Els frescos d’avui

El lloc del grafit és el carrer

L’art mural ha evolucionat des dels frescos romans fins als actuals grafits. Fem un retrat reusenc d’artistes i les galeries d’art que segueixen aquesta corrent

El conegut artista britànic Banksy, d’identitat desconeguda, va destacar en ple esclat de l’aerosol a Bristol a finals de la dècada de l’any 1980 per elaborar creacions d’allò més iròniques de l’àmbit polític, el món de la música i la moralitat. Les seves obres van esdevenir famoses i molt populars en fer-se visibles a una gran varietat de ciutats de tot el món. Com en el cas de Banksy, molts grafiters han volgut plasmar la seva forma de pensar en una paret. Un dels suports més famosos és el Mur de Berlín, el qual llueix una gran quantitat de murals d’allò més variats.

«Bàsicament, sobrevisc amb el grafit mural, amb grans composicions decoratives que m’encarreguen»

DSC_1405“Vaig començar a fixar-me en els grafits a l’escola i vaig aprendre molt veient les pintures de carretera que podia trobar-me viatjant a l’estranger. He estat a Hamburg, França, Marràqueix, els Estats Units… I puc dir que amb el temps, no pots passar per aquests llocs sense crear un mural”, explica l’artista reusenc Xavier Oliach -www.gasicpainter.com-, qui ha aconseguit dedicar-se a la creació artística gairebé de forma professional. Diu que per viure d’aquesta, es necessita combinar amb altres relacionades com ara el disseny, la maquetació i la il·lustració. “Bàsicament, sobrevisc amb el grafit mural, amb grans composicions decoratives que m’encarreguen. Això em dóna per menjar i jo no vaig a buscar feina, més aviat m’arriba. Això funciona així, perquè la gent veu el que fas i et contacta”, detalla. Sobre si la pràctica està o no mal vista, o si es concep com a un “art vandàlic”, Xavier Oliach valora que “almenys al meu públic li agrada, i bàsicament aquesta és la clau: dibuixar per a ells i el que et demanen”. L’estil del reusenc és més aviat realista. S’atreveix amb cares i s’aboca molt en l’àmbit del disseny. Això vol dir que, a l’hora d’elaborar un mural, el ‘collage’ i la colimetria són els seus ingredients de creació.

Un amic d’Oliach, el reusenc Sergi Abelló, també s’afegeix a la conversa. Ell concep l’art del grafit com a la millor via d’escapament per poder sortir de l’estrès diari de la feina. És entrenador personal, però es va enamorar també de ben jove de les obres d’art de suport urbà. “Per a mi és la millor medicina per desconnectar. De fet, una de les primeres obres que em va atraure va ser una propera a l’estació de trens, on em vaig topar amb un grafiter que pintava unes lletres llampants i una cara d’un infant japonès al fons”, diu Abelló. Des d’aquell moment, va començar a dibuixar. El que més li agrada són els retrats, i si són d’artistes de cinema, millor. De fet, en va fer un, de gran mural, juntament amb Oliach, inspirat en el llargmetratge ‘El Padrí’. A més, ha explorat diverses plataformes tot arribant a pintar fins i tot gimnasos per aquelles persones de més confiança, però el que realment el satisfà és dibuixar sense presses ni dates de tancament. “Que te l’esborrin no es pot controlar. Un mur no deixa de ser una paret que poden tombar. Es troba al carrer i és susceptible al canvi. Pot desaparèixer la teva creació, i això ho has de tenir en compte. Res dura per sempre, i el grafit és un art efímer i imprevisible”, valora aquest aficionat al dibuix.

«Que te l’esborrin no es pot controlar. Un mur no deixa de ser una paret que poden tombar»

El grafit de galeria

Així doncs, preguntats sobre si col·laborarien creant en galeries d’art, Abelló ho té clar. “És molt difícil per a mi, això. El grafiter sí que pot aprofitar una part del seu art per exposar-lo en una galeria, però el lloc del grafit és el carrer. Sí que és cert que ens hem d’adaptar a tots els suports, però si només el mostréssim en exclusiva en una galeria, potser perdríem l’essència”, rebla Abelló, i continua Oliach: “Primer ho ha de voler l’artista, perquè les galeries sí que volen apropar-se a aquest tipus d’art. A mi no em crida l’atenció, i crec que la raó és que nosaltres ens hem d’adaptar a un medi al qual no estem acostumats”.

