Misèria i Companyia

Les cares de la pobresa a Tarragona

La casa estava destruïda. El terra, cobert de runa i les finestres no tenien vidres, ni tan sols marcs. Gran part de la construcció havia perdut el seu sostre i un lleuger corrent d’aire creuava les enderrocades estances aquella tarda de diumenge del mes d’octubre. Membres de la Creu Roja amb les seves armilles vermelles inspeccionaven l’estructura de la casa, que s’aguantava ningú sap com. Era una estampa dantesca que em recordava algunes de les fotos que havia fet Gervasio Sánchez a la guerra dels Balcans. No estàvem, però, a Bòsnia, tampoc a Síria. Era Tarragona.

dsc_7423cmybaixaLa pàl·lida llum de la tarda anunciava l’arribada de la nit mentre els dos hongaresos guardaven les provisions que havien recollit uns minuts abans. Quatre veles en una minúscula habitació il·luminaven l’estança que feia de dormitori, menjador i cuina. El bany podria ser qualsevol lloc. «Mai havíem entrat aquí. Habitualment els que trien aquell lloc per viure es queden a fora. Això és molt perillós». Josep Maria, voluntari de la Creu Roja mira cap amunt embadalit. El segon pis és visible des de sota perquè no hi ha sostre i l’accés a les habitacions de la segona planta es fa mitjançant uns taulons que permeten salvar el buit. Els mateixos taulons que han permès entrar a la casa. Yuri i Tibi hi viuen de fa uns mesos. Per al més jove, Yuri, aquesta és la segona vegada que es troba a l’Estat, després d’una primera visita que el va dur a recórrer tots els racons d’Espanya. «Vaig venir per buscar una vida millor. No vaig trobar feina, així que vaig marxar a França i Itàlia, però res», diu. És jove i parla un castellà molt correcte, a diferència del seu company d’aventures, que només és capaç de dir paraules soltes. La nit convertirà la seva casa en un indret fantasmagòric, una aparença que els protegirà, foragitant els curiosos o possibles nous inquilins.

És tardor a Tarragona però no fa fred. Amb tot, l’estació avançarà i donarà pas a l’hivern que, per benevolent que sigui, serà més rigorós que aquest període d’entreguerres en què s’han convertit aquests mesos de clima menys extrem. «Fred? Què dius! A Hongria la temperatura pot caure fins als quinze graus sota zero, això d’aquí és primavera!», afirma Yuri que té projectes, davant la sorpresa general, de refer la casa. «Necessitaries molt material i maquinària. Això no ho podràs reconstruir», li dic. Em mira i respon: «No vull refer tota la casa, només una part». Miro al meu voltant i només veig runa i destrucció. Penso que s’ha begut l’enteniment però que almenys té un objectiu més en una vida que d’altra manera se centraria exclusivament en la supervivència. Potser és un idealista, un ingenu o un somiatruites. «Faltarà molt de ciment per a fer-ho», reflexiona en veu alta. Yuri, però, afirma que ara no és capaç de treballar per a ningú, diu que està molt malalt i això li impedeix fer-ho però no vol tornar a casa seva tot i viure en la indigència. «No et vull explicar quina malaltia tinc. La gent, quan ho sap, s’aparta de mi. Per què no torno a Hongria? Allà no podria ni menjar, però aquí, a Espanya, si et mors de gana, és perquè ets ruc».

«Fred? Què dius! A Hongria la temperatura pot caure fins als quinze graus sota zero, això d'aquí és primavera!»

«Fred? Què dius! A Hongria la temperatura pot caure fins als quinze graus sota zero, això d’aquí és primavera!»

