Sang, suor i llàgrimes; la dura vida del triatleta

Text: Rafa Marrasé

Fotos: Pierre Grubius


Fan cara de salut i estan frescos com una rosa. Res indica que porten un munt d’hores entrenant aquella setmana i que la seva disciplina és gairebé espartana. Rutina, com ells l’anomenen, perquè per poder fer triatló cal seguir un pla de treball constant, fins i tot una dieta. «Jo, si la nit abans he menjat fregits, ho noto de seguida quan entreno», assegura Héctor Valiente, president del Club Triatló Tarragona. Aquesta entitat, que es va fundar l’agost de 2013 acaba d’iniciar una nova etapa amb un relleu en la seva junta directiva. «Volem donar un nou impuls, una nova energia», diu Dani Martin, vocal de la junta.

En total són vuit nous components -a banda de Valiente i Martin, Georgina Álvaro, Ito Gómez, Rubèn Torres, Jorge Torres, Montse Granel, Rafa Dorado, Jesús Cortés i Robert Martin, que és el secretari-, tots ells esportistes que han arribat al triatló després d’una llarga carrera esportiva en molts casos. «Hi ha dos tipus de triatleta generalment. Un, que apareix sovint, és aquell que ho fa per poder presumir que ha aconseguit acabar un triatló o, si és possible un Ironman. Després de fer-ho, la majoria de vegades ja no continua amb aquest esport. Està content de posar-ho a Facebook i que tothom li digui que és una màquina. La resta és gent que s’estima aquest esport, que gaudeix entrenant i practicant-lo, que està acostumada a fer exercici, a grans esforços. Aquesta gent farà triatló durant molts anys. Jo espero poder entrenar i competir quan tingui 60 anys», diu Valiente mentre sostè el seu fill en braços.

El nou president el Club Triatló Tarragona és argentí, de la ciutat de Rafaela, a la província de Santa Fe, al centre del país. Té 39 anys, una edat respectable en un esportista, però té un físic imponent, amb braços musculats i tatuatges. S’ha fet una trena amb el pèl de la barba, un fet que li atorga un aspecte de personatge d’altres temps. El color de la seva pell fosca i el pentinat recorden, en certa manera, els mariners de la Polinèsia. Podria formar-ne part perquè la seva relació amb el mar i l’aigua és molt estreta. Com la gran majoria dels immigrants argentins que van arribar a Catalunya i Espanya, Héctor Valiente ho va fer per treball, concretament en el sector de la vigilància de platges. És socorrista.

A l’Argentina, els socorristes són un cos professional, com els bombers. No es tracta de simplement una feina estacional per a estudiants a l’estiu, sinó que cal una preparació molt important. Molts d’ells són autèntics atletes, amb unes capacitats de natació molt elevades. «Molta gent, la majoria, li té respecte a la natació quan es vol dedicar a fer un triatló. Això passa perquè tothom ha anat en bicicleta o ha corregut, però nadar, excepte a la platja, molt pocs ho han fet com a esport», diuen Dani i Robert Martin que, tot i la coincidència de cognom, no són família. «A mi, en canvi, la bicicleta és el meu punt dèbil dins del triatló», assegura Valiente, que va arribar a Tarragona l’any 2008 després d’estar 9 anys a Fuerteventura, a les Illes Canàries. Valiente, que ara té la seva pròpia empresa de socorrisme, M&M Group, va jugar durant molts anys a futbol, de porter concretament. Al seu país, en un equip anomenat Benhur, com la pel·lícula i a Canàries al Playas de Jandía, de la 2ª divisió B. «Els meus ídols sempre han estat el Loco Gatti i René Higuita», diu tot rient. «No cal que em diguis quin estil de joc tenies, doncs», li responc mentre ell confirma les meves sospites: «M’agradava sortir molt de l’àrea, participar del joc, jugar amb els peus». No fa tant de temps que Valiente va deixar el futbol. Va ser quan tenia 35 anys però no volia quedar-se assegut al sofà, treballant i fent una vida sedentària després d’haver passat gran part del seu temps entrenant i competint. «Un dia vaig conèixer una persona que corria maratons. Bé, de fet, crec que ja n’ha corregut divuit i aleshores jo sortia a córrer, per fer alguna cosa, per estar actiu. Aquella persona em va dir: per què no prepares una marató? I dit i fet».