El transport de l’art de carrer cap a les galeries és un projecte plantejat per moltes d’aquestes. Des de la galeria d’art Antoni Pinyol, creada a la ciutat el 1992, creuen que la millor idea “és portar l’art al carrer, per tal que el vegi tothom. Col·laborar amb un artista urbà, donant-li suport des de la galeria, n’és una de millor”. Tan l’Antoni Pinyol com la seva parella i col·laboradora, Dolors Blasi, diuen que “sempre serem a temps d’establir llaços amb aquell artista contemporani que coincideixi amb el nostre estil fins i tot avantguardista”. La parella de galeristes va començar a treballar amb grafiters quan encara no existien els correus electrònics i, en l’actualitat, n’han perdut tot contacte possible, “però de talents encara en surten, el més difícil és que potser arribin per pròpia iniciativa fins a nosaltres”, exposen. Tot i que avui, amb les tecnologies, aprenen ràpidament a fer-se visibles a través de la xarxa. “Fa anys, quan començàvem a voltar pel món per descobrir art i talents, vam veure que l’art urbà era d’allò més efímer, però tenia una particularitat arriscada que engrescava”, recorda Dolors Blasi. No obstant això, parlen en passat. “Creiem que el moviment que vam viure fa uns anys amb el grafit s’ha diluït una mica, però estem segurs que tornarà en forma d’un altre moviment”, destaca Antoni Pinyol.

El transport de l’art de carrer cap a les galeries és un projecte plantejat per moltes d’aquestes

En aquest sentit, descriuen el grafit com quelcom “espontani”, i estableixen que hi ha gent que està “més preparada per poder-lo realitzar, però si s’hi volen dedicar professionalment, han d’agradar, perquè la cultura de l’art a vegades no està prou valorada”, revelen. Una afirmació que també fa la Pepa Quinteiro des de la galeria d’art Anquin’s. “La cultura del grafit en un gran mural o paret està més present a l’americana. Aquí l’art es viu d’una manera totalment diferent, malauradament”, explica la galerista.

DSC_1391Sobre la forma de viure la cultura del grafit a la ciutat, els dos grafiters opinen que és qüestió de modes. “Si es promou que la tendència és pintar als carrers, la gent ho farà en massa, i si ho practica un famós de la televisió, encara hi influirà més. Això potser beneficiarà les marques i així comença a girar la roda”, explica Abelló. I és que el món de les modes es mou a la xarxa i tot el que arriba a la societat, tot i ésser cada vegada més efímer, s’infla com una bombolla. “Nosaltres pintem perquè ens agrada, no pas per esdevenir influenciadors. La moda de pintar als carrers, fa un temps, a Reus, va esdevenir tota una febre, entre l’any 2004 i el 2005. Ara ja no queda ningú”, expliquen. Van començar per diversió i després se’n van cansar. De gent activa, poca.

L’art del grafit esdevé també en molts casos tota una revitalització estètica. Des de la galeria d’art reusenca Anquin’s, Pepa Quinteiro explica que “aquest tipus d’art urbà s’ha posat de moda en molts barris degradats al llarg del temps, i ha servit per capgirar la seva visió, tot fent un gir d’allò més positiu”. És a dir, la galerista aporta que té moltes funcionalitats que “molts cops no tenen res a veure amb pràctiques irrespectuoses”. A més, esdevé “un art gratuït per als espectadors. Tothom el pot gaudir i pot arribar a qualsevol”. Quinteiro recorda una distinció interessant sobre un tipus d’artistes, els grafiters i els muralistes. Destaca el barceloní Miquel Wert, qui també va presentar a la galeria reusenca uns dibuixos i uns carbonets inspirats en fotografies antigues de Reus. El jove artista també s’atreveix amb les parets, en aquest cas també de galeria. Tot i això, hi ha artistes que dilueixen la tipologia de grafiter i muralista i es converteixen en un combinat.

