegueixen els millors contractes. Massimiliano Sblattero és un d’ells. «He vingut uns dies a donar un cop de mà, sóc amic de William des que érem petits, anàvem junts a l’escola i ara l’ajudo en aquest espectacle», diu en un castellà amb un clar accent italià. Sblattero parla, sobretot, amb un grup de quatre joves i belles ballarines que ha contractat a Letònia. Elles s’encarreguen d’amenitzar el públic al final de cada número artístic, fent d’enllaç i que serveis perquè l’espectacle no perdi el ritme. «Sóc la cinquena generació d’una família d’artistes. Ara faig de còmic i ajudo en la direcció d’aquest espectacle; vaig arribar a finals d’octubre de l’any passat». La família de Massimiliano Sblattero va treballar amb la de Carlos Raluy al circ de Moira Orfei, una coneguda artista d’aquest art i actriu italiana, a la dècada dels 60 i 70 del segle XX. «Massimiliano personifica la meva frustració com a artista. Jo he treballat al circ i encara ho faig, com pots veure. Sóc ringmaster —mestre de cerimònies o cap de pista— però ho faig perquè no hi ha ningú més que ho pugui fer, no és una cosa que m’agradi. En canvi, ell, sí que va arribar lluny. Era equilibrista sobre cable d’acer i va actuar al Moulin Rouge i en molts circs de reconegut prestigi, era dels millors del món». William, però, sí que fa un número propi de jocs malabars amb unes petites caixes vermelles. «Vaig ser molt pràctic al seu moment. Pensava que si feia un número que requeria molt material, com el funambulisme, a l’hora de viatjar d’un lloc a un altre això seria complicat amb despeses de facturació i amb la por de perdre-ho en els desplaçaments. En canvi, les caixes són fàcils de portar amunt i avall».

L’educació dels nens

Els circs tenen una agenda marcada. La major part de vegades repeteixen les ciutats que visiten però també proven llocs nous. El nadal passat el Raluy va estar a Saragossa però no els hi va anar gaire bé. «A Catalunya ens coneix tothom i saben què som capaços de fer, a Saragossa érem un circ més», admet William.

«Quan era petit hi havia de tot. Normalment els circs fem cada any la mateixa ruta, és a dir, anem als mateixos llocs en les mateixes dates… …Això fa que et puguis escolaritzar»

Els equilibristes hongaresos Gergely (a dalt) i Zoltan

Els equilibristes hongaresos Gergely (a dalt) i Zoltan

Reus acull el Raluy durant tres setmanes, més que la mitjana de poblacions que visiten, que acostuma a ser de dues. En un ofici en què la família es mou d’un lloc a un altre i en el que es pot comprovar que la majoria d’artistes de circ ho són de fa generacions, una pregunta es planteja de forma automàtica: com ho fan per anar a l’escola? «Quan era petit hi havia de tot. Normalment els circs fem cada any la mateixa ruta, és a dir, anem als mateixos llocs en les mateixes dates, especialment si veiem que funciona. Això fa que et puguis escolaritzar. En alguns llocs eres un ídol, perquè molts nens et preguntaven com era la vida al circ envoltat d’artistes i animals. L’altra cara de la moneda era l’enveja. Els nois més populars del col·legi et podien fer la vida impossible perquè pensaven que tu els hi prenies protagonisme. Ja saps com són els nens», diu. En la mateixa línia s’expressa la seva muller, Rosa Raluy: «Recordo que teníem una petita escola al circ. Els nens, tot s’ha de dir, no ateníem massa allò que deia la professora perquè només pensàvem a sortir d’allí, anar a la carpa i jugar. La vida d’artista ens atreia molt. Encara recordo el nom de la mestra, Macarena». Rosa, que va conèixer el seu marit, William, al Carib, quan el circ Raluy feia una gira per algunes illes d’aquell mar (Martinique, Guadaloupe, etc), assegura que la decisió de tenir una vida professional al circ o no depèn sempre, almenys pel que fa a la seva família, de les seves filles: «Nosaltres no hem imposat mai el circ a les nostres filles, sempre els hem dit que poden fer allò que elles desitgin. De moment han triat aquesta vida».

Sembla difícil haver de canviar de ciutat, d’amics i de companys de classe constantment. Els ritmes d’estudis, de les lliçons, no són els mateixos a tot arreu. En un lloc poden anar més avançats que en un altre, però Kimberley Giribaldi-Raluy li treu ferro: «Els amics de tota la vida, els de fora del circ vull dir, són de Sabadell, que és on tenim el nostre centre referència, per dir-ho d’alguna manera. De vegades es fa pesat haver d’explicar què fem i com vivim una vegada rere l’altra però com sempre anem als mateixos instituts doncs amb el pas dels anys ja no cal fer la mateixa explicació. Molts dels companys ja esperen que hi vagis per tornar-te a veure. Estem acostumades».

