La casa dels qui no tenen casa

Havia passat moltes vegades per davant de la seva porta però mai havia creuat el llindar de l’entradadsc_5559-baixa

Potser, tot i que sóc curiós de mena, és un dels llocs, juntament amb la presó, que no volia conèixer de primera mà excepte per a documentar-lo, veure’l i explicar-ho com a periodista perquè, d’altra manera, significaria que tinc problemes. L’antiga casa del transeünt. Mai un nom d’un edifici, situat en un fosc racó de la Part Alta, a la plaça de les Peixateries Velles, havia estat tan suggerent. Què hi passava allà? Qui hi pernoctava? Quines serien les seves històries? De vegades, coincidia que era l’hora d’entrada i en la filera d’homes que esperaven poder-hi accedir escrutava els seus rostres. Gent on les arruges de la cara, torrada pel sol en la major part de vegades per les hores a l’aire lliure, vivint a l’intempèrie, delataven una existència dura, solitària. Em tornaven la mirada amb certa desconfiança, seguint les meves passes. Potser pensaven que era afortunat per no haver de viure aquella realitat on cada dia és una incògnita sense saber què menjaràs o on trobaràs refugi. Potser pensaven que era un pobre desgraciat, condemnat a una vida cenyida als convencionalismes i subjecta a les normes d’una societat sovint massa rígida. Ells són els amos del seu futur però també les víctimes de males decisions, cops del destí o simplement poca o cap fortuna. A l’hora de la veritat, els usuaris de l’alberg que gestiona la Fundació Bonanit són persones amb històries massa dures per a ser reals i que, sovint, superen la meva ja de per si gran imaginació d’aquells dies quan provava d’endevinar quines serien les vides d’aquells humans condemnats a vagar sense rumb en vida.

Els usuaris de l’alberg que gestiona la Fundació Bonanit són persones amb històries massa dures per a ser reals i que, sovint, superen la meva ja de per si gran imaginació

S’hi respira un ambient tranquil. Un grup d’homes i una dona estan asseguts als sofàs al voltant del televisor una mica més tard de dos quarts de deu del vespre. La majoria estan en silenci, només un parell o tres parlen entre ells, comentant el programa que en aquell moment ofereix la cadena que es troba sintonitzada. L’aparell reprodueix el senyal del reality de moda de la televisió espanyola dels últims quinze anys: Gran Hermano. Hi ha un cert debat al menjador del segon pis de l’alberg. Tot sense estridències, com si fos una nit amb la família o més aviat en un d’aquells pisos que algunes empreses posen a disposició dels seus treballadors i on tots hi fan cap a la nit. Fa menys d’una hora que han entrat a l’edifici i aprofiten per relaxar-se abans d’anar a dormir. Alguns ja estan al llit, altres tot just surten del bany per estirar-s’hi i trobar el repòs necessari que uns dies a l’alberg proporcionen i que és, en el sentit més estricte de l’expressió, la millor manera per recarregar les piles. Tot es fa en un silenci respectuós. Aquesta harmonia és gràcies, entre altres, a Diego de la Vega. Es tracta d’un jove xilè (26 anys) que va arribar a Tarragona perseguint el somni de l’èxit en el futbol europeu i ha acabat sent un professional de la solidaritat en una feina on l’èsser humà ha d’oferir tota la bondat que té a dins sense esperar res a canvi, d’altra manera seria impossible de suportar. De la Vega forma part d’una família d’esportistes xilens. El seu pare va jugar al mític equip del Colo-Colo —un equip que va guanyar la Copa Libertadores, l’equivalent a la Champions League, el 1991— i ell, extrem dret, militava a l’Everton de Viña del Mar quan va arribar a Tarragona el 2008 per assistir a la boda del seu germà. Va provar al Nàstic i va acabar jugant al filial, la Pobla de Mafumet, on va estar-hi dues temporades. Tot i que el contracte amb el Nàstic no es va renovar, va decidir quedar-se i, tot treballant en una empresa que assistia gent gran a domicili, va conèixer Antoni Coll, fundador i ideòleg de Bonanit, que li va oferir treballar per a la Fundació. «Vaig ser la primera persona contractada i em vaig encarregar de vigilar l’obra de reforma. Faig una mica de tot ara, des de tasques administratives a la coordinació dels monitors», diu.

