«L’administració pública està molt poc preparada per afrontar la nova realitat tecnològica»

Text: Rafa Marrasé

Foto: Pierre Grubius


Gemma Galdon Clavell és analista de polítiques públiques especialitzada en la vigilància, l’impacte social, legal i ètic de la tecnologia, les ciutats intel·ligents, la privacitat, les polítiques de seguretat, la resiliència i l’actuació policial. És sòcia fundadora de Eticas Research & Consulting i investigadora al Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. Va ser nomenada directora del Programa de Polítiques de Seguretat de la Universitat Oberta de Catalunya ( UOC) i anteriorment va treballar a l’Institut Transnacional (TNI, Amsterdam), l’Institut de les Nacions Unides per a la Formació i la Recerca (UNITAR) i l’Institut Català de Seguretat Pública. Ensenya temes relacionats amb la seva investigació en diverses universitats estrangeres, principalment llatinoamericanes, i és membre de la Xarxa llatinoamericana d’Estudis de la Vigilància (LASSN).

El concepte Smart City va molt més enllà que la simple aplicació de tecnologia a les ciutats. El fet que cada vegada tot estigui més automatitzat, que gràcies al telèfon mòbil (smartphone) puguem tenir un accés més ràpid a la informació i puguem fer gestions sense haver de desplaçar-nos a cap oficina física, són grans comoditats que, però, tenen la seva part fosca. La vulnerabilitat dels ciutadans en el sentit de perdre la seva privacitat, la de les seves dades personals i comunicacions, és una realitat en un món cada vegada més ple de sensors i càmeres que deixen un rastre evident encara que nosaltres no en siguem conscients. «Fa uns mesos van trobar mort la parella d’una presentadora de televisió [Raquel Sánchez Silva]. Feia 24 hores que ningú l’havia vist. Gràcies als moviments bancaris, càmeres de videovigilància i tota una sèrie de sensors urbans van ser capaços de reconstruir les últimes 24 hores de la vida d’aquest noi», explica Gemma Galdon, una autèntica especialista en l’aplicació ètica de la tecnologia.

Galdon, que fa tres anys va decidir fundar la seva pròpia empresa, Eticas Research & Consulting, es dedica a fer auditories tecnològiques a empreses i també a administracions locals, a ajuntaments, en un moment en què el concepte smart s’implanta amb força a les ciutats. «L’administració pública està molt poc preparada per afrontar la nova realitat tecnològica. Sovint el personal de l’administració no té la formació necessària per saber què s’està comprant i als contractes de licitacions hi ha tota una sèrie d’aspectes com la protecció de les dades personals dels ciutadans que els que regeixen les administracions desconeixen en gran mesura». Aquest desconeixement del qual parla Galdon provoca constantment que moltes empreses siguin capaces de col·locar els seus productes amb certa facilitat. «Passa sovint que les empreses, quan posen l’etiqueta smart city, el preu puja. Tenim estudis que ens indiquen que quan tenim una solució tecnològica tendim a creure més el que fa. Si no ets enginyer, no coneixes com funcionen els aparells, per a nosaltres és una caixa negra. A tots ens fascina la tecnologia i tendim a rebaixar la nostra capacitat crítica. Uns venen fum, els altres el compren», diu.

Per aquesta experta, la tecnologia ha «enlluernat» els dirigents que sovint busquen solucions als problemes que es presenten a les ciutats mitjançant nous aparells que sovint no tenen el rendiment esperat. «Ens deixem enlluernar per la tecnologia sense estudiar si hi ha una altra solució possible i, fins i tot, no avaluar prou bé quina de les tecnologies que tenim és la millor per a cada cas. És més sa i responsable davant la ciutadania fer un bon anàlisi previ de la situació i decidir si cal una solució tecnològica o quina tecnologia és la més adient».

Des d’Eticas, Galdon i el seu equip —han passat de ser 3 persones a l’empresa a 50 en poc més de tres anys— es fan auditories tecnològiques, és a dir, avaluen la utilitat de la tecnologia implantada a cada municipi o empresa i aconsellen sobre el seu ús o possible adquisició. Amb tot, Galdon assegura que són una empresa única en el món en aquest sentit i afirma que només treballen amb l’ajuntament de Barcelona a tota Espanya en aquests moments i que no ha rebut mai cap trucada de Tarragona per tal d’avaluar el seu projecte Smart City. «Som els únics al món que fem aquest tipus d’auditories tecnològiques que es preocupi pel bé comú, orientada a optimitzar processos no ho fa ningú més. Un ajuntament ens diu: mira, dels sensors que hi ha al mercat digui’m quin hauria de comprar per protegir millor la privacitat dels ciutadans. Estem parlant amb alguns ajuntaments per fer una auditoria tecnològica completa que ens permeti, per exemple, analitzar tecnologies que potser han quedat abandonades i que, en certa manera, es poden aprofitar. La qüestió és veure què tens i què podem fer o quines capes de privacitat podem afegir per no afectar la privacitat de les persones. No ens han trucat mai de Tarragona i, de fet, nosaltres treballem majoritàriament a l’estranger, en ciutats com Amsterdam, per exemple. Sobta molt que ciutats que aposten per aquest tema de smart city no acudeixin a professionals per fer aquesta avaluació. Nosaltres no som profetes a la nostra terra».