Les germanes Giribaldi-Raluy parlen amb el seu pare en italià i amb la mare en castellà. Amb la resta d’artistes en anglès i ara també comencen a dominar el francès. Potser no tenen una vida acadèmica estàndar, però no arriben als 20 anys de vida i poden parlar quatre llengües, sense comptar l’experiència vital que acumulen.

El llançador de ganivets

A l’entrada del circ, abans d’accedir a la carpa, un remolc de fusta s’obre i deixa a la vista un bar on es poden comprar begudes i aperitius. Rere el taulell hi ha una parella d’edat avançada sempre amb un somriure com a carta de presentació. L’home es diu Silvano Giribaldi, la dona que l’acompanya és Daniela Coatti. Són els pares de William Giribaldi i la seva és una història molt habitual en el món del circ. Ell, artista, va conèixer Daniela quan aquesta va anar amb 16 anys a veure l’espectacle on ell actuava a Itàlia. Es van enamorar i des d’aleshores estan junts. Fa 25 anys que viatgen amb el Circ Històric Raluy. Silvano és de família de circ de tota la vida, actualment té 71 anys, va néixer a Torí i, tot i que ara no actua —va plegar fa només 6 anys—, havia fet tota mena de números sota la carpa. Un dels més espectaculars era de llançador de ganivets. «Sempre hi havia un risc per molt que assagessis. De fet, hi va haver algun accident, un dels quals va ser molt espectacular però no dramàtic. Ell llençava els ganivets amb els ulls embenats i un es va clavar a la meva cuixa, sortint sang a doll cap a la gent. No va ser res greu, però», recorda Daniela (65 anys) divertida. El matrimoni té una altra filla, Steacy, que fa un número d’escala vertical en un circ a Suècia.

El fill de Míster Univers

 El forçut Arthur Robinson en un moment de la seva actuació

El forçut Arthur Robinson en un moment de la seva actuació

Fortius. Aquest és el nom de l’espectacle d’aquesta temporada del Raluy. «Hem volgut recuperar la figura del forçut, una de les actuacions més importants en els circs antics», explica Carlos Raluy. Amb la música de Conan el Bàrbar —pel·lícula protagonitzada per Arnold Schwarzenegger— apareix a pista un home amb una gran espasa a l’esquena. És alt i musculós i deixa els nens amb els ulls oberts de bat a bat. En principi sembla que veure un home fent demostracions de la seva força no hauria d’impressionar un públic que pot veure de tot gràcies a internet, però els aplaudiments són constants. El forçut doblega peces de ferro que després entrega al públic que és incapaç de redreçar-les ni un sol mil·límetre i, en la part del número més espectacular de totes, pot contenir la força de més de quatre homes per banda que estiren dels seus braços amb una corda. «Sempre he volgut fer aquest número, és el que feia el meu pare, que es deia Arthur Robin. El meu nom artístic és un homenatge a ell [Arthur Robinson]». Enrico —tal com es diu realment— va nèixer a Itàlia però el seu pare era de l’illa francesa de Guadeloupe, al carib, i el 1957 va ser nomenat Míster Univers pel seu imponent físic. «En aquella època tot era natural, no hi havia anabolitzants ni res. Ell era una força de la naturalesa», explica mentre m’ensenya una fotografia d’un home negre com el carbó i amb una gran musculatura. «Encara està viu, té 90 anys i fa gimnàstica i una mica de pesos cada dia. Pensa que va deixar de fer el número del forçut quan tenia 70 anys». Enrico (48 anys) va començar a fer jocs malabars al circ i, tot i que s’entrena amb pesos de fa molts anys —va començar als 14 anys — només en fa dos que actua com a forçut. «Entreno sis dies a la setmana entre una hora i mitja i dues hores i quinze minuts, tot depenent del grup muscular que hagi de treballar». La seva dona, que ven crispetes a l’entrada del Raluy, també és de família  d’artistes, ja que els seus pares treballaven al circ Città di Roma. Com en el cas del matrimoni Giribaldi-Coatti, la mare d’Enrico es va enamorar del seu pare quan aquest actuava a Àustria i ella assistia com a espectadora. Enrico, el forçut, fa cinc mesos que forma part del Circ Històric Raluy i té tres filles. «No et puc enganyar: m’agradaria molt que les meves filles es dediquessin a això però la decisió és seva».

