L’impulsor del teatre (Arola Editors)

TEXT: Rafa Marrasé

FOTOS: Pierre Grubius


El despatx d’Alfred Arola ja s’assembla més al concepte d’habitació on un editor té el seu refugi i lloc de treball. Una llibreria immensa rere la cadira cobreix tota la paret i la taula està plena de papers i volums. Abans d’arribar al despatx, una gran sala on treballa la resta de l’equip en silenci, amb l’acompanyament del so de la ràdio. Com en els vells temps. «Puc fumar?» Arola treu el tabac i el paper per lligar el primer d’uns quants cigarrets durant l’entrevista. «És casa seva, pot fer el que vulgui, no em molesta el fum», li responc.

Arola és l’editorial tarragonina més gran i la més antiga. Va ser fundada el 1998 com una conseqüència lògica de la trajectòria vital del seu fundador, Alfred, membre d’una família de renom a la ciutat i que sempre ha estat vinculada al món cultural. «Escriptors com Maria Aurèlia Capmany venien sovint a casa», admet. Parla a poc a poc, pensant molt el que diu i amb una certa recança per una època difícil pel món editorial que, tal com admet, «ha de sobreviure», després de molts anys de crisi. «No es tracta que la gent compri més o menys llibres, hi ha altres factors. Per exemple: les institucions o entitats que ens encarregaven molta feina, ho han deixat de fer per reduir despeses. Algunes ens van dir fa anys que ja no farien res més en paper. Crec que s’equivoquen. Amb aquells ingressos nosaltres podíem fer coses menys convencionals. Ara és més difícil, tot i que continuem apostant per autors de casa i temàtiques locals».

DSC_8424m

L’editorial Arola es troba en una nau industrial al polígon Francolí, en el mateix lloc on hi ha Arts Gràfiques Arrels que va ser el germen d’Arola Edicions. «Estàvem centrats a fer llibres de col·lectius, encàrrecs. Vaig pensar que seria un bon moment per tirar endavant una editorial perquè El Mèdol estava a punt de desaparèixer i calia agafar el relleu per editar textos d’autors locals i temàtiques tarragonines. Són llibres que, si no fos ser per nosaltres, potser no s’haurien editat mai», explica.

El pes de la crisi ha provocat una rebaixa en el preu dels llibres. Alfred Arola s’aixeca de la cadira i va cap a una de les prestatgeries de la seva llibreria, agafa un volum gran, Tàrraco, amb moltes fotografies. «Aquests són grans llibres, de molt bona qualitat, que valen molts diners. Ara, el seu preu de venda al públic és un 50% més barat».

Alfred Arola és molt crític amb el panorama cultural de Tarragona, especialment l’institucional: «En l’àmbit cultural, Tarragona està deixada de la mà de Déu. Els prescriptors de la cultura estan a Barcelona i, si en una societat com la nostra no hi ha activitat cultural, la gent que té inquietuds pot fer dues coses: plegar o marxar a Barcelona». I insisteix en la importància de la cultura a tots els nivells: «La cultura és l’única inversió possible per salvar el país i en aquesta ciutat ningú aposta per ella». Ell, però, assegura que no està en aquest món pels diners, sinó per la possibilitat d’estar en contacte amb els autors. «Quan algú ve al teu despatx i et porta la seva obra, t’està oferint la seva essència. Tu tens la possibilitat d’obrir la seva passió al món».

Des del seu naixement, Arola va crear deu col·leccions diferents (història, poesia, narrativa, teatre, assaig…) per poder publicar tot allò que cregui interessant perquè, segons afirma Alfred, es llegeix gairebé tot el que li arriba per saber si ho ha de publicar o no. «Sí, ho faig, especialment si són nous autors. Si es tracta d’un autor que ha publicat molt amb nosaltres tens més confiança, saps allò que pot fer, però si no, m’ho llegeixo tot. No edito res que no hagi llegit. Vaig crear les col·leccions per poder publicar tot allò que considerés interessant, per no triar entre una obra de poesia o narrativa. A més, sempre he tingut debilitat per la dramatúrgia. M’agrada més llegir teatre que no veure’l».

DSC_8439m

L’editorial ha tret al carrer, en tots aquests anys d’història, 1.000 títols, 600 dels quals d’autors o temàtica local i organitza un concurs de narrativa en castellà per a escriptors de menys de 38 anys que actualment està obert a la recepció dels treballs i que es decideix el novembre. Li agrada tant el teatre que va tirar endavant una revista de temàtica exclusiva sobre aquesta disciplina (2009) que tenia difusió a tot el país i que es publicava mensualment, Hamlet. «Crec que era una bona revista, ben editada que donava molta informació del panorama teatral català. Malauradament la crisi va provocar la seva fi. Les institucions que, en un inici estaven encantades amb el projecte, igual que les sales teatrals, van deixar de posar-hi diners i va ser insostenible [l’últim número va ser el 2011]», diu mentre m’ensenya un exemplar que realment fa patxoca. De fet, la vinculació d’Arola amb el teatre és encara molt gran i publiquen totes les obres que s’estrenen al Teatre Nacional de Catalunya, mitjançant un acord de fa anys, sent l’editorial de referència en aquesta disciplina a tot el país.

Arola manté la seva filosofia tot i haver de fer constantment números per tirar endavant. «Cada vegada es capitalitza més la cultura, és a dir, es fan llibres per guanyar diners, sense importar si agraden l’editor o no. Jo no ho sé fer això, edito quan considero que l’obra és bona, independentment de si es vendrà molt o no. Crec que el meu paper és obrir la cultura tarragonina, de la nostra demarcació al món perquè, d’una altra manera, molts autors no podrien publicar».