Sense saber-ho, Yuri acaba de refrendar el sistema assistencial i de serveis socials català i estatal. Una estructura que permet sobreviure a aquells que no tenen absolutament res, de vegades ni documentació i que s’encarrega, en una ingent tasca de moltíssimes persones, de mantenir en les millors condicions de vida a persones que per diferents motius ho han perdut tot. L’entramat engloba centenars de professionals compromesos i una xarxa de voluntaris que resulta imprescindible per arribar a tot arreu en una feina que sovint no està prou reconeguda per la societat. «La pobresa és invisible», repeteixen molts dels protagonistes en la lluita contra la misèria. Un d’ells és Omar Sharif. No es tracta de l’actor egipci que va protagonitzar Doctor Zhivago i que va morir l’any passat, evidentment, sinó un mexicà que duu a Espanya 19 anys i que dedica els diumenges a ajudar els més necessitats. Omar, d’avis libanesos, treballa a Creu Roja i s’encarrega del centre de dia, on va molta gent a dinar, i també forma part del departament de crisi i immigració. «Encara que treballo de dilluns a divendres ajudant la gent, sempre penso que puc fer més, és per això que vaig fer-me voluntari per poder repartir aliments els diumenges». Ell és psicòleg i dirigeix l’equip de la Unitat d’Emergència Social (UES) d’aquesta tarda. A les bosses hi ha entrepans de truita de patates, pizzes, cafè, de tot. «Sóc una persona i, tot i que sóc un professional de la psicologia, hi ha coses que et marquen. Amb tot, quan arribo a casa intento que les emocions no m’afectin», diu mentre arribem a la segona parada.

«Per què no torno a Hongria? Allà no podria ni menjar, però aquí, a Espanya, si et mors de gana, és perquè ets ruc»

Una noia espera al costat del camí, a la llera de riu Francolí. Un gos negre està amb ella, com protegint-la. El cel s’ha tornat d’un blau fosc i esgota els últims minuts de claror. Les cares, a més de sis metres ja no són reconeixibles. Isabel li ofereix un got de llet calenta, el particular còctel de benvinguda d’aquest itinerari de Creu Roja. Ella només fa dos mesos que és voluntària però hi té força traça i manté una relació familiar amb els usuaris d’aquest servei. «El meu marit va morir fa uns mesos i tothom em va aconsellar que fes algun tipus d’activitat per mantenir el cap ocupat. No havia fet mai res semblant però m’agrada, tot i que les situacions que et trobes són molt dures. Jo no puc evitar apiadar-me d’ells i per això, de vegades, els hi dono més menjar del que tenen estipulat», diu rient mentre Omar la mira pel retrovisor central del vehicle.
Katarzyna Krawczyk és polonesa, té menys de trenta anys i en fa dos que viu en una precària barraca al costat del riu amb el seu xicot. La construcció, feta de taulons de fusta i cartons i rematada al sostre amb plàstics, és molt bàsica, però ambdós asseguren que hi viuen força bé. «Només els gats espatllen el sostre quan passen. Però no ens mullem ni res, està molt ben feta», diu. Un foc viu crepita al costat de l’entrada de l’habitacle del qual en surt una figura, Marco. És un jove ben plantat, atlètic, que esbossa també un somriure i ens ofereix la mà de seguida. Res de precaucions o malfiances. «Això que feu està molt bé. Mireu com vivim. Vam venir aquí per trobar feina i estem sota un pont com aquell que diu. Som europeus i no tenim res i els moros, en canvi, tenen tot tipus de drets i fins i tot cases, és normal això?». Malgrat les terribles condicions de vida que afronten, ambdós asseguren que no volen tornar a Polònia perquè afirmen, tot i que costa de creure, que allà encara estarien pitjor. «Vam haver de marxar del país per culpa del nostre president, que és un inútil, i aquí estem buscant-nos la vida. Tant de bo les coses canviïn», diu Marco. Ella, Katarzyna, explica que no troba feina perquè el seu castellà no és prou bo. «Treballaria del que fos, netejant, cuidant avis, qualsevol cosa». Marco aconsegueix alguns ingressos recollint ferralla, una activitat molt freqüent entre gent que viu precàriament. El sopar gairebé està a punt. Una mena d’estofat del qual no en puc reconèixer els ingredients per culpa de la foscor. El gos negre comença a bordar, olora el menjar i no vol esperar. Intueix que nosaltres som el motiu de l’espera. Katarzyna retira la paella del foc amb les seves mans ennegrides mentre una fumera blanca s’enlaira entre els arbustos i joncs que envolten la barraca. «Aquí vivim tranquils. Mai ningú ens ha dit res ni ens ha vingut a molestar, tampoc la policia. Segur que vindran temps millors».

