Robert busca la redempció

Text: Rafa Marrasé

Fotos: Pierre Grubius


Ningú vol saber res de l’ADT, tothom en defuig i, el que és pitjor, en parla malament. «T’han proposat entrenar allà? No hi vagis, no saps on t’estàs ficant», es comenta de fa temps en l’entorn dels entrenadors i gent al voltant del bàsquet tarragoní. La mala fama del club encara perdura després d’uns anys de decisions poc encertades que van dur l’entitat de Torreforta a tenir seriosos problemes econòmics, un fet que va afectar greument la capacitat de la paraula donada, de l’acord tancat, de la mà estreta en senyal de vincle. El club va deixar enrere un rastre de fotografies històriques al bàsquet professional, una magnífica pista de parquet que substituïa la vella goma de color verd del pavelló Casal Riu Clar i deutes i creditors que encara truquen a la porta. «Tot allò em va costar la salut, els amics, diners, moltes emprenyades i molts cabells blancs. He rebut demandes i he passat moltes nits sense dormir», confessa Robert Hernández, president de l’ADT i cap visible de l’entitat.
Robert és tot un personatge a Torreforta, coneix a tothom i tothom el coneix. Això també és extrapolable a gairebé tota la ciutat de Tarragona. El nom de l’ADT va lligat a la seva figura des que va substituir l’entranyable Paco Laboria al capdavant de l’Associació Deportiva Torreforta (ADT). Amb Laboria, el club va créixer amb gent del barri i es va consagrar amb l’ascens a lliga EBA (2002-2003). Hernández ja era el director esportiu aleshores i, des que va assumir el comandament del club, l’ha dirigit amb mà de ferro. «El club està dirigit de forma presidencialista? Diga’m quatre directius del Nàstic», m’engega amb aquell mig somriure irònic que el caracteritza.
L’ascens de l’ADT en el panorama basquetbolístic tarragoní va ser meteòric. Hernández va irrompre a escena amb una ambició inaudita en un club de barri com aquell, que es conformava en ser un refugi esportiu pels nois de ponent de la ciutat. Ell va mirar sempre amunt i, de la seva mà i amb el seu poder de convicció, va mantenir l’equip a lliga EBA primer, el va situar com un dels millors de la categoria, va jugar a la nova i efímera LEB Bronze, va arribar a LEB Plata i gairebé toca el cel ascendint a LEB Or. El més gros de tot això és que els ascensos i evitar els descensos els va aconseguir tots als despatxos. Així de gran i poderós és Hernández en la negociació. Un autèntic encantador de serps.
L’aventura, de 8 temporades —de 2003 a 2011—, va acabar malament. L’Ajuntament, cansat de repartir diners a uns i als altres, va pressionar perquè els dos clubs de bàsquet de la ciutat que jugaven en categories professionals —CBT a LEB Or i ADT a LEB Plata— s’unissin. Hi va haver un acord on els dos presidents (Sergi Bru i el mateix Robert) es van donar la mà a la Sala d’Actes de l’ajuntament de Tarragona però l’acord va acabar com el rosari de l’aurora. «Vam rebre moltes pressions a nivell polític per tancar l’acord amb el CBT que, per cert, no es va signar mai. Hi va haver gent nostra que, arran d’allò, es va donar de baixa de l’ADT. Jo, però, creia en el projecte». Es va fer un sol equip i aquella temporada, la 2011-2012, només va haver-hi un conjunt de bàsquet professional a la ciutat: Tarragona 2017. Amb tot, les discrepàncies i la falta d’entesa va provocar la ruptura total i l’ADT, el curs següent, va passar a jugar a Tercera Catalana i a ser entrenat pel mateix Robert Hernández. «Feia anys que no entrenava. Ho vaig fer per estalviar diners. El conveni que teníem amb l’Ajuntament estipulava que havíem de mantenir un sènior, i això vam fer. Els egocentrismes, també el meu, ens va portar on estem ara i el panorama del bàsquet a Tarragona és el que és», diu.

