La veritable història de la joia jueva de Tarragona

TEXT: Jordi Parral


«La pileta de Tarragona és una peça única, no només de l’arqueologia hebraica-espanyola, sinó també de l’arqueologia jueva-europea. Crec, juntament amb diferents investigadors, que aquesta peça és del segle I d.C., tot i que si fos una mica més tardana, segles III-IV, la seva importància també seria excepcional. La meva opinió és que es pot i s’ha d’abonar per aquesta pileta un milió de pessetes. Només aquesta peça justificaria l’existència del Museu, on es col·locaria en el lloc central i de màxim honor». Federico Pérez Castro, director del Museu Sefardí de Toledo, escrivia, el 13 de novembre de 1970, una carta al Director General de Belles Arts, Florentino Pérez Embid, demanant l’adquisió de la pileta trilingüe, una espècie de pica que servia, segons la tesi més acceptada, com a pila per ablucions —purificar-se mitjançant la neteja del cos—. Aquesta peça, que actualment es troba a l’anteriorment citat Museo Sefardí, es va descobrir, però, a Tarragona, després que el 1955 unes obres d’enderroc als números 9,11 i 13 del carrer de l’Enrajolat deixessin al descobert la pila que data del segle V d.C., segons l’estudi fet per Géza Alföldy, el màxim expert en epigrafia romana. «El meu pare li va entregar la pileta al senyor Molas — conservador i investigador  tarragoní— després que uns treballadors de la seva empresa la trobessin en les obres d’enderroc», explica Montse Avià, filla de Josep Avià Rimbau, propietari de Construccions Avià. «En aquells anys, tothom que trobava una peça arqueològica a la ciutat, li portava a Joan Molas», afirma Eustaqui Vallès, antic restaurador de l’Archivo Histórico Provincial (actual MNAT).

La pileta trilingüe, tal i com es coneix popularment, és una peça rectangular de marbre blanc de 14,50 centímetres d’alçada, per 56 d’amplada i 44 de profunditat, amb un pes de 5,7 quilograms. El que fa d’ella un objecte excepcional és un doble element: en primer lloc el seu contingut epigràfic, ja que en un dels seus frontals conté diversa decoració incisa de simbologia jueva i una triple inscripció en llatí, grec i hebreu de gran raresa —d’aquí el seu nom—. En segon lloc la seva cronologia. La datació proposada pel professor Géza Alföldy  la situava al segle V d.C, tot i que altres investigadors que agermanen la pica tarragonina amb la làpida també trilingüe de Tortosa, la daten als segles VI o VII. Per tant, es tracta d’una de les inscripcions hebraiques més antigues conservades a tot l’Estat i de la peça arqueològica jueva més important trobada a Tarragona.

La seva singularitat la va convertir en una obra d’art molt desitjada pel Museo Sefardí de Toledo, que va obrir les portes el 13 de juny de 1971, tot i que la inauguració oficial d’aquest equipament no es va produir fins la remodelació del mateix, que es va fer el 1994, perquè inicialment els pesos pesats del franquisme no van permetre que es poguessin fer mostres públiques de suport a institucions jueves, malgrat que el dictador havia promulgat i signat el decret de creació d’aquest museu anys enrere (18 de març de 1964).

 

dsc_3857

 

La peça, de gran valor arqueològic, per tant, no es conserva a Tarragona perquè els familiars de l’estudiós Joan Molas Sabaté (1888-1970) la van vendre després de la seva mort, tot i que la pileta havia estat durant anys i panys al museu privat que el mateix Molas dirigia al Pla de la Seu, davant de la Catedral.