dsc_7377_1
Marco i Katarzyna són només dos dels més de 130 usuaris entre centre de dia i persones que es visiten de forma itinerant a la ciutat. «La meitat acostumen a ser estrangers i l’altra meitat d’aquí. Això ha canviat perquè abans ateníem més immigrants. Ara, els que són de fora provenen majoritàriament d’Europa de l’est i no tant del Magreb, com acostumava a ser. En una tarda de diumenge podem atendre entre catorze i quinze persones. Alguns ja sabem on són, com aquests que hem vist ara. Altres els anem a buscar per la ciutat, fent una ronda. Hi ha dies de tot», explica Omar Sharif. L’abnegació dels voluntaris és tan gran que, a banda dels diumenges a la tarda, un grup surt de patrulla els dissabtes per localitzar nous futurs usuaris. «És una manera de ser més eficient. Si saps on estan, guanyes temps». El grup de voluntaris el formen 25 persones que van rotant mitjançant un calendari de sortides. Un d’ells és Julio, un uruguaià jubilat que en fa dos que realitza aquest tipus de servei. «Quan em vaig jubilar vaig veure que necessitava fer alguna cosa, ocupar el meu temps. Mai havia fet de voluntari però sempre m’ha agradat ajudar als altres per la meva confessió religiosa». Julio pertany a l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els popularment anomenats mormons, i assegura que li agrada això que fa. Quan giro el cap, després de parlar amb ell i fixo la mirada al davant, per on circula la furgoneta, el vehicle redueix a l’alçada d’un grup d’homes que s’esperen al carrer. «Són ells?», pregunto a Omar. «Sí».

La Part Baixa és una zona tranquil·la un diumenge al vespre. Hi ha poc trànsit i tampoc es veu massa gent pels carrers. El grup d’homes, alguns

molt joves, s’apropa al vehicle. Els voluntaris de la Creu Roja obren les portes, ofereixen els seus gots de llet calenta i comencen a repartir les bosses. La majoria dels que reben el menjar són espanyols o catalans. Només hi ha un magrebí, molt jove també. L’estampa és la de les cartilles de racionament de la Guerra Civil o de l’ajuda humanitària d’organitzacions internacionals en un conflicte armat. La diferència, tot és molt més tranquil. No hi ha empentes ni presses. Aquella parada només és per a ells. No vindrà ningú més allí. Els ocupes s’ho prenen amb calma.

Només un d’ells vol parlar i mostrar el seu rostre a la càmera. «No he d’amagar res». Wenceslao fa tres anys que viu en un pis d’un edifici en molt mal estat que està ocupat per gent que no té casa. La finca, que sembla que no ha patit mai cap reforma des que es va aixecar, té aigua corrent i electricitat tot i que l’amo n’ha denunciat l’ocupació. Wenceslao arqueja una cella i arronsa les espatlles quan me’l miro com preguntant-li com aconsegueixen aquests serveis. Per increïble que pugui semblar, Wenceslao explica que, després de tres anys vivint allí, ell, juntament amb la resta d’ocupes de l’edifici, van guanyar un judici al propietari, que ara no els pot fer fora. «Sí, vam demostrar que la finca està abandonada i, per tant, no ens pot enviar al carrer», em diu mentre assegura que només els Mossos d’Esquadra s’han presentat a la casa per saber qui són, per a identificar-los. «Mai ens han volgut fer fora».