DSC_1307m

Tres mesos després d’aquell dia, Hèctor Valiente corria la marató de Barcelona. Va fer un temps de 4 hores i 10 minuts. En dir la xifra, la resta de companys se’n foten. «Però és que abans no havia corregut ni tan sols una mitja marató», es defensa. La precocitat en el temps de preparació d’una prova d’aquesta importància no és, però, exclusiva de Valiente. Robert Martin, secretari de la junta, també va fer una heroïcitat encara més gran. En només un any va preparar la prova més icònica del triatló: un Ironman.

De triatlons n’hi ha de molts tipus. Tots tenen en comú, òbviament, el tipus de disciplina que el conformen i en l’ordre que s’han de disputar, és a dir, primer natació, després ciclisme i finalment cursa a peu. Així, hi ha triatlons de distàncies curtes, anomenats esprint (750- 1.000 metres nedant, 20-40 quilòmetres amb bicicleta i 5-10 quilòmetres corrent), estàndard o distància olímpica (1.500 nedant, 40 quilòmetres de bici i 10 quilòmetres de cursa a peu), de mitja distància (entre 1.900 i 3.000 metres de natació, 80-90 quilòmetres de bicicleta i uns 20 quilòmetre corrent) i els de llarga distància o Ironman. Hi ha altres modalitats com super esprint o novice, aquesta última a Espanya. L’Ironman és la més dura perquè s’ha de nedar 3,8 quilòmetres, recórrer amb bicicleta 180 km i acabar fent una marató a peu, més de 42 km, per tant. «Vaig tardar 12 hores i 15 minuts, sempre ho recordaré », diu Robert Martin, que assegura que entrenava entre 12 i 14 hores a la setmana per preparar aquella prova, que es va disputar a Lanzarote el 2014. «L’Ironman de Lanzarote és un dels més prestigiosos del món, potser el que més rere el mític de Hawaï», afirma Dani Martin, que fa uns mesos que no pot entrenar per culpa d’una lesió al peu.

De fet, l’origen del triatló cal trobar-lo en aquesta illa nord-americana del Pacífic. Tal com explica la llegenda popular, aquest esport s’hauria creat arran d’una juguesca entre tres soldats ianquis que van voler comprovar qui seria més resistent en una cursa entre els tres esports. Amb tot, sembla que el triatló es va començar a practicar a França a la dècada dels anys 20 del segle passat sota el nom d’«els tres esports». La premsa francesa ja parlava aleshores d’aquesta competició que, però, es disputava en ordre invers a l’actual, és a dir, començant per la cursa a peu, seguint amb la bicicleta i acabant amb la natació.

Com Héctor Valiente, Robert Martin també prové del món del futbol. Va començar a jugar als 5 anys al Nàstic i, ja d’adult, va militar en les files del Roda de Berà, Pobla de Mafumet i el Morell, equip on va acabar la seva carrera per culpa d’una lesió. «L’any 2004 em vaig trencar el lligament encreuat del genoll dret i el 2008 el lateral extern del genoll esquerre», recorda. Deixat el futbol, el metge li diu que un bon exercici pot ser començar a córrer. «Vaig fer bici també per reforçar la musculatura. Anys després, el 2013, un amic em diu que s’ha apuntat a l’Ironman de Lanzarote i en aquell moment vaig decidir que jo també hi volia participar». Així, com si fos qualsevol cosa. «La disciplina després de tants anys d’entrenaments, d’haver format part del món de l’esport, t’ajuda a aconseguir-ho», assegura ell que és enginyer informàtic i que aprofita les hores després de la feina, a la tarda, per poder entrenar. «La bicicleta la deixem pel cap de setmana, que és quan tenim més temps lliure. De dilluns a divendres anem a nedar i córrer». Tots admeten que a les nits estan esgotats, que cauen morts de son al sofà. «És normal, treballes i entrenes, tot el mateix dia i sempre estàs cansat».