dsc_5544-baixa

Diego de la Vega treballa a la nit a la l’habitació del monitor

El monitor que es queda al torn de nit disposa d’una habitació amb un llit, una taula i una cadira i una sèrie de pantalles que reprodueixen les imatges captades per un circuit tancat de videovigilància que permeten controlar diferents àrees de l’alberg, especialment els dormitoris del tercer pis. «No és fàcil trobar voluntaris. Molta gent no vol implicar-se tant». Però implicar-se és gairebé inherent a la feina. Diego explica un cas: «Una nit la policia ens va portar una persona magrebí. S’havia torçat el turmell però a l’hospital no el volien atendre perquè no tenia papers. El monitor el va haver d’acompanyar perquè l’atenguessin, intercedint per ell i, com que l’alberg estava complet, la Fundació Bonanit li va pagar la pensió». Afirma que la realitat, el dia a dia, les converses amb ells, el fan adonar que molta gent passa per situacions límit i que, sovint, es despullen anímicament parlant amb els monitors i els voluntaris. Fan de confessors. Són els seus àngels de la guarda, algú en qui confiar. Diego és un clar exemple. Ell va salvar la vida a un usuari quan va patir una parada cardiorespiratòria, li va fer la Reanimació Cardiopulmonar (RCP) fins que va arribar l’ambulància. «Molta gent em diu que sóc massa jove per treballar d’això i els meus amics no entenen perquè faig aquesta feina, però jo els dic que el que faig no té preu. És impagable donar i rebre com a recompensa un somriure».

Una vida destrossada per les drogues

Ha arribat aquesta setmana. Se’l veu jove i no casa amb el perfil que la majoria de la societat tenim d’un sense sostre. Aquest és un dels problemes, tots defugim la pobresa, no ens volem acostar, apartem els pobres de la nostra vida i els marginem. Només ens quedem amb estereotips i tòpics. La veritat, com deia aquell, però, està allà fora. Iván Gavaldà (39 anys) viu una història d’autodestrucció. Nascut a Mallorca, va perdre el rumb fa molts anys, quan va anar a fer el servei militar al Ferrol. Allí va començar una relació nociva amb les drogues, les seves companyes de viatge durant gran part de la seva existència. És alt i molt prim i vesteix una samarreta del Barça. Parla molt, té molt a explicar. No amaga res, com si vulgués netejar l’ànima. «He plorat molt i també he pregat molt a Déu. Les drogues han destrossat la meva vida i gairebé me la treuen. En aquest món [de les adiccions] no tens amics i acabes depenent d’una substància per viure i subsistir econòmicament», recorda mentre parla amb vehemència. «Em penedeixo de moltes coses. Una, de les més importants, va ser del tracte amb la meva mare. Li vaig faltar al respecte moltes vegades i això no pot ser. Em vaig tornar una persona violenta i vaig dilapidar una fortuna». Iván assegura que es va gastar 48.000 euros que la seva mare havia estalviat per al seu futur en els 9 mesos del servei militar. Tot en drogues i vicis. Va perdre un munt de feines, va traficar amb xocolata (haixís) i cocaïna i un clan gitano el va amenaçar de mort si no pagava el deute que tenia amb ells. «Vaig estar setze anys treballant de mecànic i tinc cotitzats més de divuit a la Seguretat Social però en fa set que no treballo. No trobo res», diu aquest home que afirma que en una nit s’arribava a gastar 1.800 euros.

