Els professionals. Albert Trillas i Carles Badia obren La Lola

Res garanteix l’èxit en el món de la nit, res. Pots tenir el millor local, la ubicació ideal, els cambrers més musculats, les cambreres més irresistibles, el licor més exclusiu, el DJ de moda, les ballarines més guapes o els relacions públiques més encantadors i persuasius, però això no és sinònim d’èxit a l’hora de servir copes i fer caixa. Evidentment, si tens tots els ingredients anteriors, tens molts números perquè el negoci funcioni, però el món està ple d’exemples de bars infectes que estaven plens com un ou mentre locals d’última moda, amb una gran inversió econòmica a tots nivells, no funcionaven. La moda és una qüestió de temps, passatgera. Només l’autenticitat perdura.

Pots tenir el millor local, la ubicació ideal, els cambrers més musculats, les cambreres més irresistibles, el licor més exclusiu, el DJ de moda, les ballarines més guapes o els relacions públiques més encantadors i persuasius, però això no és sinònim d’èxit a l’hora de servir copes i fer caixa

Tarragona no és actualment una ciutat amb una oferta nocturna tan gran com per desorientar els noctàmbuls i diluir la seva presència entre tots els locals que existeixen. Les opcions són comptades i això fa que tothom disposi, més o menys, del seu públic. Amb tot, hi ha una mancança general d’oferta que permeti traçar una ruta alternativa al sota, cavall i rei de la nit tarragonina actual. En aquest erm nocturn que s’ha convertit d’uns anys ençà la ciutat, alguna cosa comença a canviar. Sembla que hi ha una inquietud per part de joves emprenedors amb una certa experiència en el món de la nit a l’hora de revitalitzar la marxa tarragonina i, en aquest corrent de renaixença, de travessia del desert després dels anys de vi i roses del carrer Pau del Protectorat i Port Esportiu, apareixen dues figures emblemàtiques. Albert Trillas i Carles Badia, amics des de l’adolescència, s’han unit per obrir un local de nit a la Plaça Verdaguer, es diu La Lola.

Em vaig criar rere la barra d’un bar. Quan tornava d’escola anava directament allí, era la feina dels meus pares
Carles Badia

Carles Badia coneix bé el sector i la Plaça Verdaguer concretament. Regenta actualment La Pepita, un dels locals de la plaça, amb una terrassa al davant de la zona de jocs infantils. Aquesta no és la primera experiència, ni de lluny, de Badia en el món de la restauració. La seva família va tenir sempre negocis d’hoteleria. “Em vaig criar rere la barra d’un bar. Quan tornava d’escola anava directament allí, era la feina dels meus pares”, recorda. Així, la Plaça de la Font, l’Avinguda Catalunya i la Plaça Verdaguer van ser les zones on els pares de Carles Badia van tenir els seus locals. Ell és fill únic i, amarat d’aquesta tradició familiar, als 20 anys va muntar el seu primer negoci: el restaurant El Terrat. Ho va fer juntament amb un altre soci, amb el qual finalment no es va entendre i va preferir deixar-ho després de dos anys, però va seguir en el mateix sector. Badia va obrir un altre local molt conegut a la ciutat, La Tertúlia, a la Rambla Nova. Va estar cinc anys allí, combinant-ho amb la seva feina de comercial per una companyia de tabacs. “Vaig haver de deixar La Tertúlia perquè em van traslladar a Sant Sebastià primer i després a Màlaga”, diu. Posteriorment, va tornar a Catalunya, aquest cop amb una altra empresa d’un sector completament diferent, en què era director de zona. “Vivia a Barcelona, tenia una feina fantàstica, un bon sou i els caps de setmana lliures. Per què vaig decidir tornar a Tarragona i muntar La Pepita? Perquè sóc un desgraciat”, diu rient. De fet, Badia no pot negar que porta l’hoteleria a la sang, li agrada. Durant els seus anys d’incipient joventut va treballar de cambrer en locals mítics que encara perduren en la memòria de molts tarragonins que ara tenen al voltant dels quaranta anys. La Canela (l’actual Sala Zero) o el Cricket (local molt gran i que va estar molt de moda al Port Esportiu), van ser alguns dels llocs on Badia va servir copes. Ara afronta un nou repte, el de posar en marxa un altre local, amb un concepte diferent però complementari al qual ja té i a dues passes – La Pepita, a més, canvia de lloc, però només uns centímetres, es trasllada just al local del costat on es troba actualment, que és més gran- i de la mà d’un vell amic, Albert Trillas.