La data de caducitat

Un artista del mural urbà té data de caducitat? Només es pot ser grafiter quan es té joventut? Tant Oliach com Abelló desmunten fal·làcies. Hi ha joves que experimenten, però hi ha gent per a tot, esmenten. “Aquesta pràctica del ‘ho faig, perquè el meu amic també ho fa’, és el pitjor que et pot passar. Vol dir que el que estàs fent està buit i no ho fas perquè realment ho vols tu. És com el fet d’anar a patinar. N’hi ha que comencen i s’estanquen per no seguir mai més. En canvi, d’altres s’hi queden enganxats i no poden parar. Jo sincerament, mentre respiri, pintaré”, diu somrient Abelló. I és que com bé reconeixen, si no hi ha diners, “pintem amb guixos, i amb el que sigui”. O amb el temps que hi hagi. “Si plou, ens cobrim amb alguna cosa i seguim”, riuen tots dos artistes urbans.

«Hi ha d’altres [artistes]que utilitzen el suport urbà com a finestra al món, com una manera de donar-se a conèixer a un tipus de públic al qual potser no haguessin arribat d’una altra manera»

DSC01221 copiaAquest és un altre gran tema: la inversió inicial per poder fer un mural com cal és a vegades infructuosa. I és aquest art canviant, susceptible a ésser tapat per un altre −”tota una falta de respecte”, segons diuen, però “inevitable”− té aquest tipus de complicacions. “Hi ha una història d’un home a qui li van robar un mural i, fins i tot, va ser venut en una subhasta. I això passa, i més sovint del que ens pensem. Poses moltes il·lusions en una creació. I, evidentment, diners. La majoria de vegades no hi ha cap retorn, però ja sabem que el pitjor que et pot passar pot ser que te’l robin”, riu Abelló. Pintes per a tu mateix i quan et ve de gust, mai per encàrrec: ‘pintar ha de ser una pràctica liberal’, aquest és el seu lema.

Pel que fa al tema de la caducitat de l’artista grafiter, des de la galeria d’art Antoni Pinyol, ho conceben com a un procés pel qual els artistes acostumen a passar. “Els nostres artistes han experimentat amb ‘collages’, i composicions amb cartró i de dimensions variades. Que pintin en una paret també és una de les fases d’experimentació artística on acostumen a perdre la por d’agradar o no, i comencen a sentir-se còmodes amb el que fan”, ressalta Antoni Pinyol. A més, Dolors Blasi, la galerista, també assenyala que “les galeries d’art hem de donar una empenta als artistes més joves. Hi ha moltes manifestacions artístiques que s’han de mirar detingudament i els artistes no s’amaguen, tenen il·lusió i els hem de donar una sortida, perquè el desencant no els dominin”.

Per la seva part, la galerista Pepa Quinteiro comenta que, evidentment, hi ha aquells grafiters que només pinten quan són joves. “En canvi, n’hi ha d’altres que utilitzen el suport urbà com a finestra al món, com una manera de donar-se a conèixer a un tipus de públic al qual potser no haguessin arribat d’una altra manera”, plasma Quinteiro. A partir d’aquí, també demana que se’n diferenciï aquell ‘autor del jo’ del que només vol parlar d’art. “Per una banda, hi ha aquell que pretén ser protagonista del seu propi art i ha de recordar contínuament que es tracta d’una obra seva. En canvi, hi ha un altre que vol que el seu concepte d’art sigui el més rellevant de la seva obra”, especifica. De fet, aconsella que “s’ha de tractar molt bé aquest art. En tractar-se d’un art molt viu i directe aporta molta vida. La gent a la vida necessita desplaçar-se i els grafiters es mouen, es traslladen i pinten. La ubicació sempre té molta importància. N’és un exemple el Mur de Berlín, el qual guarda una obra d’art i un gran significat històric”.

