Set de llibertat

Set de llibertat

La presó de Tarragona fa el primer pas per deixar de ser un centre penitenciari després del trasllat de la major part dels interns a Mas d’Enric. Ara és només un centre obert a l’espera de la realització de la ciutat judicial

DSC_5380Només hi ha una cosa que em fa por en aquesta vida. Un pànic que m’ha perseguit en llargs malsons fins que em despertava enmig de la nit amarat de suor. No es tracta de la mort, que afronto com una cosa inevitable i que, com tot ésser humà vull que vingui ràpida i neta, sense patiments; ni tampoc l’atur, situació que he viscut nombroses vegades, moltes per decisió pròpia per buscar un futur millor, perquè considero que, al cap i a la fi, és una cosa que depèn d’un mateix, que té solució. Només hi ha una cosa, una sola cosa: la presó.

A banda de la privació de llibertat, de no poder sortir de les quatre o les mil parets que un edifici d’aquesta mena tingui, de sentir-se engabiat, que no és poca cosa, m’espanta l’ambient que s’hi pot viure. El meu avi per part materna, que va estar empresonat durant la guerra civil i mai va voler parlar de la seva experiència com a presoner. Ni amb mi ni amb la resta de la família. Només recordo que no podia veure els ocells dins les gàbies i, quan de petits en vam tenir un, ens va escridassar per haver tancat d’aquella manera un animal destinat a volar lliure. Però no, no és només el fet d’estar tancat allò que m’espanta, és tot el que comporta.

Conviure amb una gent que, en la major part de casos, ha passat gran part de la seva vida entre reixes, fins i tot de ben joves, sent menors, és una cosa que no m’agrada gens. Seria un antílop a la gàbia dels lleons, un nyu a punt de creuar el meandre del riu Mara, a la reserva Masai Mara, a Kènia, mentre els cocodrils esperen famolencs. Un caramel a la porta del col·legi. “La imatge que es té de les presons en què hi ha violacions a les dutxes, no és certa. Sí que és cert que hem hagut de treure gent d’aquella zona perquè hi havia baralles. A mi no em consta, però, que hi hagi hagut aquest tipus d’agressions sexuals mentre jo he treballat al centre. En tot cas, si hi ha hagut relacions sexuals, ha estat dins la cel·la i consentides”, explica Dalmaci Gascón, funcionari de la presó de Tarragona des de 1990. No em tranquil·litza i, potser no sóc just amb Gascón, però no m’ho crec. Penso que segurament hi ha hagut violacions i, si ningú ha dit res, és perquè la víctima estava tan espantada per les amenaces que podria haver rebut que preferia tancar la boca.

Les possibles violacions només formen una part dels meus malsons, serien la conseqüència d’una relació desigual amb la resta dels interns en què jo seria una joguina a les seves mans. I sense poder fugir. Sempre he pensat que acabaria amb l’autoestima per terra i que, potser, el suïcidi seria la solució més ràpida, tot i que més covarda. Potser l’única solució.

«La imatge que es té de les presons en què hi ha violacions a les dutxes, no és certa»

DSC_5358 copiaNo tenir el control de les meves decisions, de la meva llibertat, m’horroritza i la presó, almenys en la imatge que sempre n’he tingut -conseqüència, probablement, dels documentals sobre la Model, els centres nord-americans i, més recentment, els de Centreamèrica, en un gènere periodístic que últimament està de moda-, és el paradigma de tot això.

Malgrat tots aquests pensaments, totes les pors i malsons, vaig entrar a la presó per primera vegada a la meva vida el 20 de novembre de 2015. Hi ha trampa en aquesta frase perquè no vaig accedir al centre penitenciari com a intern, pres, sinó com a periodista, encarregat, juntament amb un grup de companys, de documentar com es feia el trasllat de les pertinences dels reclusos només quatre dies abans de la marxa de gran part d’ells a la nova presó deMas d’Enric.