Els documents que es troben a l’arxiu del Museo Sefardí de Toledo demostren que el doctor Francisco Cantera Burgos, catedràtic d’hebreu de la Universitat Complutense de Madrid, i Federico Pérez Castro, director del museu toledà, van mostrar interès per la peça quan el professor Molas encara estava viu. Aquests dos professors van visitar Tarragona i van trobar-se amb  Joan Molas, a qui van oferir comprar la pileta. «Van ser molt grats i inoblidables, tot i que excessivament breus, els moments que el professor Cantera i jo, vam passar en companyia de vostè i del seu nebot. El meu propòsit és que al museu de Toledo es reuneixin les peces representatives del passat hebraic espanyol, de cadascuna de les regions d’Espanya […]. La pileta trilingüe, de la seva propietat, seria un dels millors representants de Tarragona i, destacada en lloc preferent, rendiria els honors que mereix al seu salvador, que seria vostè. […] Per tant, en nom de la Direcció General de Belles Arts, que m’ha autoritzat a fer aquesta gestió, li agrairé tot el que sigui possible fer per a realitzar aquest propòsit […] estic en condicions de solventar qualsevol possible dificultat econòmica que es pugui presentar», escrivia Federico Pérez Castro a Joan Molas el 23 de juny de 1969. En  la carta, Pérez Castro també mostra la seva intenció d’adquirir la inscripció trilingüe del claustre de la catedral de Tortosa. Aquesta inscripció, però, es va quedar a la ciutat ebrenca perquè pertanyia a l’Esglèsia.

El 21 d’abril de 1970 es produeix la mort de Joan Molas Sabaté. Sis anys després, l’Ajuntament de Tarragona va adquirir el fons d’aquest investigador, on ja no hi era la pileta trilingüe. Els familiars de Joan Molas, van oferir, segons la seva versió, la pila al Museu Arqueològic Provincial de Tarragona (actual MNAT), dirigit aleshores per Pedro Manuel Berges Soriano. Segons aquests parents, Berges els hi va dir que el museu  no tenia diners per adquirir la peça i aquest va ser el punt decisiu que suposaria la pèrdua definitiva d’aquest llegat de la ciutat. «No sé si es va oferir la peça al Museu, el que sí puc certificar és que no em consta que hi hagi cap document  sobre aquest tema», afirma Walfida Pérez, ajudant del cos d’arxius, biblioteques i museus de l’Estat  en època de Pedro Manuel Berges.

«[…]Tinc por que caduqui el termini dins del qual em sigui lícit disposar del crèdit d’un milió de pessetes que, com a director del Museu Sefardí, se’m va concedir per invertir amb caràcter extraordinari en l’adquisició d’alguna peça arqueològica pel museu de Toledo. Seria molt lamentable que, per dificultats administratives, arribés el moment que no fos possible utilitzar aquesta quantitat», escrivia Federico Pérez Castro a Francesc Barriach Molas, nebot de Joan Molas Sabaté i membre actual de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, el 24 d’octubre de 1969.

El mecenes jueu

Els diners que esmenta Pérez Castro, és a dir, el milió de pessetes destinats a adquirir obres d’art d’origen jueu pel Museu Sefardí, no  provenien de fons públics. De fet, tal i com s’explicava abans, el Museu Provincial de Tarragona, que depenia del govern central, no disposava de diners per comprar la peça. Els diners havien estat aportats per un mecenes jueu i ara coneixem el seu nom: César Kajon.

César Kajon (Visegrad, actual Bòsnia Herzegovina, 25 de  desembre de 1903 – Madrid, 27 d’abril de 1999) era un important industrial i membre de la comunitat hebrea de Madrid.  Kajon era el quart de sis fills del matrimoni format per Giacomo Kajon, sefardita (els descedents dels jueus expulsats pels Reis Catòlics) i Hanna Levi, askenazi (jueus originaris dels països germànics o eslaus), i va passar la seva infantesa a Fiume —estat lliure que els fascistes italians van annexionar al país transalpí— actual ciutat de Rijeka (Croàcia). Va tenir com a llengua materna l’espanyol i va gaudir de protecció consular en els difícils anys del final de la Primera Guerra Mundial, arribant a disposar de passaport espanyol.

