Gemma preciosa

Gemma preciosa

Daniel Martí continua la tradició familiar d’una joieria que l’any que ve celebrarà el seu cinquantè aniversari

DSC_8626És molt jove però ja compta vint-i-sis anys d’experiència en un món tan especialitzat com és la joiera. Daniel Martí és la tercera generació d’una saga que va obrir les portes de Santa Gemma a la cantonada de la plaça de la Font i el carrer Sant Fructuós el 1957. De fet, una figura del primer patró de Tarragona presideix una de les parets de la botiga, sobre els expositors de rellotges. El carrer, però, és més conegut com la Bocacalle, un dels dos punts d’entrada a la plaça de l’Ajuntament i, per tant, a la Part Alta, des de la Rambla Vella. «Aquí veus passar a tothom. Recordo que, quan era petit, el meu avi em deia que sortís al carrer i mirés a veure si hi havia gent. Molta boira, poca llum i una o dues persones a tota la plaça. Com ha canviat tot això», recorda MartíEl seu avi, Antoni Martí, va obrir Santa Gemma juntament amb la seva esposa, Pilar Viamonte, i Daniel sempre estava per allí. «El meu pare no va continuar al capdavant de la botiga, ell era artesà, un autèntic mestre joier, boníssim. Vaig aprendre d’ell però he d’admetre que mon pare tenia millors mans», diu rient. Santa Gemma va passar a mans de la seva tia, Carme Martí, i de fa quatre anys el negoci el regenten Daniel i la seva dona, Sonia. «Tenia disset anys quan vaig començar a fer d’aprenent al taller que el meu pare va tenir al carrer Unió primer i després a Pin i Soler. Em va agradar de seguida tot allò i vaig decidir estudiar a l’Escola d’Art i a la Federació, que és l’escola del col·legi de joiers».

«Nosaltres venem joieria d’alta qualitat, res de xavalla, i sempre hi ha un públic per això»

Daniel Martí té una personalitat abassegadora. Xerra pels quatre costats, empatitza i sembla que faci anys que el coneguis. «A tu et tinc vist, on vas estudiar?». No hi ha sort, no vam coincidir, però sí amb Pierre, el fotògraf. «Ah, és clar, tu tenies germans, oi?», i la conversa deriva de les joies a l’època d’estudiants.

La joieria és petita. Un parell de taules i quatre cadires a l’esquerra, des de la porta estant, del taulell. L’ambient, però, és agradable i lluminós, tot és de color blanc, des dels mobles, fins a les parets i els expositors. «Quan ens vam fer càrrec del negoci vam decidir renovar la joieria, donar-li un aspecte més modern perquè els mobles i la decoració anterior eren dels anys vuitanta», explica Sonia. Ella, amb un somriure permanent, confessa que és una apassionada de la seva feina, que va començar a fer quan va conèixer el seu marit. «Havia treballat tota la vida en botigues, però mai en joieries. Al començament, i mentre Carme [Martí] portava encara el negoci, em vaig encarregar de la part administrativa mentre Daniel estava al taller. A mi, però, m’encanta el tracte amb els clients, escoltar-los, aconsellar-los i, sobretot, que surtin per la porta satisfets i contents, independentment si han fet una compra o no», diu.

Ambdós asseguren que acostumen a desaconsellar una compra si creuen que l’elecció del client no és encertada. «Nosaltres no volem vendre allò que tenim a la tenda i que ens interessa treure’ns del davant. Volem que sigui el client qui estigui convençut del que vol comprar i si veiem que allò que ha triat no li escau, li diem clarament. El més important és que tinguin confiança en nosaltres», explica Sonia.

«Ens encanta la nostra feina, si poguéssim, treballaríem més hores»

Com a joier, Daniel repara les joies però també en crea, en fa de noves. «No totes les joieries tenen tallers in situ, moltes ho subcontracten. A mi m’agrada fer de tot però, especialment, la joieria clàssica. No sóc gaire aficionat a la joieria contemporània o d’autor, tot i que també en tenim», diu mentre mira a la seva dona, que assenteix. «Quan ve algú, especialment una parella jove, comencen triant peces molt modernes però, al final, acaben amb una clàssica. Per a les dones, per exemple, l’aliança és un anell molt important, per a tota la vida i això fa que la tria evolucioni cap a la joieria de sempre».

Carme Martí, tia de Daniel, a la porta de la joieria als anys seixanta

Carme Martí, tia de Daniel, a la porta de la joieria als anys seixanta

Malgrat la crisi econòmica, que encara dura, Daniel i Sonia asseguren que han continuat treballant a bon ritme i que ara, a més, aprecien un repunt de les vendes fins i tot. «Diners sempre n’hi ha hagut. Durant els anys de crisi, la gent que tenia calés preferia no gastar-los per precaució i ara que veuen que el pitjor potser ha passat, decideixen tenir un capritx. La nostra generació és la del consumisme, la de comprar molt a bon preu i crec que ara tornem a la dels nostres pares, que compraven poc però molt bo», diu Sonia. Daniel, per la seva banda, assegura que aquesta època de dificultats econòmiques de la societat ha accentuat més la divisió de classes: «La crisi s’ha emportat una gran part de la classe mitjana i ha posat en dificultats a molt d’altra. Aquell client que venia buscant unes arracades petites o peces de poc valor ja no existeix. Nosaltres venem joieria d’alta qualitat, res de xavalla, i sempre hi ha un públic per això. Amb tot, sí que vam notar que aquells anys venien clients demanant descomptes o peces de menor valor però, és clar, si tens un pressupost de cent euros, alguna cosa d’or serà difícil, però sempre pots oferir plata de bona qualitat».

Daniel i Sonia expliquen que fa alguns mesos van vendre un parell d’anells de casament a una parella de divuit anys. «Eren molt joves, gairebé uns nens. Van venir aquí perquè deien que en altres llocs no els havien volgut atendre, que no els prenien seriosament. Van comprar un parell d’aliances i, arran d’aquell dia, han vingut clients recomanats per ells. És fantàstic quan veus que algú marxa content», diu Martí. Asseguren que venen de tot, però, encara que pugui semblar estrany, moltes aliances. «La gent es continua casant, i no és bonic això?», diu Sonia.

De fet, quan vaig entrar a la joieria hi havia una parella jove, menys de trenta anys, triant els anells de boda. «Hem estat dues hores amb ells. És el que s’ha de fer, saber què volen, parlar, assessorar-los. Ens encanta la nostra feina, si poguéssim, treballaríem més hores», diuen mentre els miro perplexos. I ho fan, perquè tenen una altra joieria a l’hotel Palas La Pineda, que obre des de Setmana Santa fins passat l’estiu. «Un dia parlarem de l’estat del comerç a Tarragona. Com pot ser que molts estrangers que passen setmanes senceres a Salou i La Pineda no coneguin Tarragona? Els tour operadors no els porten, aquí vénen només els que tenen poc poder adquisitiu», es lamenta Martí. Això serà un altre dia, perquè aquest tema, el del comerç, donarà per a molt.