«Hem volgut recuperar la figura del forçut, una de les actuacions més importants en els circs antics»

Música en directe

 Jaume Vendrell, bateria del circ, en plena actuació

Jaume Vendrell, bateria del circ, en plena actuació

Ocult a la vista del públic però ben present en tot l’espectacle es troba Jaume Vendrell. Ell és el músic del circ des del novembre del 2008 quan va deixar la seva carrera musical convencional per endinsar-se en un món que desconeixia per complet. «Jo sempre havia fet música tradicional i de carrer però les coses van anar empitjorant pel sector. Aleshores, Monti el pallasso, que era familiar meu, em va dir que el bateria del circ Raluy es jubilava i buscaven algú i em vaig presentar». Vendrell toca en directe la bateria, porta el ritme de l’espectacle en una actuació musical que varia constantment. Els artistes li faciliten un arxiu amb la música que faran servir a la seva actuació així com un vídeo. Ell ho repassa, xerra amb l’artista i decideixen com adaptar musicalment el número. «Qui mana és l’artista. N’hi ha que decideixen assajar amb mi per assegurar-se que tot surt perfecte, però això no passa sovint. Si t’adones, hi ha un playback i jo faig de marcador a sobre, la percussió». Jaume Vendrell, que és solter i no té fills, assegura que està molt satisfet de la seva vida professional actualment i no troba a faltar la seva etapa anterior: «Hi ha músics amb una llarga trajectòria que han hagut de recórrer a fer classes particulars per poder sobreviure. El sector ho està passant malament. La gent em deia abans: ‘els músics viatgeu molt’ i jo sempre responia que havia estat cinc vegades a París i no havia visitat la Torre Eiffel. Ara tinc temps lliure, els dilluns i dimarts sencers i entre setmana fins a les sis de la tarda no actuem. La qualitat de vida és bona, tinc un bon sou i no tinc grans despeses. La sensació de llibertat és molt gran».

Vendrell toca en directe la bateria, porta el ritme de l’espectacle en una actuació musical que varia constantment

La convivència

William Giribaldi, a l’interior de la seva caravana vestint-se abans de l’actuació

William Giribaldi, a l’interior de la seva caravana vestint-se abans de l’actuació

«Allò que diuen que el circ és una gran família no és veritat. Nosaltres no mengem junts ni ens reunim, excepte per actuar. Això és com qualsevol feina, hi ha gent amb la qual et portes millor i altra que no, però tothom fa la seva vida», diu William Giribaldi. Els artistes tenen les seves caravanes, pròpies o que facilita el circ i, a banda d’assajar o actuar, no tenen per què tenir més relació amb la resta dels components de l’espectacle. «Hi ha de tot. Hi ha artistes amb els quals pots arribar a tenir mala relació perquè, al cap i a la fi tots som persones i n’hi ha amb qui connectes més o gens. Però som professionals i a l’hora d’actuar hem de deixar, quan això passa, les nostres diferències a banda», diu Rosa Raluy.

William s’està acabant de vestir, fa una calor insuportable i un petit gos correteja entre les nostres cames

William i Rosa viuen en un antic remolc de fusta que fa de caravana. L’espai és realment petit. «Traieu-vos les sabates per entrar, que si no la dona em mata», diu William una hora abans de l’actuació. Només creuar la porta, una sala dos metres d’ample (o fins i tot menys) per tres de llarg (aproximadament). Cuina i sala d’estar tot junt. Els focs, l’aixeta i la televisió en pocs centímetres. Prestatgeries amb espècies i altres amb ampolles de licors. Un frigorífic petit i al davant un sofà. En un dels extrems del remolc la zona de bugaderia amb rentadores assecadores (un parell en total). A l’altre extrem, l’habitació: un sofà-llit i una taula amb un ordinador. Algunes fotos de les seves filles adornen la petita estança de color blanc.

William s’està acabant de vestir, fa una calor insuportable i un petit gos correteja entre les nostres cames. Les filles de William i Rosa ocupen un altre remolc. «Nosaltres estem còmodes vivint així. Mira, tenim un pis a Barcelona, al passeig Joan de Borbó. Té 60 metres quadrats però gairebé no hi estem mai. De fet, quan anem a Barcelona a actuar, que instal·lem el circ vora el mar, ens quedem aquí, no anem al pis».