L’any 1938 es va traslladar a Espanya a causa de les lleis racials italianes. Aquestes lleis eren un cos de decrets signats per Mussolini que restringien els drets dels jueus per accedir a llocs de treball públics, la propietat o el matrimoni. Kajon va arribar a Madrid com a representant de la companyia d’automoció Fiat i posteriorment es va casar amb María Luisa Velasco (1959). L’any 1964 era soci de la important societat mercantil Interdesarrollo, presidida per Max Mazin —llavors president de la Comunitat Israelita de Madrid— i integrada per la flor i nata de la comunitat hebrea madrilenya, amb els germans Salama, Samuel Toledano, Fortunato Benarroch, entre d’altres. L’objectiu principal d’aquesta societat era el desenvolupament comercial entre Espanya i Israel.

 

ck-1963-2

Els mateixos protagonistes també van contribuir decisivament en la consecució de la sinagoga de Madrid, inaugurada a finals de l’any 1968 gràcies a les aportacions econòmiques rebudes pels membres de la comunitat jueva, entre les que destaquen les realitzades per Kajon, un industrial molt actiu que  va ser fundador i propietari de més d’una desena d’empreses relacionades amb el món de l’automoció, navieres, mines i assegurances, entre d’altres. «El meu avi va ser un treballador infatigable, lligat al món empresarial des que va acabar el doctorat en econòmiques. Fins una setmana abans de morir anava al seu despatx tots els dies i, fins i tot, alguns caps de setmana», explica José Luis Arrese, nét de César Kajon.

La seva faceta de mecenes en tots els àmbits li va valer la distinció de  Grande Ufficiale de la República Italiana, una insígnia atorgada per l’ambaixador italià de Madrid en ocasió de la Festa Nacional d’aquest país, el novembre de 1972. «Vaig trobar unes fotografies d’una fundació per a nens sense recursos a Israel que porta el nom dels seus pares i que va ser patrocinada per ell i inaugurada per dos dels seus germans», diu Arrese.

El milió de pessetes

El 27 de febrer de 1965, el Ministerio de Gobernación va aprovar els estatuts de la Comunidad Hebrea de Madrid. Aquesta va ser una fita d’una importància transcendental per la comunitat jueva de la capital de l’Estat, ja que a partir de llavors esdevenia una institució de ple dret amb personalitat jurídica pròpia, i un exemple a seguir per altres comunitats hebrees espanyoles. Tal i com explica l’historiador i politòleg José Antonio Lisbona, autor del llibre Retorno a Sefarad, César Kajon va decidir fer una donació d’un milió de pessetes al govern franquista en agraïment per aquest fet. «Voldria traduir mínimament aquest reconeixement d’alguna manera que repercuteixi en benefici del desenvolupament social d’Espanya i per això em permeto acompanyar un xec amb la súplica que el destini a la labor benèfica que consideri més adient. […] Li suplico conservi en l’anonimat aquest donatiu», va escriure César Kajon al ministre d’Assumptes Exteriors, Fernando Maria Castiella, el 22 d’abril de 1965 i on fa constar que vol que transmeti aquesta gratitud al cap d’estat d’aleshores, és a dir Francisco Franco.

Segons publicava el diari Ya en la seva edició del 26 de maig de 1965, «el xec per valor d’un milió de pessetes ha estat destinat al Museu Sefardí; amb aquesta suma de diners s’adquiriran peces d’art o col·leccions bibliogràfiques».

La donació de Kajon es va gestionar a través de la Direcció General de Belles Arts, que depenia del Ministeri d’Educació, tot i que els diners havien estat rebuts pel Ministeri d’Afers Exteriors.  Tot i que la donació era coneguda, mai fins ara s’havia pogut relacionar el milió de pessetes aportat per Kajon amb la compra de la pileta trilingüe de Tarragona, perquè sempre es va parlar d’un mecenes anònim.

