Les fumeres, testimonis industrials

DSC_4416

En parlem amb Jaume Massó, arqueòleg de l’Institut Municipal de Museus de Reus

Jaume Massó neix a Riudoms el 1957 i es trasllada a Reus als cinc anys. Després de més de cinquanta anys vivint a la mateixa ciutat, considera que coneix “una mica” la seva evolució urbana. Arqueòleg i especialitzat en història antiga, Massó ha tingut sempre com a referent el metge i prehistoriador Salvador Vilaseca.

Aquest reportatge tracta el tema de les fumeres, uns elements gairebé invisibles per a la ciutadania, reminiscències industrials que ens transporten cap a l’època reusenca de la producció industrial, diversa però sobretot tèxtil, de mitjan segle XIX. Així, doncs, de la mà de l’arqueòleg Jaume Massó esbrinarem què van ser aquestes xemeneies que encara a hores d’ara trenquen l’horitzontalitat d’una ciutat plena de canvis.

Farà uns mesos, el tema de les fumeres va ressorgir a causa de la caiguda d’un llamp a la fumera de l’antiga fàbrica Weger, on es troba l’actual local d’oci nocturn, La Fàbrica. En conseqüència, un gran nombre de mitjans de comunicació va posar l’atenció en la presència d’aquestes construccions, les quals han demostrat després de molts anys una gran fortalesa a la seva estructura.
A efectes visuals i amb més detall hi ha diferents menes de fumeres: quadrangulars, rodones, troncoprismàtiques, troncocòniques, poligonals, etc. Un gran ventall agradable a la vista i amb el qual els arquitectes gaudien oferint un espectacle funcional i alhora bonic. “Tot i que les més comunes exteriorment eren les quadrangulars i les rodones es podien aixecar altres estructures que responien a diverses qüestions estètiques. Sempre i quan la seva base fos més ampla, la part alta es podia acabar amb altres formes o decoracions, ja que la fumera necessitava una estructura de base sòlida per aguantar bones alçades”, remarca Massó.

Un exemple de fumera helicoïdal és la del Molí de la Vila, la qual es troba al passeig de la Boca de la Mina i que va servir a d’inspiració a Gaudí per a dissenyar els badalots i fumeres del Palau Güell i de la Pedrera (també dita Casa Milà). “De fet, es va bastir entre els anys 1862 i 1864. Gaudí de ben segur l’havia vist quan tenia deu o dotze anys, ja que aquell indret era llavors molt freqüentat”, comenta l’arqueòleg.

Més que tèxtil

La presència de les fumeres no es limitava tan sols a les fàbriques tèxtils, qualsevol fàbrica que produís algun tipus de combustió -fàbriques de ceràmica, adobs de pells, químiques, molins…-, podia tenir aquesta mena de xemeneies. “El fet d’ésser industrial significava que es produïa en grans quantitats, per tant que l’skyline de la ciutat estigués ple de fumeres demostrava una producció industrial notòria a Reus”, continua l’historiador. “Les fumeres d’una casa normal no són comparables a les d’una fàbrica, ja que en aquesta última es cremaven materials que generaven una sèrie de fums molestos i tòxics. Per aquesta raó les fumeres es feien tan altes”, justifica Massó, qui a més afegeix que “hi havia més facilitat de dispersió de fums per l’alçada i pel vent de Reus”, que feia “desaparèixer la contaminació ràpidament deixant una atmosfera força neta”.