La batalla del Fortí

Fortí de la Reina, cas tancat?

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sentencia que l’Ajuntament de Tarragona no ha d’indemnitzar el propietari amb 17,8 milions d’euros perquè el termini ha prescrit

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar la raó a l’Ajuntament de Tarragona respecte de l’apel·lació que en el seu moment va presentar el propietari del Fortí de la Reina, Enric Catà, contra la resolució del Jutjat del Contenciós Administratiu número 1 de Tarragona, en considerar que els fets havien prescrit, ja que la reclamació s’hauria d’haver efectuat, com a molt, un any després de la sentència. El titular del monument reclamava 17.932.728,92 euros en concepte de danys — responsabilitat patrimonial— després que el restaurant fos enderrocat el 2008. Aquesta sentència, segons explicava l’alcalde Ballesteros ja no es pot recórrer i això representa que es «tanca definitivament la història de litigis del Fortí».

El titular del monument reclamava 17.932.728,92 euros en concepte de danys —responsabilitat patrimonial— després que el restaurant fos enderrocat el 2008

Al novembre del 2015, el TSJC va resoldre a favor del consistori i va descartar el pagament d’una compensació econòmica. El propietari, però, va decidir esgotar la via judicial sol·licitant al mateix TSJC la nul·litat d’aquesta sentència. En un acte dictat el passat 24 de gener, el tribunal va desestimar aquesta pretensió i mantenia que l’Ajuntament no ha de pagar cap indemnització.

DSC_3324

Una història judicial

L’Ajuntament va concedir els permisos per reconvertir l’antic fortí en un restaurant l’any 1989, malgrat que els terrenys tenien la qualificació de zona verda. Aquesta llicència va arribar un parell d’anys després que el propietari, Enric Catà, demanés reutilitzar el monument com a restaurant. Arran de la denúncia d’una particular (Rosa Elias) el mes de gener del 1990, el TSJC va anul·lar la llicència (juliol del 1992), i es va donar el tret de sortida a una sèrie de litigis als tribunals. Així, l’equip de govern de l’Ajuntament de Tarragona d’aleshores, amb l’alcalde Joan Miquel Nadal al capdavant, va recórrer la decisió del TSJC. Gairebé al mateix temps, el consistori va aprovar una modificació del Pla General per legalitzar el Fortí. Aquesta modificació es va ratificar el 1995 en un plenari, però mesos després, el març d’aquell any, el Tribunal Suprem va rebutjar el recurs que havia presentat el consistori el 1992. L’Ajuntament va contraatacar i va demanar al TSJC que no executés la sentència del Suprem al·legant que amb la revisió del Pla General el Fortí ja complia la normativa vigent. El mes de febrer del 2016, el TSJC va desestimar la petició de l’Ajuntament.

L’Ajuntament va concedir els permisos per reconvertir l’antic fortí en un restaurant l’any 1989, malgrat que els terrenys tenien la qualificació de zona verda

L’equip de govern municipal no es va donar per vençut i va recórrer al Suprem, que va desestimar el recurs del 1998 en una sentència d’abril del 2001. I això no va acabar aquí. L’Ajuntament va presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional que el 2006 el va rebutjar. El mes de març del 2007 el consistori va presentar un recurs de súplica al TSJC, que aquest tribunal va rebutjar el mes d’abril i el mes de desembre del 2008 es va començar a desmantellar el restaurant.

DSC_3326

La reclamació del propietari

Després d’anys de litigis, una sentència del TSJC va acordar que el consistori havia de fer front a les despeses de l’enderroc, més de 600.000 euros. Després del tancament del restaurant l’any 2008, els treballs van finalitzar el febrer del 2009 i van comportar el desmuntatge de la terrassa i el tancament dels finestrals que s’havien obert amb vistes al mar. Anteriorment, l’any 2007 l’empresa ja havia endegat un ERO sobre la plantilla, davant l’ordre de tancament. No va ser fins al març del 2009, però, que Catà va presentar un contenciós administratiu en què reclamava una indemnització de gairebé 18 MEUR a l’Ajuntament de Tarragona. L’any 2013 el jutjat contenciós de Tarragona va dictar que el termini per presentar la demanda havia expirat el juny del 2008. El maig del 2013 Catà recorre al TSJC, que el novembre del 2015 ratifica que el termini havia expirat. Els magistrats argumenten que el juny del 2007, quan es va aplicar l’ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) i es tenia coneixement de l’ordre de tancament, el propietari ja podria haver calculat el cost que tindria la decisió. D’una banda, recollia la interlocutòria, Catà ja coneixia la inversió que havia suposat l’adequació del restaurant i també podia fer un càlcul el lucre cessant i les despeses que tindria a nivell laboral i de desmuntatge. Per tot plegat, la sala del contenciós administratiu de la Secció Tercera del TSJC va desestimar la petició de nul·litat de la sentència i, a més, va condemnar el propietari del Fortí de la Reina a assumir els costos del procediment. La resolució no es pot recórrer i tanca la porta a la via judicial.

El Fortí de la Reina és un monument del segle XVIII que està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN)

Josep Fèlix Ballesteros va expressar que, en el passat, «vaig ser part del 99% de la població que no volia que el restaurant desaparegués», i va assegurar que «oficialment, el propietari no ha presentat cap projecte, però ens consta ta que s’està treballant perquè torni a tenir activitat en el seu interior». L’alcalde de Tarragona va recordar que el nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) «permet que hi hagi activitat econòmica en els béns patrimonials», sempre que aquests «no siguin l’ús principal i no ocasioni cap dany al monument». Això podria obrir les portes perquè l’emplaçament tornés a tenir activitat econòmica.

Un intent fallit

El Fortí de la Reina és un monument del segle XVIII que està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). Segons va publicar el Diari de Tarragona el mes de març del 2015, aleshores existia un projecte perquè s’obrís un local que tindria una capacitat per a un màxim de 760 persones. L’establiment comptaria amb una superfície total de 4.000 metres quadrats. D’aquests, gairebé 2.200 correspondrien a la planta baixa de l’espai. En aquest nivell es preveia la ubicació de dos salons. En aquesta planta també hi hauria la recepció, el despatx, la cuina i el magatzem, entre altres serveis. El futur restaurant també comptaria amb un nivell cobert, que disposaria d’un total d’uns 2.000 metres quadrats, 1.000 dels quals correspondrien a una terrassa que estaria coberta per una pèrgola que atorgaria el fet diferencial a l’emplaçament. En global, la intervenció que es proposava tenia un cost aproximat d’uns dos milions d’euros i estava avalat pel nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), que obria la porta a facilitar l’activitat econòmica en els béns patrimonials de la ciutat, ja que a la fitxa de l’espai s’inclou com a ús permès el d’hostaleria. Aleshores, i sempre segons el Diari, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros (PSC), donava permís per a la construcció del restaurant «sempre que respecti escrupolosament el monument [no toqués parets ni obrís finestres]». Ballesteros va arribar afirmar que ja hi havia contactes amb la Generalitat sobre aquest tema: «Estem discutint amb la Generalitat les característiques de la terrassa i de la pèrgola, ja que el que no volem és que aquests dos aspectes distorsionin la morfologia original que té aquest monument». Finalment, el projecte va quedar descartat perquè la pèrgola no convencia la Generalitat.