La crossa, el naufragi i el foc. Crònica d’una tarda al TEDx

Text: Rafa Marrasé

Fotos: Juan Segovia


Què hi ha més diferent que fer música amb una tanca d’una obra? O una cadira, un manillar de bicicleta, una roda d’una cadira de rodes o un macarró? La segona edició del TEDx a Tarragona va anar de menys a més i va finalitzar amb el millor paradigma del lema proposat per aquest any: I si ho fem diferent?

Xavier Lozano no va necessitar fer grans discursos de motivació, ni posar imatges a la gran pantalla sobre un fons verd que recordava el jardí vertical de la Tabacalera —tot i que aquest, en l’escenari del teatre Metropol, feia molt millor aspecte— per fer arribar el seu missatge als 450 espectadors que van omplir gairebé la platea d’aquesta petita sala d’arts escèniques tarragonina.

Lozano es va posar el públic a la butxaca des del començament, va centrar l’atenció dels assistents com un imant i, tot i que els espectadors ja feia gairebé 5 hores que havien acudit a l’acte, va aconseguir la concentració de tothom amb una posada en escena impactant que despertava la curiositat d’uns i altres. Com si del mètode Montessori es tractès, amb Lozano tothom va sentir-se com un nen descobrint una flor, tal com va exemplificar Muriel Palma un parell de torns abans.

Una crossa va obrir la seva ponència. «Fa deu anys estava estudiant flautes d’arreu del món i em vaig adonar que la crossa del meu avi era, de fet, una flauta. Perquè, què és una flauta sinó un tub amb forats? I el nostre entorn està ple de tubs». I així, un rere un altre, va començar a treure objectes, a cadascun més inversemblant si es pensa que es pot fer música amb ells però la realitat era que, si tancaves els ulls, podies pensar que estaven tocant el flabiol, la flauta travessera o el clarinet.

Més presentació de projectes que inspiració

En general, el públic va marxar satisfet d’un esdeveniment que pretén difondre idees que val la pena compartir (ideas worth spreading). No es pot aspirar a què els 10 ponents agradin, però el nivell es va diferenciar clarament entre els ponents d’abans del descans i els de després. Per norma general va faltar, potser, alguna història més personal perquè, al cap i a la fi, d’això es tracta. D’arribar a la gent a través de fets reals, d’empatitzar. De fet, fins al torn de Lozano, allò que més va colpir el públic, la història que segurament tothom recordarà, és la que va explicar Melissa Fleming, cap de comunicació de l’alt comissionat pels refugiats de Nacions Unides. Es tractava d’una xerrada feta en un altre TEDx, enregistrada i que els assistents van poder seguir subtitulada. Fleming, que després va ser entrevistada per videoconferència (enregistrada) per Agustí López —impulsor del TEDx de Tarragona—,La mort d’un dels membres de la parella en un naufragi on van perdre la vida 489 dels 500 passatgers del vaixell. Nens i famílies senceres va explicar la història d’una parella de sirians que van fugir d’Egipte per arribar a Europa. No se sentia ni una mosca, ningú es movia malgrat que el mètode Montessori explica que els éssers humans tenim tendència a moure’ns, a desplaçar-nos i a comunicar-nos constantment, perquè la història va ser punyent. La mort d’un dels membres de la parella en un naufragi on van perdre la vida 489 dels 500 passatgers del vaixell. Nens i famílies senceres. Allò va arribar a l’ànima. Molt més que una imatge, que un vídeo. El poder de les paraules i d’una història esfereïdora i inhumana.

 

3JSC4995

Quan Odile Fernández va sortir a l’escenari, els smartphone es van posar en mode vídeo. Es tracta d’una metgessa de família que, amb un càncer en estadi 4 i un fill de 3 anys, va poder superar la malaltia i tenir dos fills més gràcies, tal com explicava, a complementar els tractaments convencionals amb una dieta sana i uns hàbits de vida saludables. Un fil d’esperança per a tots aquells que han hagut de passar per aquesta malaltia directa o indirectament.

De la resta, iniciatives científiques com les que va explicar Samuel Sánchez en què els nano robots podran fer que els tractaments per a les malalties siguin més efectius, o com la nostra por ha condicionat l’estratègia, errònia segons Marc Castellnou —inspector dels bombers de la Generalitat— sobre els incendis. «Hem creat un paisatge que facilita els incendis. Intentant apagar arbres hem cremat boscos i intentant apagar boscos, se’ns està cremant el paisatge». «Hem creat un paisatge que facilita els incendis. Intentant apagar arbres hem cremat boscos i intentant apagar boscos, se’ns està cremant el paisatge» Castellnou va aproximar el seu discurs al públic perquè va explicar la seva relació amb el foc no només en l’àmbit professional, sinó també personal: «He apagat focs amb el meu avi, el meu pare i els meus germans. Quan a la universitat em van dir que el foc tenia un vessant positiva, vaig marxar de classe. Ara, sóc aquí defensant allò que en el seu dia no vaig saber entendre».

Xavier Marcet va obrir l’edició 2016 del TEDx Plaça del Fòrum amb una xerrada motivacional sobre innovació —«no podem innovar de 8 a 3»— i, tot i que i va posar passió, l’argument era poc tangible, massa filosòfic per a arribar al públic. Calia, segurament, trobar una referència, alguna experiència vital en la seva dilatada carrera. L’entrevista de la cap de comunicació i relacions externes de BASF, Conxita Esteve, a Mireia Pons, que pateix síndrome de Down i que fa deu anys que treballa al parlament de Catalunya, va aportar tendresa però va aturar el ritme de l’acte perquè la xerrada estava molt dirigida, poc espontània. Va ser un bon intent perquè volia mostrar un testimoni de superació. «Jo no faig coses diferents, faig coses normals, però la diferent sóc jo».

Olivier Schulbaum, per la seva banda, va començar molt bé, improvisant arran d’una fallada tècnica en la pantalla. Dominava l’escena completament però la seva ponència va decaure en voler explicar massa coses de la seva plataforma, Goteo.org, en poc temps en lloc de centrar-se, potser, en el camí que el va dur a crear aquesta iniciativa. Personalitzar la història més que no pas aportar una informació —interessant, això sí— però, que es pot trobar a la web.

En certa manera això li va passar a Sandra Lomas, responsable en l’àmbit de la comunicació i reenginyeria de processos a la Subdirecció General d’Ordenació i Desenvolupament Professional del Departament de Salut, que va intentar fer arribar l’administració —ella mateixa admetia que els tràmits amb l’administració «fan mandra»— al gran públic mitjançant el govern obert. Un tema dens però necessari, perquè cal obtenir tota la informació sobre la gestió dels nostres governants. Van ser minuts on molta gent va desconnectar. De fet, el soroll de les cadires o d’alguna conversa a cau d’orella, era un bon baròmetre per saber si el tema del ponent del moment atreia l’atenció dels espectadors o no.

 

3JSC5287

La iniciativa de TEDx, un acte sense ànim de lucre en què organitzadors i ponents no cobren res, però, aporta a Tarragona un punt de qualitat cultural molt necessari. En un esdeveniment molt ben organitzat on res es va deixar a l’atzar —l’acreditació que tots els assistents portaven era, en realitat, una funda pel mòbil— i les cinc hores van passar volant perquè el format de xerrades no superiors a 18 minuts ajuda i perquè la preparació de l’acte estava minuciosament treballada. Agustí López assegura que hi ha gent que afirma que el TEDx li canvia la vida. Potser sí, o no, però segur que allò que fa és canviar-te la perspectiva de tot plegat.