Quan vaig ser a la porta, però, davant aquells murs que sempre m’havien semblat els d’un castell de conte medieval que em recordava molt aquell joc de construcció anomenat Exin Castillos, no podia deixar de pensar en totes aquelles nits de canguelo, amb la visió del delinqüent de torn fent-me veure la padrina i gaudint del seu domini sobre el seu esclau (jo).

La porta s’obre

M’esperava, però, una altra cosa. La gran porta que dóna accés al recinte interior no es va obrir sinó que vam entrar per una porta lateral, la mateixa que han fet servir les famílies dels interns durant dècades previ control dels funcionaris. He d’admetre que va ser una mica decebedor. Li treia, en certa manera, solemnitat a l’acte, emoció.

L’edifici de la presó, tot i qDSC_5282ue des del centre s’assegura que es conserva en bon estat, no pot amagar els anys que té. L’arquitectura, el color de les parets, les dependències, tot sembla d’una altra època i recorda les casernes militars. De fet, en qualsevol moment podria aparèixer un militar i, al crit de “Viva España”, posar-nos tots en fila. Aquesta sensació de màquina del temps, de retorn als anys foscos de la història més recent de l’estat s’aguditza quan es pensa que el dia destinat a fer la visita és el que suposa el quarantè aniversari del final del franquisme. Ara, i ja fa anys, no hi ha Guàrdia Civil, sinó Mossos d’Esquadra, però pels presos suposo que això és absolutament indiferent. Ells estan allí, tancats a pany i forrellat. “Jo vaig viure el canvi de cos policial a la presó i he de dir que no ha suposat cap modificació a l’hora de treballar”, diu Dalmaci “Dalmy” Gascón que, però, també va ser testimoni de dues fugues del centre. “L’última, farà uns anys [2013], va ser sorprenent perquè ho van fer a ple dia i va ser una fugida molt neta. Els interns (tres en total) van pujar al sostre d’una de les garites de vigilància i, des d’allí van accedir al capdamunt del mur. Hi ha dos metres d’alçada i ho van aconseguir i passant pel mig del filferro espinós que corona el mur”, diu mentre assegura que la fuga es va produir en el torn anterior al seu. “Al final els van acabar agafant perquè van tornar als seus barris d’origen”. D’aquells tres presoners, només dos van aconseguir escapar-se i van evitar el filferro del mur després d’utilitzar barnussos com a protecció.

Dalmy Gascón explica una altra fuga, la d’un ciutadà espanyol d’origen francès que, segons ell, mai va poder ser capturat. “Era un intern amb molt bon comportament, destinat als tallers, i es veu que feia temps que s’estava fabricant un ganxo. Un dia, al pati, va llençar el ganxo, va escalar el mur que aleshores no tenia aquest filferro i va saltar al carrer. Un cotxe l’estava esperant, tenia un equip de suport fora. No el van atrapar mai”.

«L’última fuga, farà uns anys [2013], va ser sorprenent perquè ho van fer a ple dia i va ser una fugida molt neta»

Anys enrere, la població d’interns de la presó de Tarragona era bàsicament local, de la terra. Ara sembla l’ONU. “Tenim 37 nacionalitats diferents al centre, 80 si comptem tot el sistema penitenciari català. El 65 o 70% dels interns són estrangers i això suposa un repte per a la convivència perquè s’hi barregen idiomes diferents, creences, religions”, explica Alberto Sánchez, subdirector de la presó de Tarragona. Això suposa que hi hagi tot un ventall de dietes segons les necessitats de cadascun dels interns, des de vegetariana, per a musulmans, normal, planxa i triturada. “Els gitanos han estat desplaçats de la presó. Abans eren un grup molt nombrós i de fa uns anys hi ha molts estrangers, especialment gent d’Europa de l’Est. Gent que té un tracte molt correcte però que poden ser potencialment molt perillosos perquè la major part són exmilitars”, afirma Gascón. Aquest és un dels punts importants si es parla de la presó de Tarragona. Molta gent de la ciutat creu i ha cregut que aquesta era una presó de segona fila, on només hi havia delinqüents menors, un fet que Dalmy Gascón desmenteix: “Hem tingut de tot, assassins, violadors, narcotraficants importants…”. Un d’ells va ser Ramon Laso, condemnat per quatre homicidis. Gascón assegura haver mantingut una bona relació amb els seus pares i admet que tot i parlar sovint amb Laso, mai comentaven res sobre la seva família. “Els meus primers vuit anys de feina al centre van ser a la porta, al control d’accés. Allí coneixies els familiars. Jo sempre he tingut un tracte correcte amb ells i això ha fet que molta gent m’ho reconegués fora de la feina”, diu.