Els dies de la peça arqueològica jueva a Tarragona estaven comptats. La família de Joan Molas volia vendre-la al Museu Sefardí de Toledo, però l’investigador tarragoní es resistia a desfer-se de la pileta. «Per part del meu oncle Joan no hi ha cap desig referent al trasllat de la peça al Museu [Sefardí], tot el que es pot fer és un buidat [còpia]de la mateixa, que seria exposat al Museu Sefardí de Toledo. En fi, més no li puc dir, perquè tal i com vostè pot comprendre, atesa l’edat i la tossuderia del meu oncle Joan, i en ser aquesta peça, com la resta de les que disposa al museu, de la seva propietat, la família en aquest cas, no tenim ni veu ni vot», escrivia Francesc Barriach, nebot de Joan Molas, a Federico Pérez Castro, director del Museu Sefardí de Toledo, el 2 d’abril de 1970, és a dir, només 20 dies abans que es produís la mort de Joan Molas, sobre la possibilitat de vendre la pileta trilingüe.

Després de la mort de Joan Molas, però, els contactes entre el Museu Sefardí i els hereus de l’investigador tarragoní es van intensificar. «Confirmant la conversa telefònica amb vostè, li comunico que els hereus de don Joan Molas Sabaté, un cop ultimats els tràmits legals de l’herència i arribat un acord entre ells, es troben en disposició d’oferir al Museu Sefardí de Toledo la pila jueva perquè es pugui engrandir amb peces arqueològiques. D’aquesta manera li comunico que el meu oncle Fèlix Molas Roig, com a hereu, estarà vinculat a mi en tot el que envolta aquest assumpte», escrivia Francesc Barriach a Federico Pérez Castro el 2 de novembre de 1970. De fet, va ser el mateix Pérez Castro qui va redactar un esborrany de carta el 5 de desembre de 1970 perquè la família Molas pogués oferir la pileta a la Direcció General de Belles Arts per una quantitat d’un milió de pessetes. «Desconec les circumstàncies exactes que van determinar, en aquell moment, la sortida de la peça de Tarragona. No podem oblidar que va ser una època difícil en la qual la situació política i econòmica era la que era i, per tant, les prioritats i les mirades socials eren ben diferents a les que posteriorment han anat quallant. Evidentment, avui seria impensable. Però les coses cal mirar-les des de la perspectiva històrica i des de les circumstàncies de cada moment», diu Francesc Tarrats, director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

Els descedents de Joan Molas han declinat fer qualsevol tipus de declaració respecte a la venda de la pileta, tot i que la documentació que es troba al Museu Sefardí de Toledo és prou eloqüent. La quantitat fixada, d’un milió de pessetes el 1971, l’any de la venda, correspondria avui en dia, segons els economistes consultats per  a la realització d’aquest article, a 117.396 euros, tenint en compte una inflació del 1.856,6%. Una acta judicial de 12 de març de 1971  certifica un total de vuit hereus de Joan Molas, tots nebots perquè no va tenir fills: Maria del Olvido Molas, Carmen Maria Molas, Maria Asunción Molas, Maria Rosa Molas, Misericòrdia Molas, Fèlix Molas, Rodolfo Reig i Juan Reig.

Finalment, la pileta trilingüe de Tarragona va ser traspassada definitivament al Museu Sefardí de Toledo el 7 de juny de 1971 —el trasllat des de Tarragona, va anar a càrrec de l’empresa Macarrón S.A. i va costar 22.010 pessetes—, en un acte en què va assistir Fèlix Molas, en representació de tots els hereus de Joan Molas. «Aquest objecte arqueològic queda en aquest mateix dia dipositat en el Museu Sefardí de Toledo, on ingressa per formar part de les seves col·leccions, i s’adquireix per l’Estat als propietaris citats amb un preu d’un milió de pessetes», tal i com consta en el document d’aquell dia.