«He plorat molt i també he pregat molt a Déu. Les drogues han destrossat la meva vida i gairebé me la treuen»

Aquesta no és la primera vegada que està a l’alberg, hi va sempre que es troba a Tarragona, com en d’altres llocs similars de la geografia espanyola. És habitual que molts sense sostre vagin d’una ciutat a l’altra i s’allotgin en aquest tipus de cases d’acollida. Recordem que se’ls anomenava vagabunds o rodamons. Les estades són per una setmana de dilluns a diumenge fins un màxim de quinze dies pels tres mesos d’hivern. A l’estiu, poden estar-s’hi set dies en total. «Molts d’ells tenen calculat quan poden tornar a entrar i el dia exacte ja estan a la porta», diu Diego de la Vega. «He dormit al carrer i en parcs i, fins i tot, en una tenda de campanya a les afores de Barcelona. He passat molta por, és clar», diu Iván Gavaldà que també va anar a parar a la presó per no pagar l’habitació d’un hotel de quatre estrelles. «Feia molt temps que estava al carrer i un dia vaig pensar, per què no passo unes nits com Déu mana? Vaig entrar a un hotel de quatre estrelles, anava ben vestit i no van sospitar res. Menjava tot el que podia del bufet i em vaig beure totes les ampolles d’alcohol del minibar de l’habitació. Havia dit que m’hi estaria quatre nits, després de la tercera vaig marxar, deixant una mica de roba dins per no despertar sospites. La policia en va enxampar mesos després». Va estar 24 dies entre reixes per no haver pagat una factura de 1.820 euros. «Sempre m’ha agradat viure al dia, no pensar en què passarà demà. Ara fa set anys que no prenc drogues i m’agradaria refer la meva vida. He viscut temporades a casa de la meva germana. Potser és hora que torni i comenci de nou».

dsc_5491baixaAl matí, al primer pis de l’alberg, a la Casa d’Acollida Sant Auguri, hi ha la cafeteria Cafè i Caliu, gestionada per Càritas Interparroquial. Els usuaris que han passat la nit baixen a esmorzar, així com altres persones que aprofiten, en la seva condició de necessitat, per fer un mos. L’espai és gran, amb les taules a un costat, ocupant la major part de l’estança i una barra allargada en l’altre, on hi ha dos voluntaris. Sobta que la majoria de les persones estiguin assegudes soles i en silenci. De fet, la remor i el so de veus arriba des de la cuina, on un grup d’entregades voluntàries fa els entrepans i neteja. Tot per amor a l’art, tot per ajudar als que ho necessiten. «Des que estic aquí el meu psiquiatra no m’ha tornat a veure, això m’ha tornat la vida». Arantxa Abril té 45 anys i en fa dos i mig que és voluntària a Cafè i Caliu. Ella ha canviat de bàndol. Durant 20 anys va treballar en el món de la banca i va arribar a ser subdirectora d’una oficina. «El que feia era correcte però psicològicament em destrossava. Havia de desnonar persones, deixar-les al carrer. No podia. Vaig arribar a estar de baixa per depressió», diu mentre para de parlar per eixugar-se les llàgrimes. «Crec, sincerament, que això ho faig per netejar la meva consciència. Intentava, mentre treballava en el món financer, estar vinculada a les fundacions o tasques de voluntariat, però no és el mateix. Abans, quan passejava per Tarragona, em saludaven els notaris, advocats i empresaris. Ara em donen l’esquena, però no m’importa. Aquells que ara m’aturen i m’abracen són aquestes persones. Això val més que tota aquella vida superficial que tenia», diu mentre les llàgrimes li regalimen galta avall. «Recordo que quan era més jove volia estudiar Treball Social i els meus pares no em van deixar. El meu fill serà allò que vulgui ser».

«Crec, sincerament, que això ho faig per netejar la meva consciència. Intentava, mentre treballava en el món financer, estar vinculada a les fundacions o tasques de voluntariat, però no és el mateix»

Arantxa és la més jove d’un equip de dones entusiastes i que ha trobat en el voluntariat una forma de ser útil després de la jubilació. Rosa Álvarez (72 anys) fa més de quatre anys que dóna un cop de mà dos dies a la setmana a Cafè i Caliu. Aquesta llicenciada en físiques renta els plats bruts i fa el que calgui. Álvarez és veïna d’Ursula Lucena (66 anys), ambdues de Roda de Berà, havent de llevar-se molt d’hora per estar abans de les nou del matí a l’alberg. «Venim dimarts i dijous de vuit del matí a dotze del migdia. Sempre havia volgut ajudar d’alguna manera i aquí estic. El meu marit no ho veia clar al començament però ara ho accepta bé i, de fet, les meves filles estan molt contentes amb aquesta tasca que faig». Lucena fa truites, una rere l’altra. «Fem el que convingui. Ells demanen els entrepans que més els hi agraden i nosaltres els fem de grat», explica Paquita Díaz, una madrilenya de 72 anys que en fa 38 que va arribar a Tarragona. Llicenciada en filologia anglesa, Díaz s’encarrega de la barra de la cafeteria. «Ells volen parlar amb algú, necessiten explicar les seves coses i nosaltres els escoltem. Hi ha històries molt tristes i el pitjor de tot és veure com alguns, que venen de forma recurrent, es troben en una dinàmica de la que no poden sortir».