Una caravana semblant, antiga, de fusta, és la que fa servir Globó, el pallasso cara blanca del circ. Ell, un mestre en l’art de la restauració de la fusta, s’ha encarregat de fer-hi millores però ha decidit no instal·lar un lavabo per tal de no desvirtuar la caravana. «Jo faig servir el bany del circ. No vull tocar res perquè això no és meu i si hi poso un lavabo, trec un espai que potser el que vingui darrere meu no el vol. A mi ja m’està bé així. És acollidor, no?». Globó, que decideix que se’l conegui pel seu nom artístic ha fet, literalment, de tot en la seva vida. Està casat i té dues filles que viuen a Granollers. «Jo sóc una rara avis en aquest circ. Els dies de festa vaig amb la família i el cap de setmana elles vénen amb una caravana que tenim als llocs on actuo, és a dir, dormo fora de casa tres dies a la setmana». Globó va treballar, literalment, «falsificant mobles antics que venia a antiquaris», va estudiar escultura a Belles Arts però va decidir canviar-se a Arts i Oficis, fa escultures de sorra a l’Empordà fa més de 20 anys, ha fet de jardiner i tècnic de so, de tot. Ell, però, sempre s’ha sentit atret per fer de pallasso. Va estar més de sis anys treballant amb Jango Edwards —feia un número amb un globus i per això Edwards li va posar Globó— i més tard amb Monti. «Sóc una persona inquieta i un addicte al treball, no sé estar sense fer res. Això no ho faig per diners perquè ser pallasso és tenir ganes d’expressar, de dir alguna cosa, de treure allò que portes dins».

DSC_6895

Globó pintant-se la cara abans de l’actuació

Globó comença a preparar-se entre dues hores i una hora i mitja abans de cada actuació. S’ha de pintar tota la cara i això requereix temps. Mentre es maquilla, reivindica la figura del pallasso clàssic, especialment el cara blanca, molt allunyat de la imatge que la televisió ha donat d’aquest tipus d’artista: «El cara blanca és cínic i sarcàstic, no és el babau en què l’han convertit els últims 200 anys, de posat seriós i que presenta el número. Jo vull recuperar l’origen d’aquest pallasso, que té una funció social de fer raonar la gent. Els pallassos diem, històricament, allò que els altres no poden dir. Podem ser crítics amb el poder perquè les coses amb humor, entren millor». Un greu accident de trànsit que el va tenir 20 mesos sense poder caminar el va impulsar a crear el seu propi circ. «M’ho vaig prometre a mi mateix i a la meva dona. Faig tallers i actuacions de petit format», diu ell que, amb aquesta, compleix la seva cinquena temporada al Raluy.

Globó comença a preparar-se entre dues hores i una hora i mitja abans de cada actuació

DSC_5791Segons explica, els pallassos s’enfronten a un repte a cada nou número que proposen perquè no el poden assajar. «Com assages la reacció del públic? Fins que no fas el número no saps si funcionarà o no. Evidentment tens eines que saps que et poden treure d’un mal tràngol, coses que saps que sempre funcionen, però cada novetat és un repte per a nosaltres», diu mentre es mostra contundent en l’intrusisme de molta gent que assegura ser pallasso i no ho és: «Hi ha molta gent que ha pervertit la figura del pallasso, seguint un corrent televisiu que no té res a veure amb l’essència d’aquesta figura».

El circ del Sol

«Sabia que en un moment o altre em faries aquesta pregunta», em diu rient William Giribaldi quan li pregunto sobre l’impacte del Cirque du Soleil en el món del circ mundialment. «Els artistes són molt bons. Tots són gent de circ, però el funcionament és diferent d’un circ clàssic. Allò és més aviat una empresa, fitxen com si anessin a treballar, has de fer una sèrie d’hores. Aquí i en altres circs, ningú t’obliga a assajar, tu sabràs si ho has de fer o no, els resultats es veuran a la pista. Mira, t’explicaré una anècdota molt bona sobre el Cirque du Soleil: ells volien fer un número com el que fan les meves filles i van anar a buscar una parella d’italians, considerats els millors. Els italians tenien feina, vivien prop de casa i no estaven desesperats per actuar. L’oferta que els va fer el Cirque du Soleil no els va convèncer, creien que eren pocs diners i aquests, davant la negativa, van decidir agafar sis gimnastes i entrenar-los per fer aquest número. Després de tres anys, però, la cosa no funcionava. Els gimnastes eren bons atletes, però cal alguna cosa més al circ, aquest esperit artístic que ells no tenien. Conscients que havien fracassat, els responsables del Cirque du Soleil van anar a buscar als italians una altra vegada. Aquests, però, van demanar el doble que aleshores», diu rient al mateix temps que introdueix un matís important: «Dit això, el Cirque du Soleil ha estat molt important per difondre el nostre món, per fer-ho amb espectacles de primer nivell. Ha estat bo. Allò que fa mal al circ són els mals artistes i mals empresaris, i saps per què? Perquè si tu vas al circ i no t’agrada el que veus, no tornaràs mai. No a aquell circ, a cap. Pensaràs que el circ ha mort i no és així, simplement vas triar malament. Si veus una mala pel·lícula no condemnes tot el cinema, sinó aquell film o director, però no a la resta. Amb el circ tot es fa extensiu».

