Mario Rigau: «Les coses sortiran malament o molt malament»

TEXT I FOTOS: Rafa Marrasé


Mario Rigau fa molt de temps que no parla dels Jocs. Ha estat en silenci des que va deixar d’estar vinculat a Tarragona 2017, després que la ciutat aconseguís els Jocs Mediterranis.  Les critiques pel cas Tecnigenia van marcar la seva etapa al capdavant del projecte. Ara, Rigau carrega fort contra els responsables de la Fundació Tarragona 2017 i el consistori, i assegura que si no es prenen mesures, el projecte pot fracassar.

– Per què ha decidit parlar ara?
– Volia deixar que aquella fase de candidatura es tanqués totalment i que el projecte organitzador estigués prou madur per fer una valoració. Ara ja és el moment.
I com ho veu tot plegat?
– No puc ser políticament correcte, la situació actual s’ha de veure amb molta preocupació. Pel que fa als aspectes organitzatius i financers hi ha mancances evidents i fàcilment identificables i des del punt de vista institucional hem carregat amb algun dèficit que ha estat un llast pel projecte.
– Pot concretar tot això que diu?
– No és normal que el comitè organitzador tingui menys empreses i patrocinis que quan estàvem en la fase de la candidatura, en què només estàvem venent un somni i no podíem oferir beneficis fiscals.
– Quina quantitat van aconseguir vostès aleshores?
– Estàvem al voltant dels quatre milions d’euros i, pel que jo sé, ara ni han arribat a aquesta xifra.
Ah no? L’objectiu era arribar als trenta milions.
– Efectivament.
Per això van contractar a Octagon.
– En el món de l’esport, molts dirigents de federacions esportives i tècnics de gran nivell a qui conec personalment, es van sorprendre que l’aposta de Tarragona 2017 fos Octagon i, fins i tot, la fórmula del concurs.
– La fórmula del concurs? Què vol dir?
– No és normal que ciutats organitzadores d’esdeveniments esportius es decantin per un concurs gairebé públic perquè això t’encotilla molt. A tots ens va sorprendre l’aposta d’Octagon perquè la majoria de grans esdeveniments esportius d’alt nivell a Espanya han anat a càrrec de l’empresa Carat.
Bé, de fet aquesta era l’empresa que sortia com a favorita [Carat]. Però, si no es feia un concurs, com s’adjudicaria l’empresa que havia de trobar els patrocinadors?
– No es tracta que hi hagi un concurs, sinó que el comitè organitzador prengui la decisió adequada. Però, és clar, si el comitè té un dèficit institucional molt gran…
– Què vol dir?
– Pel que jo sé, a la Fundació Tarragona 2017 només hi estan presents l’ajuntament i el Comitè Olímpic Espanyol (COE). Faltarien el Consejo Superior de Deportes (CSD) i la Generalitat de Catalunya. Mantenir el CSD, que és qui aporta els diners, fora de l’àmbit de les decisions, és un error greu.

Mantenir el CSD, que és qui aporta els diners, fora de l’àmbit de les decisions, és un error greu

– De qui és culpa que aquestes institucions no hi siguin?
– El COE hauria d’haver tingut un paper decisiu perquè el CSD estigués dins la Fundació.
– Vostè sap que els presidents d’aquests dos organismes no tenen una bona relació.
– Sí, però no s’han d’anteposar els personalismes en coses com aquesta, per sobre de l’esport del país i els interessos de la ciutat.
– Tornant al tema d’Octagon. Si Carat era la millor, per què no la van triar?
– Per les bases del concurs. En aquest tipus de processos pot venir qualsevol empresa, tirar la casa per la finestra i endur-se el concurs. Allò que s’hauria d’haver fet és crear un comitè tècnic que avalués la millor opció i, tot just després,  el comitè organitzador, amb la informació dels tècnics, hauria d’haver triat l’empresa més adient. Si no ho fas així pot passar que l’empresa que guanyi el concurs sigui un gran desastre, com ha passat amb Octagon.