Robert 2

Actualment, l’ADT destina més del 30% del seu pressupost a pagar els deutes acumulats bàsicament en les temporades 2008-2009, 2009-2010 i 2010-2011. «La primera temporada a LEB Bronze [2007-2008] vam tenir beneficis econòmics. Rebia una part de la subvenció de l’ajuntament [a final de temporada va rebre 180.000 euros, part d’un conveni plurianual que durant quatre anys va superar aquesta xifra diverses vegades]. En aquell moment mantenia el cap fred i la gestió del club en una lliga professional no m’afectava emocionalment. Vam perdre el cap quan vam veure que la cultura de la subvenció substituïa al patrocinador privat petit, a la cultura d’aconseguir ingressos pel nostre compte». L’ADT, però, continua rebent subvenció municipal. En principi es tractava d’una aportació de 150.000 euros cada any des de 2011 a 2021. Amb les retallades, aquests ingressos públics s’han reduït fins als 54.886 euros anuals, dels quals paga 12.700 euros per la utilització de la pista. El club ha perdut molts dels equips de base que tenia i el seu sènior masculí, que va perdre el cinquè partit del play-off d’ascens a LEB Or contra el Mallorca el 2011, ha jugat aquest curs a Primera Catalana, tot i que encara aspira a trobar una plaça a Copa Catalunya. «Si tot va bé, la temporada que ve tindrem tota la branca femenina completa i també la masculina», diu amb optimisme.
«El principi del final per a nosaltres va ser quan vam aconseguir una plaça per jugar a LEB Plata. El segon any a LEB Bronze ja vam tenir problemes. Des de la Federació Espanyola de Bàsquet (FEB) es va amenaçar amb la desaparició de la categoria. Això va fer que tothom es posés nerviós i que vulgués acabar en els primers llocs de la classificació per poder jugar a LEB Plata la temporada següent», recorda. De fet, els problemes, tot i que el compte de resultats i els balanços no ho mostraven, havien començat molt abans.
En la primera temporada a lliga EBA l’equip estava fent un campionat molt fluix. El gruix de l’equip el formava gent de la casa, que feia molt de temps que jugaven junts i l’entrenador era una jove promesa de les banquetes tarragonines, Victor Neila. A quatre jornades del final i amb el descens consumat, la directiva de l’ADT va decidir acomiadar Neila i presentar Jordi Clavero la mateixa tarda. «Allò va ser una punyalada a Victor Neila, aleshores no n’era conscient. Ara tinc clar que no ho hauria fet tot i que en aquell moment era el millor per a l’equip», admet.
Clavero, amb l’inseparable Benet Ibáñez d’ajudant, va forjar un equip més sòlid la temporada següent —l’equip, que havia descendit a la pista, va aconseguir mantenir la categoria als despatxos— i a l’altra. La 2006-2007 el club va voler fer un salt de qualitat, intentar ascendir a LEB-2 —la FEB havia promès un segon grup d’aquesta categoria i això feia més fàcil ascendir— però l’equip es va quedar a les portes, caient contra el Guadalajara a quarts de final del play-off. Dos entrenadors van passar per les instal·lacions del club aquell curs, Raül Caballero, que no va durar ni dos mesos, i Jaume Roigés, Roi que, tot i el bon paper, no va renovar. Això, però, no va ser res comparat amb el que havia de venir. La temporada 2007-2008, l’ADT va inscriure’s per jugar a la nova i flamant LEB Bronze —tercera categoria estatal— i aleshores tot es va descontrolar. Aquella temporada, la primera de l’entitat groc-i-negra en una lliga professional, es va saldar amb 2 entrenadors (Chiqui Barros i Miquel Domingo), 22 jugadors —inclós el primer nord-americà en la història del club, Frank Phifer— i el descens, perquè l’equip va quedar últim amb un balanç de 9 victòries i 23 derrotes. «Havíem perdut l’essència del DO Tarragona amb què se’ns havia qualificat quan vam començar a EBA. Jo, personalment, en aquells anys, no m’adonava que estàvem perdent la perspectiva».
Va ser un moment crític. Tot i que assegura que econòmicament el club va guanyar diners en aquella mateixa campanya malgrat la bogeria de fitxatges, la dinàmica ja era negativa, una fugida endavant. «Vam creure que podíem ser una alternativa al que ja existia. Aquest va ser un dels errors. En aquell moment l’únic objectiu que tenia era quedar el més amunt possible per veure si Tarragona, d’una vegada per totes, tenia alguna opció de tenir un equip a l’ACB». Robert Hernández no ho vol admetre, però sempre s’ha imaginat al capdavant d’aquell projecte de màxim nivell que, a hores d’ara, sembla una quimera.
Els problemes van anar arribant. Esportivament el club millorava —juguen play-off d’ascens a LEB Plata la 2008-2009— però les factures s’acumulaven. La 2009-2010 l’equip acaba 20è a la lliga regular, però tampoc descendeix. Els problemes econòmics surten a la llum, els jugadors fan pública una carta als mitjans dient que no cobren. «Tots els jugadors i entrenadors del primer equip en aquelles temporades han cobrat. El problema es va produir quan la subvenció es va retallar a mitja temporada. Nosaltres havíem fet un pressupost comptant amb uns diners que es van prometre que no van arribar mai», assegura Hernández. Tot i això, el club va continuar a LEB Plata el curs següent i gairebé puja a LEB Or. «L’ADT havia presentat la inscripció i havia pagat l’aval. Haguéssim sortit sota mínims i Mateo Rubio estava renovat». Ell i la seva dona van haver d’avalar 138.000 euros. «Si vols que et digui la veritat, no sé quants diners a nivell personal m’ha costat el bàsquet. Amb tot, he de dir que sempre he tingut el suport de la meva dona, els meus fills i d’amics fidels i incondicionals com David Queipo, que no és de la meva sang però com si ho fos», diu.