Present i futur

Kimberley i Jillian Giribaldi fent el seu número

Kimberley i Jillian Giribaldi fent el seu número

«El circ no desapareixerà mai. Cada vegada vénen més adults perquè no és el mateix veure un espectacle de circ a la televisió que en directe. Ara, la gent pot veure tot tipus de coses i fets extraordinaris per internet i això fa que sigui més exigent i, per tant, els números han de ser millors», diuen Silvano Giribaldi i Daniela Coatti. I és veritat, el fet de veure-ho en persona, de tenir els artistes a pocs metres, et fa valorar més la seva actuació. Jillian i Kimberley fallen un parell de vegades. Jillian es descavalca després de fer un salt mortal. Cau dempeus. La gent s’adona dels errors però aplaudeix. Han vist una actuació enorme i entenen la dificultat que comporta. «Ahir no vam estar molt fines. Només vam ser capaces de fer deu salts mortals seguits i habitualment en fem quinze», diu Kimberley, que assegura que en els inicis, quan van començar a assajar aquest número, van tardar tres anys i mig a fer «un simple mortal». El seu pare, William Giribaldi les va començar a entrenar quan tenien 5 anys. «Aleshores feiem l’spagat —o split, com les ballarines, obrint-se completament de cames— i després malabars. Va ser arran de veure els germans Errani, considerats els millors del món, que el meu pare va pensar que nosaltres podíem fer-ho», diu Kimberley. «La cultura de circ del lloc on vas és molt important perquè la gent valori la teva actuació. Itàlia, que compta amb nombrosos artistes de circ no té, en canvi, massa cultura de circ pel que fa al públic. El mateix passa a Espanya, sent Catalunya una excepció. Alemanya és, amb diferència, el país europeu amb més cultura de circ. És molt difícil enganyar un espectador alemany amb un mal número. Allí històricament hi ha hagut grans circs com el Krone, Roncalli o Flik-Flak», explica William.

«Ahir no vam estar molt fines. Només vam ser capaces de fer deu salts mortals seguits i habitualment en fem quinze»

Remolc convertit en hotel per al públic que ho desitgi

Remolc convertit en hotel per al públic que ho desitgi

Perquè la gent conegui millor com és el circ, Carlos Raluy va decidir fa uns sis anys adaptar un dels seus remolcs com a hotel. Així, les persones que ho desitgin poden dormir allí i tenir accés als assajos i també a la part del darrere de la pista, entre bambolines, allà on es preparen els artistes, xerrar amb ells i fer fotografies. Carlos va comprar personalment els remolcs antics que havien estat part de diferents circs a principis del segle XX. La cafeteria, per exemple, es manté intacta des del 1925. La va comprar en un museu a Alemanya que tancava i venia totes les seves peces.

Els artistes acomiaden els espectadors al final de cada funció

Els artistes acomiaden els espectadors al final de cada funció

Actualment hi ha dos circs Raluy. L’altre és el Raluy Legacy, amb Lluís Raluy al capdavant i les seves filles, nebodes de Carlos, com a part de la nissaga. «Una de les meves nebodes va participar en un programa que es diu Gran Hermano. Ho vaig veure i em va semblar trist. Ells utilitzen la presència de la meva neboda en aquell programa per a publicitar el seu circ. Jo estic en contra de tot això, el circ l’han de formar artistes de qualitat d’aquest món, tota la resta és desvirtuar l’espectacle. Encara recordo quan a Espanya molts circs feien números amb Superman, Spiderman, Torrebruno i molts altres personatges televisius. Tot allò ha fet mal al circ. Jo crec en un espectacle de proximitat, per això tenim una carpa petita perquè la gent senti com a seu l’espectacle. I dic això després que aquest país hagi travessat una crisi de la qual encara no ha sortit completament. Molts empresaris ho han aprofitat per acomiadar artistes i retallar costos però jo sóc dels que penso que s’ha de mantenir la qualitat i que la crisi és una època d’oportunitats. Prefereixo menjar poc i pair bé».