Els matolls penjants de la Tabacalera

Text: Rafa Marrasé

Fotos: Pierre Grubius


Quatre anys després de la seva inauguració, aquest projecte, espectacular en la seva concepció, mostra una vegetació en mal estat, hi ha brutícia per tot arreu i no és eficient en l’estalvi d’aigua

El Jardí Vertical de Tabacalera va ser un dels projectes més aclamats en la història recent de la ciutat de Tarragona. Guanyador d’un premi Territorio & Marketing l’any 2013, el Jardí va costar 3,3 milions d’euros que van ser coberts amb una aportació estatal, gràcies al Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat. El jardí vertical té uns 3.200 metres quadrats, més els 8.000 metres quadrats que hi ha al peu de l’edifici. Al mig de la vegetació vertical, una pantalla de vídeo de 100 metres quadrats. La seva inauguració es va fer el 23 de maig de 2012 i l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, que va destacar la importància de recuperar l’antiga fàbrica de tabacs, va proclamar aleshores: «Ho fem d’una forma única a Europa, utilitzant sistemes de sostenibilitat pioners».
A banda de l’apartat estètic, el Jardí Vertical i l’altre jardí a peu de carrer entraven a formar part del projecte Smart City pel seu concepte sostenible. Així, l’aigua necessària per regar la vegetació s’obté del reciclatge d’aigües residuals, concretament 26.000 litres. El manteniment d’aquest jardí, anomenat Smart Parc Tabacalera, és de 25.000 euros l’any segons l’Ajuntament de Tarragona. Segons ha pogut saber Viu a fons Tarragona, consultant a especialistes en la matèria, el manteniment d’aquest tipus d’instal·lació no baixaria dels 50.000 o 60.000 euros cada any en manteniment ordinari, és a dir, sense haver de pressupostar el trencament d’alguna canonada o avaria.
Les veus crítiques envers aquest jardí vertical van aparèixer de seguida. La vegetació presenta un mal estat evident, amb plantes pansides i, a més, multitud de coloms que fan que l’entrada a l’edifici sigui un esport de risc. Sense comptar la quantitat d’aigua que va a parar a terra i que, a més, és aigua bruta, perquè no ha passat pel tercer i últim filtre que suposa l’arribada a les plantes. «Hi ha un problema de disseny i per això goteja constantment. El canaló que desvia l’aigua és completament horitzontal i això fa que si hi ha algun tipus de petita fuita o problema, l’aigua vagi a terra», explica Francisco Domínguez, cap de parcs i jardins de l’Ajuntament de Tarragona fins al 2015. Domínguez, enginyer agrònom i tècnic de jardins a la ciutat des de 1998, assegura que ningú el va consultar ni li va demanar opinió quan es va plantejar el projecte. «Moltes vegades es valora més l’opinió dels de fora que els que estem aquí i, clar, després el manteniment l’hem de fer nosaltres».

DSC_9620
Per l’antic Cap de Parcs i Jardins, que actualment es troba en excedència, el problema rau en el concepte del projecte: «Si fas un jardí de 20 metres en alçada, has de preveure que els tècnics hi puguin accedir sempre sense haver de recórrer a una grua, perquè això té un cost molt alt. En altres llocs s’han instal·lat passarel·les i escales». Per a Domínguez, el projecte és tècnicament interessant, però té uns costos elevats de construcció i manteniment. «És viable però difícil, hi ha mancances. La innovació més gran, de reaprofitament d’aigües residuals, encareix tot el procés. Si tens una depuradora d’aigua només per això, sempre et sortirà més car que el litre d’aigua aconseguit per una depuradora industrial. Segurament és més barat utilitzar l’aigua corrent que no fer la depuració allí».
Els problemes tècnics són de difícil resolució. El manteniment de la vegetació és complicat pel sistema emprat. «Quan tens un jardí convencional, horitzontal, pots tirar adob, la terra es va enriquint amb el pas del temps a mida que la treballes. Aquí, les plantes estan en calaixos que tenen un substrat artificial. La vida de les plantes és més curta que si estiguessin a terra. Aquest substrat s’ha de canviar periòdicament, un fet que encareix el projecte i, a més, els calaixos també pateixen desgast, es trenquen i, per tant, s’han de canviar. A més, si algun dia hi ha una avaria en el reg automàtic, com regues amb una mànega en vertical? El millor jardí vertical fa molts anys que existeix, és molt barat, és fàcil de mantenir i es diu arbre», sentencia.

DSC_9640
Domínguez es lamenta que es volgués fer una inversió d’aquesta magnitud mentre la resta de jardins i parcs de Tarragona tenen mancances. «Al Parc de la Ciutat fa temps que està projectat un accés per a gent amb cadira de rodes, amb la corresponent pavimentació i una font al mig. Això val 300.000 euros i no s’ha fet».
Hi ha un problema de neteja, de salut pública també. La massiva presència de coloms —Tabacalera és un focus de cria d’aquests animals i fa temps que es treballa en el control d’aquesta plaga—, els seus excrements, i l’aigua que cau del jardí, fan que la zona estigui bruta i sigui poc saludable. «Entre la paret de l’edifici i el jardí hi ha un munt de coloms. Grans nius. Si ja era una zona propícia per aquestes aus, ara encara més, han trobat un hàbitat perfecte. Si mires el Jardí Vertical, a la part esquerra veuràs que hi ha més plantes, allí es troba l’últim filtre. L’aigua que cau a terra no és aigua potable, perquè no ha estat depurada del tot, és aigua bruta. Crec que abans de fer una inversió com aquesta cal fer-se moltes preguntes: el sistema de drenatge d’aigua funciona? És rendible fer-ho d’aquesta manera? Sí, tot és molt innovador, però innovar per innovar…».