DSC_8489_1
El pressupost actual de l’ADT és de 170.000 euros i va arribar a ser de 600.000 quan militava a LEB Bronze. Hernández va convertir una pòlissa de crèdit en un prèstec per poder pagar els deutes amb tots els jugadors i entrenadors del primer equip i el que devia a la federació. Aquest préstec era de 260.000 euros, ja n’ha pagat 100.000. El club destina 35.000 euros anuals a pagar aquest crèdit i 12.000 més als deutes amb els proveïdors. «Hem après una lliçó. A Tarragona no hi pot haver un club rere un equip professional perquè qualsevol decisió errònia amb el primer equip pot afectar l’entitat. Això ens va passar a nosaltres i també va passar a Valls, per exemple. Ara no comprem ni una ampolla d’aigua si no tenim els diners a la butxaca», afirma.
Parla amb un to més calmat i menys fatxenda, conscient que ara només pot presumir de treball i humilitat. «No he marxat perquè tinc un deure moral amb el bàsquet, amb el meu club i amb els meus amics i família. La meva és intenció deixar el club sanejat econòmicament [diu que ho pot fer en quatre anys], estructurat i després, segurament, deixar-ho. Vull, però continuar lluitant per l’esport de la ciutat. Amb tot, he d’admetre que he perdut passió pel que passa a la pista, per si es guanya o si es perd, sóc molt més fred. He après també, per què no dir-ho, a no refiar-me de la gent».
Robert Hernández ha tocat de peus a terra. Entona el mea culpa d’una etapa il·lusionant a la pista però fatal per l’existència de l’entitat. «No vam fer bé les coses i ho hem passat molt malament. En aquells anys de professionalisme només pensàvem a estar el més amunt possible, a veure a quantes pàgines dels diaris sortíem. Havíem d’haver estat més pendents d’altres coses, de treballar més a les fosques, de controlar els pagaments a la gent de l’equip i del club, de les despeses de la federació, dels proveïdors».
El president de l’ADT ha deixat una mica de banda el seu vessant de relacions públiques i esprem tota la seva experiència com a empresari a fer quadrar uns números per tornar a l’ADT aquella imatge de nova esperança en el bàsquet tarragoní. «Segurament, la sensació de molta gent pot ser de precaució si vol treballar nosaltres, però tothom que ens coneix sap que ara estem fent les coses ben fetes. L’ADT tornarà a ser el que era».