Gascón, tot i la importància dels delictes d’alguns interns -els funcionaris sempre anomenen així els presos- assegura que la convivència ha estat bona i incideix que tot comença amb el respecte mutu entre les dues parts. “A mi em diuen don Dalmy. Els interns sempre ens anomenen don als funcionaris. S’ha de saber tractar amb ells. Per exemple, no és convenient donar-los un no per resposta. Si ells et demanen alguna cosa i no pot ser, és millor dir que ho miraràs, que demanaràs si es pot fer. Si dius que no d’entrada, pots provocar un conflicte”, afirma.

Amb tot, de tant en tant hi ha problemes, com un motí. “Fa uns quinze anys n’hi va haver un. Alguns presos del mòdul 1 van demanar una sèrie de coses i allò no va acabar bé. Van entrar al taller d’enquadernació, on hi havia tisores i altres eines, ho van destrossar tot i van pujar al terrat. Amb tot, aquella situació es va poder resoldre amb diàleg a la matinada”, recorda.

Els passadissos que porten als despatxos d’administració, al final del qual hi ha el del director, estan plens de caixes, símptoma evident de la mudança que es porta a terme. El màxim responsable del centre penitenciari, Francisco Romero, habilita una sala pels mitjans. Hi ha armaris de metall buits, aquells que s’anomenaven arxivadors, amb papers a sobre. I pols, molta pols. “Hem iniciat el trasllat de les pertinences dels interns perquè quan aquests arribin [24 de novembre de 2015] tinguin les seves coses allà”, diu.DSC_5244

La intervenció de Romero, d’uns vint minuts, finalitza i els funcionaris ens acompanyen per fer la visita a la presó pròpiament dita. És el moment tan de pel·lícula de la doble porta de ferro, aquella en què un petit passadís atrapa els transeünts. Aquella en què la porta de davant no s’obre fins que es tanca la de darrere. Aquella on el cop del ferro contra el ferro t’indica que la llibertat és un bé escassíssim a partir d’aquell moment. És or o més, un desig, una quimera.

M’esperava, rere la pesada porta de ferro que s’obre després del so del timbre de rigor, un gran pati i un munt de presos passejant per allí. I no. Com si fos un castell amb dobles files de murs, la porta dóna accés a un petit espai, com un passadís a l’aire lliure on no hi caben més de dues furgonetes una al costat de l’altra que és previ a un altre edifici, com si fos la ciutadella de la fortificació. Al mig hi ha un vehicle destinat al transport i un parell de nois joves que semblen treballadors esperant carregar el furgó.

Ambdós, però, no són treballadors d’una empresa de transports, sinó presos. Seran els encarregats de traslladar la roba dels seus companys que està col·locada en bosses i degudament etiquetada. Les piles de bosses -que semblen de la brossa pel seu color negre- es troben en una dependència on es feien les visites dels familiars, és a dir, aquella on hi ha un vidre que separa l’intern de la persona que l’ha anat a visitar. Les cadires buides a banda i banda permeten imaginar com han estat durant anys aquelles trobades. “De vegades comets errades, per això estic aquí”, diu Taoni Mourad, un jove amb rostre oriental que parla set idiomes. “La meva mare era coreana i el meu pare marroquí, però vaig néixer a Rússia”, diu tot somrient. Mourad entra a la sala i va agafant les bosses de dues en dues mentre el seu company, Yahay Loukili l’espera sobre la plataforma del camió. Somriu però no diu res.

