Laura Centella, al ritme del vent

TEXT: Rafa Marrasé

FOTO: Miguel Romero


Té una planta d’atleta impressionant. No trepitja el terra, l’acarona com si flotés, tal com feien els elfs en la mitologia de Tolkien. Com si les cames fossin plomes, amb elegància, tot i que amb una potència considerable. Laura Centella (21/1/2001) va ser campiona de Catalunya infantil (tot i ser de primer any) en 600 metres llisos i catorzena d’Espanya en 300 metres llisos, tot i ser cadet de primer any, o sigui l’any passat, i quarta en 600 metres llisos. Ara, el 26 de febrer, s’acaba de proclamar campiona de Catalunya en 300 metres llisos en categoria cadet. Aquestes distàncies no són les convencionals, les quals es comencen a córrer a partir de categoria júnior, on ja arriben els 200 metres llisos, 400 o 800. Distàncies olímpiques. Ella, molt tímida -de fet, li va preguntar a sa mare en saber que li farien una entrevista- no treu pit de què ha aconseguit fins ara i només desitja tornar a la pista de Campclar per continuar el seu entrenament. “Sí, he parat per parlar amb tu, però no passa res”, diu amb un mig somriure. Fa vent i fred. No es tapa, em fa patir. L’últim que voldria és que agafés un refredat per culpa meva i més quan el campionat d’Espanya de pista coberta d’Oviedo està a punt d’arribar (12 i 13 de març).

“El meu marit i jo volíem que fes esport, el que fos i quan ens va dir que havia decidit fer atletisme, ens va encantar”. L’alegria per la decisió de la seva filla no és casual. La mare, Silvia Madorran, va ser subcampiona d’Espanya juvenil en 300 metres llisos i medalla de bronze en 400. Cnato Catalunya Cadete PCEl pare, Rafael Centella, va ser campió de Catalunya de proves combinades. Ambdós eren atletes, es van conèixer a les pistes i no podien imaginar que la seva filla un dia arribés i els hi digués que volia córrer. “No sabia que els meus pares havien sigut atletes, mai m’havien comentat res ni havia vist medalles o trofeus a casa”, assegura Laura Centella. Ella va decidir córrer per casualitat. Al començament jugava a tennis i també feia gimnàstica rítmica -un esport que han practicat moltes de les protagonistes d’aquest reportatge- fins que un dia va decidir participar en un cros de la seva escola, als Pallaresos. “Tenia 9 anys. Vaig córrer i em va agradar perquè vaig guanyar”, confessa divertida. “Quan va arribar un dia i va dir que volia fer atletisme, el meu marit i jo ens vam mirar i vam dir: quina casualitat!”, explica Sílvia Madorran.

De fet, Madorran no actua com a simple mare. A la secció d’atletisme del Nàstic tothom la coneix, actua com una delegada. Li pregunten, la saluden. “La meva agenda està condicionada completament als horaris d’entrenaments i competicions de Laura. Si ella té campionat el dissabte al matí, evidentment que el meu marit i jo no quedem amb els amics per anar a sopar perquè l’endemà hem de matinar”, diu.

Laura es troba en una edat difícil, l’adolescència, moment en què molts joves esportistes prefereixen deixar l’activitat física per sortir amb els amics, perdent la cultura de l’esforç en aquest àmbit. “No ens fa por això perquè les seves amistats estan aquí, fan atletisme també i, per tant, porten el mateix ritme de vida. A més, no pensem massa en el seu futur esportiu. Volem que gaudeixi tant com ho vam fer el seu pare i jo”.

El fet que Laura Centella competeixi a alt nivell serveix de màquina del temps pels seus pares. Molts dels llocs on ella va a córrer són els mateixos on Sílvia i Rafael van competir, provocant aquest efecte flashback en ells.DSC_9639 “A Catalunya, l’única pista coberta es troba a Sabadell, o sigui que anem molt sovint allà. És una despesa de diners i temps. Si pensem en el campionat d’Espanya, encara més. Amb tot, ens fa molta il·lusió. Els escenaris són els mateixos, tot i que remodelats, evidentment. Això no és, però, cap obstacle perquè ens envaeixi una certa nostàlgia i també una gran satisfacció en veure la nostra filla corrent per les pistes on nosaltres també vam córrer”, diu. La jove atleta del Nàstic és de respostes curtes però transmet seguretat. Té personalitat i em deixa una mica de pedra quan, a la pregunta si té algun ídol en el món de l’atletisme, respon: “M’agrada mirar-ho molt per la tele, però no tinc cap referent especial. Sí, m’agrada Usain Bolt perquè és molt ràpid, però tampoc et pensis que m’emociona massa”, diu al mateix temps que assegura que tampoc té a l’atleta tarragonina Natalia Rodríguez com un dels seus referents. Mira constantment la pista i només gira el cap quan li pregunto. Quan li dic que ja hem acabat obre els ulls de bat a bat i em diu: “Sí? Puc tornar a entrenar doncs?”. “Sí, és clar”. S’aixeca d’un bot i marxa donant saltirons amb un somriure mentre el vent, el seu company d’entrenament, bufa cada vegada més fort.