Octagon ha estat un gran desastre

Ha estat un error, doncs?
– Totalment, els números ho demostren. Això i el fet de no comptar amb el CSD han estat dos dels grans errors que s’han comès.
– De fet, quan Miguel Cardenal va venir a Tarragona el setembre de 2015 i va anunciar que no només no aportarien els 15 milions que l’ajuntament demanava per fer una piscina sinó que no estaven al cas del projecte de feia dos anys, va sorprendre tothom.
– Sí, però aquí és quan es comet una altra errada. Nosaltres, quan vam fer el dossier de candidatura, ho vam fer pensant que tot aquell gran projecte l’hauríem de canviar, que no ho podríem realitzar.
– Com diu?
– Sí, allò estava fet per guanyar, per aconseguir ser seu dels Jocs de 2017 però després s’havia de modificar. El comitè organitzador ha mantingut aquell projecte, defensant la piscina de 50 metres, un fet que em va sorprendre molt perquè amb una de 25 metres hauria estat suficient, i fer-ho al Club Natació Tàrraco, potenciant les seves instal·lacions.
– Fer uns Jocs Mediterranis en una piscina de 25 metres…
– Bé, mai s’havia fet un 3×3 de bàsquet i ara el Comitè Internacional ho ha acceptat. Mireia Belmonte va disputar uns europeus a Rijeka, ciutat que optava als Jocs, en piscina de 25. Crec que no hi ha cap problema en fer-ho.
– Escoltant-lo sembla que el comitè no n’encerta ni una. Per què, segons vostè, s’han comès tantes errades?
– Primer de tot perquè quan Ramon Cuadrat es va fer càrrec de la direcció general dels Jocs, no va tenir pressupost ni poder de decisió per organitzar un gran equip tècnic que hagués pogut repensar fins a l’últim detall del projecte. Mira, un exemple: el nostre dossier de candidatura tenia 400 pàgines, una mica més que Almeria. Però el pla director d’aquesta ciutat andalusa tenia més de 2.000 pàgines, el de Tarragona, 90.

S’ha confiat tot a la improvisació i a la inspiració de les persones que es van posar al capdavant de tot això, és a dir, el COE i algun polític del consistori

– Això vol dir que no s’ha treballat gens?
– Bé, s’ha confiat tot a la improvisació i a la inspiració de les persones que es van posar al capdavant de tot això, és a dir, el COE i algun polític del consistori. I vull deixar clara una cosa: crec que tot això no és imputable a Ramon Cuadrat perquè a ell no l’han deixat desenvolupar tot allò que hagués pogut fer.
– Per què creu que se l’ha apartat o degradat dins l’organigrama dels Jocs? Per què no ho ha fet bé?
– No, insisteixo, no ha disposat dels instruments per poder fer el que calia.
– Potser, si això que diu és així, hauria d’haver dimitit.
– Ramon Cuadrat té un perfil molt tècnic, ell està al servei del que calgui. Per tant, els que prenen les decisions són els responsables directes del que surti malament. Ara, a poc més d’un any vista dels Jocs, tot apunta que les coses sortiran malament o molt malament.

Els Jocs s’han de fer sí o sí. Amb tot, s’estan cometent errors enormes

– Vostè creu que els Jocs es faran?
– S’han de fer sí o sí. Amb tot, s’estan comentent errors enormes.
– Encara més?
– L’ajuntament no pot fer un estudi oficial analitzant i valorant que representaria renunciar als Jocs. Quin missatge envies a les empreses potencialment patrocinadores? Estàs demostrant que tens molts dubtes. Això és imperdonable. El problema és que no s’ha anat a buscar a la gent que pugui donar respostes en l’àmbit organitzatiu, logístic i conceptual dels Jocs.
– I quines persones serien aquestes?
– A Espanya es poden comptar amb els dits d’una mà. Persones que hagin estat al davant de grans esdeveniments esportius. No donaré noms perquè no cal.
– Ho hauria de fer, per saber de qui parlem, no?
– Molts van estar presents a la candidatura Tarragona 2017. Com Vicent Añó, Juan Luis Navarro Inverlón, Feliciano Mayoral, Manolo Fonseca i d’altres.