En la petita sala de premsa que s’ha convertit la cuina per culpa de la meva presència, apareix Maria Dolors Xifré (67 anys). Ella fa tres anys que treballa com a voluntària. Xifré, professional de la neteja després que de ben jove fos cosidora, s’encarrega de la consigna, és a dir, de l’espai on els usuaris de l’alberg poden deixar les seves coses. «És dur veure certes coses. Abans de col·laborar ja m’imaginava que seria dur, però la realitat sempre ho supera. Allò que et colpeja més és pensar que qualsevol de nosaltres podem acabar en una situació semblant».

Amor cec

Aquesta nit només hi ha una dona en tot l’alberg. Les fèmines ocupen una ala a part a les plantes on hi ha els dormitoris i habitualment tenen una habitació per a elles soles. Acostumen a ser moltes menys que els homes, tot i que al carrer, encara són més vulnerables. «Estic aquí perquè em vaig enamorar». Mònica té 44 anys i aquesta és la segona nit a la Casa d’Acollida Sant Auguri. El seu xicot la va fer fora de casa després d’obligar-la a dormir a terra durant moltes nits perquè ell no volia compartir el llit amb ella. La primera nit, sense saber on anar, la va passar sola en una casa abandonada. «Tinc deu euros a la butxaca, res més. No sé què faré ni on dormiré quan ja no pugui estar aquí la setmana que ve. Amb tot, sóc jove i sempre me n’he sortit», explica. Mònica és de Tortosa però fa anys que està a Tarragona. Diu que no vol tornar a la capital del Baix Ebre, on viuen el seu pare i el seu germà, ambdós amb problemes psiquiàtrics —la seva mare va morir fa un parell d’anys— tot i la situació delicada que travessa. La vida va començar a maltractar-la quan el seu marit, amb qui convivia de feia vint anys, va morir d’un atac de cor. Sola, i en ple dol per la pèrdua, el propietari del pis on vivien de lloguer va decidir apujar la quota i va haver de marxar a casa d’una amiga, a qui li va llogar una habitació. Mònica, treballadora d’una empresa de neteja, després d’un temps sola, va contactar amb un noi de Constantí que havia conegut treballant, al que li feia feies de neteja. Van quedar i van començar a sortir, però no tot van ser flors i violes. «A mi m’agraden molt els homes i per això vaig quedar amb ell. Al començament tot va anar molt bé però resulta que ell té esquizofrènia paranoïde i jo no ho sabia. Discutíem molt i tot va anar a pitjor quan jo em vaig posar malalta. Ell em va deixar de costat fins que em va fer fora de casa seva». La relació va durar només quatre mesos, temps en què Mònica anava i tornava de Constantí a Tarragona, on treballava, en bicicleta. Fa uns dies, a més, va perdre la feina. «Estic parlant amb Inspecció de Treball per a denunciar-ho. No són moments fàcils però, vols què et digui una cosa? Aquesta experiència em farà més forta».