Dani Martin es mira els seus companys amb una certa enveja. Ell es troba fora de combat per culpa d’una lesió al peu i no veu el dia de tornar a entrenar i competir. Haurà de treballar molt, perquè ha guanyat catorze quilos en pocs mesos. «Tinc tendència a engreixar-me si estic inactiu, i això que sempre he fet molt esport». Efectivament. Dani Martin (32 anys) va jugar molts anys a bàsquet, sent professional i tot. A Tarragona va militar en diferents clubs com el CBT, el Reus Deportiu o l’ADT, equip en què va jugar a LEB Bronze (una categoria que ja no existeix, però que durant algunes temporades va ser la quarta divisió estatal i on els jugadors eren professionals). Martin també va formar part de l’Estudiantes de Lugo (lliga EBA, actual quarta categoria, no professional) que, però, era l’equip filial del Breogán d’ACB. Martin entrenava als matins amb el primer equip. «Vaig acabar desmotivat del bàsquet, ja no tenia la mateixa il·lusió d’abans, per això vaig decidir plegar. Aleshores, com els meus companys, no volia estar sense fer res, buscava un esport que em motivés i va ser un metge català, un traumatòleg que vaig conèixer a Galícia, el primer que em va dir que ell feia triatlons. Allò va despertar el meu interès».

Martin va començar a sortir a córrer i un bon dia va conèixer un noi argentí Diego Walter que, com Héctor Valiente, havia arribat a Catalunya per treballar de socorrista. Walter és un nedador expert i que té un cert prestigi a l’hora de preparar i esportistes. «Aleshores vaig començar a nedar 9.000 metres a la setmana i, a poc a poc em vaig adonar que podia fer un triatló», diu Martin. I així va ser, el 2014 va participar en la modalitat esprint de Cambrils (1h i 20 minuts) i l’any passat, és a dir, només un any després, va fer el seu primer i fins ara únic Ironman, el de Vitòria. «Va ser molt dur. Són moltes hores d’esforç, de sacrifici, tu sol contra la distància, contra el temps. No pots córrer en grup, no pots portar música. Ets tu i la cursa, ningú més. Recordo com si fos ara que, en els moments difícils, penses en la teva família, la teva xicota, que t’ha donat suport en aquells mesos de preparació. Recordo molt clarament [somriu] que pensava: ‘quan arribi a meta em menjaré una bona milanesa amb patates fregides’. I tenia salivera, em moria de gana. Allò, i sembla mentida, em va ajudar a no aturar-me. Els últims dos quilòmetres els vaig fer volant, anava sol i plorava, plorava molt, de felicitat, de satisfacció. Plorava com un nen», explica mentre té la mirada perduda, recordant aquell moment màgic.

fotoCTTm

«Si vas a la meta de qualsevol Ironman veuràs no menys de 200 atletes plorant a llàgrima viva, t’ho asseguro», diu Héctor Valiente. «Jo també vaig plorar, sobretot quan vaig veure la meva xicota. És una sensació indescriptible», afirma Robert Martin. Les parelles, l’entorn familiar és clau. El triatló fa que l’esportista visqui gairebé per aquesta modalitat i necessita, per tant, la comprensió dels qui l’envolten. «La meva parella i la d’Héctor també són triatletes, de fet, estan a la junta del club» explica Robert Martin. «La meva noia no és triatleta però sap com n’és d’important per a mi tot això. Abans de l’Ironman de Vitòria li vaig demanar que tingués paciència amb mi els últims tres mesos, que m’havia de preparar a fons. I ho va entendre», diu Dani, que ha sigut pare per primera vegada fa pocs mesos. «Tripapis ens diem. Sacrifiquem temps de la nostra família o moltes hores de son per fer allò que ens agrada. Tot, però, té la seva recompensa. Si t’aixeques un dia a les cinc o les sis del matí per entrenar pots veure com surt el sol. Això no té preu», diu Valiente.

