Projecció exterior

Les vicissituds del festival de cinema REC

El festival REC continua posicionant-se com una cita cinematogràfica més que interessant en el panorama europeu però molts tarragonins encara l’ignoren

La catifa vermella estava preparada i un bonic cartell lluminós a peu de carrer amb el nom del festival actuava com a reclam i aportava l’espectacularitat que l’acte demanava. La inauguració del REC va tenir els ingredients habituals en una presentació d’un certamen cinematogràfic modest, això sí, però no exempt de qualitat però sí d’expectació per part d’una ciutadania, la tarragonina, que sovint viu d’esquena a la cultura tot i que es passa el dia reclamant més iniciatives artístiques. De cultura, a Tarragona, n’hi ha però és més fàcil criticar. La nit de l’obertura de la setzena edició del festival el petit teatre Metropol no es va omplir ni de bon tros. La platea arran d’escenari no estava plena i els dos pisos superiors estaven buits, si descomptem una desena de persones. El glamur el van aportar els joves cineates i l’entusiasta equip organitzador perquè de flashos i expectació mediàtica poca. Només un parell de fotògrafs, l’oficial del REC i Pierre Grubius, el professional de la revista Viu a fons. L’únic festival internacional de cinema de la ciutat.

DSC_0171

«A Tarragona hi ha gent que creu que el festival és per a una elit cultural, però no, és molt popular, sobretot en l’horari més habitual per al públic en general. No cal que siguis un erudit. Hi ha moltes pel·lícules que aniran a multi sales després de passar per Tarragona, altres no, només es podran veure aquí», diu Xavi García Puerto, director del REC.

«A Tarragona hi ha gent que creu que el festival és per a una elit cultural, però no, és molt popular, sobretot en l’horari més habitual per al públic en general»

Portes endins

La petita sala està pràcticament en silenci tot i que un grup de set persones es troba reunit. Tots miren les pantalles dels seus ordinadors portàtils. Queden menys de tres dies perquè el REC obri les seves portes i res ha de quedar a l’atzar. Es repassen els últims detalls, no hi ha marge per a la improvisació, tot i que aquesta de vegades és inevitable. «Estic operativa les 24 hores del dia durant el festival, intento solucionar qualsevol problema que pugui sorgir relacionat amb els convidats o qualsevol cosa que necessitin». Laura Batet treballa al REC des del mes d’octubre i s’encarrega dels convidats, del seu allotjament, benestar, àpats, tot. És l’enllaç amb el festival al qual ja estava vinculada en la seva anterior feina, quan formava part del Patronat de Turisme de l’Ajuntament de Tarragona. «Ara que puc veure com funciona el REC des de dins he de dir que estic sorpresa positivament. Hi ha una quantitat de treball enorme i és increïble allò que fan, que fem, amb un pressupost tan reduït», diu. El festival de cinema de Tarragona ha viscut diferents etapes des de la seva creació l’any 2001. D’un pressupost inicial de 1.500 euros es va passar a un de 100.000 en les edicions del 2009, 2010 i 2011. Però la crisi va arribar i el festival gairebé desapareix el 2012. Es va haver de fer una campanya de crowdfunding, és a dir, una recol·lecta popular, i finalment es va garantir la supervivència d’una cita que ara compta amb uns 60.000 euros de pressupost. «Estem fent un festival de 200.000 amb un pressupost de 60.000», afirma Núria Serrano, coordinadora de la producció del REC. Serrano, com altres membres de l’equip, va ser públic abans que organització, fan abans que responsable. «Vaig arribar just l’any de les retallades. Treballem amb el que tenim i on no arriben els diners utilitzem la nostra imaginació», assegura. La implicació dels organitzadors és màxima i fins i tot utilitzen —quan cal— els seus vehicles privats per anar a buscar convidats a l’aeroport. Amb tot, els membres de l’equip tenen un salari per la seva feina i només els joves estudiants en pràctiques no cobren. «Els professionals han de cobrar per la feina que fan. El festival ha decidit anar més enllà i buscar finançament privat perquè no ens passi com el 2012, on gairebé desapareixem. Així, enguany tenim el suport de Movistar i Caixa Fòrum», afirma Serrano. «Per cada euro que invertien les institucions de la demarcació de Tarragona, aconseguíem tres de fora (Estat, patrocinadors privats, etc). Estem aconseguint capital per una altra banda. En el moment que les administracions locals puguin tornar a apostar pel festival, el salt qualitatiu serà enorme», afirma García Puerto.

«Estem fent un festival de 200.000 amb un pressupost de 60.000»

DSC_0196

Iris Carrera també era una seguidora incondicional del festival REC. De fa dos anys és l’assistent de direcció després que un dia va conèixer Xavier García Puerto i van començar a parlar de cinema fins no acabar. «Ell estava buscant algú que li donés un cop de mà tot l’any, no només els dies del festival. Aquí faig de tot, sóc com una navalla suïssa», diu treien forces per esbossar un somriure tot i el constipat que té. «Durant el festival no hi ha hores. Saps quan comences però mai quan acabaràs». Al final de la taula hi ha els rostres més joves de tots. Coral Méndez, Pablo Rubio i Alicia Mateos són els tres estudiants en pràctiques, els becaris. Per als tres és la primera experiència en un festival així i estan expectants per veure com serà. «He fet els vídeos de promoció del festival i la newsletter també. Només fa un mes que estem aquí i no sabem què ens trobarem, tenim ganes de veure-ho», afirma Mateos.