dsc_5510-baixaL’última persona que els vagabuns veuen a l’alberg és Teresa Beà. Ella està a recepció però com que l’horari d’entrada és a les nou de la nit, ella ja no hi és. Teresa (73 anys) en fa deu que ocupa el seu lloc a la Casa d’Acollida Sant Auguri, des que es va jubilar. Era mestra de català a primària i secundària i ara es dedica a inscriure al registre tots els que demanen refugi. «Cal que tinguin un document d’identificació per poder-los fer una fitxa i saber d’on vénen i si tenen ingressos o no». Beà, que és religiosa, és una part fonamental del projecte de la Casa d’Acollida i s’encarrega de fer la memòria de l’alberg gestionat per la Fundació Bonanit. Teresa és un testimoni de primera mà per saber en quin moment es troba la pobresa a la ciutat de Tarragona. «Cada any ve més gent i molts d’ells repeteixen. De fet, des de l’1 de gener d’enguany 50 persones han fet més d’una estada amb nosaltres», afirma. Teresa ho té tot apamat i comptat. Res s’escapa al seu control. «Hi ha gent que només ve a esmorzar, aquests sumen 85 persones. I ve gent de tot tipus, res a veure amb la imatge clàssica que tenim tots d’un sense sostre».

dsc_5536-baixaLa cronista de l’antiga casa dels transeünts podria ser, però, sense cap mena de dubte Loli Santillana. Ella suma gairebé 15 anys de servei en aquest edifici en dues etapes. S’encarrega de la neteja i també fa la bugada —la roba de cada usuari es posa en bosses de xarxa dins la rentadora perquè no es barregin les peces—. Va entrar l’any 2000, quan la Casa depenia exclusivament de Càritas —ara Cafè i Caliu està sota el paraïgua de Càritas Interparroquial però l’alberg pròpiament dit el gestiona Fundació Bonanit—. Quan l’alberg va tancar durant tres anys, Santillana va tornar com a voluntària a Cafè i Caliu durant un any i posteriorment va ser contractada per Bonanit. «Per què vaig ser voluntària després de treballar-hi tants anys? Això et queda a dins. Trobes a faltar la casa, els companys, la voluntat d’ajudar a gent que ho necessita realment». Loli n’ha vist de tots els colors i podria fer un llibre amb tot el que li han explicat i ha vist. «Hi ha casos que t’impacten molt perquè veus que gent que coneixes ho perd tot. Un dia va venir una noia. Jo la coneixia perquè la meva filla anava a classe amb la seva. Estava a la porta amb una maleta i les dues nenes que té. El seu marit les havia abandonat per marxar amb l’amant. Tenia por de perdre les nenes. Serveis Socials te les prenen si vius al carrer. Ens va demanar ajuda. Gràcies al capellà de Sant Pere i Sant Pau ha refet la seva vida perquè li va trobar una feina. Amb coses així és impossible no implicar-se». Santillana assegura que el perfil de sense sostre ha canviat molt durant tots aquests anys. Segons ella, fa més d’una dècada el típic usuari de l’alberg era un home adult, gran, que tenia problemes amb la beguda i que feia molt temps que vivia al carrer. Ara això ha canviat i hi ha de tot. «La situació és molt pitjor del que la gent es pensa. Veus autèntics drames. Ara tenim una noia que és transexual que ha patit tota mena d’abusos i que té el VIH. Aquesta nit no ha vingut i no en sabem res, esperem que estigui bé». De fet, la noia no va aparèixer en els dies posteriors.

«Hi ha gent que ha mort aquí, algun cas aïllat, tot s’ha de dir. També usuaris que no volen tenir cap control. De fet, un va marxar per la finestra —des d’un segon pis— per no esperar-se a que el monitor obrís les portes al matí. Simplement volia sortir i no es va esperar», diu Diego de la Vega.

Aquesta nit no serà De la Vega qui faci el torn, sinó Josep Maria Carreto. Fa només tres anys que treballa a Bonanit i hi va arribar per la crisi econòmica. Carreto treballava al servei de prevenció de riscos laborals d’una empresa i es va quedar sense feina. Ara s’encarrega d’atendre els sense sostre. «Mai havia tingut contacte en aquest món i he de dir que és molt gratificant. Veus que ells t’ho agraeixen i això t’omple. Les nits acostumen a ser tranquil·les i tot i que tenim un llit, no dormim, només és per estar més còmodes mentre fem la guàrdia», diu. Així, tot i que els monitors permeten tenir un control de la situació, cada cert temps Carreto o la persona del torn de nit, fa una ronda pel pis superior per comprovar que no hi hagi cap problema. «Intento ser molt professional i no emportar-me els problemes d’ells a casa, tot i que no és fàcil, t’ho asseguro».

dsc_5553-baixa