«De vegades comets errades, per això estic aquí», diu Taoni Mourad, un jove amb rostre oriental que parla set idiomes

El recorregut s’endinsa cap al cor de la presó. Una porta de barrots de ferro és l’últim obstacle per accedir on es troben els presos. La porta està vigilada per un funcionari veterà que, des de la seva particular peixera, observa qui entra i qui surt. Tot es veu antic.

No hi ha moviment d’interns. La direcció ha comunicat que només podrem parlar amb un parell d’ells dins el recinte. La visita s’ha planificat, per qüestions de seguretat, en un moment de poc moviment en els espais comuns. Pot ser tranquil·litzador però impedeix fer-se la idea de com és el dia a dia dins aquells murs. “CP Tarragona. 1956-2015. Tarragona, arreveure”. Un cartell molt gran presideix un espai octogonal on desemboquen els diferents passadissos de cada mòdul. Recorda a tots els que hi passen que aquell és l’últim any d’un centre amb més de 50 anys d’història i que té els dies comptats com a presó.

El pati, al qual s’accedeix per un dels passadissos que surt de l’octògon està buit. Pintades i grafits omplen les parets que hi ha rere les porteries de futbol sala i les cistelles de bàsquet. Mirat en conjunt, és impossible no veure el filferro espinós que corona el mur i que recorda als que es troben en aquell espai destinat a l’esport, que allò és una presó. “Allà al fons estan les dutxes i el gimnàs”, diu un dels funcionaris. Tots els periodistes hi anem amb curiositat màxima en ser una de les dependències més mitificades del món penitenciari. La broma no tarda a arribar. “Heu portat la pastilla de sabó?”. Riures sarcàstics. Les dutxes, però, no semblen tan tètriques sense els seus protagonistes. No són com a les pel·lícules i n’hi ha moltes menys de les que tots ens pensàvem. Hi ha un cert aire de decepció perquè ni les fotos ni les imatges gravades seran tan impactants com esperàvem.

Massificació a les cel·les

L’autèDSC_5374ntic drama i la magnitud de la tragèdia arriba quan obrim la porta d’una de les cel·les que han ocupat fins ara els presos. Un espai diminut on dues persones no hi caben una al costat de l’altra i on s’apilen fins a quatre matalassos en una llitera. Quatre. Aquest ha estat el rècord de la presó de Tarragona. Ara només n’hi ha tres per cel·la, a Mas d’Enric dos interns compartiran aquestes habitacions. El bany és en un dels costats, a vista, i una petita taula conformen tot el mobiliari mentre la llum del sol entra pels barrots de la finestra. La imatge és més pròpia d’un centre d’un país tercermundista que d’una presó europea. “La porta de la cel·la es tanca a les nou del vespre i no s’obre fins a les vuit del matí”, afirma Alberto Sánchez. Onze hores en què quatre persones comparteixen quatre metres quadrats, potser menys i tot. “S’ha de dir que estar a la presó és estressant. Els interns no tenen cap mena d’intimitat ni troben un moment per estar sols. Això és una de les coses més complicades d’estar empresonat”, reflexiona Sánchez.

L’olor dins la cel·la és penetrant, forta. La imatge més la sensació olfactiva provoquen una gran impressió. Com es pot viure així durant anys? “Al final t’acostumes tot i que aquí hi ha el millor de cada casa [en referència als altres presos]. Al començament és dur, però t’acabes adaptant”, diu amb un somriure trist Joan J.S. Ell ha vist néixer la seva filla mentre era a la presó. Només té 33 anys però ja en porta uns quants entre reixes i encara li queden 7 anys més. “No vaig fer ni el 80% del que m’acusen. És cert que em vaig envoltar de mala gent i que vaig participar en alguns robatoris. Em vaig equivocar perquè jo tenia una bona professió. Són males decisions que ara es paguen”, diu. Joan estudia dret mentre assegura que es penedeix d’allò que va fer al seu dia i que no ho tornaria a repetir. Busca la reinserció.