Wenceslao viu al primer pis. La porta està oberta. Les parets grises i envellides recorden a aquell pis on vivia Santiago Segura i Toni Leblanc en la primera entrega de la pel·lícula Torrente. El primer que em sobta és veure una gran tele presidint el petit menjador. «És una llàstima perquè no tenim antena comunitària». Wenceslao és de Sabadell. Explica que mai s’havia trobat en una situació així fins que tot es va enfonsar al seu voltant. «Vaig divorciar-me de la meva dona i ho vaig perdre tot, pis, cotxe, diners». Ell havia treballat durant divuit anys en una empresa de Vacarisses que s’encarregava de fer un tractament especial als vidres. «Ara no em vol contractar ningú. Vaig anar a Ciudad Real, on viu la meva mare, però em vaig sentir molt malament perquè vivia de la seva pensió. No volia que em mantingués». Va arribar a Tarragona i, després de passar dos mesos al carrer, va entrar a viure al pis que és la seva casa dels últims tres anys. «Jo només rebo ajuda de la Creu Roja. Un parell de dies vaig al Centre de Dia i em dutxo. No trobo feina però puc aconseguir alguns ingressos amb la ferralla». Tot i les dures condicions de vida que afronta no perd el sentit de l’humor. Aquesta és una de les coses sorprenents de tota aquesta gent que viu en una precarietat absoluta: somriuen constantment. «També et dic que això no és vida. Les nits es fan molt llargues perquè la soledat és molt gran», diu mentre assegura que mai ha tingut la temptació de delinquir per aconseguir diners «i tampoc de demanar, perquè no m’hi veig capaç».

Els voluntaris de Creu Roja tornen a pujar a la furgoneta. Les visites concertades s’han acabat i ara van a la recerca de gent itinerant, que vaga per diferents indrets de la ciutat. «Fem una ruta completa fins més enllà de les nou de la nit o quan se’ns acaben les provisions», diu Omar. Aquest és un dels molts serveis que ofereix Creu Roja. Aquesta institució que aplega gairebé 100 milions de voluntaris a tot el món fa una tasca ingent en tots els camps i indrets del planeta, també a Tarragona, és clar.

dsc_7361

En tots els fronts

Eduard Martín va de bòlit. És d’aquelles persones que no tenen prou hores al dia per fer tot el que han de fer i la seva agenda no és que estigui plena, sinó que simplement és com si no existís. Martín, adjunt a la coordinació de Creu Roja Tarragona, parla pels descosits dels mil i un temes dels quals és responsable en una institució que fa de tot i més per donar assistència als qui més ho necessiten. «Podríem estar parlant hores d’això que vols tractar», diu. A través de les finestres del seu despatx es pot veure com un degoteig constant de persones que s’apropen amb les mans buides a la part baixa del gran edifici i en surten amb un carro de supermercat ple fins dalt. El ritual es fa cada divendres. «La gent que no vol que la vegin ve aquí. A les parròquies estàs més exposat a ulls de la societat perquè es troben al mig de la ciutat. Aquí pots mantenir el teu anonimat», m’explica mentre els usuaris omplen els maleters dels seus vehicles amb els aliments que han recollit. L’any 2015, Creu Roja va repartir a Tarragona 280.374 quilos d’aliments en tres fases. Els beneficiaris d’aquesta ajuda arriben a la institució per diferents vies: una, derivats per Serveis Socials de l’Ajuntament de Tarragona, una altra si es presenten directament a Creu Roja, encara que no estiguin empadronats, en cas que sigui la seva primera vegada demanant aquesta ajuda. «Quan algú arriba a un lloc on no coneix res ni ningú i necessita menjar sovint s’adreça a Creu Roja, és per això que els podem facilitar aliments sense que estiguin registrats o tinguin documents la primera vegada. Amb tot, si algú vol rebre ajudes, necessita empadronar-se. Nosaltres ens coordinem amb moltes entitats i institucions com Serveis Socials». Els aliments que els usuaris carreguen en carros de supermercat arriben per un mes. Entre 4.000 i 5.000 famílies recullen aliments a Creu Roja, que reparteix 998.531 quilos a tota la demarcació.

