Stephanie Douglas, la vida secreta de la malabarista

TEXT i FOTOS: Rafa Marrasé


El mes de febrer, el TGN Bàsquet va decidir reforçar el sènior femení A, el Tarragona Fem Bàsquet, amb una nova jugadora americana. Amb la permanència en joc, va arribar la segona estatunidenca en la història del club —la primera va ser Olivia Fouty, les dues la mateixa temporada, doncs— i, en aquest cas, l’atenció mediàtica va ser molt més gran. Stephanie Douglas (31 anys) havia estat jugadora dels Harlem Globetrotters l’any 2015, i això pressuposava espectacle sobre la pista. Ella havia estat la tretzena dona a jugar en aquest mític equip en tota la història, un fet destacable. «Va ser genial jugar amb els Globetrotters perquè em vaig sentir com una nena, va ser un somni fet realitat perquè quan era petita els veia i volia jugar amb ells. Vaig poder viatjar pels Estats Units i, amb el que feia, dibuixava un somriure a les cares dels nens», diu. Douglas es troba en ple procés d’adaptació a l’equip i ha arribat en un moment cabdal de la temporada, a la segona fase, quan la permanència està en joc. «Estic contenta fins ara. El millor de tot és la gent, que et saluda i et pregunta d’on ets. Això em fa sentir ben rebuda».

Stephanie Douglas (31 anys) va jugar en els Harlem Globetrotters l’any 2015, convertint-se en la tretzena dona en militar en aquest mític en tota la història, un fet molt destacable

Originària de Detroit (Michigan), assegura que a Tarragona ha estat la primera vegada que ha agafat el transport públic: «La meva ciutat també és coneguda com The Motor City. Allà tothom té el seu propi cotxe. Aquí, pel que he vist, la gent utilitza molt el transport públic. Per a mi és tota una novetat». No és, però, la primera vegada que Douglas surt dels Estats Units, fa un parell de temporades ja va jugar a Europa, a la segona divisió alemanya.

18 anys escrivint un llibre

A diferència del que pugui semblar, Stephanie Douglas no és una noia que viu exclusivament del bàsquet, té altres inquietuds. Així, afirma que aquest estiu publicarà un llibre que porta escrivint des dels 13 anys i que té més de 40.000 paraules. Es tracta d’un diari íntim on, segons explica, relata la seva vida des d’aleshores. «Ningú no em coneix. Fora de les pistes, la meva personalitat és un misteri per a tothom. He mantingut en secret la meva vida voluntàriament, ni els meus companys de bàsquet coneixen massa sobre mi. Ara ha arribat l’hora d’explicar- ho», diu. Segons Douglas, la inspiració per ser escriptora es va produir quan era petita. Va veure una pel·lícula, Harriet the spy (1996), i va demanar a la seva mare un diari, com el que tenia la protagonista. «Inicialment volia escriure coses com les que feia la protagonista, però va ser la meva mare que, quan em va regalar el diari, em va fer prometre que escriuria sobre la meva trajectòria al món del bàsquet. Ella volia que escrivís sobre la meva lluita, els meus problemes i els obstacles que trobaria al camí i, sobretot, la glòria que rebria gràcies a Déu. Ella sabia que un dia tindria èxit en el bàsquet i tenia raó. He aconseguit el que volia, he jugat als Globetrotters. Molta gent al meu país somia en poder fer-ho i mai ho aconseguiran. Crec que la meva història pot inspirar molts joves perquè els somnis, si treballes de valent, es fan realitat».

IMGP3631(1)

Escriu compulsivament i li agrada també la poesia. Afirma que el seu llibre favorit és The coldest winter ever (Sister Souljah, 1999), que la inspira. «Això que t’estic dient, que m’agrada escriure, que estic fent un llibre des de fa gairebé vint anys, no ho sap ningú». El llibre, segons confessa, portarà el títol The open gem. Això no serà tot, Douglas ja prepara un segon volum, que tractarà més específicament de les seves experiències basquetbolístiques més recents, inclosa la de Tarragona. «En aquest llibre que publicaré ara hi haurà petites mencions. Més endavant en faré un que se centrarà en la meva vida als Globetrotters, Alemanya i aquí, al TGN Bàsquet». Douglas és una noia compromesa amb la comunitat, coneix bé les dificultats de molta gent en una ciutat com Detroit, on la crisi econòmica va colpejar durament. Així, va formar part del projecte BELL (Building Educated Leaders for Life), una organització que va sorgir el 1990 de la facultat de dret de la Universitat Harvard quan un grup d’estudiants negres i llatins van decidir crear un projecte per millorar les condicions d’aprenentatge i d’oportunitats per a nens i nenes amb pocs recursos. «A Detroit, la joventut que juga a bàsquet està contagiada de negativitat pels temps que els ha tocat viure. Espero que la meva història els ajudi».