diari-yaw

«Sense entrar en la qüestió de les disposicions legals vigents l’any 1955 —any en que es troba la peça— respecte la titularitat de les troballes arqueològiques accidentals, que ara mateix no tinc prou present, el que és cert és que en aquests moments, amb l’actual legislació, això no podria passar. En part, pel propi marc legal, molt clar en aquest sentit; però, essencialment, perquè avui es disposa dels òrgans de control i dels protocols entre les diferents administracions implicades (en el cas de Tarragona, Ajuntament i Generalitat, essencialment) per a l’aplicació de la normativa legal, cosa que no succeïa en aquells anys», diu Francesc Tarrats. La llei sobre patrimoni històric que estava vigent quan es va trobar la pileta, el 1955, que datava de 1933, obligava als propietaris de les peces a conservar-les i no les podien vendre sense prèvia autorització de la Direcció General de Belles Arts. Si la venda superava les 50.000 pessetes, havien de fer-ho mitjançant escriptura pública, tal i com va passar en el cas Molas. Actualment, la llei relativa a aquesta matèria és de 1985, i obliga a cedir les peces trobades casualment i que siguin considerades béns d’interès cultural, artístic i històric, a l’administració competent.

La pèrdua d’aquesta important peça del patrimoni arqueològic de Tarragona, es va voler subsanar amb la realització d’una còpia que quedaria a la ciutat. Així, Enric Olivé, aleshores director del Museu d’Història de Tarragona, va escriure una carta a la directora del Museu Sefardí de Toledo el 4 de març de 1992, en què li proposava aquest extrem i tenir-ho al call jueu de la ciutat «per a posar el nostre petit gra de sorra en la commemoració de l’expulsió del poble jueu de la península». Finalment, aquesta iniciativa no es va dur a terme.

 

 

Franco i els jueus: una estranya parella

El règim franquista va adoptar una política ambigua respecte els jueus, condicionada pels esdeveniments internacionals que s’anaven succeint. Els primers anys després de la Guerra Civil l’actitud del dictador era clarament antisemita, paral·lelament a les victòries de Hitler arreu d’Europa, però quan la sort del Führer va canviar, amb la victòria aliada de la Segona Guerra Mundial l’any 1945, Franco va optar progressivament per un discurs de certa obertura cap a les minories religioses, també cap al sefardisme, condicionat segurament per l’important pes econòmic d’alguns membres d’aquesta comunitat.

En les dècades posteriors, i sense estar exemptes de dificultats, les relacions hispano-jueves es van anar flexibilitzant. El govern franquista va teixir un tapís de gesticulacions diplomàtiques, de mà estesa  a la comunitat jueva, dirigides fonamentalment a suavitzar l’opinió de la comunitat internacional vers la dictadura. Aquestes maniobres diplomàtiques es van traduir en manifestacions culturals de respecte cap al judaisme, com per exemple, la creació per decret del Museo Sefardí el 18 de març de l’any 1964, amb seu a la Sinagoga del Tránsito de Toledo, institució que actualment conserva la pileta trilingüe tarragonina.

«Per un costat el règim incidia constantment en la conjuració judeo-masònica i en la tradicional amistat amb els pobles àrabs; mentre que per un altre costat, el dictador permetia l’obertura de la Sinagoga de Madrid, l’oficialitat de la comunitat jueva, les primeres visites a Israel per part del director del Instituto de Cultura Hispánica, senyor Blas Piñar, així com la creació del Instituto de Estudios Sefardíes del CSIC», expliquen Santiago Palomero, director del Museu Sefardí de Toledo, i José Redondo Cuesta, responsable del departament de col·leccions del citat museu.

L’edifici que acull el museu va ser en el passat sinagoga i esglèsia i conserva un total de 2.681 peces.  La Sala I destaca per les seixanta peces arqueològiques del Pròxim Orient antic, procedents del museu Israel Antiquity Authority gràcies a un dipòsit de l’estat d’Israel. De la Sala III són remarcables les restes de guixeria de les sinagogues de Conca y Llorca, a més dels anells de necròpolis, trobats a la necròpolis jueva de Montjuïc. I finalment,  a la Sala II es troba la pileta trilingüe, una de les icones més significatives del museu, per la seva singularitat i perquè constata la presència d’elements jueus d’època tardo-romana. És per aquets motiu que la seva imatge va ser escollida com a logotip de la institució.