Potenciar el club

Els tres parlen amb passió del triatló i volen transmetre el seu entusiasme als socis del club, que són 76 actualment. «De fet, en l’últim mes n’han arribat cinc més, això vol dir que estem fent les coses ben fetes», diu Valiente. La nova junta ha decidit establir una programació d’activitats en què prioritzen, evidentment, els entrenaments conjunts. «Els caps de setmana fem sortides en bicicleta. Bàsicament això és per fer club, d’una manera més social perquè m’entenguis, però a l’hora de la veritat la gent va a totes, ningú vol sortir a passar l’estona», explica Valiente amb un somriure. Entre setmana, els membres del Club Triatló Tarragona es citen a la piscina de Campclar per fer les pertinents sessions de natació, de set a nou del vespre. «Ara estem treballant a organitzar les sortides per anar a córrer en grup. Ara tothom va a l’hora que pot, tot depenent dels seus horaris, però ens agradaria programar això també», explica Dani Martin. «Eh, i hi ha una cosa molt important en tot això: els ‘asados’. De fet, ve més gent a menjar carn a la brasa que a fer esport», diu Valiente tot rient, arrencant les rialles dels seus companys també.

La intenció de la junta és crear bon ambient, fer que els socis del club tinguin un sentiment de pertinença i que comparteixin activitats. «Recordo que quan vaig començar a córrer vaig buscar per internet si hi havia gent que es reunia per a fer-ho i és així com vaig trobar el club», explica Robert Martin, una història que és comú a la resta, perquè ells no es coneixien abans de formar part del Club Triatló Tarragona. «’Asados’ i bromes a banda, la nostra tasca és organitzar els entrenaments però, sobretot, les competicions. Quan vas a fer un triatló cal reservar hotel, s’han de fer inscripcions i un munt de coses. Volem millorar també el nostre rendiment com a club que participa en la lliga de triatlons i duatlons», diu Dani.

La temporada del triatló comença el mes d’abril i acaba a l’octubre. La raó és senzilla, cal que la temperatura de l’aigua del mar no estigui massa freda. «A l’estiu quedem en grup per anar a nedar a la platja. De fet, és la millor opció perquè és allí on has de competir, t’has d’acostumar al medi», diu Dani Martin, que assegura que molts caps de setmana d’hivern també queden per nedar. L’explosió per l’activitat esportiva més enllà dels 30 anys ha provocat que molts esportistes no en tinguin prou amb les llargues curses a peu i acaben arribant al triatló. Per a Robert Martin un dels factors que expliquen l’alt nombre de participants és perquè aquest esport, olímpic des del 2000, compta amb grans referents espanyols en l’àmbit mundial com Ivan Raña, per exemple. «Has de tenir en compte que el triatló és un esport car. Necessites un vestit de neoprè i una bona bicicleta, i unes sabatilles esportives com Déu mana. A més, les inscripcions de les competicions no són barates, 40 euros com a mínim i els Ironman es disparen entre 300 i 500 euros. Això la gent jove no s’ho pot permetre», diu Dani. De fet, la mitjana d’edat del Club Triatló Tarragona és de 34 anys. L’edat dels esportistes, que ja no es troben en plena joventut i l’exigència que suposa poder realitzar una prova com aquesta, han fet que la junta hagi plantejat la possibilitat d’oferir revisions mèdiques als seus socis. «Hi ha una empresa que disposa d’un vehicle, un camió, que compta amb material i les màquines necessàries per fer una prova d’esforç. Volem portar- ho a Tarragona perquè els socis que ho desitgin es facin la prova. La Federació Catalana de Triatló no obliga a passar una prova mèdica i nosaltres creiem que seria necessari fer-ho», explica Dani Martin.

El Club Triatló Tarragona està format gairebé pel cent per cent de socis que es dediquen a aquest esport de forma amateur. Amb tot, la voluntat és augmentar el nivell competitiu i tenir cada vegada més presència i millors resultats en les competicions en què participa. «En el campionat de Catalunya de duatló en què hi participen uns 150 equips nosaltres vam quedar en la posició 60. Ara volem que cada vegada més la gent del club participi en competicions perquè tot això fa caliu », diu Héctor Valiente.