Més que pel·lícules

DSC_0382«Fem mans i mànigues per fer un festival digne. Per això no vam voler fer grans inauguracions i clausures. Això val diners perquè s’ha de llogar el teatre per fer aquests actes i això no és precisament barat. Amb aquests diners podem portar bones pel·lícules amb els seus actors o directors, que xerren després de cada projecció amb el públic. Crec que no podem glamuritzar la precarietat fent actes de cara a la galeria perquè la gent que treballa per nosaltres guanya dos duros», deia Xavier García Puerto a Viu a fons fa un parell d’edicions. I sí, el REC destina els seus recursos a buscar la qualitat de les produccions que arriben a Tarragona, al contingut més enllà d’embolcalls cars com les cerimònies d’inauguració i clausura. Així, en família, es va fer la posada de llarg. Tot molt senzill, una presentació àgil i amb un punt crític —el món de la cultura sempre punyent— sobre l’ajornament dels Jocs Mediterranis i en què el regidor de Josep Maria Prats va entrar al joc i va saber contraatacar amb enginy, arrencant les rialles dels assistents. Era el tret de sortida del REC 2016, un festival que en aquesta edició va projectar 25 pel·lícules, 11 de les quals entraven a concurs. La guanyadora va ser El día más feliz en la vida de Olli Mäki del director finlandès Juho Kuosmanen. Aquesta cinta representa Finlàndia en la cursa pels premis Oscar. El jurat va fer una menció especial a la pel·lícula espanyola María (Y los demás) de Nely Reguera i el públic —els espectadors puntuen cada pel·lícula al final de cada sessió— va premiar La mano invisible de David Macián, una pel·lícula que també es va endur el premi del jurat jove. «El REC és un festival molt complet que està pensat per a primeres obres (opera prima), és una finestra per autors que no tenen l’oportunitat d’arribar a altres festivals però, tot i tractar-se de primeres obres, les pel·lícules tenen molta qualitat», diu Queralt Pons, del Catalan Films & TV, l’agència catalana de promoció internacional de cinema i audiovisuals. Aquesta agència va organitzar el dissabte 3 de desembre a la tarda, a la cafeteria de l’hotel Lauria, una trobada entre experts internacionals i productors catalans, bàsicament tarragonins. «La virtut del REC és que cuida molt la part professional, les jornades específiques que organitzen són molt importants. Venen productors amb els seus projectes en fase d’acabar de trobar finançament o a punt per presentar a festivals i tenen uns 20 o 30 minuts per parlar amb els experts internacionals que es troben al festival perquè aquests els puguin assessorar», diu Pons. Els experts formen part del jurat o simplement han vingut a fer alguna ponència. A la cafeteria els diferents productors, la majoria joves i de Tarragona, esperen el seu torn per tenir aquestes reunions, de forma informal, davant un cafè. Els ordinadors portàtils són el millor aliat, allí poden mostrar les imatges de les seves obres. «Sabem que costa molt sortir a l’estranger, que és car i que és difícil que aquests experts trobin un forat a la seva agenda. D’aquesta manera aprofitem que venen aquí per concertar aquestes trobades. Molts d’ells són organitzadors de festivals i si veuen que la pel·lícula que els hi presenten no els hi encaixa, poden assessorar els productors sobre on seria més idònia l’obra i amb qui haurien de parlar. És molt profitós». El festival no s’atura en uns dies d’activitat frenètica. Al matí del mateix dissabte hi ha hagut una trobada de professionals i estudiosos sobre la narrativa transmedia, que és aquella on el relat es realitza a través de diferents mitjans o plataformes de comunicació i on el consumidor assumeix un rol actiu en el procés. La sala habilitada a l’Antic Ajuntament estava a vessar.DSC_0413

En un certamen de format petit, la relació entre els espectadors i el festival és més propera. Així, després d’algunes projeccions es fa un col·loqui a la mateixa sala amb el director o algun dels actors dels films. Hi havia poc públic per veure Caina, una producció italiana en què es narrava el drama dels immigrants a Lampedusa. «La manera que ha tingut Europa de comportar-se en la situació dels refugiats ha estat donar diners a Itàlia per acollir aquestes persones. I quan hi ha diners apareixen les màfies», va dir el director Stefano Amatucci després de la projecció. El públic, en general, va sortir content. «Les pel·lícules són de qualitat. Jo fa alguns anys que vinc i m’agrada el cinema, de fet, en sóc part activa perquè sóc programadora del Versió Original a Tarragona i puc dir que val molt la pena», afirmava Esther Ferré, que havia lloat la tasca d’Amatucci en el col·loqui final després de la pel·lícula.

Els pocs espectadors van buidar finalment la sala de l’Antiga Audiència. A la sortida, l’escassetat de públic de Caina (la projecció començava a les 18.15 h) contrastava amb la gran cua per veure María (Y los demás). Els horaris importen. «Quan fem el programa posem les pel·lícules més accessibles a les vuit del vespre i a les deu de la nit. Les altres, a hores on el públic més interessat pot demanar-se festa», diu el director del REC mentre assegura que el festival «vol projectar la imatge del que es veu aquí i de la ciutat cap enfora».