DSC_9288_1m

Trillas és un home conegut en el món de l’esport tarragoní, concretament del bàsquet. Ell va ser una de les peces fonamentals en la forja del gran ADT dels primers anys del 2000, formant tàndem amb el seu germà Ferran i altres jugadors de la pedrera del club de Torreforta, que finalment va acabar jugant en categories professionals, tot i que aquella etapa posterior va generar una factura que encara s’està pagant. El seu caràcter irreverent, descarat, feia de Trillas un jugador que no deixava indiferent ningú, l’odiaves o l’estimaves. Albert és un home de riure fàcil, bromista i sempre predisposat a passar-s’ho bé. No deixar anar una rialla al seu costat és difícil –fer aquest reportatge va ser tot un xou per la complicitat entre els dos protagonistes-, un senyal del seu tarannà.

Per a Trillas aquesta no és la primera experiència en el sector de la restauració i hoteleria. Els seus avis tenien un bar a la platja de Sant Salvador, al Vendrell, tot i que ell, després de 8 anys com a mestre d’educació física, s’ha encarregat del negoci familiar, un estanc. “Allí va ser on ens vam retrobar Carles i jo. Ens havíem fet amics quan érem adolescents i després vam perdre el contacte per motius professionals, ja saps. Ell treballava a una companyia de tabacs i un dia va entrar per la porta. Va ser tota una sorpresa”, diu mentre somriu. Amb tot, el local que ara posen en marxa, La Lola, no és l’únic projecte que han tingut en comú. Una de les iniciatives més curioses va ser la d’una aplicació per a telèfons mòbils, smartphones, que permetia descarregar les cançons del duet Andy y Lucas fent una foto al CD. Me’l quedo mirant de fit a fit i li pregunto: “Andy y Lucas?”. Amb un posat seriós d’entrada, em mira i de seguida esclata a riure. “Era un projecte que vam presentar a Sony i ens el van acceptar. Després no va acabar d’arrencar”, explica mentre m’ensenya l’app que té al telèfon. “Encara existeix l’aplicació? Què? No em diguis que la tens al mòbil!”, exclama perplex Carles Badia. Arran d’aquell projecte, van decidir donar continuïtat al vincle professional amb El Rebost de La Pepita. “És una distribuïdora. Vam contactar amb un cuiner professional que fa àpats anomenats de cinquena gamma, és a dir, és un menjar envasat sense conservants i colorants que, gràcies a la cocció, pot aguantar quatre mesos sense fer-se malbé. Els oferim a diferents locals de restauració de la ciutat”, diu.

Una de les iniciatives més curioses va ser la d’una aplicació per a telèfons mòbils, smartphones, que permetia descarregar les cançons del duet Andy y Lucas fent una foto al CD

Esperit dels 80. La Lola serà bàsicament un local per prendre copes, però també s’hi podrà fer una queixalada. La idea que tenen ambdós amics és obrir des de les 5 de la tarda fins a les 3 de la matinada, tancant un dia per setmana per descansar. “No farem grans àpats, sinó una cosa informal. Ho anomenem Las Lolas. Es tracta d’un pa de piadina [pa de farina de blat d’origen italià que és molt típic en províncies com l’Emília-Romanya], com una barreja entre la pita i la crep, que omplirem amb diferents farcits i que planxarem pels dos costats. A Tarragona ningú té res semblant”, diu Trillas. “Veus? Ja t’he dit que era millor que tot això t’ho expliqués ell, que és el que xerra pels quatre costats”, diu seriós però amb un to foteta Badia. Ambdós remarquen que La Lola serà un lloc on es prioritzarà la qualitat amb un estil de música i ambient molt definit que busca, en paraules del mateix Trillas “la gent vora els quaranta anys amb ganes de passar-s’ho bé”. “Pot ser un lloc per fer la primera copa, però també per fer un cafè a mitja tarda, fer un mos, trobar-se en un ambient agradable, amb música dels anys 80. Tenim clar a qui volem adreçar- nos”, explica Carles Badia que destaca que La Lola tindrà també cerveses d’importació “fins a cinc aixetes de cervesa diferents”. El nom de La Lola fa referència a l’àvia d’Albert Trillas i la filla de Carles Badia, que s’anomenen així. De fet, la imatge del local, d’una senyora, és la cara de la iaia de Trillas. “Crec que la Plaça Verdaguer és una de les places més boniques de Tarragona actualment. Gràcies a la intervenció urbanística que van fer aquí, aquesta plaça va canviar moltíssim. La millora és evident, fa goig ara. A més, té de tot, amb l’espai de jocs pels nens, bancs, comerços, locals de restauració. Crec que està de moda i encara la posarem més de moda. Seria molt interessant que tots els locals que es vagin obrint aquí tinguin una mateixa línia, un perfil semblant”, diu Badia convençut. Badia i Trillas no tenen, com ningú, la recepta absoluta de l’èxit, però saben què volen. Amb La Lola pretenen crear un estil propi, genuí, autèntic. Tarragona ja té un altre local de nit, això sembla que s’anima.