“La reinserció és complicada. En vista de la meva experiència, puc dir que només es reinsereix aquella persona que, circumstancialment, s’ha trobat dins la presó per un fet puntual. Seria el tipus de persona que ha comès un delicte relacionat amb el trànsit, per exemple. Aquells que són delinqüents comuns, que entren i surten de la presó habitualment, és difícil que es reinsereixin perquè el seu medi és la delinqüència”, afirma Dalmy Gascón. Amb tot, sempre hi ha excepcions. Juan C.C. té una condemna de 20 anys per intent d’homicidi. Ell va entrar a la presó sent analfabet i ara s’ha tornat un àvid lector que devora els llibres de la biblioteca del centre a una velocitat de vertigen, ha aprovat l’ESO i estudia un cicle formatiu de grau superior. “Va ser una època difícil per a mi. Era consumidor de drogues i vaig cometre un greu error. Ara em considero completament rehabilitat”, diu al mateix temps que manifesta el seu desig de continuar destinat a la biblioteca a Mas d’Enric, feina que desenvolupa actualment [en el moment de fer aquest reportatge] a la presó de Tarragona.

“A principis de la dècada dels anys 90 aquesta era una presó problemàtica pel que fa als presos comuns. Hi havia molta heroïna, els presos es punxaven. La convivència era més complicada perquè hi havia molts menys vis a vis i això provocava molt estrès entre els interns. Alguns es xinaven, que vol dir que es feien talls als braços perquè els portessin a infermeria o per cridar l’atenció. Tot això ja no passa. Amb tot, aquella època va ser succeïda de la presència d’interns que consumien un altre tipus de drogues, les pastilles i el que ara veiem és que hi ha molts que tenen malalties mentals provocades pel consum de drogues”, explica Gascón.

També ha canviat la cèlebre llei de la presó. Aquella on, entre altres coses, els presos que havien comès delictes com la violació o l’assassinat de menors pagaven la seva culpa a mans dels altres interns, que els hi feien la vida impossible, en una particular versió de la llei del Talió -ull per ull, dent per dent. “Això ja no es veu tant. Eren precisament els gitanos qui s’encarregaven de fer complir aquesta podríem dir justícia entre presos. Com he comentat abans ara els gitanos han quedat una mica arraconats i els presos estrangers no fan cas de tot això”, explica Gascón.

Expectatives

DSC_5246Els interns fa setmanes que reben informació sobre el seu trasllat a Mas d’Enric. Es fan reunions periòdiques a la sala d’actes per explicar als presos, en grups reduïts, quines seran les seves condicions de vida i per resoldre tots els dubtes. Un parell de tècnics fan la presentació. Es tracten temes com de quina manera fer les compres al supermercat de la presó (es poden gastar 85 euros setmanals), la bugaderia (es renta la roba una vegada a la setmana), o com fer trucades per telèfon (desapareixen les targetes telefòniques clàssiques i ara s’incorporen unes de noves amb PIN, que serà personal i intransferible). Amb les targetes noves s’intenta evitar el negoci. “Jo he vist jocs de cartes que, en realitat, eren targetes de telèfon que després es venien dins del centre per guanyar diners”, diu Dalmy Gascón. Alguns presos es queixen que tindran poc temps per fer trucades mentre el director, Francisco Romero, els hi demana paciència. “Intentarem que les normes siguin les més humanes possibles. Tenim una normativa nova en un centre nou”, diu.

“Vivim el trasllat amb ganes, fa molt temps que es parla de la nova presó. Ara [en el moment de fer aquest reportatge] hem donat gran part de la nostra roba i productes d’higiene perquè ho portin al nou centre i només tenim ganes d’arribar, dutxar-nos i posar-nos roba neta”, admet Joan J.S. “Tenim ganes de veure com serà tot allò. Ens han dit que és molt gran i més ampli. Suposo que les condicions de vida seran millors”, diu Juan C.C. Ells no ho saben, però estaven a punt d’experimentar un canvi, com passar del dia a la nit. “Passarem de viure en un pis petit a un palau”, els hi diu el director. Un palau del qual no es pot sortir.