La forja del talent

Text: Rafa Marrasé

Fotos: Pierre Grubius


No té l’aspecte d’un noi que s’ha passat moltes hores en una ferreria però el so del metall va forjar en ell el talent pel flamenc que ara impulsa el seu principal repte professional. «Hi ha un vessant del flamenc [en l’argot, palo] que es diu martinete, perquè és el ritme del so que fa el martell quan colpeja el metall sobre l’enclusa. Jo he estat treballant i cantant a la ferreria». Jesús Blanco és un noi molt prim, amb barba, i que parla pels quatre costats i molt de pressa. Té un lleuger accent andalús, tot i que és tarragoní —va néixer a Badajoz, però als dos mesos ja estava a Tarragona—, i per refermar els seus arguments dóna cops amb el nus dels dits sobre la taula. Com si marqués algun ritme, com si fos una enclusa, com si de sobte anés a cantar.
Blanco va acabar en el món del flamenc a través de la porta d’entrada per antonomàsia d’aquest art: les sevillanes. En la seva família no hi ha ningú que hagi fet mai flamenc però un dia, quan ell tenia 8 anys, la seva mare es va apuntar a sevillanes i li va dir si volia anar-hi amb ella. Va dir que sí. A la Casa d’Andalucía de Tarragona (carrer Barcelona) va aprendre de la mà del mestre Francis Núñez en unes classes on hi havia més de 30 nois i noies. Van ser tres anys sota les lliçons de Núñez però va continuar anant a la Casa d’Andalucía fins als 18 anys. Cada setmana, totes les setmanes de l’any. «Va haver-hi un moment que em vaig saturar. Ballava cada dissabte durant tota la meva infància i adolescència. La gent que anava a la Casa va anar disminuint i no és el mateix ballar per molta gent que per poca. Tot això influeix. Vaig decidir deixar el flamenc i posar-me a treballar amb el meu pare», explica.
Va passar exclusivament dos anys a la ferreria amb son pare, dels 18 als 20. No va, però, resistir més. La crida de l’art va ser massa forta, des de dins, des de l’ànima. «Vaig tornar perquè era la meva vida i el flamenc va brollar amb mi amb més força gràcies a un nou mestre, Iván Góngora». La passió pel flamenc es va tornar gairebé una obsessió i això va provocar que Blanco seguís Góngora allà on estava per rebre les seves ensenyances. Primer el va conèixer al barri de  Sant Salvador, on va venir per impartir una classe magistral, però després Blanco pujava i baixava de Tarragona a Barcelona cada dia. Góngora era ballarí de la companyia de Joaquín Cortés i les seves lliçons van moldejar encara és el potencial del jove tarragoní. «Abans de conèixer Góngora el flamenc era un hobby per a mi. Després va ser una necessitat, volia aprendre més i més. Als matins treballava a la ferreria amb el meu pare i a les tardes anava a Barcelona», explica.

DSC_6801
El hobby, l’afició, ja s’havia quedat curta. Blanco volia més, pujar un altre esglaó en la seva formació, sentir-se “bailaor”. Així, amb 25 anys, va decidir deixar la família, la feina i els amics i marxar a Granada. «Vaig mamar el flamenc com mai l’havia mamat, volia buscar el meu futur com a ‘bailaor’», diu mirant-me fixament als ulls. Allà, tal com admet, va fer de tot: donava classes de sevillanes, ballava als taulats i estudiava flamenc. El seu mestre va ser Adrián Sánchez. «Flamenc pels quatre costats, els set dies de la setmana». Actuava a les cèlebres Cuevas del Sacromonte en una ciutat, Granada, que és un referent en el món del flamenc.
L’aventura andalusa va durar dos anys i mig. «Volia tornar a Tarragona perquè sentia que la meva etapa a Granada havia acabat». Va arribar i va trobar feina a Espai Evohé, una escola de dansa, on ha estat donant classes de flamenc. Amb tot, el seu cap sempre va estar a l’escenari i la seva ciutat. «Feia molts anys que volia tenir el meu propi ‘tablao’. Sempre hi pensava. A més, a Tarragona no en coneixia cap i creia que era un bon lloc per poder fer-ho».
No hi va pensar gaire més. Amb una bona dosi de coratge i il·lusió va decidir tirar endavant el primer lloc de la ciutat en oferir aquest tipus d’espectacle, tan típics del sud d’Espanya i que també es poden gaudir a Barcelona, per exemple. «A Salou pots trobar aquest tipus d’espectacle però, sincerament, allò no és flamenc de veritat. Quan veus que fan servir CD en lloc de guitarristes i que les ballarines són joveníssimes i sense experiència t’adones que allò no és el que vols fer. El flamenc és una altra cosa».
De fa unes setmanes La Herrería ja és una realitat. Es troba en un dels espais de la Tarraco Arena Plaça (TAP) i obre de diumenge a dijous. «Els caps de setmana sempre hi ha concerts o esdeveniments a la TAP, per això he decidit oferir l’espectacle aquests dies». Jesús Blanco oferirà dues actuacions cada dia, una a les nou del vespre i una altra a dos quarts d’onze de la nit. Els turistes, segons explica ell mateix, tindran l’oportunitat de veure l’espectacle, prendre una consumició i fer una visita a la TAP per un preu de 32 euros. «Tarragona és una ciutat amb l’atractiu turístic suficient per poder fer flamenc del bo».

 

DSC_6822
Blanco no actuarà sol. A l’escenari hi haurà un “bailaor”, una “bailaora”, un guitarrista i una “cantaora”. «La ‘bailaora’ és de Granada. És jove, 22 anys, però molt bona. Mira, precisament l’he d’anar a recollir ara», diu Blanco que també té previst oferir espectacles de les primeres figures del flamenc: «Estem treballant en tot això. La meva intenció és portar a Tarragona grans artistes perquè la gent gaudeixi d’aquest art», diu.
El nom de la sala, La Herrería, no és, per tant, un fet casual. Els orígens de Blanco són ben presents en aquest espai i, sobretot, el treball del ferro fet pel seu pare directament. «Moltes de les coses que hi ha aquí, que estan forjades, les ha fet el meu pare —hi ha una esclusa que simbolitza perfectament tot això—. Ell és molt hàbil i ha col·laborat moltíssim perquè jo pugui tirar endavant aquest projecte», assegura.

La fusta de l’escenari ja ressona al ritme de les cames de Blanco i companyia.