‘No ha de quedar perfecte’

Els grafiters parlen de l’opinió dels pares, en començar tots dos a pintar. Va ser “d’allò més fatalista”, admeten. Amb el temps, però, les circumstàncies van canviar. “Farà prop de 18 anys que pinto i al final trobes un grup de companys en el que encaixes, i el que pintes no ha de quedar perfecte. De fet, no som amics que es reuneixen per anar a pintar, sinó que fem més coses. Podem pintar i fer després una barbacoa”, diu sincer Oliach. Els dos artistes pensen que tota persona té una faceta artística amagada. “El grafit ha de ser una via per poder plasmar el que veritablement sents, o del que et vols deslliurar. Ningú et diu si està bé o malament. Aquí no es jutja ningú. Tothom ho hauria de provar i que no es confongui amb vandalisme, perquè tenint males intencions mai es gaudeix. Això ja no seria art, sinó una altra cosa”, conclouen tots dos.

Pintades que no són art

I és que no totes les pintades sorgeixen per poder fer quelcom estètic o per crear art, sinó que també es practica de forma gratuïta, tal com s’ha esmentat i, a vegades per fer mal. El setembre passat, des de DSC_1411l’Ajuntament es van compilar una sèrie de dades que responen a la neteja de pintades i grafits en llocs on no està permès, en llocs on es fa malbé l’estètica dels edificis. Es va quantificar que la despesa anual de la ciutat és de 98.122,10 euros, una quantitat que s’engloba en el contracte de neteja de la via pública i recollida de residus en l’equip de neteja de pintades en mobiliari urbà i en edificis públics d’interès històric i artístic de la ciutat. Cada any es netegen a la ciutat prop de 3.000 metres quadrats de pintades i grafits. L’any 2015, per posar un exemple, la superfície netejada va ser de 2.922 metres quadrats. Aquest passat 2016, fins a finals de maig, s’havien condicionat 1.111 metres quadrats. Per la seva banda, els equips de neteja realitzen habitualment les seves intervencions en parets d’immobles municipals, principalment. També amplien el seu ventall, però, pels actes vandàlics que afecten els edificis amb valor patrimonial, com serien els casos de la façana i la porta principal de fusta de la Prioral de Sant Pere, la façana lateral del Pavelló antituberculós, on hi ha la seu de l’Oficina de Turisme del carrer de Sant Joan, i moltes altres façanes d’estil modernista ubicades als carrers Llovera i Monterols.

Les sancions de l’Ordenança de Civisme de l’Ajuntament de Reus consideren com a infracció greu realitzar “qualsevol tipus de grafit, pintada, taca, escrit, inscripció o grafisme” en edificis públics o privats sense autorització de la propietat. La sanció per als responsables pot ser de fins a 1.200 euros. En el cas de tractar-se d’un edifici catalogat o protegit, la infracció es considera molt greu i pot ascendir fins als 2.400 euros. El servei de neteja de l’Ajuntament de Reus disposa d’equips específics segons el tipus de superfície en el qual s’ha d’actuar. En són un exemple els equips de hidronetejadors d’alta pressió amb aigua calenta i el de hidroarenadores amb sorra fina per a les superfícies més poroses.

Mètodes d’eliminació

De fet, existeixen diferents mètodes d’eliminació de pintades de finalitat vandàlica, i la majoria acostumen a ser de grafits duts a terme a partir d’aerosols de coloració. La forma més econòmica per procedir a eliminar-los és la de pintar-hi a sobre. Cobrir amb pintura un grafit és potser el més net, però obliga a cobrir amb una capa la totalitat de la superfície pintada, ja que en cas contrari, els traços més recents queden a la vista. A més, la pintura és un producte relativament segur, en comparació amb altres components químics. També pot utilitzar-se el dissolvent per suprimir el grafit. El resultat no sol ser d’allò més estètic, ja que moltes vegades no s’elimina completament. Per això s’aplica en superfícies petites de pedra o granit. Concretament, a Reus el servei de neteja utilitza sobretot la rentada a pressió. La màquina es combina amb un dissolvent per eliminar la pintada.

S’ha de separar doncs la bretolada vandàlica de la manifestació artística del mural. Per fer-ho, s’ha de conscienciar la ciutadania de que l’artista cerca noves vies d’experimentació i que una paret pot esdevenir el llenç adequat, sempre i quan estigui permès.