 

 

De l’arribada dels primer jueus a la diàspora sefardí. 

La presència de les comunitats hebrees a la ciutat de Tarragona es remunta al segle I dC, tot i que els jueus a terres hispàniques van arribar molts segles abans, tal i com explica Andreu Lascorz, president de l’Associació dde Relacions Culturals Catalunya-Israel (ARCCI): «La comunitat hebrea de Tarragona era de les més importants de la península al segle V. Segurament la pileta estava a la sinagoga-escola de la ciutat».

Els hebreus van conviure en cert equilibri amb cristians i musulmans fins a mitjans  del segle XIV. La convivència intercultural va quedar dinamitada definitivament quan, l’any 1492, els Reis Catòlics van expulsar d’Espanya als jueus que hi vivien de ple dret. A partir de llavors van haver d’exiliar-se en massa, establint-se en diferents assentaments a Europa, el nord d’Àfrica, les terres més orientals dels Balcans, Turquia i Palestina, així com a Amèrica.

Encara que estaven lluny de la seva terra originària, ells i els seus descendents van continuar mantenint en la majoria dels casos la llengua espanyola i la cultura hispànica pròpia – a més d’assimilar la dels nous països que els acollien -, autodenominant-se sefardís. Aquest gentilici prové de Sefarad, que és el terme hebreu amb el que es designa a Espanya.

La seva tornada a la península ibèrica va ser esglaonada, a partir de mitjans del segle XIX  – més de 350 anys després de la signatura del decret l’expulsió -,  i el seu retorn encara es produeix actualment. Cal recordar que l’abolició definitiva de la Inquisició no es va produir fins l’any 1834, amb la reina regent Maria Cristina de Borbó. Posteriorment, la llibertat i la igualtat entre els ciutadans i les ciutadanes del país va quedar rubricada en la Constitució de 1978 i la llei de Lliberat Religiosa, dos anys després. La Carta Magna va ser, per a molts sefardís, la garantia definitiva de que el retorn a la seva antiga pàtria esdevenia un fet, alhora que un nou punt de partida en les relacions entre l’Estat i les diverses confessions que l’integraven.

 

La inscripció trilingüe

El contingut epigràfic de la pileta trilingüe és d’una gran riquesa. Pel que fa a la triple inscripció, a l’angle superior esquerra de la peça  es conserven dues línies del text en hebreu, la traducció de les quals és: ” Pau sobre Israel / sobre nosaltres i sobre els nostres fills”. A l’angle oposat podem llegir la segona inscripció , “Pax fides”, és a dir, pau, en llatí. I sota d’aquesta la tercera inscripció, en grec, on s’aprecien tres lletres força deteriorades amb un significat similar a les anteriors.

A la decoració incisa estan representats diversos símbols jueus. El centre de la composició l’ocupa una menorà, o canelobre de set braços. A la dreta l’acompanya una decoració vegetal que representa l’arbre de la vida -la felicitat eterna-, i a l’esquerra  un línia en angle que s’ha interpretat  com a trompeta sagrada -sofar- o també com una serp. En ambdós extrems, tancant l’escena, s’observen dos paons reials enfrontats, un d’ells sembla picotejar els fruits arrodonits de l’arbre. Són el símbol de la immortalitat i la resurrecció.

L’any 1991  l’Instituto de Conservación y Restauración de Bienes Culturales (IRCBC) del Ministerio de Cultura, a petició del museu toledà, va realitzar un tractament de neteja, dessalació i protecció de la peça, així com un buidat i reproducció de la mateixa. D’aquesta forma la institució toledana pot garantir que el Museu sempre tindrà l’original a disposició dels usuaris, alhora que permet lliurar en préstec una còpia per fer-la participar en les diverses exposicions temporals organitzades en altres espais museístics.