Marta Magrinyà, la pregonera reusenca més emotiva

Text: Cristina Valls

Fotografia: Pierre Grubius


Il·lusionada i emocionada. Així es va descriure la pregonera d’enguany, l’escriptora Marta Magrinyà (Reus, 1969), en rebre la trucada de l’alcalde i en assabentar-se de què seria la veu de la ciutat el pròxim 24 de juny. L’acte es durà a terme al Saló de Plens de l’Ajuntament aquest dia a partir de les vuit del vespre. “És el màxim privilegi que et pot donar la teva ciutat. De fet, no m’ho vaig començar a creure fins que es va fer públic, quan tothom em va  començar a felicitar”, comenta agraïda.

I és que l’historial de pregoners és si més no, molt variat, han passat doctors, escriptors, humoristes, mestres, etc. De tots els sectors imaginables. “Crec que és difícil escollir el pregoner, perquè solament pot ser un cada any. El factor positiu és que cadascú té un estil i sempre s’ofereix un pregó diferent, relacionat amb un àmbit que no té res a veure amb l’any anterior. Un seguit de perfils representatius de la ciutat, vaja”, especifica.

Un pregó sortit del cor

Pel que fa a l’elaboració del pregó, la també periodista promet abocar “emoció i molt de sentiment”. “El meu pregó serà molt personal, parlarà del meu orgull com a ciutadana de Reus, dels seus trets diferenciadors i, per descomptat, de tot el que m’ha donat”, resumeix. La temàtica, la qual diu “li sortirà del cor”, pretén obeir un estil propi. “Sóc conscient del llistó alt que hi ha. Recordo el pregó de Jaume Amenós o el de Joan Masdéu i, definitivament és preciós veure algú conegut i estimat parlar sobre la seva ciutat”. No obstant això, Magrinyà també reconeix que quan “un pregoner no és molt conegut també és molt positiu, ja que la majoria de vegades et sorprèn. Ja sigui pel contingut com per la seva posada en escena”.

Així doncs, l’escriptora reusenca serà també l’encarregada d’encendre la primera Tronada de la Festa Major, un pas que admet li fa una il·lusió especial. Un acte que li fa recordar com vivia ella les festes. “Amb quatre o cinc anys recordo que tothom tenia un lloc determinat a la plaça i el meu racó era el de la patateria Laurie. Tots els anys i no saps com sempre ens trobàvem la mateixa gent”, rememora. Tot plegat, ho compara amb com es viuen les festes avui. “Ara això de les zones ja no hi és. I potser, el volum de nucli familiar ha minvat una mica. No ho recordo igual, ara sembla que no hi capiguem a la plaça, abans no recordo tantes masses de gent. Tot ha canviat molt”, valora.