Vulnerables
Una acció tan senzilla com baixar-se una aplicació o connectar-se a una xarxa wifi oberta, pot obrir de bat a bat les dades del nostre smartphone a la companyia subministradora. «A Barcelona hi ha el que s’anomena les parades Smart. Una de les noves fronteres de l’Smart City és la infraestructura urbana (fanals o parades de bus), l’element fixe dins l’estructura urbana que permet la instal·lació de sensors. Aquests sensors poden identificar l’identificador únic del teu telèfon. Per tant, poden saber quantes vegades vas a aquella parada, si a més hi ha una càmera, poden saber qui ets, a quina hora arribes, quanta estona hi estàs a la parada, si la parada dóna wifi i l’utilitzes, poden saber tota la teva activitat del teu telèfon. Si et baixes una app de les parades de bus, per exemple, a través d’aquesta aplicació pot tenir accés a tots els teus contactes, fotografies, etc. Desprotecció total i absoluta, vulnerabilitat. Els sensors poden recollir so, a més. Si li preguntes a l’administració, et dirà que d’aquelles dades no en fa res, però l’empresa sí i pot vendre aquesta activitat quan estàs a la parada a una empresa que es dediqui a fer algun tipus d’aplicació per la gent que està esperant el bus, per exemple».
2013-06-11 11.17.50

Galdon es pregunta si els dirigents polítics, si les administracions són conscients d’aquesta vulnerabilitat dels ciutadans arran de la implantació de noves tecnologies sense control. «Ens trobem més manca d’informació que mala fe en l’administració. Quan fem auditories tecnològiques per a un ajuntament els hi preguntem si són conscients d’allò que estan fent i es posen les mans al cap. Ara, quan els hi diem que s’han de canviar aquestes coses, no fan res. Moltes vegades els polítics pregunten als seus tècnics per què han de canviar un enginy i aquests els hi responen que allò espia, però clar, necessitaries l’explicació d’un enginyer. Això es podria fer d’una forma millor. No tinc res en contra de les parades intel·ligents, el que sí que és necessari és que el ciutadà ho sàpiga i pugui protegir-se. Estem totalment exposats».

Amb tot, Galdon no vol criminalitzar les noves tecnologies aplicades en un entorn públic i urbà, ans el contrari, considera que poden ser molt útils sempre que s’utilitzin amb responsabilitat. «La tecnologia aporta molts beneficis i ben aplicada, les possibilitats són brutals. Les ciutats seran molt diferents d’aquí a 20 anys però si seguim pensant la ciutat a partir de la tecnologia en lloc dels problemes de les persones, si no avaluem els sistemes tecnològics i, en definitiva, fent mala política tecnològica estem equivocant-nos».

La clau perquè els ciutadans mantinguin la seva privacitat està en la relació que l’administració tingui amb les empreses que ofereixen els serveis mitjançant noves tecnologies. És a dir, que les empreses no puguin utilitzar la tecnologia per aconseguir dades privades. A l’hora de licitar, doncs, la lletra petita és fonamental. «S’ha de vigilar la licitació. Quan tu compres un sensor a una empresa el més normal seria que les dades aconseguides per aquests sensors hagin de ser d’utilització única per l’administració pública i l’empresa no en podrà fer cap ús. Moltes vegades les empreses tenen un doble model de negoci: d’una banda venen a l’administració els sensors o sistemes o el que sigui i, al mateix temps, venen les dades perquè les empreses de màrqueting facin estudis de mercat. El que s’han de fer són contractes ben fets en què l’empresa instal·li els sensors i que la informació, un cop recollida, passi directament a l’administració pública, que no hi hagi cap possibilitat de revendre-les o fer-ne un altre ús. Ens trobem moltes vegades que en els contractes amb l’administració pública tot això no queda enregistrat enlloc, que no consta i, per tant, l’empresa té les mans lliures per fer el que vulgui amb aquestes dades. Aquestes dades poden ser molt sensibles: què faig jo en el meu dia a dia, quan obro i tanco la llum a casa meva (pot revelar quan marxo de vacances i quan no, quan vaig a dormir i quan em llevo). Si hi ha algú que té interès amb vulnerar la teva intimitat ho té molt fàcil. Per tant, hem d’anar molt amb compte quan posem aquest tipus de tecnologia a les ciutats, sigui en uns fanals o en unes parades d’autobús. En els contractes amb l’administració ens fiquem les mans al cap».