L’any 2015, Creu Roja va repartir a Tarragona 280.374 quilos d’aliments en tres fases

Abans, els aliments arribaven dels excedents agraris, però ara hi ha un fons europeu que permet finançar la compra d’aquests aliments a través del Fondo Español de Garantia Agraria i que es distribueixen mitjançant el Banc d’Aliments i Creu Roja Espanya. La cistella bàsica inclou quinze productes entre els quals hi ha oli, arròs, tonyina en llauna, llet en pols, pasta, patates, tomàquet en conserva, etc. «Abans la pobresa estava molt vinculada a situacions de marginalitat però ara tothom és susceptible de poder caure en una situació així. El perfil de la pobresa ha canviat. De fet, nosaltres ho veiem constantment. Hi ha gent que arriba a buscar els aliments amb un bon cotxe. Molts es pregunten com pot ser que tingui un vehicle així i demani menjar. És simple, en el seu moment aquella persona es va poder comprar aquell cotxe i més tard va perdre la feina i ho ha perdut tot. Manté el cotxe perquè ja el té pagat i això no impedeix que necessiti menjar», afirma Martín.

dsc_7072-baixa

La procedència dels aliments, a banda de la citada anteriorment, pot ser diversa. Martín explica que una part dels productes arriba de l’hort ecològic de Tarragona, una altra, de la Llotja de Pescadors del Serrallo, que un parell de dies a la setmana dóna peix a Creu Roja, una empresa acaba de fer donació de 1.200 matalassos, una altra de productes d’higiene personal. «Hi ha empreses que volen mantenir-se a l’anonimat tot i ajudar-nos molt. Tot i que és una tasca lloable, suposo que no volen fer-ho públic perquè tothom no vagi a trucar a la seva porta». No tot allò que pot oferir Creu Roja a les persones necessitades és, doncs, menjar. De fet, tal com passa en situacions de gana, la institució dóna bolquers a les famílies amb fills que encara no han estat empadronades i demanen ajuda per primera vegada. Els serveis de Creu Roja arriben fins i tot a pagar lloguers, rebuts de llum i aigua. «S’ha d’estudiar cada cas. En general, però, podem dir que en cas que a una persona decidim que hem d’ajudar-la a pagar el lloguer, els imports van des dels 100 als 300 euros al mes amb un màxim de tres mensualitats», puntualitza Martín. En aquest concepte, Creu Roja Tarragona ha destinat el 2016, fins el mes d’agost, 20.000 euros, unes ajudes que han beneficat 174 famílies. En el mateix període, la institució ha aportat 3.000 euros en total a 20 famílies per pagar el rebut de la llum. «Quina és la solució per acabar amb tot això? Molt fàcil, la feina. Si la gent tingués treball, tot això, o gran part del que veiem i hem de fer nosaltres, no passaria, així de senzill». L’atur es va incrementar a Catalunya en un 1,27% el mes de setembre. En total, hi havia 451.081 catalans sense feina (3.720.297 a tota Espanya), dels quals, 56.645 a la demarcació de Tarragona.