IMGP4136(2)
– Hi ha rumors que diuen que vostè podria tornar a la palestra.
– En cap cas tornaré a l’organigrama perquè hi ha gent prou preparada per fer això. La meva etapa ja va acabar, brillantment per cert, perquè ens van donar els Jocs.
– L’han trucat perquè torni?
– M’han trucat molts amics preguntant-me si tornaria.
– Aquestes trucades les han fet els responsables del 2017?
– No.
– L’han trucat en nom del comitè organitzador?
– No.
– L’han sondejat doncs?
– Tots els que m’han trucat han estat coneguts i amics. Insisteixo: allò que s’ha de fer és portar gent que conegui el projecte i que puguin replantejar-ho tot. Hi ha temes que cal treballar a fons. Per exemple, pel que fa a logística estem molt endarrerits. A hores d’ara jo no em gastaria diners en un director de màrqueting o comunicació, sinó que fitxaria un director de transports, un director de direcció esportiva, un director d’hospitality. Falta gent d’aquest perfil i que tingui acreditada experiència. Ara no es poden fer experiments.
– El que sabem els mitjans, i estem puntualment informats, és com està el tema dels voluntaris. D’això que diu vostè, poc.
– Allò que caldria és saber quanta gent es necessitarà en cadascuna de les activitats. Amb voluntaris es podrà cobrir un màxim d’un 50% de tot, la resta hauran de ser professionals. Pots tenir voluntaris en punts d’informació, però les persones que estiguin amb les delegacions dels atletes, els guies, hauran de ser contractats. Aquests guies et costaran uns diners però si vas a contractar-los quan faltin sis mesos, el preu serà més elevat. Això, a més, es pot aplicar als transports. Si saps on estarà tothom i quin serà el calendari de competicions, sabràs quina flota d’autocars necessitaràs. Si esperes a última hora, et costarà el triple.
– D’on sortiran els diners?
– Això no ho sé. A nosaltres ens van cosir a auditories i tothom sabia d’on sortien els diners fins a l’últim cèntim d’euro.
– Vostè ha dit abans que els Jocs s’han de fer «sí o sí» però, quan Cardenal va venir a Tarragona i va dir que no farien cap aportació econòmica fins a conèixer el projecte, no creu que era el moment per renunciar a la cita olímpica?
– Ja he dit que s’han de fer. Vaig conèixer Cardenal en una conferència a Madrid on hi havia tot l’esport espanyol excepte Tarragona 2017.
– Quan va ser això?
– L’any passat.
– Per què no hi van anar?
– Això els hi hauràs de preguntar a ells. I et diré més: no hi ha cap federació espanyola, cap, que tingui un pla de preparació específic pels Jocs de 2017.
– Quins esportistes vindran doncs?
– No ho sé. La federació espanyola de bàsquet va donar suport explícit a la candidatura perquè ells també s’estaven luitant ser la seu del mundial. Si la FEB portés la millor selecció sub-21, on tots els jugadors militen a l’ACB, què farien la resta de països? Portar als millors també per no fer el ridícul. Aleshores, et trobes que tens una federació que arrossega la resta de federacions del Mediterrani en un esport mediàtic com el bàsquet i que compta amb bons patrocinadors.
– Aleshores, per què fem un torneig de 3×3?
– No ho sé, em va sorprendre molt i les explicacions que van donar van ser totalment peregrines.

No hi ha cap federació espanyola que tingui un pla de preparació espefícic pel 2017. El 3×3 en bàsquet em va sorprendre molt i les explicacions que van donar van ser totalment peregrines

– Aleshores, qui és el responsable, segons vostè, que tot això estigui anant tan malament?
– Els membres de la Fundació Tarragona 2017, és a dir el COE i el consistori. Jo he estat en diferents Jocs Mediterranis i en seus d’esdeveniments esportius un o dos anys abans de la inauguració i vaig comprovar en quina fase del procés es trobaven. Si ho comparem ara mateix amb Tarragona, hauríem d’estar molt preocupats. I encara és pitjor, molts dels problemes que estan sobre la taula no s’han detectat perquè no s’ha fet el treball tècnic necessari per poder-los identificar.
– Aleshores, els responsables no són prou competents?
– No jutjaré ningú. El jutge seran els resultats.

– El màxim responsable dels Jocs és Javier Villamayor…

– Des d’un punt de vista polític ell és el màxim responsable de tot el que s’ha fet i què no s’ha fet. Però organitzativament, el COE també té molta responsabilitat. Negaran la màxima, però no poden negar allò que és evident als ulls de qualsevol que tingui acreditats coneixements en l’organització de gras esdeveniments esportius.

– Bé, sempre s’explica que el context econòmic no ajuda.

– Però sempre es poden fer les coses amb imaginació i il·lusió. La Fundació Tarragona 2017 i el comitè organitzador han actuat amb una arrogància i prepotència que no tocava. Al món de l’esport hi havia molta gent que podrien haver col·laborat altruistament i no se’ls ha demanat ajuda.

Des d’un punt de vista polític ell [Javier Villamayor] és el màxim responsable de tot el que s’ha fet i què no s’ha fet

– Si vostè hagués estat el responsable, què hauria fet?
– Com he dit abans, replantejar el projecte.
– Posi’m un altre exemple que no sigui la piscina.
– El pavelló Sant Jordi. Per a nosaltres havia de ser un lloc on juguessin els principals equips de la ciutat.
– I allò s’ho ha quedat una empresa privada.
– Per fer un club de fitness.
– Moltes instal·lacions seran desmuntables. Quin serà el llegat dels Jocs?
– Pensar ara en què hauríem pogut fer és perdre el temps. Hi ha coses que encara es poden fer, com la projecció internacional. Tarragona no té ningú que faci d’ambaixador dels Jocs, persones que promocionin aquest esdeveniment a l’estranger. Això no són tants diners i segur que haguéssim pogut trobar una empresa que ho patrocinés.
– Abans ha dit que hauríem d’estar preocupats per l’estat en què es troba el projecte a poc més d’un any de la inauguració. Percentualment, si el 100 per cent és el dia d’inauguració dels Jocs, on ens trobem ara?
– En un 30%.
– No arribem doncs.
[PODREU LLEGIR L’ENTREVISTA COMPLETA A MARIO RIGAU EN EL PRÒXIM NÚMERO DE LA REVISTA VIU A FONS TARRAGONA, QUE DEDICARÀ EL SEU ARTICLE PRINCIPAL ALS JOCS MEDITERRANIS]