La cobertura d’assistència social inclou també problemes sanitaris menors. Així, es van pagar 25 ulleres i 4 intervencions odontològiques. «S’ha de tenir en compte que són situacions molt determinades. L’usuari pot triar alguns models dins d’una determinada gamma i els vidres són senzills». Amb tot, Martín explica que s’ha arribat a pagar 2.500 euros a una persona que tenia la boca en molt mal estat. Un altre dels conceptes que permet ajudar les famílies són les targetes d’alimentació. Per als més petits s’atorguen una sèrie de beques menjador. També i mitjançant un acord amb Àrea de Guissona, s’atorga una targeta que conté un import de 44 euros que es poden gastar durant un mes per comprar aliments en aquesta cadena d’alimentació. «Puntualment hem donat targetes per un valor de 204 euros, però com dic, de forma molt puntual». Un altre dels acords és amb el Carrefour, en què aquesta gran superfície dóna a través de Creu Roja motxilles amb material escolar, en el programa anomenat Vuelta a la Escuela Solidaria. A Tarragona s’han entregat 130 motxilles aquest any. Una altra gran superfície, Decathlon, també ofereix mitjançant Creu Roja una targeta de compra per valor de 100 euros. «Avisem la gent que es tracta de comprar coses útils i no capritxos. Si detectem que es fa un mal ús, es retira».

«Hi ha gent que arriba a buscar els aliments amb un bon cotxe… …és simple, en el seu moment aquella persona es va poder comprar aquell cotxe i més tard va perdre la feina i ho ha perdut tot»

El gran supermercat solidari

Fa hores que l’esquadró de voluntaris de Creu Roja treballa incansablement a la planta baixa del gran edifici de la institució, a l’Avinguda Andorra, als afores de la ciutat, un cop passat l’accés a Sant Pere i Sant Pau. Els baixos s’han convertit en una mena de gran superfície comercial on aquells que venen a buscar aliments reben un carro i segueixen un circuit per a omplir-lo. «D’aquesta manera és més fàcil, no es produeixen embussos i tot és més agil». Elies Muñoz és el voluntari responsable de logística de l’entrega d’aliments. Ell, de 70 anys, en fa 6 que està a Creu Roja i ha estat l’encarregat de gestionar els aliments entre les persones que venen a buscar-los. «Vaig estar sis mesos per calcular quina ràtio li corresponia a cada família. Intentem donar el màxim de productes possible sense que ningú es quedi sense. Mai sobra res», diu. Elies tenia una empresa de robòtica i ara la tasca a Creu Roja ha absorbit gran part del seu temps. «Ahir vaig passar nou hores aquí. Cada setmana i mitja fem un inventari de tots els aliments que tenim». Com un encarregat de supermercat, Muñoz ho supervisa tot. A l’entrada d’on es guarda el menjar i els productes d’higiene hi ha una sèrie de taules on altres voluntaris s’encarreguen de comprovar si els usuaris estan registrats, certificant la seva presència. «Aproximadament el 60% de les persones que venen aquí són immigrants. Va haver-hi un temps que els immigrants van ser menys però ara n’hi ha més. La sensació és que molts van tornar als seus països però, després d’un temps allà, van decidir venir un altre cop». La gran superfície d’aquesta zona de l’edifici no és l’única que conté aliments i productes d’higiene. Creu Roja té una nau de 4.000 metres quadrats al Polígon Francolí que abasteix aquest gran «supermercat» i altres de la demarcació.

Unice porta el carro ple a vessar. Ella va arribar a Espanya el 2009 de Nigèria i, tot i el temps que fa que viu aquí parla molt poc espanyol. Té 38 anys i en fa 3 que acudeix puntualment a Creu Roja per a recollir aliments. «Necessito aquesta ajuda per anar tirant. Tinc dos fills i el meu marit no està aquí. Ara no tinc feina». Assegura que treballa de cambrera de pis a hotels però només a la temporada d’estiu i cada any li passa el mateix, al setembre es queda sense feina. L’ambient entre tots els voluntaris és fantàstic. La gran majoria són jubilats però treballen incansablement i amb molta il·lusió i dedicació. En són 25 en total. Un d’ells és Toni Valcárcel. «Creia que havia d’aportar el meu gra de sorra en aquest moment d’emergència social», diu. Valcárcel, de 66 anys, fa la gestió d’entrega d’aliments i també col·labora amb la tasca de repartir alimentació infantil. «La crisi no s’ha pal·liat en absolut. Tenim la mateixa situació de fa quatre anys i això no ha canviat gens», diu.

dsc_7110baixa